PASSEIG DE L'ESPLANADA o PRIMER PASSEIG DE SANT JOAN (1802-1880)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, LLUÍS FELISART i RAMON VILALTA

*1806.- Emplaçament del jardí de l'Esplanada (rectangle vermell) entre el barri de la Ribera i la fortificació de la Ciutadella. (Font: Plànol de Barcelona de Moulinier. Institut Cartogràfic de Catalunya)

Després de les Rambles aquest va ser el primer gran passeig arbrat que va tenir Barcelona. Començava al passeig de la Duana (actual avinguda del Marquès de l'Argentera) on hi havia el Jardí del General, continuava pels terrenys on després s'aixecaria el mercat del Born i resseguia un curs paral·lel al de l'actual carrer del Comerç fins a morir prop de l'actual placeta del Comerç, davant del baluard del Portal Nou.

Aquest passeig fou batejat oficialment com a Passeig de Sant Joan, si bé era conegut popularment com el passeig o jardí de l'Esplanada, en referència al gran espai buit que havien deixat els enderrocs que es varen executar per construir la Ciutadella després de la caiguda de la ciutat de 1714.

El passeig va ser projectat per Agustín de Lancaster y Araciel, capità general de Catalunya a finals del segle XVIII. Les obres van durar entre 1796 i 1802. L'estructura del passeig era formada per diverses fileres d'arbres a cada banda, un camí central amb quatre fonts brolladors aixecades sobre basses d'aigua circulars i situades de forma més o menys equidistant amb una separació aproximada de dos-cents metres entre elles. D'aquestes fonts avui només se'n conserva una: la Font d'Hèrcules que des de l'any 1928 es troba emplaçada a l'encreuament del passeig de Sant Joan amb el carrer Còrsega.

*1855.- Detall del passeig de l'Esplanada amb el Jardi del General a l'extrem sud i les quatre fonts monumentals al llarg del seu recorregut. (Font: Plànol de Sala editor. Sistema Acklin.  Institut Cartogràfic de Catalunya) 

Dues imatges de la Font d'Hèrcules, que era emplaçada a l'extrem nord del passeig. La superior correspon a una fotografia de J.E. Puig (1880) captada quan s'estaven fent les obres de reurbanització de la zona que van comportar la desaparició del passeig de l'Esplanada. La inferior a un gravat de l'època publicat a La Ilustración.

La primera font pel cantó de mar era la de la nimfa Aretusa, que coincidia amb l'extrem sud del passeig. A continuació en direcció nord hi havia la font del Tritó, la figura del qual apareixia domant un cavall de mar, tot seguit la Font de la Nereida cavalcant sobre un dofí,  i finalment l'esmentada Font d'Hèrcules. 

L'espai central disposava també de bancs i quedava delimitat i protegit per tanques i baranes dels dos camins laterals reservats per a la circulació de carruatges i bestiar.

La construcció del Mercat del Born, l'enderrocament de la Ciutadella i tota l'operació urbanística vinculada a la celebració de l'Exposició Universal de 1888 suposarien el final definitiu del passeig de l'Esplanada. Com ja s'ha dit, únicament la Font d'Hèrcules va romandre molt a prop del seu lloc original amb alguna modificació en la seva base, quedant emplaçada al jardí del nou Palau de Belles Arts, que es va construir per l'Exposició on actualment hi ha l'edifici dels jutjats.

*1888.- Amb la desaparició del Passeig de l'Esplanada la Font d'Hèrcules va ser ressituada molt a prop. Va quedar dins el recinte del nou Palau de Belles Arts i va perdre la part inferior del seu basament original. Al fons es veuen els edificis del carrer Comerç entre els arbres es pot distingir la silueta de l'Arc de Triomf. (Foto: Ballell)

 

 

Diorama del Passeig de L'Esplanada fet per Josep Mestres i Cabanes (1898-1990) i restaurat per encàrrec del Museu d'Història de Barcelona.

Més informació del diorama en aquest enllaç: http://www.raco.cat/index.php/EstudiMoble/article/download/255960/342909.

