Cine Diana
Un dels locals pioners de les projeccions cinematogràfiques a Barcelona va ser el cinema Diana emplaçat al número 85 del Carrer de Sant Pau. Va ser obert el 24 de maig de 1912 i era gestionat per la mateixa empresa del Cine Royal del començament del carrer Aribau.
Un dels locals pioners de les projeccions cinematogràfiques a Barcelona va ser el cinema Diana emplaçat al número 85 del Carrer de Sant Pau. Va ser obert el 24 de maig de 1912 i era gestionat per la mateixa empresa del Cine Royal del començament del carrer Aribau.
Al llarg de la seva història el Diana va ser també una sala de varietés i music-hall. Durant aquesta època hi havien triomfat artistes com Mirco, un ballarí de flamenc al que anomenaven Pies de Oro pel seu virtuosisme i La Nasi, una artista que deixava bocabadats als representants més exigents del gènere masculí.
*1935.- Entrada del carrer de les Tàpies compartida amb el Cinema Monumental.
El Diana sempre va ser un cinema modest de barri, amb programes de reestrena de dues pel·lícules. Acabades les projeccions s'oferien espectacles complementaris de varietés fins més tard de la mitjanit. Durant el franquisme i els seus últims anys era molt freqüentat per homosexuals que es reunien al voltant del seu llarg vestíbul. En el mateix edifici hi convivien un estanc, dues sastreries (Grunek i Mir) i una botiga especialitzada en vidrieria. Per l'accés del número 6 del carrer de les Tàpies s'accedia també al Cine Monumental. La sala disposava d'un aforament de 876 butaques i a sobre la taquilla un petit rètol advertia al públic que, en cas de tall del corrent elèctric, l'empresa no retornava l'import de les entrades. Entre pel·lícula i pel·lícula els espectadors sortien a prendre un cafè a la vorera d'enfront on hi havia el bar La Piedra.
El Diana sempre va ser un cinema modest de barri, amb programes de reestrena de dues pel·lícules. Acabades les projeccions s'oferien espectacles complementaris de varietés fins més tard de la mitjanit. Durant el franquisme i els seus últims anys era molt freqüentat per homosexuals que es reunien al voltant del seu llarg vestíbul. En el mateix edifici hi convivien un estanc, dues sastreries (Grunek i Mir) i una botiga especialitzada en vidrieria. Per l'accés del número 6 del carrer de les Tàpies s'accedia també al Cine Monumental. La sala disposava d'un aforament de 876 butaques i a sobre la taquilla un petit rètol advertia al públic que, en cas de tall del corrent elèctric, l'empresa no retornava l'import de les entrades. Entre pel·lícula i pel·lícula els espectadors sortien a prendre un cafè a la vorera d'enfront on hi havia el bar La Piedra.
Saló Diana
L'any 1977 el Diana va tancar portes com a cinema per a iniciar una nova etapa com a teatre. Va ser curta en el temps però intensa en l'activitat. El local va esdevenir el teatre estable de l'Assemblea de Treballadors de l'Espectacle, que s'havia escindit de l'Assemblea d'Actors i Directors, i varen programa una temporada farcida d'espectacles de tota mena amb la reobertura del local com a Saló Diana el 10 d'abril de 1977. El director teatral Mario Gas i l'actor Carlos Lucena van ser els seus principals promotors.
*1977.- Entrada al cinema ja convertit en Saló Diana i seu de l'ADTE-Assemblea de Treballadors de l'Espectacle. (Foto: Autor desconegut).
Algunes de les obres teatrals representades al Saló Diana:
*1977.- No hablaré en clase, del grup Dagoll Dagom amb direcció de Joan Ollé.
*1977.- 7 meditaciones sobre el sado-masoquismo político, del grup Living Theatre.
*1977.- Herramientas, del grup La Cuadra de Sevilla.
*1977.- Plany en la mort d'Enric Ribera de Rodolf Sirera, amb direcció de Joan Ollé i música de Ramon Muntaner.
*1978.- Els Pispes de Joan Potau, amb música de Pau Riba.
*1977.- El conegut activista del maig francès Daniel Cohn-Bendit en un míting celebrat al Saló Diana durant les Jornades Llibertàries.
El local va acollir també algunes activitats de les Jornades Llibertàries Internacionals celebrades a Barcelona a l'estiu de 1977. Però l'aventura alternativa del Saló Diana, amb una gestió desvinculada totalment de qualsevol organisme oficial o administració pública, no va reeixir i a finals de 1978 s'acabà com el rosari de l'aurora.
*1977.- Programa íntegre dels actes de les Jornades Llibretàries Internacionals que van tenir al Saló Diana un dels seus epicentres.
*1978.- Els populars activistes gais Camilo i Ocaña sobre l'escenari del Saló Diana durant la festa de celebració del primer aniversari del local teatral. Seria el primer i l'últim. (Foto. M Parera)
A l'any 1987, l'Ajuntament de Barcelona va fer un últim intent de donar una utilitat al Diana cedint-lo al Liceu, però el mal estat de conservació de l'estructura de l'edifici va fer desestimar aquesta opció i poc després el vell cinema va ser enderrocat.