COTXERA DE TRAMVIES. Diputació-Vilamarí

 

*1953.- Entrada a la cotxera des de la cantonada Vilamarí/Diputació. Al fons els edificis del carrer Entença.

La cotxera del carrer Diputació, tenia una capacitat per a 90 tramvies i es va construir en el  solar delimitat pels carrers de Diputació, Vilamarí i Entença. El terreny que ocupava era de gairebé 7.000 metres quadrats dels quals se'n van edificar 5.0000, repartits entre un pavelló destinat a oficines i un altre destinat a dipòsit per als vehicles, dividit per columnes de ferro en quatre seccions de quatre vies amb fossat cadascuna.

1962.- Pati de l'interior de la cotxera.

*1964.- Sortida d'un tramvia de la cotxera en direcció a Vilamarí.

Va estar activa fins a mitjans de la dècada dels seixanta i posteriorment fou destinada a dipòsit dels tramvies fora de servei que s'havien de desballestar. Amb la progressiva eliminació dels tramvies, la cotxera va quedar desconnectada de la xarxa el 1970 i només un any després va concentrar tots els tramvies de l'última sèrie que va circular, els quals hi van ser traslladats amb un camió grua des de la plaça Tetuán.  Un cop desapareguts els tramvies, hi varen restar únicament els que anaven destinats a Museu. A partir del 1972 entraren a la cotxera una locomotora de Montserrat i diverses unitats del metro, així com alguns autobusos de les sèries Seida i Chausson. Tenint en compte que l'any 1968 hi havien estat guardades varies unitats de troleibusos a l'espera de ser venuts a València, podem dir que la cotxera de Diputació fou l'única que ha acollit gairebé tots els tipus de transports.

Amb la fi del franquisme i l'arribada de l'ajuntament democràtic, el solar ocupat per les cotxeres fou insistentment reclamat com equipament per a construir-hi escoles públiques. Sovint era el marc per organitzar-hi festes reivindicatives. L'any 1984 la cotxera fou enderrocada i la major part dels cotxes que hi quedaven van ser donats al Museu de Castellar de N'Hug i a un col·lecionista de València.

Desapareguda la cotxera, al gran solar resultant s'hi va construir a partir de l'any 1985 una escola primària (Joan Miró) al carrer Entença, i un institut de secundària (primer anomenat Parc de l'Escorxador i després Ernest Lluch) que inicaren la seva activitat el curs 1986-1987. El conjunt es completà amb un complex esportiu amb piscina coberta al carrer Diputació inaugurat el 2003. 

*1971.- Els últims tramvies retirats (els de la sèrie 1200) esperant la seva definitiva jubilació a les cotxeres de Diputació. 

*1980.- Una festa infantil organitzada amb l'objectiu de reivindicar el solar de les cotxeres per a fer-hi equipaments escolars per al barri. Al fons es pot veure una mostra dels diversos tipus de transports que s'hi guardaven. La idea era portar-los a un futur Museu del Transport de Barcelona que no es va arribar a realitzar. Alguns d'aquests vehicles van anar a parar al de Castellar de N'Hug on en molts casos no es van seguir unes pautes de conservació i manteniment adequades.  

LA TRANQUILIDAD. Paral.lel 69. (1915-1939)

*1932.- El Cafè La Tranquilidad tancat després d'una redada. (Foto: Arxiu La Vanguardia)

Lloc històric de reunió dels activistes arnarcosindicalistes, el bar La Tranquilidad havia tingut un precedent a començaments de segle en un bar del mateix nom que hi havia a la cantonada del Paral.lel i Conde del Asalto (Nou de la rambla). Ben entrada la segona dècada del segle XX, La Tranquilidad es va traslladar al número 69 del Paral.lel. Era un local senzill situat al bell mig de tot aquell bullici propi de la zona. 

En aquells anys de 1918 a 1923 en que els sindicalistes de la CNT i els pistolers del sindicat lliure al servei dels empresaris,  descarregaven les seves pistoles els uns contra els altres, La Tranquilidad era un reducte de conspiració i maquinació de plans d'acció per part dels llibertaris.  El 23 de febrer de 1923 Juan García Oliver, es va reunir en aquest bar amb els un grups d'activistes anarquistes per exposar el seu pla d'acció que fou aprovat amb l'accés d'Aurelio Fernández i Ricardo Sanz a les posicions de coordinació del moviment. Pocs dies després Salvador Seguí va ser assassinat al carrer de la Cadena, quan sortia del bar La Trona.

Durant l'època de la dictadura del general Primo de Rivera la repressió s'endurí i foren habitulas les redades i tancaments del local. La policia coneixia perfectament el tipus de clients habituals de l'establiment, en el que hi sovintejaven les escenes violentes amb intercanvi de trets i destrosses al local.

L'any 1928 La Tranquilidad va ser comprada per Martí Cisteró, un sindicalista provinent del poble lleidatà de Puigvert d'Agramunt. La llegenda d'aquest establiment va començar a créixer fins al punt que fou citat en algunes obres literàries: El cabo de las tormentas (Pio Baroja) L'espoir (André Malraux) o El eco de los pasos (de l'esmentat Juan Garcia Oliver) en són alguns exemples.

La dona de Martí Cisteró i un cambrer rera el taulell de La Tranquilidad

Segons explicava el cronista Lluís Permanyer en un article publicat a La Vanguardia, durant la Guerra Civil l'escriptor Josep Maria de Sagarra va anar a La Tranquilidad a suplicar ajut a Aurelio Fernández per facilitar la fugida de la seva germana monja.

El periodista anarquista Agustín Guillamón explica que tampoc era difícil veure asseguts a La Tranquilidad als Germans Badia, responsables de la policia de la Generalitat republicana, amb les armes a sobre la taula mentre menjaven copioses amanides de ceba amb el porró a la taula.

De com era La Tranquilidad en tenim noticia gràcies al periodista Domènec de Bellmunt que l'any 1934 va visitar el local. El seu reportatge, inclòs en el llibre La Barcelona pecadora, el descriu com un bar amb piano, nevera, un taulell modern, un gran nombre de taules, decoració austera i, això sí, amb un retrat de Francesc Ferrer i Guàrdia penjat a la paret.

El quadre en homenatge a Francesc Ferrer i Guàrdia que presidia l'interior del local.

1934.- Una altra imatge de La Tranquilidad amb taules al carrer i les parets dels voltants plenes de propaganda política