*1834.- Descripció que feia del Jardí de l'Esplanada el Diccionario Geográfico Universal.

Gravat que detalla els quatre trams que integraven el passeig de l'Esplanada amb les quatre fonts brollador monumentals. De dalt a abaix les fonts d'Hèrcules, Nereida, Tritó i Aretusa. (Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)

 *1882.- La revista La Ilustración demanava que la Font d'Hèrcules, l'última supervivent de l'antic Passeig de l'Esplanada, no desaparegués. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

Més informació a:
http://jardinsipatrimoni.wordpress.com/2012/10/12/el-passeig-de-lesplanada/

EUZKADI. Restaurant Cerveseria. Passeig de Gràcia / Casp (1932-1939)

L'any 1932 Esteve Sala i Canadell, un dels empresaris capdavanters del negoci de la restauració a la Barcelona de l'època, va fer un viatge al País Basc on quedaria entusiasmat amb la qualitat dels plats de la cuina basca, els pintxos i la seva gastronomia en general. La idea d'obrir un establiment de cuina basca a Barcelona no va trigar massa temps a passar-li pel cap i va posar-la a la pràctica tot seguit.

La vigília de Nadal d'aquell mateix any, va obrir una cerveseria-restaurant en un local privilegiat com eren els baixos de la Casa Pons a la cantonada del Passeig de Gràcia amb Casp en el lloc que havia ocupat l'antiga cotxera de l'edifici. Sala havia aconseguit arrendar aquells baixos i va recuperar els elements modernistes originals de Sagnier, que havien quedats tapats o alterats per les reformes posteriors, va restaurar els falsos arcs i capitells gòtics perque lluïssin i va encarregar decorar les parets amb pintures sobre paisatges de les terres basques.

*1932.- Notícia publicada a La Vanguardia del dia de Nadal en la que s'informa sobre la inauguració de la Cerveseria Euzkadi.

*1932.- Un racó del mostrador a l'interior de la Cerveseria Euzkadi on es pot veure també un dels arcs originals de les antigues cotxeres de la casa Pons on es va ubicar el local. 

El local va ser obert amb nom d'Euzkadi i el seu èxit fou immediat. Un dels plats típics (el filet de llenguado Euzkadi) evocava els colors de la ikurriña amb les mongetes (verdes), el pebrot (vermell) i el peix (blanc). Entre la clientela habitual hi havien els artistes i cantants del veí Teatre Novedades i també els esportistes provinents de terres basques que es guanyaven la vida a Barcelona com a pelotaris en els frontons. Domingo Riera que havia servit abans a La Puñalada es va convertir en el director del local. [1]

L'Euzkadi aviat va congregar penyes de joves escriptors emergents entre els que hi formaven noms com Ignasi Agustí, Sebastià Juan Arbó, Xavier Benguerel, Martí de Riquer, Ramon Xuriguera, Grau Sala o Joan Teixidor. Tots junts hi celebraven les seves tertúlies fins a l'hora de la sortida dels  cinemes i teatres de la zona.

Acabada la Guerra Civil el franquisme va canviar les coses radicalment començant pel nom de l'establiment. L'Euzkadi va donar pas al Navarra, però els temps havien canviat i el local ja no era el mateix.

[1]. Permanyer, Lluís. (La Vanguardia. El Álbum. 11.4.1999) 

FONT DE L'ÀGUILA. Parc de la Ciutadella (1894-1963)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ

 

Conclosa l'Exposició Internacional de 1888, el recinte del Parc de la Ciutadella va ser progressivament reurbanitzat després de l'enderrocament d'una bona part dels grans palaus. Això va permetre guanyar més espais per a jardins, especialment en la zona del parc més propera al mar. En aquest procés de reordenació, el 1894 s'hi van projectar dues placetes al bell mig de les quals s'hi van instal·lar sengles fonts escultòriques força singulars.

 

*1894.- Notícia de la urbanització del sector sud o de circumvlació del parc amb les dues placetes amb fonts escultòriques. (Font: Diari La Dinastía).

