Situat al carrer Còrsega 363, a la frontera entre Gràcia i la Dreta de l'Eixample, el Salón Cibeles va ser un ball extraordinàriament popular que al llarg de la seva història va viure etapes molt diferents.
Aquesta sala de ball va ser instal·lada en el mateix edifici que a partir de juny de 1911 havia acollit el cinema Imperial, un dels primers de la vila de Gràcia. Anys després el cinema va tancar i es va convertir en el magatzem i garatge d'una fàbrica de gasoses. Acabada la Guerra Civil, Ramon Daura, el propietari del mític ball La Paloma, va convertir aquell magatzem en una sala de ball de 300 metres quadrats, que l'any 1940 va obrir portes amb el nom de Salón Cibeles. L'estructura del local disposava d'un altell al qual es podia accedir per dues escales situades a banda i banda de l'escenari. Rera de l'orquestra, pintada sobre la paret, presidia la sala una imatge de la plaça madrilenya de la Cibeles amb la Deesa asseguda sobre el carro tirat per lleons.
En els seus primers anys el Cibeles va ser un ball de criades, que obria els dijous -dia que el servei lliurava- i els diumenges. El local era molt popular, gairebé de barri. Eren temps de repressió i d'intolerància, fins al punt que un empleat del local vigilava atentament des de l'altell que les parelles no ballessin massa juntes i que els joves no es passessein de llestos amb les mans. Atreia a gents de les classes mitjanes i treballadores i s'allunyava totalment del luxe de les sales de festa que a partir dels anys 1950's començaren a proliferar per la part alta de la Diagonal.
A partir dels anys 1960's, la irrupció dels Beatles i d'altres grups anglosaxons van portar al local grups autòctons (com Los Kiowas) que versionaven aquelles cançons d'èxit dels joves melenuts de Liverpool.
Després de la mort de Daura, el negoci va passar a ser dirigit per Carlos Pazos i Manuel Valls. El local va començar a agafar una altra orientació i l'orquestra Manhattan i el pianista Doncos eren els artistes que amenitzaven els balls de les parelles.
A mitjans dels setanta, el Cibeles experimentava una metamorfosis i esdevenia Cylinder's acollint una parròquia més rockera i perifèrica. Allà actuaren grups de rock com els britànics Fischer-Z i, poc a poc, en el local anava arrelant l'horari de nit.
*1990.- Interior del Salón Cibeles amb l'escenari al fons de la pista de ball
El fi de la dictadura i els nous aires de llibertat varen propiciar l'inici d'una de les etapes més glorioses del Cibeles. Les nits dels divendres el Cylinder's tornava a ser Cibeles i reunia una barreja d'intelectualitat d'esquerra, progresia i gent de teatre. A les eleccions municipals de 1979 hi va tenir lloc el míting inaugural de Narcís Serra com a candidat del PSC a l'alcaldia i musicalment, a partir de finals dels setanta, el Cibeles va acabar esdevenint -de dijous a diumenge- una mena de temple de la salsa amb l'arribada de Gato Pérez, l'Orquestra Plateria, Rocky Muntanyola (Jordi Batiste), Caco Senante i d'altres. Allà hi actuaven setmanalment Raúl del Castillo, amb el seu esmòquing blanc, Ramoncito i Alejandra del Río, la Voss del Trópico (Jordi Farràs) i el grup Pernil Latino. Era aleshores molt habitual en molts noctàmbuls d'aquella Barcelona de la transició començar la nit al Cibeles fins a les dues de la matinada i després baixar a Ciutat Vella per tancar-la al Karma, al Zeleste o al Màgic. Durant els anys 1980's, la sala va seguir acollint esporàdicament concerts de grups de pop-rock britànics com Marillion (1985) o francesos com Les Rita Mitsouko (1987).
En la seva última etapa el Cibeles va estar animat per diverses orquestres i diversos tipus de musica (orquestres Yemax, Maracaibo,) i més tard combinava l'ambient disco, Dj's i l'Orquestra Manhattan. Era un dels llocs predilectes per organitzar comiats de solter. Les nits dels divendres la sala era gestionada per l'empresa Mond Club i oferia només música disco.
Els problemes acústics que generava el local i les contínues protestes veinals van acabar consumant el fi de la vida del Salon Cibeles, que va tancar portes en ser precintat per l'ajuntament a l'estiu de 2005. El propietari Pau Solé Ribas -que també gestionava La Paloma-, no va voler assumir el cost que comportava la total adequació del local a les normes d'insonorització vigents al barri de Gràcia. L'ajuntament va adquirir finalment la finca i, després de considerar que l'immoble no posseia cap element de valor artístic, va procedir a enderrocar-lo el 2009 per destinar el solar a equipaments públics socials i sanitaris. Un cop enderrocat, els nostàlgics del local van poder veure encara durant un temps el solar buit i a les mitgeres dels edificis colindants els perfils de les escales que conduien a l'altell on hi havien els labavos.
Els problemes acústics que generava el local i les contínues protestes veinals van acabar consumant el fi de la vida del Salon Cibeles, que va tancar portes en ser precintat per l'ajuntament a l'estiu de 2005. El propietari Pau Solé Ribas -que també gestionava La Paloma-, no va voler assumir el cost que comportava la total adequació del local a les normes d'insonorització vigents al barri de Gràcia. L'ajuntament va adquirir finalment la finca i, després de considerar que l'immoble no posseia cap element de valor artístic, va procedir a enderrocar-lo el 2009 per destinar el solar a equipaments públics socials i sanitaris. Un cop enderrocat, els nostàlgics del local van poder veure encara durant un temps el solar buit i a les mitgeres dels edificis colindants els perfils de les escales que conduien a l'altell on hi havien els labavos.
