RESTITUCIONS, RECUPERACIONS I RESURRECCIONS

dilluns, 31 de març del 2014

CELLER CATALÀ. CERVESERIA PETRY. Corribia 23 (1890's-1920's)

 
*1905.- La barra interior del popular Celler Català 
 
Una de les cerveseries més antigues de Barcelona fou El Celler Català de J. Campañá. Era situada davant de les escales que accedien a la catedral, just al número 23 del desaparegut carrer de la Corribia.
En aquest establiment, que va obrir portes a finals del segle XIX es distribuïa la Cervesa Prety. Aquesta marca fou la continuació de la producció de la Cervesa Moritz quan va pasar a mans del suís Ernst Prety que entre 1898 i 1920 va arrendar la fàbrica Moritz que hi havia al número 2 del carrer Casanova tocant a la Ronda de Sant Antoni.
Petry va actuar com a successor de Moritz amb el que mantenia vincles d'amistat i accions de la societat. Finalment els fills de Luis Moritz varen recuperar el control de la producció cervesera.
A banda de cervesa Petry, al Celler Català s'hi podia trobar una assortida varietat de vins de taula i rancis, que juntament amb la cervesa, se servien directament a domicili si el client ho exigia.

*1906.- Un anunci de l'establiemnt amb el preus d'alguns productes que s'hi despatxaven

dissabte, 29 de març del 2014

ESTUDIS CABOT. GALERIES CINEMATOGRÀFIQUES. (1913-1920's)

 
 
Entre els pioners del cinema a Catalunya el nom d'Andreu Cabot i Puig (1871-1937) és, juntament amb Fructuós Gelabert, un dels més rellevants entre els que van introduir i desenvolupar el setè art a Barcelona i Catalunya.
Amb el nom comercial de Sociedad Galerías Cinematográficas, Cabot va construir a l'any 1913 un modern complex cinematogràfic, que integrava diversos espais per a magatzems, laboratoris i rodatge de pel·lícules. Tot plegat girava al voltant d'un element arquitectònic força rellevant. Era una galeria, tota ella de vidre i de considerables proporcions, que feia una dotzena de metres d'alçada en el punt més alt de la coberta de cristall i una llargària aproximada de trenta metres. Les dimensions d'aquesta instal·lació permetien situar-hi simultàniament fins a tres decorats diferents. A les dependències de part inferior de la galeria hi havia el laboratori on es treballava amb els negatius, l'elaboració dels rètols que s'intercalaven entre les escenes de les pel·lícules mudes i altres elements de la indústria de producció cinematogràfica.
No hem pogut constatar amb una exactitud fiable l'emplaçament d'aquests estudis, Les diverses fonts consultades parlen tant del barri d'Horta, com de la part alta del Guinardo però, bàsicament coincideixen en que es trobaven cap al començament de l'actual carrer Amílcar. En tot cas, tot fa pensar que era dins el limits del barri de Santa Eulàlia de Vilapicina. Cap a mitjans dels anys 1920's s'hi van deixar de rodar pel·lícules i el local esdevingué cine-club.

Podeu trobar més informació en aquest enllaç:
http://memoriadelsbarris.blogspot.com.es/2013/10/marti-codolar-al-cinema.html

 

divendres, 28 de març del 2014

CASA DE LA VÍDUA BAIXERAS. Gran Via 591. (1897-1938)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ 


Del conjunt d'edificis que van quedar destruïts o afectats pels terribles efectes de les bombes caigudes al març de 1938 a la cantonada Gran Via/Balmes, la casa de la Vídua Baixeras, al número 591 era la més pròxima al Coliseum de les que van quedar malmeses.  En l'antiga numeració del carrer de les Corts (actual Gran Via) ocupava el número 243.
Era una construcció règia aixecada en els últims anys de segle XIX, més antiga que les seves veines de la cantonada. havia estat projectada per l'arquitecte August Font i Carreras (1846-1924), amb planta baixa i quatre alçades rematades per tres cúpules, la central amb un cert aire a aquell estil herrerià tan propi dels edificis madrilenys de finals del segle XVI.

*1900.- Grup escultòric que era situat a l'escala de la Casa de la Vídua Baixeras, obra d'Agapit Vallmitjana i Abarca (1850-1915) i fos als tallers de Masriera i Campins.