 

La primera ha arribat als nostres dies després d'esdevenir un dels símbols de la nostra ciutat: és la popular Dama del Paraigües. L'altra no va tenir tanta sort. Era també de base circular i disposava de quatre segments d'escales alternades amb espais vegetals que perimetraven el cercle exterior de la font. Del centre de la bassa circular inferior, on quedava dipositada l'aigua, emergia una columna amb una altra bassa-dipòsit circular enlairada i molt més petita, del qual queien regalims d'aigua a través de les boques de vuit cares que feien de gàrgoles. A la part més alta de la font una esfera de pedra servia de suport a l'escultura de bronze d'un àguila amb les ales desplegades que coronava el conjunt. No és per tant gens estrany que la ciutadania la batejés ràpidament com la Font de l'Àguila.

 

 

*1932.- Plànol del recinte del Parc de la Ciutadella on apareix marcat en un cercle vermell l'emplaçament de la Font de l'Àguila. A l'altra banda del parc,  mantenint una certa simetria en la urbanització, es veu el cercle de la Font de la Dama del Paraigües. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya).

 

En el seu moment aquesta font quedaria integrada dins el recinte del parc zoològic. que va anar essent objecte de successives ampliacions, L'any 1963 però, l'ajuntament va decidir fer una substancial inversió en el zoo i es va construir la plataforma de la Gran Fauna Africana que va suposar el desmantellament i desaparició de la font. Des d'aleshores no n'hem sabut res més.

 

*1963.- Certificat de defunció de la Font de l'Àguila, considerada "poc representativa" i "substituïda" per donar cabuda a una nova atracció del zoològic. (Font: La Vanguardia. 29 de setembre de 1963).

PARROQUIA PROVISIONAL DE SANT SEBASTIÀ. Verdum. (1959-1966)

*1959.- Vista exterior de la parròquia provisional de Sant Sebastià de Verdum. Darrera es veu la serra de Collserosa. (Foto: Francesc Català-Roca)

 

El barri de Verdum va patir durant els primers anys del franquisme una mancança cruel d'equipaments i d'inversió pública mentre s'hi aplegaven centenars de famílies obreres majoritàriament immigrants. Aquesta manca de serveis va afectar durant molts anys també a l'església fins al punt que les misses dominicals s'havien de celebrar en descampats habilitats a l'efecte.

Cap a finals dels anys 1950's, el bisbat i l'ajuntament porciolista van promoure la construcció d'una parròquia provisional a la cantonada de la Via Favència amb el carrer Artesania per pal·liar aquesta manca de serveis religiosos al barri. Ja a començaments de 1958 el bisbe Modrego havia signat un decret en el que urgia la construcció d'aquesta església i a la vegada ampliava els límits de la demarcació parroquial de Sant Sebastià, atès l'alt increment demogràfic experimentat al barri. Aquesta nova església, de carácter provisional, va ser projectada pels arquitectes Oriol Bohigas i Josep Maria Martorlell amb el suport de l'aparellador Josep Penedés. Constava de dues parts clarament diferenciades i connectades per un curt passadís. D'una banda la sala de cult, situada dins una nau d'estructura de fusta amb coberta inclinada per ambdues bandes de sostre d'uralita. I de l'altra, les dependències annexes de coberta plana que acollien el despatx parroquial, la sacristia i altres serveis.

L'altar era de formigó i tenia al darrera un panell corbat d'obra fet de totxo pla. Els vidres de les parets eren de colors i el sostre de vigues de fusta. A l'exterior hi destacava una creu de formigó de quatre braços.

La inauguració tingué lloc el dia 4 de març de 1959. En aquells temps l'entorn era encara muntanyós i descampat amb el Parc de la Guineueta encara per fer i sense els grans polígons d'habitatges que ben aviat contribuirien a poblar encara més la zona. 

La provisionalitat va durar set anys fins que no es va construir la nova parròquia de Sant Sebastià al carrer de Viladrosa 96-98, inaugurada l'any 1966. La nau que havia acollit la parròquia provisional encara es va aprofitar per fer-hi funcions docents per a nens deficients durant una bona pila d'anys.

 

*1959.- Notícia apareguda a La Vanguardia del dia 5 de març d'aquell any sobre els actes d'inauguració de la parròquia provisional. 

