PAVELLÓ DE L'INI de la Fira de Barcelona. (1973-1993)

Agraïments a ELOY FERNÁNDEZ CASTILLO

Aquest pavelló va ser construit en els anys finals del franquisme amb l'objectiu de presentar totes les realitzacions industrials del sector públic, que s'aplegaven en l'Instituto Nacional de Industria (INI). El primer de juny de 1973 el pavelló va ser inaugurat pel ministre López de Letona coincidint amb l'obertura de la Fira de Mostres.

Era una construcció de formigó amb planta baixa i soterrani obra dels arquitectes Juan Paradinas, Luis García-Germán i José Ignacio Casanova Fernández. Presentava una façana de formigó de formes arrodonides, que estèticament resultava molt poc agradable a la vista. Al soterrani hi havia una sala de projeccions amb capacitat per a cent persones. Estava situat al final de l'avinguda de la Reina Maria Cristina, quedava a mà dreta de la Font Màgica davant del restaurant La Pérgola.

La seva existència va quedar ferida de mort quan l'ajuntament de Barcelona va promoure, a començaments dels anys 80's, la reconstrucció del pavelló alemany de l'Exposició de 1929, obra de Ludwig Mies van der Rohe. Aquest pavelló va ser recuperat el 1984 en el seu emplaçament original davant de la Fàbrica Casaramona (avui ocupada pel Caixaforum) i quedava just al costat del pavelló de l'INI, que aleshores era ocupat per la Oficina Olímpica que preparava la candidatura de Barcelona als Jocs de 1992.

1973.- Vista posterior del pavelló.  (Foto: Jiménez. CSIC)

Plànols de la planta baixa i del soterrani del pavelló. (Font: Informes de la Construcción. 1975. © Consejo Superior de Investigaciones Científicas. CSIC)

*1972.- Tres imatges de les obres de construcció del pavelló. (Fotos: Jiménez. CSIC)

*1973.- Els espais interiors de la planta baixa del pavelló.  (Fotos: Jiménez. CSIC)

L'equip de reconstrucció de l'obra de Mies va sol.licitar a l'ajuntament l'enderrocament del pavelló de l'INI, que suposava un obstacle visual de primera magnitud que impedia recrear adequadament l'entorn que envoltava el pavelló alemany. Aquest fet va provocar algunes discusions amb la Fira de Barcelona, que es resistia a perdre superficie d'exposició. Es va arribar a proposar als arquitectes Ignasi de Solà-Morales i Cristian Cirici la reforma del pavelló de l'INI, fins i tot amb una opció totalment soterrada per tal d'eliminar el seu impacte visual. Finalment però, un cop celebrats els Jocs Olímpics, s'optà per la supressió del pavelló  i la restitució de l'esplanada, la qual cosa va suposar l'enderrocament d'aquesta construcció, que no es va executar fins el setembre de 1993. En els seus ultims anys havia acollit el centre de formació dels voluntaris olímpics. De l'estructura del pavelló només se'n va conservar el soterrani.

*1992.- Acabats els Jocs Olímpics, l'alcalde Pasqual Maragall, amb una maça a les mans, escenifica el pròxim enderrocament del pavelló de l'INI, que encara trigaria un any a fer-se efectiu. (Foto: Rafel Bosch)

CASA GIBERT. Plaça Catalunya (1861-1895)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Agraïments a JOANA FRANCÈS

*1874.  Dues imatges de la Casa Gibert. En la de dalt es pot veure l'estació del tren de Martorell a l'esquerra de la fotografia i al fons les dues torres de l'edifici de la Universitat. La d'abaix està feta des de la cruïlla amb Bergara (Fotos: Joan Martí).

Parlar de la Casa Gibert ens porta inevitablement a referir-nos als orígens de la Plaça Catalunya. Tot i que aquest edifici ha passat a la història com la primera casa de l'Eixample, la seva existència no va ultrapassar els trenta anys. El Pla Cerdà no preveia l'existència de la Plaça Catalunya. En aquell indret hi contemplava la mansana número 39, delimitada per la Ronda Universitat, la Rambla de Catalunya, Bergara i el Passeig de Gràcia. Va ser més aviat un reclam popular i dels periòdics de l'època el que feu decidir a l'ajuntament a reservar tot aquell espai per una plaça. Víctor Balaguer en el seu llibre Las calles de Barcelona, publicat el 1865, ja feia esment de l'oficiosa Plaça Catalunya i la citava fent esment a "una vasta extensión de terreno que el público ha dado en llamar plaza y que las gacetillas de los periódicos y el vulgo han bautizado con el nombre de "Plaza Cataluña". Així ho recull també Lluís Permanyer en la seva obra Biografia de la Plaça Catalunya.

El cas és que la Casa Gibert, projectada per l'arquitecte Josep Oriol Mestres, va ser construida dins els terrenys que la posterior urbanització de la plaça Catalunya va reservar a espai públic. La reina Isabel II va venir a Barcelona a l'acte solemne de col·locació de la primera pedra de l'Eixample. Era el 4 de setembre de 1860 i es va celebrar en el lloc on avui hi ha les dues fonts monumentals, que era just on s'aixecà la casa Gibert. Quan va ser construïda, tenia al costat l'estació de tren de Martorell al començament de la Rambla Catalunya, mentre que a l'altra banda s'hi va instal·lar cap a finals de segle el popular Gran Café del Siglo XIX, més conegut popularment com La Pajarera.

En aquesta fotografia es poden apreciar dos rètols que donen compte de l'existència d'un estanc (Estanco Nacional. Sellos de Todas Clases, a la part esquerra de la imatge) i el del Colegio de Vilar a la porta d'entrada de l'edifici. Aquesta escola era dintre de la mateixa casa Gibert. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

En aquesta altra imatge el rètol de l'estanc havia estat substituït per el d'un gimnàs. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

La Casa Gibert era una construcció noble de planta baixa i dos pisos amb un espaiós jardí vorejat per una tanca amb un reixat de ferro entre pilars. Tenia una certa aparença de castell medieval  amb un conjunt de torretes emmerletades a la part alta de la façana El seu propietari Manuel Gibert i Sans (1795-1873) era un ric empresari que va arribar a ser president del Liceu i de la companyia del tren de Barcelona a Mataró.

L'edifici va ser enderrocat el 1895 després de ser aprovada la reordenació definitiva de la plaça Catalunya.

*1881.- El Colegio de Vilar, un dels més prestigiosos de la ciutat, era emplaçat dins la Casa Gibert a la dècada dels 1880's.

Plànol original de l'Eixample d'Ildefons Cerdà. El petit quadre groc del fragment ampliat indica la ubicació exacta de la Casa Gibert. Com es pot veure, en el projecte original de Cerdà no existia la Plaça Catalunya. El carrer Pelai acabava a Bergara, que enllaçava amb Fontanella.  

Fragment d'un plànol de 1890 en el que es pot apreciar la part encara edificada al cantó muntanya de la Plaça Catalunya on s'aixecava la Casa Gibert. 

*1862 /1865.- La Casa Gibert va ser sovint caricaturitzada per la premsa de l'època com es pot comprovar en aquests dos dibuixos. El de dalt (1862) correspon a la publicació El Tiburón. Almanaque humorístico ilustrado para 1863. El de baix aparegué publicat a Un tros de paper i és obra de Tomàs Padró i Pedret (1865).