TEATRO CÓMICO (1905-1962)

*1929.- Una imatge del Teatre Cómico des de la cantonada del Paral·lel amb Poeta Cabanyes.

Considerat un dels locals més emblemàtics de la història del Paral·lel, el Teatre Cómico va obrir portes el dia 21 de juny de 1905. Fou construït per l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall (1877-1937) sobre el solar situat  en els números 85 i 87, entre els carrers Tapioles i Poeta Cabanyes. El seu primer propietari va ser Guillem Juncà i Padró, un dels autèntics precursors del Paral·lel.
En aquells primers anys, el Cómico incorporava un cafè i un jardí, La Alameda del Cómico, on als estius s’hi feien representacions. Inicialment el local es va especialitzar en sarsuela. El 1907 Manuel Penella hi va estrenar Amor ciego. Més tard, amb l’arribada dels feliços anys 1920's, s’hi varen començar a representar revistes musicals i fins i tot, combats de boxa i concursos de ball.

No obstant, els espectacles de revista varen ser realment els que portaren al Cómico als seus anys de més popularitat i esplendor. És per això que se'l coneixia popularment com el Palacio de la Revista. Entre 1925 i 1930, sota la direcció de l’empresari Manuel Sugrañes Albert, el local va aconseguir els seus èxits més clamorosos i ben aviat es convertí en el favorit de tots els empresaris madrilenys que portaven els seus espectacles a Barcelona.

*1929.- Façana del Teatre Cómico al setembre d'aquell any, amb la programació que s'oferia aquells dies publicada a la cartellera de La Vanguardia. (Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les).

*1933.- Un anunci en català publicat a la cartellera d'espectacles del diari La Humanitat. Com es pot veure fins i tot el nom del local apareix catalanitzat  

*1934.- Aquell any va triomfar sobre l'escenari del Cómico l'espectacle de revista La Camisa de la Pompadour. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia)

 

*1935.- Façana del Cómico, ja amb el rètol de neó al cim de la façana, quan s'hi representava de Las Vampiresas. A sota Lepe, Laura Pinillos i Alady, els tres artistas principals d'aquesta obra.

*1936.- Il·luminació nocturna de la façana del Cómico amb Las Leandras en cartell.

Acabada la guerra el Cómico va reprendre la seva activitat. El local va aconseguir suportar amb molta dignitat els primers anys de la posguerra. Jacinto Guerro hi va estrenar la sarsula Déjate Querer el 1941 i Arthur Kaps amb Franz Joham i els anomenats vienesos hi foren també asidus a la segona meitat dels anys cinquanta. 
Ja amb Joaquín Gasa com a empresari. l'escenari va veure desfilar artistes de la talla de Maruja Tamayo, Alady (Carlos Saldaña), Mary Santpere o la sensual Carmen de Lirio –famosa pel seu presumpte idili amb un conegut càrrec franquista de l'època- [1].

*1949.- Carmen de Lirio encapçalava la revista Escuela de Vampiresas.

*1950. Esta noche no me acuesto va ser un altres dels grans èxits del Cómico.

*1960.- Foto nocturna del Cómico quan presentaven ¡De Las Vegas a España! al novembre de 1960. (Foto: Horacio Seguí)

A finals dels 1950's, l’edifici del Cómico presentava un aspecte decadent, pràcticament amenaçava ruïna i tot feia preveure inevitablement la seva fi, que es va produir el dia 17 de maig de 1962. Pocs mesos després, es va dir que el sostre del local probablement no hagués pogut suportar la gran nevada que va caure sobre Barcelona el dia de Nadal d’aquell mateix any. En poc temps fou enderrocat i s’hi va aixecar un edifici d’habitatges.

Alguns espectacles i artistes que actuaren al Cómico :

* 1927. Roxana la cortesana 
 amb Anselmo Fernández, Amparito Miguel Angel i Joaquín F. Roa
* 1927. Joy-Joy  
amb Harry Wylls, Lidia Johnson i Rosita Rodrigo
* 1929. Olé - Olé
amb Amparo, Miguel Ángel, Lydia Francis, Pepita Huerta i Conchita Huerta
* 1933  Mi costilla es un hueso
amb Gloria Guzmán
* 1934. La camisa de la Pompadour 
amb Olga Arena, Sara Guasch, María Lacalle i Arturo Lledó.
* 1935. Las Vampiresas  
amb Laura Pinillos, Alady i Lepe.
* 1944. ¡Ku-Kú!  

amb Sylvia de Bettini 
* 1945. El hombre que las enloquece 
amb Eulalia Zazo i Gometes
* 1948. Taxi… al Cómico  
amb Alady, Gema del Río, Maruja Tamayo i Rina Celi.
* 1949. Escuela de Vampiresas
amb Carmen de Lirio, Dorita de Alba i Syra Blanco

* 1950. Esta noche no me acuesto  

amb Carmen de Lirio, Dorita de Alba, Alady i Pedro de Córdoba
* 1950. Te espero en el Cómico 
amb Carmen de Lirio, Mary Santpere, Fina de Granada i Alady

* 1952. Si Eva fuera coqueta  
amb Trudi Bora, Mercedes Mozart i Mary Santpere.