 

 

*1959.- Interior de l'església amb l'altar. (Cuadernos de Arquitectura, 45. 1961) 

 

 

Plànol de la planta del conjunt amb l'església i les dependències annexes (despatx parroquial i sacristia). (Cuadernos de Arquitectura, 45. 1961) 

CASA PLANÀS. Gran Via / Roger de Llúria. (1901)

Agraïments a i EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i PILAR LÓPEZ CAPARRÓS

*1901.- La Casa Planàs en el seu estat original com a habitatge unifamiliar.

L'any 1901 el prolífic arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia va construir un esplèndid palauet unifamiliar per a l'agent de duanes i accionista ferroviari Estanisnau Planàs i Armet a la cantonada Llobregat/Muntanya de l'encreuament del carrer Corts (Gran Via) amb Llúria. L'emplaçament resultava especialment cèntric i privilegiat com va quedar palès uns anys després en construir-se just enfront l'Hotel Ritz amb la presència de l'elegant Font de Diana al bell mig de la cruïlla.

L'habitatge de Planàs disposava de semisoterrani, entresòl i principal, i com a element mes singular una cúpula piramidal que coronava el centre de la façana de la cantonada sobre una cornisa ondulada amb motius florals d'inspiració rococó.

El 1907 el propi Sagnier per encàrrec de la família Planàs va acometre una reforma i ampliació de l'edifici que havia passat a ser propietat de Josep Planàs i Amell, el fill del propietari inicial, que va optar per rendabilitzar l'edifici. La cúpula va ser eliminada i l'immoble va guanyar tres alçades més destinades a pisos de lloguer, tot mantenint la sinuositat de la cornisa original i una harmonia de conjunt.
 

*1910's.- La Casa Planàs a l'esquerra amb els tres pisos afegits després de l'ampliació de 1907. En primer terme la Font de Diana (Foto: Roisin).
 

A començaments dels anys 1960's, en plena febre de construcció de remuntes als edificis de l'Eixample, la Casa Planàs va ser objecte d'una nova ampliació  projectada per l'arquitecte Anton Pineda. Amb aquesta intervenció l'immoble va guanyar encara dos pisos més fins a totalitzar-ne 6, mitjançant un afegitó simple i sense balcons que li va fer perdre bona part del seu encant.
 

*1983.- Façana de la Casa Planàs amb la remunta de dos pisos sense balcons afegida. Les baranes dels balcons del pis principals havien perdut també la balaustrada original.
 

Finalment, a les acaballes dels anys 1990's, la immobiliària Nuñez i Navarro va comprar l'edifici per fer-hi una rehabilitació integral dintre de la seva nova política de rentat de cara de l'empresa, que d'una banda intentava redimir-se de les destrosses comeses en el passat, però de l'altra continuava fent negoci a compte del patrimoni històric de la ciutat. L'immoble fou pràcticament buidat i la nova façana reformada buscava la uniformitat que havia perdut amb la remunta dels anys 1960's, la qual hi va quedar perfectament integrada després de la intervenció. Als dos pisos superiors afegits s'hi van instal·lar balcons similars als de la resta de la façana. Per dins l'entresòl fou eliminat i s'hi va construir un pàrquing.
 

*2012.- Aspecte actual de la façana de la Casa Planàs després de l'última reforma. (Font: enricsagnier.com)

FESTIVAL DE CINEMA DE BARCELONA (1987-1990)

L'estiu de 1987 Barcelona s'enfrontava al repte de disposar del seu propi Festival de Cinema amb la voluntat de competir amb els més acreditats certamens europeus (Venècia, Cannes, Berlín...). Fins aleshores l'anomenada Setmana del Cinema, que mai havia passat de ser un certamen cinematogràfic menor, era l'única manifestació que lligava la ciutat amb el setè art.
En aquest projecte del festival s'hi van dipositar totes les esperances. El sector públic hi va participar a través del Ministeri de Cultura, la Generalitat, la Diputació i l'Ajuntament, als que es va afegir una llarga llista d'entitats públiques i privades. Es va establir un premi de 30 milions de les antigues pessetes, amb el nom de Premi Europa, que era el més alt de l'Estat després del de Sant Sebastià. La filosofia del festival passava per enaltir la figura del director i potenciar la producció cinematogràfica europea. La figura d'un drac va ser l'escollida com a marca identificativa del certamen.

