Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO
Ni el gran historiador cinematogràfic Joan Munsó Cabús ha pogut precisar amb exactitud l'any en que es va obrir El Barco, una de les sales històriques del barri de la Guineueta tocant a la plaça de Llucmajor. El treball de recerca de Munsó [1] conclou que inicialment es va habilitar una pista de ball a l'aire lliure, ideal per a les nits de revetlla, al carrer de la Selva. Uns any després va ser coberta i convertida en sala i transcorreguts encara uns anys més fou aixecada la sala de cinema al carrer Eduard Tubau, a l'altra banda de l'illa. Com que la sala de cinema era sensiblement més alta que la sala de ball i la seva aparença externa evocava una embarcació, el públic va començar a anomenar-la El Barco i la propietària del recinte, Paula Pinazo Lloret, va optar per posar-li oficialment aquest nom, tot decorant-la fins i tot amb motius mariners.
Roberto Lahuerta, estudiós de la història de les sales de cinema del districte de Nou Barris, va poder localitzar als Arxius Municipals la memòria descriptiva i els plànols del projecte presentats al Col·legi d'Arquitectes el 5 de gener de 1942
A banda de les projeccions de cinema el local va ser famós per les seves varietés. El Barco era un local molt popular on els dies no festius el públic s'hi podia endur el sopar i la senyora de la taquilla i l'acomodador eren matrimoni [2]. En aquells primers anys, per un preu de quatre pessetes, s'hi podien veure dues pel·lícules i un espectacle de varietats entre els dos films. Artistes aleshores emergents com Antonio Molina, Manolo Escobar o Antonio Machín van passar per El Barco.
*1946/1947.- Programes de cinema i varietats a El Barco.
Fins l'any 1958 va canviar de propietari almenys vuit vegades i només s'estabilitzà quan el negoci va anar a parar a mans de la parella d'empresaris Joan Pagès i Jaume Fontanils. A partir d'aleshores El Barco començà a ser un local rendible del que deien que programava com a aptes per a tots els públics totes les pel·lícules que hi projectaven, amb independencia de la seva qualificació moral oficial. Les programacions eren un poti-poti on es podia trobar de tot. Des de funcions de cinema infantil fins a picants actuacions de vedettes de revista.
La història d'aquesta mítica sala es va tancar per sempre més el dia de Sant Josep de 1969.
Fins l'any 1958 va canviar de propietari almenys vuit vegades i només s'estabilitzà quan el negoci va anar a parar a mans de la parella d'empresaris Joan Pagès i Jaume Fontanils. A partir d'aleshores El Barco començà a ser un local rendible del que deien que programava com a aptes per a tots els públics totes les pel·lícules que hi projectaven, amb independencia de la seva qualificació moral oficial. Les programacions eren un poti-poti on es podia trobar de tot. Des de funcions de cinema infantil fins a picants actuacions de vedettes de revista.
La història d'aquesta mítica sala es va tancar per sempre més el dia de Sant Josep de 1969.
*1962/1966.- Cartells amb les variades programacions que es presentaven al cine El Barco.
[1] Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Editorial Proa. Barcelona 1995.
[2] Lahuerta Melero, Roberto. Cines de barrio. Col·lecció Favència. Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris. Barcelona. 2013.