* 1953. ¡Llegó el ciclón!  

amb Blanquita Amaro, Mary Santpere, Maruja Tamayo i Carlitos Pous. 

* 1960. La verdad por delante  
amb Carmen Jareño, Tito Medrano i Martín Cao.

* 1961. ¡Delirio... ! 

amb Carmen de Lirio, Carlos Miguel Solá i Trini Alonso.

Es belleza con delirio, / es guapa con lozanía, / se alimenta de ‘Alegría' / y es tan ‘pura' como el lirio. / Ella es tan buena persona / que de todos es ‘querida'; / justo es que paguen su vida / las gentes de Barcelona.

[1].- La relació sentimental entre Carmen de Lirio (1923-2014) i el governador civil de Barcelona Eduardo Baeza Alegría (1901-1981) va ser objecte de tota mena d'especulacions a la Barcelona dels primers 1950's. Tot i això, ella ho va negar amb contundència a les seves memòries i mai s'ha pogut demostrar del tot. Contràriament ha crescut la hipòtesi que Baeza va ser utilitzat per un sector de la Falange que no el veia amb bons ulls, i van fer còrrer el rumor fins que Franco el va cessar, després de la crisi de la vaga de tramvies.   

VELÒDROM PARC D'ESPORTS (1909-1910)

*1909.- Una vista panoràmica del Velòdrom Parc d'Sports. (Font. Hojas Selectas. Núm. 1/1909. Biblioteca Nacional de España)

*1909.- Una altra foto on s'aprecia l'estructura de fusta que sostenia les corbes peraltades. (Font: La Ilustració Catalana) 

A començaments de 1909 l'antic camp de futbol del carrer Muntaner va ser convertit en velòdrom a iniciativa del ciclista belga  Victor Touron, que havia actuat diverses vegades a Barcelona, i que, convertit en empresari, va invertir en la construcció d'una corda de fusta amb les corbes inclinades seguint el disseny dels millors velòdroms europeus. 

Les obres es van iniciar el 18 de gener i en poc més de dos mesos el nou recinte quedava enllestit. El 28 de març de 1909 es va inaugurar amb el nom de Velódromo Parque de Sports, que ocupava el solar delimitat pels carrers Muntaner, Coello (avui Londres), Casanova i Indústria (avui París).

* Un plànol del velòdrom (Font: Hemeroteca El Mundo Deportivo) 

Malgrat l'eufòria inicial, el negoci no va a anar tant bé com s'esperava. L'assistència de públic i les recaptacions eren molt escasses. Els ciclistes que actuaven al velòdrom eren gairebé exclusivament estrangers i poc coneguts (o gens) per l'afició barcelonina a l'esport de la bicicleta. Això va fer decidir Touron a vendre el negoci i el velòdrom canviaria d'amos a començaments de 1910. L'octubre de 1909 la premsa ja anunciava la posada en venda del velòdrom, fet que va fer perillar la celebració de les proves del campionat d'Espanya de velocitat i mig fons, que finalment el velòdrom va poder acollir al novembre d'aquell any.

* 1909 - Els ciclistes a punt per a la sortida a la pista del Velòdrom Parc d'Esports

Una nova empresa, al capdavant de la qual hi figurava el ciclista italià retirat Francesco Alberici, va reobrir el velòdrom el dia 30 de gener de 1910. El recinte, a banda de les proves ciclistes va acollir també d'altres disciplines esportives. El 23 de maig de 1910 a la pelouse (zona central) de la pista s'hi va celebrar el primer partit d'hoquei herba jugat a Espanya. No obstant això, la vida d'aquest velòdrom fou efímera, ja que l'any següent (1911) la pista seria enderrocada i l'espai reconvertit novament en camp de futbol. L'Espanyol hi va començar a jugar el seus partits des de finals de febrer de 1911. 

El record d'aquella instal·lació esportiva queda avui encara testimoniat per l'existència del Bar Velódromo al carrer Muntaner tocant a Londres.