El Manifest de Barcelona, que va ser proclamat des del terrat de de La Pedrera amb el suport de més de 700 professionals del cinema internacional, defensava bàsicament la legitimitat dels creadors i el respecte absolut a la concepció original de l'obra refusant qualsevol tipus d'adulteracions. El text d' aquest manifest va ser reproduït en una placa rodona de marbre que es va emplaçar sobre el terra del passeig central de l'últim tram de la Rambla de Catalunya. Estava escrit en català i anglès amb el text següent:

‘Nosaltres directors de cinema exigim com dret moral que les nostres obres arribin a l'espectador tal i com foren concebudes originàriament’.

*2008.- Vint anys després del Festival, la placa de marbre del Manifest de Barcelona a la Rambla Catalunya presentava aquest estat de deteriorament.

Durant els nou dies que va durar aquella primera edició del juliol de 1987, la Rambla de Catalunya va ser l'eix vertebrador del festival i es va convertir en escenari de manifestacions artístiques, performances i exposicions. En les pantalles dels cinemes que encara hi havia aleshores en aquesta via  (Club Coliseum, Alcázar, Alexandra, Alexis) es projectava el gruix dels films que havia programat el festival.

El projecte era per tant, innovador i compromès i va néixer amb els millors auguris. Dissortadament només se'n van fer quatre edicions i ja aviat es va percebre que després de l'eufòria inicial començava a anar de baixa.

El juny de 1991, l'oficina de premsa del festival va anunciar que l'edició d'aquell any, que hauria d'estar la cinquena, ja no es celebraria a causa de la crisi financera que patia el festival. Va ser una oportunitat tristament perduda de situar Barcelona en el mapa del món del cinema.

MAGATZEM D'OLIS I GUARDA-TOT SALAT. Carrer Lleida 20-40. (1917-1990)

*1917.- L'original fàbrica d'oli Salat a la cantonada del carrer Lleida amb el desaparegut carrer de Fra Juncosa. Al fons la muntanya de Montjuïc.

Aquest antic magatzem de la fàbrica d'olis Salat S.A. ja existia abans de l'Exposició de 1929 en el límit del barri de la França Xica amb la muntanya de Montjuïc. L'arquitecte sabadellenc Juli Batllevell i Arús (1864-1928) el va aixecar el 1917. L'edifici després d'algunes reformes va ser condicionat com a guarda-mobles i es va dedicar a aquest negoci durant més de cinquanta anys amb el nom inicial de Guarda-Tot - Hotel de Ventas a partir de mitjans la dècada dels anys 1930's. 

*1930's.- Una imatge publicitari de l'edifici que acollia el Guarda-Tot a la cantonada del carrer Lleida amb Rius i Taulet. El carrer Fra Juncosa, el nom del qual apareix superposat era un antic vial avui desaparegut.

*1918.- En plena campanya de vagues i manifestacions contra les pujades de preus, La Vanguardia del 25 de gener feia esment dels magatzems de la fàbrica d'olis Salat del carrer Lleida.

Acabada la Guerra Civil l'edifici, que sempre va tenir una aparença força sinistra, va començar a ser conegut con el guarda-mobles Salat. També s'hi guardaven automòbils vells o de segona mà, que eren anunciats a la premsa per tal que els interessats poguessin passar a veure'ls.
El dia 1 de juliol de 1944 es va declarar un incendi als pisos superiors de l'immoble, que va provocar la caiguda del part del sostre, però el foc va poder ser controlat per efectius de la caserna de bombers veina sense afectació als baixos.

Curiosament una de les façanes de l'edifici, la perpendicular al carrer Lleida, resseguia l'antiga alineació del carrer Fra Juncosa, el qual quedaria suprimit als anys 1950's quan es va acabar d'urbanitzar d'illa situada a l'avinguda Rius i Taulet entre l'avinguda de la Tècnica (actual carrer de la Guàrdia Urbana) i el carrer Lleida. 