*1932.- Muebles Ochoa va ser un dels comerços que als anys 1930's s'instal·laren als baixos de l'edifici. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1938.- Els efectes de les bombes feixistes italianes només van deixar la meitat de la façana de l'edifici (fletxa vermella). Les quatre línies de finestres de la façana més properes a Balmes varen desplomar-se. 

dimarts, 25 de març del 2014

CINE BONANOVA. Bigai 4-6 (1957-1988)

Inaugurat el 15 de desembre de 1957 amb la presentació de la superproducció nordamericana Quo Vadis?, el Cine Bonanova va ser construït segons un projecte de l'arquitecte Josep Soteras i Mauri i el seu empresari fou Joan Mur i Mencerreg.
El local, situat molt aprop del carrer Mandri, disposava de 774 localitats en el moment de la seva inauguració. Amb el pas del temps i les successives reformes l'aforament  quedaria reduït a 606 butaques.

Una entrada del cinema Bonanova dels anys 1970's

L'any 1972 la sala va acometre la seva reforma més important segons un projecte de Jordi Galí i va quedar lligada a la cadena Cinesa, primer com a sala de reestrena amb programa doble i després com a sala d'estrena.
El 14 de febrer de 1988 Mur va decidir tancar-lo convençut que la crisi que patien les sales de cinema de barri era ja irreversible. La seva desaparició va suposar també la de la Cafeteria Daiquiri que era just al costat i que havia estat oberta pel propi Mur.
A manera de vestigi, la façana del número 6 del carrer Bigai conserva encara l'entramat de lletres del rètol de neó del cinema sobre les portes del supermercat que avui (2014) ocupa el local on hi hagué la sala de cinema.
 
*2012.- Restes del rètol del cinema Bonanova

diumenge, 23 de març del 2014

CORTES CINEMA (1932- 1938) / CINE GRAN VIA (1947-1966). Gran Via 794 / Lepant.

Agraïments a MIQUEL F. PACHA

*1932.- Façana del Cortes Cinema en els seus primers anys durant de la Segona República. (Font: Fons Foto Ferran. Arxiu Nacional de Catalunya). 

Situat a la cantonada entre la Gran Via i el carrer Lepant, just davant de la plaça de toros Monumental i de la parròquia de la Mare de Déu del Roser, el Cortes va ser un cinema del barri de Fort Pienc que va néixer amb els esperançadors temps de la Segona República, si bé el curs de la història canviaria durant uns anys la seva funció inicial.

*1933.- Emplaçament del cinema a la cantonada Lepant-Gran Via. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)



*1932.- Dues imatges de l'interior del Cortes Cinema. (Font: Fons Foto Ferran. Arxiu Nacional de Catalunya). 

La sala, que disposava de platea i un petit amfitreatre, havia estat inaugurada l'any 1932 i amb el Cinema Granvia, obert dos anys abans a la cantonada Marina / Gran Via, a només cent metres, aplegaven conjuntament l'afició al cinema dels veïns d'aquella zona, un xic allunyada i desèrtica, de l'extrem del barri de Fort Pienc. Els diumenges s'hi afegien alguns aficionats al toros que completaven les tardes de corrida amb alguna pel·lícula.
A la pantalla del Cortes s'hi projectaren films com La fascinación del bárbaro, de Rowland V. Lee amb George Bancroft i Mary Astor;  La ley del harén, de José Mojica o La dama del boulevard (Nana), de Dorothy Arzner, amb Ana Sten, que marcaren el pas del cinema mut al sonor.
*1932-1936.- Un recull de retalls de programacions del Cortes Cinema aparegudes a la cartellera de La Vanguardia.

Acabada la guerra, l'edifici i la nau que havien ocupat el Cortes van ser habilitats com a menjador de l'Auxilio Social.
Gairebé una dècada més tard (1947), acomplerta ja la seva missió social al servei del règim franquista, el local fou remodelat a fons per donar pas a una altra sala (batejada amb el mateix nom de l'antic Cine Gran Vía, que també havia desaparegut), que va recuperar la projecció de pel·lícules en aquella mateixa cantonada a partir del 10 d'octubre de 1947. El nou cinema, a la vista de les imatges que se'n conserven, mantenia una aparença externa gairebé idèntica al seu antecessor el Cortes.

*1947.- El Gran Via, successor del Cortes, conservava una façana gairebé idèntica. Aqui veiem la sala poc després de la seva inauguració amb la primera pel·lícula que s'hi va projectar anunciada: Una mujer internacional. (Font: Fons Foto Ferran. Arxiu Nacional de Catalunya). 

