Al final del carrer Casanova, un cop creuada la Diagonal i abans d'entrar al barri de Galvany, es va obrir a finals dels seixanta un pub que esdevindria una mena de reducte progre i contracultural enmig d'aquella zona alta i tan burgesa de la ciutat.
La Enagua era un local freqüentat per una barreja de joves de classe mitjana encisats pels viatges a l'India i a Eivissa i de fills de casa bona que havien renunciat a seguir del recte camí del jou familiar i l'establishment i preferien experimentar amb drogues, evocar els festivals de Woodstock o de l'Illa de Wright i llegir l'Ajoblanco o l'Star.
El local era situat als baixos de l'edifici i quedava lleugerament per sota del nivell del carrer. Per això, era necessari baixar alguns esglaons per entrar-hi. Un esglaons de fusta que cruixien fent un soroll característic en trepitjar-los, la qual cosa provocava una reacció mecànica de totes les persones, que es giraven per veure qui entrava. Una actitud força justificada, que s'explicava per les habitual visites sorpresa de la bòfia i els socials a la recerca de drogues o simplement per controlar la situació. De fet, el local va començar a tenir certa fama de maleït i va patir diversos tancaments.
Però La Enagua era també un local on es podia escoltar música en viu i on sovintejaven les jam sessions i les actuacions de petit format en un ambient intimista, sovint carregat de flaires de patxul·li, encens i altres olors que evocaven el hippisme i el jovent contestatari d'aquells anys. La publicitat era pràcticament inexistent i els asidus del local es passaven la informació de boca a orella.
Allà hi van començar les seves singladures artístiques molts dels músics que després varen recalar al Zeleste del barri de la Ribera i quedaren enquadrats en l'anomenada "música laietana".
El local va ser ocupat posteriorment per un pub irlandès i un estudi de gravació.
El local va ser ocupat posteriorment per un pub irlandès i un estudi de gravació.