Aquest va ser un dels tipus d'escocell més característic dels arbres dels carrers de Barcelona durant la segona meitat del segle passat.
Cap a finals dels anys cinquanta del segle passat la urbanització de les voreres de la ciutat va incorporar un model d'escocell que va ser l'habitual fins a mitjans dels setanta i a continuació va iniciar un procés de desaparició paulatina i creixent.
L'element característic d'aquest escocell eren les vores que el perimetraven. Consistien en quatre peces de formigó de vuitanta centímetres, que s'aixecaven sobre el nivell de la vorera uns deu centímetres tot formant un separador de formes sinuoses amb la vora superior arrodonida en forma de canaló. L'escocell es completava amb altres quatre peces que anaven situades als vèrtexs i formaven com un lòbul orientat cap a l'interior de l'escossell, tot donant continuitat a les peces laterals i orientant el canvi perpendicular del canaló de la vorada.
Una imatge de la peça dels vèrtexs de l'escocell, que unia les tires laterals.
Aquest model estàndar d'escocell va ser substituit posteriorment per un altre, que incorporava una superfície metàl.lica en forma de xarxa, encerclava l'arbre fins al tronc i evitava ensopegades. Però ben aviat es va convertir en dipòsit de fullaraca i pòlen dels arbres, per la qual cosa no va tenir massa èxit. Avui l'escocell corrent es molt més simple, quadrat, delimitat per quatre peces del mateix material que el panot, nivellat amb la vorera i només amb una lleugera pendent cap a l'interior.