*1947.- Retall de La Vanguardia del dia 11 d'octubre (l'endemà de la reobertura de la sala com a Cine Gran Viaen el que Horacio Sáenz Guerrero fa una crítica del film Una mujer internacional


*1947.- El vestíbul del Cine Gran Via amb les taquilles i l'escala d'accés a l'amfiteatre. (Font: Fons Foto Ferran. Arxiu Nacional de Catalunya). 



*1947.- Dues imatges de la sala de butaques del Cine Gran Via(Font: Fons Foto Ferran. Arxiu Nacional de Catalunya). 

Roberto Lahuerta [1] esmenta a Carmen Gomáriz com a primera empresària del rebatejat Gran Vía. Després la van succeïr Luis Cabezas i els germans Gratacós Comas. L'oferta cinematògrafica era de reestrena, amb doble sessió orientada als veins del barri, si bé en els seus primers anys va arribar a programar estrenes. (Todos somos seres humanos, Mi novio está loco, Vidas sangrientas, Tánger...).
El Cine Gran Via va deixar d'existir el 8 de maig de 1966 amb la projecció del film hispano-argentí La boda (Lucas Demare) i la comèdia italiana El millón de dólares (Ettore Scola) amb Vittorio Gassman i Joan Collins. Posteriorment el cinema va ser enderrocat i uns anys després s'hi va aixecar un edifici d'habitatges.

[1].Lahuerta Melero, RobertoBarcelona tuvo cines de barrio. Ediciones Emporiae. Madrid. 2015.

CARRER PELAI. Botigues i comerços. Anys 1950's


 
Vorera mar (parells):

2. EL ÁGUILA. Grans Magatzems
4. VERNIS. Pastisseria Anglesa
8. PELAYO. Cinema / SPLENDID. Hotel
10. PAÑOS RAMOS. Moda tèxtil


*1950.- El carrer Pelai des de la cantonada amb Ronda Universitat. A la dreta la botiga tèxtil Paños Ramos. Al fons es poden veure les bastides de les obres de coronament de la cúpula de l'edifici de la cantonada amb Jovellanos. 

12. ANGLO ESPAÑOLA DE ELECTRICIDAD. Electrodomèstics / UNION SUIZA. Rellotgeria i joieria
16. SEGARRA. Calçats
18. PHOTOMATON / FOTO X. Fotos de carnet / M.FUSTER. Joieria i rellotgeria
20. ALMACENES CAPITOLIO. Grans magatzems


*1950's.- Aparadors d'Almacenes Capitolio a la cantonada Pelai/Gravina. (Foto: Ferran/ANC)

22. ALMACENES CAPITOLIO. Grans magatzems
24. ALMACENES CAPITOLIO. Grans magatzems
26. LA SIRENA. Corseteria
28. LA VANGUARDIA. Periòdic local
30. SEGURA. Roba i complements
32. ROYAL. Camiseria
34. PALAU. Fotografia i trens elèctrics
36. HORNO DEL CISNE. Pastisseria
40. CASTELLTORT. Mobles i decoració
42. BANCO HISPANO AMERICANO. Sucursal
44. EL GATO NEGRO. Loteria
46. ALAS. Publicitat
48. PAÑOS CIMA. Roba i tèxtil 
50. PAÑERIAS REUNIDAS. Retalls / FOTO CLUB. Fotografia i electrodomèstics
52. BASTINOS. Llibreria
54. EL SIGLO. Grans magatzems
56. PUJOL CULLELL. Farmàcia / PELAYO. Perfumeria
58. GRANJA ROYAL. Restaurant / PAPIOL. Articles de goma i bany
60. ALMACENES RODRÍGUEZ. Catifes
62. RAIG. Aparells de precisió / PAÑOS JULIÀ. Roba




Vorera muntanya (senars):


 
*1953.- L'edifici del número 1 a la cantonada amb la Ronda Universitat. (Foto: Autor desconegut. Col.lecció Jorge Álvarez)

1. P.HUC-MINERVA. Calculadores d'oficina / CADIRA. Calçats / MAJÓ. Filatèlia. / Benzinera
3. MAYMÓ. Escola de ràdio
7. SAURET. Rentadores i aire condicionat
9. DURAN. Farmàcia / CLUB DEL DISCO. lloguer de pianos / PELAYO. Rentadores

11. CAJA DE AHORROS Y MONTE DE PIEDAD DE BARCELONA. Sucursal núm. 6.
   
*1957.- Vista de la vorera muntanya on es poden distingir les botigues de Can Cadira i la filatèlia Majó, així com la benzinera que tenia doble entrada per Pelai i Ronda Universitat.

