dissabte, 20 desembre de 2014

CASA EL AGÜELO. Taverna. Avinyó 37. (1960's-2013)

Article elaborat en col.laboració amb JORDI SERRANO




Al cor de Ciutat Vella, molt aprop de la plaça de Sant Jaume i el barri gòtic es trobava una de les tavernes típiques més populars de Barcelona. Casa El Agüelo acumulava tots els tòpics i característiques d'aquella tipologia de locals rústics que coneixem amb el nom genèric de tasca.
Era al carrer d'Avinyo número 37, amb un gran rètol de lletres vermelles sobre la porta que no donava opció a perdre's a cap despitat que anés a la seva cerca. De l'Agüelo se'n comença a tenir notícia als anys 1960's quan un nou jovent autòcton i progressista va començar paulatinament a ocupar els carrers a les nits barcelonines. Amb el pas del temps la seva creixent popularitat va fer que convoqués a una parròquia molt diversa, que es nodria bàsicament d'universitaris, joves progressistes i alguns grups de turistes a la recerca del més autòcton. 
El nivell inferior era com una autèntica cova de parets de pedra amb segles d’història a les seves esquenes. Les taules allargades i els bancs de fusta a la manera de les tavernes més antigues, el feien un lloc idoni per anar-hi en grup i muntar tota la gresca possible. Aquell soterrani era un territori pràcticament sense normes on gairebé tot era permès o, si més no, tolerat. A banda de pimplar i jalar a dojo, s'hi podia cantar i cridar a crit pelat, llançar-se trossos de menjar els uns als altres i fins i tot ballar dempeus sobre la taula davant la folia col·lectiva de tots els presents. Molts barcelonins havien agafat allà les borratxeres més memorables de la seva vida. 
En els seus primers anys les típiques gerres de vi de qualitat més que justeta, acompanyades de platets de tacs de formatge i llesques de pa amb tomàquet amb pernil o altres embotits eren el paisatge habitual del local. D'aquesta oferta hi destacaven les cassoletes de xoricets flamejats (choricillos al diablo) que ben aviat van assolir una mena de pedigrí especial identificatiu de l'Agüelo.
El local servia sovint de tret de sortida per iniciar la ruta de les tasques que menava cap al barri de la Mercè pels voltants de Correus i la Capitania General. Tavernes típiques com El Corral, La Reja, el Portalón o El Jamón Canario, entre moltes altres, eren parades obligades en aquest pelegrinatge que acostava Barcelona a d'altres ciutats del nord de la península on aquest costum era i és tant corrent i habitual. 
Una de les èpoques daurades, tant d’El Agüelo com de la resta de tasques, varen ser els intensos anys de la transició. L'ebullició que vivia la societat i que es plasmava a diari als carrers de la ciutat, va trobar en aquests locals un lloc de trobada i d'expressió ideal. Per la zona hi havien seus dels partits polítics legalitzats feia poc. Jordi Serrano recorda que en aquells anys no era estrany veure-hi grups de militants de partits d'esquerres que cantaven i cridaven eslògans com “Sí, sí, sí, Dolores a Madrí....” en referència a La Pasionaria, aquell 9 d'abril de 1977 que es va legalitzar el Partit Comunista d’Espanya.
Recuperades les llibertats i consolidat l'estat democràtic, El Agüelo va continuar la seva singladura intentant sobreviure amb les limitacions pròpies que imposava el manteniment del caràcter del local. La sangria i els montaditos van començar a ocupar els taulells i les taules i fins i tot s'hi va instal.lar un futbolí, mentre la inclusió del local a moltes guies de viatges hi portava cada cop més grups de turistes àvids de tapa, pernil i tintorro. 
L'imparable procés de turismització salvatge de la ciutat i especialment del seu barri antic, ja iniciat a partir de l'etapa olímpica del 1992 i consolidat ja de forma descarada a partir de la segona dècada del segle XXI, va acabar afectant també l'Agüelo. El 2013 l'antiga taverna va tancar i va ser substituïda per un nou establiment que, tot i respectar l’arrel del nom original del local, s'orientà cap a restaurant i cocteleria moderna enfocada al turisme que durant tot l’any omple aquells carrers. Havia nascut Agüelo 013 i haviem perdut per sempre aquella entranyable taverna que recordàvem carregada de fum i d'olors i que ens havia acompanyat en més d'un moment de feblesa etíl·lica.  
Alguns històrics elements de la decoració i el mobiliari de l'Agüelo van ser instal·lats posteriorment al bar de tapes Blai 9 al barri de Poble-Sec.