Al desembre de 1941 els franquistes inauguraven uns nous parvularis al bell mig de la plaça de la Revolució de Gràcia que feia poc havien rebatejat amb el nom de Plaza de la Unificación, en commemoració d'un fet absolutament aliè a la vida gracienca, com era la promulgació del Decret de 1937 que va unificar la Falange Española Tradicionalista i les JONS (Juntas de Ofensiva Nacional-Sindicalista). Aquesta plaça rectangular delimitada pels carrers Terol i Ramón y Cajal, des d'on arrenca el carrer Verdi i acaba el de la Mare de Déu dels Desemparats, va sobreviure amb aquest nom de reminiscències feixistes durant tots els anys de la dictadura i encara alguns més fins ben entrada la dècada dels 1980's.
El parvulari municipal ocupava el 80% de la superficie de la plaça i els cotxes podien circular pel seu perímetre. Per aquest fet, la plaça va començar a ser coneguda popularment com plaça de les escoles o plaça dels col·legis. Un tancat de maó vist amb un reixat baix separava el recinte escolar de la vorera central de la plaça. Els blocs dedicats a parvularis eren construccions simples de planta baixa envoltats per un petit jardí on hi havien els espais per a jocs infantils. Mitja dotzena d'arbres donaven sombra a aquests patis. L'equipament va fer les funcions de col·legi electoral als referèndums franquistes i després a les primeres eleccions democràtiques.
Fins a l'any 1994 quan l'escola va ser eliminada, la plaça de la Revolució de Setembre de 1868 no va poder lluir tot el seu esplendor, malgrat que es va optar per la modalitat, sempre discutida, de plaça dura amb un aparcament soterrani d'estretor desmesurada, ideal per deixar alguna rascada sobre la xapa dels cotxes, que fou inaugurat el 1995 i va deixar al descobert un antic refugi antiaèri.
