Dibuix de l'immoble original del carrer Consell de Cent 345, que va acollir la redacció del periòdic El Diluvio. L'edifici, que encara existeix, va ser aixecat dos pisos més i va perdre el frontó sota el que hi havia el nom del diari.
El 10 de febrer de 1879 va aparèixer a Barcelona un nou diari anomenat El Diluvio. En realitat era el resultat d'un canvi de nom de l'històric diari El Telégrafo que datava de 1858 i que pels seus reiterats problemes amb la justícis i suspensions successives canviava sovint de nom. Havia estat fundat per Manuel de Lasarte i Rodríguez-Cardoso (1830-1901), al que podem considerar també pare d'El Diluvio.
El Diluvio era un rotatiu d'orientació clarament republicana i anticlerical. La seva linia editorial cercava en tot moment sintonitzar amb les classes populars i es caracteritzava per les seves ferotges campanyes contra l'ajuntament. Eren habituals també les seves polèmiques i enfrontaments periodístics amb d'altres publicacions diàries de l'època com La Vanguardia, El Progreso (radical) o La Dinastía (conservador). Va arribar a ser el segon diari més venut després de La Vanguardia amb un tiratge que d'entre els 50.000 i els 150.000 exemplars.
*1927.- El Diluvio publicava cada any un Almanaque amb les notícies i les dades més rellevants de l'any.
En la seva primera dècada (1879-1889) el diari va ser codirigit per Lasarte i Josep Laribal. A finals del segle XIX era el periòdic republicà més popular juntament amb La Publicidad. Al front d'El Diluvio hi va figurar durant més de vint anys Jaume Claramunt i Mesa i en els seus últims anys Frederic Pujulà i Vallès era el cap de la redacció. Per les planes d'aquest diari hi van desfilar plomes d'escriptors i periodistes d'ideologia marcadament republicana com Valentí Almirall, Conrad Roure i Bonfill, Màrius Aguilar i Diana, Antoni Feliu i Codina o Àngel Samblancat i Salanova entre d'altres. Després de la proclamació de la Segona República, El Diluvio era un diari modern que comptava amb un patrimoni consolidat i disposava d'un edifici propi que acollia la redacció i tres rotatives (la primera datava de 1902, la segona va començar a funcionar el 1922 i la tercera el 1932). Manuel de Lasarte Aran, fill del fundador, havia succeït el seu pare com a propietari del negoci.
*1927.- El Diluvio publicava cada any un Almanaque amb les notícies i les dades més rellevants de l'any.
En la seva primera dècada (1879-1889) el diari va ser codirigit per Lasarte i Josep Laribal. A finals del segle XIX era el periòdic republicà més popular juntament amb La Publicidad. Al front d'El Diluvio hi va figurar durant més de vint anys Jaume Claramunt i Mesa i en els seus últims anys Frederic Pujulà i Vallès era el cap de la redacció. Per les planes d'aquest diari hi van desfilar plomes d'escriptors i periodistes d'ideologia marcadament republicana com Valentí Almirall, Conrad Roure i Bonfill, Màrius Aguilar i Diana, Antoni Feliu i Codina o Àngel Samblancat i Salanova entre d'altres. Després de la proclamació de la Segona República, El Diluvio era un diari modern que comptava amb un patrimoni consolidat i disposava d'un edifici propi que acollia la redacció i tres rotatives (la primera datava de 1902, la segona va començar a funcionar el 1922 i la tercera el 1932). Manuel de Lasarte Aran, fill del fundador, havia succeït el seu pare com a propietari del negoci.
El Diluvio va deixar d'editar-se el 25 de gener de 1939 quan les tropes franquistes eren a punt d'entrar a Barcelona en els últims mesos de la Guerra Civil. Els vencedors van expropiar l'edifici i confiscaren les rotatives. Manuel de Lasarte i Aran, va ser empresonat i moriria uns anys després a la Presó Model del carrer Entença. Jaume Claramunt va tornar a Cuba, on havia nascut, mentre que Frederic Pujulà va ser també empresonat amb una condemna de mort que després li van commutar per 20 anys de presó, dels quals només en va complir poc més de dos.
*1936.- Portada d'un exemplar d'El Diluvio corresponent a l'època de les eleccions de febrer de 1936 que portaren la victòria del Front Popular.