L'any 1990 l'edifici del vell Guarda-Tot va ser finalment enderrocat per construir-hi l'actual Hotel Fira Palace.

*1967.- Imatge aèria del Guarda-Tot Salat,. A l'esquerra es pot veure el sostre del Palau Municipal d'Esports del carrer Lleida. (Font: Fons SACE. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

PONT DE LES AGULLES. Estació de França. (1900's-1989)

El Puente Central de Enclavamientos y Señales, com era oficialment conegut en el món ferroviari de Renfe, era una estructura de formigó situada a la sortida de vies de l'estacio de França per sota de la qual passaven els trens. Popularment era conegut com el pont de les agulles perque en el seu interior es trobaven els panells i taules de control de les agulles de la platja de vies que s'estenia per aquella zona.
Aquest pont va ser construït amb l'estació de rodalies a principis del segle XX. Sortint cap al nord amb el tren de la costa, la seva silueta apareixia immediatament abans d'arribar al pont metàl·lic de l'avinguda Icària, que en els últims anys va permetre als vehicles comunicar des del port i la Barceloneta cap a Poblenou.

*1910.- El pont (encerclat en vermell) entre el Torín i el pont de la secció Marítima en una foto aèria de començaments del segle XX.

Tot aquest paisatge ferroviari va ser en gran part suprimit arrel de les obres inciades el 1988 amb motiu de les XXV Olimpiada de Barcelona 1992, que van permetre la urbanització del nou barri de la Vila Olímpica sobre els terrenys de l'antiga Icària.

*1989.- Dues excel·lents imatges dels dies de l'enderroc del pont de les agulles practicat el mes d'agost d'aquell any. (Fotos: © Martí Llorens)

Més informació en aquest enllaç:

http://bcn87-92.tempusfugitvisual.com/fot-doc/estacio-de-franca/

TORRE JOAQUIM PUJOL. Plaça Lesseps. (1900-1971)

Article elaborat amb la  col·laboració d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

 

 

 

Una de les obres menys conegudes, podria dir-se que gairebé ignorada, de l'arquitecte Adolf Ruiz i Casamitjana (1869-1937) és una torre modernista amb jardí, que era situada al número 18 de l'antiga plaça Lesseps, davant del templet d'accés a l'estació del metro i amb sortida posterior pel carrer de Mont-Roig. La finca era veina de les cases Ramos i limitava amb l'arrencada de l'avinguda Príncep d'Astúries que seguia el curs de l'antiga riera procedent de Vallcarca 

Construida l'any 1900 quan la plaça encara era oficialment coneguda com dels Josepets, la finca era propietat de l'empresari Joaquim Pujol.

A començaments de la década dels 1970's, la torre fou enderrocada i sobre el solar es va construir l'edifici Blau, als baixos del qual es va instal·lar el Drug Blau, un drugstore que no va tenir l'èxit que s'esperava.

*1962.- Vista aèria de les obres d'ampliació de la plaça Lesseps fins a la plaça de la Creu. La fletxa vermella assenyala la torre Joaquim Pujol, el jardí de la qual ja havia estat amputat per l'obertura de l'avinguda Príncep d'Astúries. (Foto: Fons TAF. Arxiu Nacional de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

CASA EVARIST JUNCOSA. Coronament de la façana i terrat. Rambla Catalunya 76. (1915-1964)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

*1920's.- Aspecte original de la façana de la Casa Evarist Juncosa.

 

Heus ací una altra de les moltes destrosses realitzades als edificis de l'Eixample.  Es tracta de l'edifici d'habitatges d'estil modernista, bastit entre els anys 1913 i 1915 segons un projecte de Salvador Vinyals i Sabaté (1847-1926), per encàrrec d'Evarist Juncosa i Pañella, al número 76 de la Rambla de Catalunya. Aquest immoble comparteix mitgera amb un altra construcció extraordinàriament desfigurada i víctima de l'especulació com és la veina Casa Asunción Belloso a la cantonada amb València.

