Un dels temples de culte de la nit barcelonina, Bocaccio va ser inaugurat la nit del 13 de febrer de 1967 per iniciativa del promotor Oriol Regàs (1936-2011) i un grup de joves emprenedors (Miserachs, Gimpera i Durán) provinents de families benestants. Segons explica el propi Regàs a les seves memòries (Los años divinos) els primers temes que van sonar a Bocaccio aquella nit van ser Good Vibrations dels Beach Boys i Monday, Monday de Mamas & The Papas. Eren temps dificils de repressió i pensament únic. El local tenia que dir-se Snobissimo, però l'Oriol amb el seu lideratge indiscutit va preferir anomenar-lo Bocaccio, un nom que va quedar vinculat a la nit barcelonina durant gairebé vint anys, després d'haver esdevingut l'estendart de la modernitat especialment en els durs i dificils anys seixanta i setanta.
Situat al començament de l'últim tram del carrer Muntaner, just després de General Mitre, Bocaccio va concentrar en aquells primers anys la flor i nata de la intel·lectualitat i la modernor de la ciutat. Oriol Maspons, Teresa Gimpera, Beatriz de Moura, Serena Vergano, Ricardo Bofill, Antonio Senillosa, Terenci Moix..., eren només alguns dels habituals que formaren aquell grup que el periodista Joan de Sagarra va batejar un bon dia a les pàgines de Tele|Exprés com la gauche divine. Joan Manuel Serrat es feia acompanyar en els seus recitals d'un taburet folrat de vellut vermell que havia agafat de Bocaccio.
Regàs va saber captar els millors cambrers de la nit de l'època, que eren els de la boîte Las Vegas del carrer Aribau, la plantilla de la qual va passar gairebé sencera al nou local. Eren cambrers d'aquells que sempre estaven amatents per encendre el cigarret del client amb el metxero i que tenien una sobrera professionalitat en l'art de servir copes.
La inoblidable barra de Bocaccio...
...i la seva sempre animada pista de ball
(Fotos: Xavier Miserachs)
(Fotos: Xavier Miserachs)
Però Bocaccio, a part de ser un local nocturn de moda, va ser també un negoci empresarial capaç d'organitzar viatges, de promocionar discos i concerts i d'obrir un local homònim a Madrid el 1972.
A començaments dels 80's, amb la seva imparable inquietud empresarial, Oriol Regàs va centrar la seva atenció a obrir un altre local emblemàtic Up&Down. Bocaccio es va vendre al febrer de 1982. Amb el nou propietari només va sobreviure tres anys més i va tancar portes definitivament a l'estiu de 1985.
*1968.- La model nòrdica Susan Holmquist, que va inspirar la cançó de Serrat Conillet de vellut, desfilant a Bocaccio davant de la mirada embadalida dels parroquians. (Foto: Gianni Ruggiero).
Teresa Gimpera en una imatge publicitària de Bocaccio (Foto: Xavier Miserachs)
*1968.- Una altra imatge publicitària del local amb el seu original logotip. (Foto: Xavier Miserachs)
