*1931.- Capçalera del primer número de El Be Negre.
El 23 de juny de 1931, dos mesos després de la proclamació de la Segona República Espanyola, va aparèixer a Barcelona el primer número de la revista El Be Negre. Era una publicació de periodicitat setmanal, que s'inscrivia dins el grup de la premsa satírica i humorística amb comentaris sobre temes polítics i d'actualitat, enfocats des d'un prisma crític i catalanista.
La sàtira, la paròdia, la mordacitat i el to sarcàstic i provocador eren la seva línia editorial permanent. El Be Negre posava el dit a l'ull a l'espanyolisme, l'església, la radicalitat d'Estat Català i en els seus ultims temps a l'anarquisme de la FAI.
Una publicació francesa de característiques similars, Le Canard Echainé, va servir de model inspirador de la revista. El nom prové de la popular expressió catalana I un be negre amb potes rosses!, amb la que sovint s'expressa la incredulitat o desconfiança envers un tema o simplement s'empra per transmetre la poca seriositat que se li dóna a l'assumpte de conversa. Algunes fonts citen Joaquim Ventalló, polític d'Esquerra Republicana, com a veritable inspirador del nom de la revista [1].
A nivell estètic i de continguts els dibuixos, acudits gràfics i caricatures que publicava El Be Negre constituïen un dels seus punts forts per il·lustrar els textos i aprofundir en l'aspecte crític dels mateixos. De fet, se la pot considerar continuadora d'una tradició de la premsa satírica catalana que enllaça amb publicacions com La Campana de Gràcia, L'Esquella de la Torratxa o Papitu.
El Be Negre, assetjat pels escamots de la FAI i d'Estat Català.
Entre els promotors i col·laboradors més destacats de la publicació cal citar a Josep Maria Planes (director), Màrius Gifreda (editor), Valentí Castanys (il·lustrador principal), Rossend Llates (fundador i cap de redacció), als escriptors
Avel·lí Artís-Gener (Tísner), Andreu Avel·lí Artís i Tomàs (Sempronio) i Josep Maria de Sagarra i als dibuixants Joaquim Muntañola, Feliu Elíes (Apa) i Romà Bonet (Bon) entre d'altres.
El contingut de la revista es presentava distribuït en seccions, el nom de les quals eren producte de juguesques semàntiques amb el mot be o les seves derivacions. Així el lector es trobava amb seccions titulades amb expressions com El Be a la Cibeles (crònica madrilenya); El Be...lasques (art); El Be...thoven (música); El Be a les fosques (cinema); Molt béé! (teatre); L'Agnus Dei (religió); El Be...n plantat (esports); El Be...rnat Metge. (literatura); Ovelles esgarriades (errades i ridiculeses trobades a la premsa); Els Bens Florals (actualitat); El Be de fora (comarques catalanes).
El format de El Be Negre va començar essent de 50x34 centímetres. A partir del número 87 però, va presentar unes mesures un xic superiors passant als 52x38. Contenia habitualment només quatre pàgines i es posava a la venda a un preu de 15 cèntims, que després es va apujar a 20 cèntims. En els números especials de vuit pàgines s'augmentava a 30 cèntims. La impressió era a una o dues tintes i només va incorporar algunes fotografies en els seus últims anys. La redacció va començar al carrer Casanova 212 i en els últims temps era al número 22 del carrer Mendizábal (actualment Junta de Comerç).
Els problemes amb la censura tampoc li van faltar a El Be Negre. Durant el període republicà que va governar la dreta (1933-1936) la revista publicava sovint espais en blanc que coincidien amb els textos censurats. Quan aquesta acció de protesta va ser prohibida els responsables de la revista varen substituir els espais en blanc per línies de punts. Arrel dels fets d'octubre de 1934 el setmanari va ser suspès durant dues setmanes. Posteriorment entre setembre de 1935 i gener de 1936 la revista va ser suspesa indefinidament per negar-se a portar el textos prèviament a la censura. El director va haver de fugir a Paris per evitar la seva detenció.
Amb la victòria a les urnes del Front Popular el febrer de 1936 els problemes amb la censura es van acabar. El final de El Be Negre però, s'acostava i va ser sobtat i al capdavall dramàtic. El seu fundador i director, el periodista i escriptor manresà Josep Maria Planes i Martí, s'havia destacat pels seus articles i escrits en els que associava les bandes anarquistes de la FAI amb el pistolerisme i la delinqüència comuna. Les seves cròniques sobre l'assassinat dels germans Badia havien provocat especialment als activistes anarcosindicalistes. L'ambient revolucionari que va impregnar Barcelona després de l'aixecament feixista de juliol de 1936 va precipitar els esdeveniments. El dia 15 d'aquell mes havia sortit el que seria l'últim número de El Be Negre. La situació de descontrol que es vivia als carrers va aconsellar deixar d'editar la revista, mentre que el clima revolucionari donava ales a la FAI per passar comptes amb els seus detractors. Planes, que ja sabia que el buscaven, va amagar-se en un pis del carrer Muntaner, però finalment va ser localitzat pels escamots incontrolats. Se l'endugueren a la carretera de l'Arrabassada, el van fer baixar del vehicle i li dispararen set trets al cap. Planes tenia només 29 anys. Era el 24 d'agost de 1936. El seu company Tísner va identificar dies després el seu cos sense vida al dipòsit de cadàvers de l'Hospital Clíinic [2].
Josep Maria Planes i Martí, ànima de El Be Negre
[1]. Solà i Dachs, Lluís. El Be Negre i els seus homes. Edhasa. Barcelona. 1977.
[2]. Artis Gener, Avel·lí. Tísner. Viure i Veure/1. Memòries. Editorial Pòrtic. Barcelona. 1989.
Més informació sobre Josep Maria Planes al web
http://www.memoria.cat/planes/