Detall de la part desapareguda

La Casa Evarist Juncosa tenia en el seu estat original, baixos, principal, 3 plantes i un àtic amb dues finestres sortints de paret en pla inclinat i un cos central de la façana rematat amb cúpula de sostre de pissarra.
Durant els anys 1920's i 1930's l'edifici va acollir la Maison Bordoy, un lloc molt freqüentat per les classes benestants, on permanentment es feien exhibicions de roba de luxe, manteleries, aixovars etc. Als anys 1950's es va instal·lar als baixos la botiga de catifes Turkestan i a partir de 1964 l'Hotel Regente.

Fou precisament en la reforma practicada sobre l'immoble per adequar-hi l'hotel quan es va executar la dissortada intervenció per afegir-hi una quadruple remunta de dues plantes més àtic i sobreàtic.
Tot i que la intervenció sobre les obertures del balcó central de la tercera planta que van passar de tres a dues es va fer amb perfecta sintonia amb l'original, totes les remuntes superiors van ser un absolut desastre. Van comportar la lògica eliminació de tota la part superior  de la façana i el terrat original de l'edifici, susbtituint-la per un afegit barroer i simple que despreciava totalment l'estil modernista de la façana original.

*1964.- Publicitat del nou Hotel Regente quan es va inaugurar.

*2000's.- Vista actual de la façana de l'edifici que acull l'Hotel Regente (Foto Joan Palau). 

BAR AUTOMÀTIC. Rambla de Canaletes. (1932-1947)

*1932.- Vista nocturna exterior del Bar Automàtic des de la Rambla. (Foto: Enrique Solares. Fons Endesa-Fecsa).

L'any 1932, poc després de proclamar-se la Segona República, va obrir-se al número 8 de la Rambla de Canaletes un local conegut com a Bar Automàtic, que va tenir un gran impacte per la seva modernitat. L'automatisme a que es referia el nom de l'establiment es feia palès aviat i es concretava en el sistema de dispensació de les begudes i altres productes que es realitzava pel mateix client a través de maquinàries que li servien directament la consumició. Tot i que podriem trobar antecedents d'aquest tipus d'establiments a la Barcelona de finals del segle XIX, fou a la dècada dels 1930's quan aquesta moda, ja molt consolidada als Estats Units i a d'altres grans ciutats europees, com a precedent avançat del self-service, va cuallar a Barcelona causant una forta sensació entre la ciutadania acostumada a la gairebé insubstituïble figura del cambrer.

*1932.- Interior del Bar Automàtic (Foto: Joan Martí).

El local, que era situat als baixos de l'Hotel Continental, havia estat promogut per una societat formada per Basagaña i Soler i tenia una decoració moderna i trencadora fruit de l'enginy de l'arquitecte Manuel Cases. Combinava els tons clars al sostre amb d'altres més foscos a la part baixa. Les dues parets laterals del bar eren plenes de brocs i dispensadors. Tot l'espai donava una sensació d'una inusual amplitud impròpia dels bars i cafès de l'epoca. Per accedir als productes calia primer becanviar monedes de curs legal per unes fixtes autòctones que activaven les màquinaries. No obstant això, el local disposava també de serveis de xarcuteria i mantequeria.... amb mostrador, cambrers i taules a  l'interior.

*1933.- Una de les fitxes utilitzades al Bar Automàtic.

L'èxit va animar als seus fundadors a obrir un segon Bar Automàtic a la mateixa Rambla però més avall. El 7 de desembre de 1934 es va obrir aquesta nova sucursal. Un altre bar d'aquestes característiques fou el Savarín inaugurat el 1933 a la Rambla dels Estudis.

*1934.- La Vanguardia del 7 de desembre publicava aquesta nota celebrant la inauguració del segon Automàtic.

L'Automàtic de Canaletes va morir durant la primera dècada del franquisme. Ja convertit en Automático, el 1947 la premsa  barcelonina publicava un anunci que posava en venda tots els elements de l'establiment.

*1947.- Anunci publicat el 30 d'abril de liquidació urgent de tot el material del Bar Automático. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).