LA OCA. Dinner Shop (1969 - 2007)

MIQUEL BARCELONAUTA

A l'inici de la dècada dels 1970's, l'entorn de la plaça Francesc Macià (aleshores encara amb la denominació franquista de Calvo Sotelo) s'havia convertit ja en una zona comercial emergent en vies de consolidació. L'obertura dels grans magatzems Sears i la proliferació d'oficines, comerços, locals d'oci, així com de discoteques a la zona del Turó Parc, feien d'aquesta plaça un nou punt de centralitat del "desarrollisme" de la Barcelona moderna i burguesa.  

L'últim dia de l'any 1969 va obrir portes als baixos del edifici Winterthur la cafeteria restaurant La Oca. El nou establiment es presentava com un dinner-shop, una fórmula que implicava que s'hi podia menjar a qualsevol hora del dia. Menjars ràpids, amanides originals i cuina internacional cobrien un horari des de les 7 del matí a les 2 de la matinada. L'establiment disposava de terrassa exterior i un soterrani on hi havia un espai més reservat i els lavabos. Quedar a La Oca abans d'iniciar el recorregut pels bars i discoteques de moda de la zona va esdevenir un clàssic pel jovent durant aquells anys.

La família de La Oca va anar creixent els anys posteriors. El 1973 a l'altra banda del passatge interior de l'edifici Winterthur amb entrada pel carrer Comte d'Urgell es va obrir La Oca Express -especialitzat en cafès i pastes de bolleria- i el 1974 un restaurant més sofisticat a l'espai intermig: La Oca Gourmet. El Quiosc La Oca, situat al bell mig de l'esmentat passatge, completava tot el grup.
Aquells anys 1970's van ser sens dubte l'època daurada de La Oca, tot i que el restaurant va seguir mantenint un bon nivell d'activitat durant tota la seva vida. A partir dels anys 1990's la cadena hotelera Husa en va assumir la gestió.
El dia 27 de juliol de 2007, després que l'edifici Winterthur va iniciar un procés de reforma integral per convertir-lo en un hotel, La Oca va tancar definitivament les seves portes. Sospitosament el restaurant va patir tres incendis aquell 2007. El primer es va originar a la cuina el 21 de gener i va obligar a desallotjar el personal de servei i els clients. Els altres dos es varen declarar el 9 de juliol -a pocs dies del tancament final- i el 3 d'agost -quan ja s'havia tancat al públic-.

*1975.- La terrassa de La Oca sota la sinuosa façana de l'edifici Winterthur. Un clàssic lloc de trobada als anys 1970's.

*1969,- Anunci publicat a la premsa barcelonina el dia 30 de desembre d'aquell any anunciant l'obertura de La Oca.

DANIEL'S (1975 - 1990's). Plaça Cardona.

Daniel's va ser un dels local pioners d'ambient lèsbic a la Barcelona de l'últim quart del segle XX. Allà les dones que estimaven altres dones disposaven d'un espai de llibertat per donar sortida a les seves secretes tendències sexuals i afectives.

La petita plaça Cardona, entaforada entre els carrers del barri de Sant Gervasi, va ser el lloc elegit on es va establir aquest minúscul territori de llibertat. Daniel's, situat al número 7 de la plaça cantonada amb el carrer de Santa Peronella, era un local secret i gairebé anònim, que va créixer durant els encara intolerants anys setanta.  L'accés era totalment reservat i restringit i, per tal d'assegurar-ho, el negoci va ser fundat sota la figura jurídica d'una associació, la qual cosa donava la seguretat que només hi entrava qui responia a un perfil adequat de gustos i tendències. 

Maria Carme Tobar, altrament dita Daniela, va ser la promotora d'aquest establiment. Coneguda activista femenista, tenia un caràcter fort i dominant i va saber fer del local un lloc discret i gairebé inaccesible per qualsevol que no combregués amb el credo propi de la tendència sexual al que donava aixopluc. Un cop passada la barra de l'entrada, una sala de ball força fosca, permetia a les senyores fer els primers contactes. Després al altell, una sala de billar i un reservat servien de marc propici per a iniciar relacions o consolidar-les. Diuen que malgrat la discrecció que hi regnava, el local no es va lliurar d'algunes visites de la policia. Quan això passava, una llum vermella s'activava a tot l'interior. Era un senyal d'alarma que la clientela ja coneixia prèviament.

Hi sonaven cançons de Mari Trini -la cantautora murciana que va sortir de l'armari als primers anys de la democràcia- i musiques romàntiques. Al contrari que al Members -l'altre local lèsbic de l'època-, a Daniel's la clientela era més selecta, madura i sobretot més discreta. Els homes, per descomptat, no hi tenien accés, com tampoc les jovenetes massa esbojarrades.