*1950's.- Embús de trànsit a Pelai arribant a Plaça Catalunya (Foto: Autor desconegut)


*1956.- Vista del carrer Pelai des de Canaletes.

dissabte, 22 de març del 2014

ORNAMENTACIÓ DE LA PLAÇA CATALUNYA. Festes de la Mercè 1904.

Article elaborat amb el suport de EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i FRANCISCO ARAUZ.


*1904.- Aquest era l'element més notable que va lluïr la plaça Catalunya durant les Festes de la Mercè  d'aquell any. Un monument al bell mig de la plaça coronat per la figura d'un geni català. (Foto. Lluís Girau)

Durant les festes de la Mercè de 1904 la plaça Catalunya va ser testimoni d'una curiosa manisfestació artística que s'estenia pràcticament per tota la plaça i que consistia en una ornamentació molt carregada que no va agradar a tothom i fou durament criticada en alguns mitjans.
Diverses entitas vinculades a la plaça van voler participar en el guardiment d'aquella plaça cridada a ser en el futut el centre de la ciutat i que havia estat urbanitzada dos anys abans amb dues vies que la creuaven en forma d'aspa, una de la Rambla de Canaletes al passeig de Gràcia i l'altra del Portal de l'Angel fins a l'inici de la Rambla de Catalunya.
Una comissió formada per botiguers, industrials, propietaris i veins de la plaça va decidir finançar part del cost  de l'ornamentació de juntament amb el suport econòmic i logístic de l'Ajuntament.
El projecte es va encarregar-se a Ramon Padró, que va dissenyar un espai amb dues fileres de màstils amb gallardets que recorrien les dues vies creuades de la plaça i dels que penjaven noms de catalans il·lustres.
L'element més espectacular era el monument que s'aixecava al lloc d'intersecció de les dues vies. Sobre un basament amb quatre àliges als angles i l'escut de la ciutat, s'aixecava una columna de capitell rococó amb la figura d'un geni català alat al cim que, amb els braços enlairats, sostenia un rusc del que sortien diverses abelles

*1904.- Vista del conjunt des de l'entrada a la plaça per l'extrem de la Rambla. (Foto: Lluís Girau).



*1904.- Les pàgines de La Vanguardia van ser molt crítiques amb aquella ornamentació de la plaça. Sovint amb articles que desprenien un to sarcàstic i burleta com aquest publicat a l'edició del mateix dia de la Mercè. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Cadascún dels quatre accessos a les vies que creuaven la plaça era custodiada per dos dracs alats que sostenien entre les seves urpes els escuts de Sant Jordi (creu vermella sobre fons blanc) i de Catalunya (les quatre barres). Immediatament darrera hi havien sengles pedestals coronats respectivament per bustos representatius de quatre al·legories.


divendres, 21 de març del 2014

BALUARD I OBELISC DE LA VISITA DEL REI ALFONS XIII (Abril 1904). Plaça Catalunya

Article elaborat amb el suport de EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i FRANCISCO ARAUZ.


A l'abril de 1904 el cap del govern espanyol Antonio Maura va organitzar un viatge del jove rei d'Espanya Alfons XIII a Barcelona. Com era habitual en aquelles èpoques la visita del monarca comportava aixecar monuments i construccions efímeres que donaven un to de magnificiència i festa als actes i eren desmuntats un cop acabada la visita.
El dia 5 d'abril de 1904 el rei Alfons XIII va arribar a Barcelona pel baixador de Passeig de Gràcia/Aragó i a lloms d'un cavall va baixar pel Passeig de Gràcia fins a la catedral a través del Portal de l'Àngel. Era la primera visita a Barcelona d'Alfons XIII que tenia disset anys i havia estat coronat rei només dos anys abans.
 
*1904.- Dues imatges del baluard i l'obelisc en construcció. (Fotos: Lluís Girau).

En arribar a la plaça Catalunya el monarca i tot el seguici que l'acompanyava varen poder contemplar un baluard, erigit per l'ocasió, que era coronat per  un obelisc de 17 metres  situat sobre el tram que uneix el començament del Passeig de Gràcia amb el Portal de l'Àngel. Aquesta construcció era sostinguda mitjançant una estructura de fusta i a les quatre cares de l'obelisc es podien veure els escuts de les quatre províncies catalanes. Tot plegat quedava embolcallat en una gran bandera espanyola. El baluard que servia de base a l'obelisc era format per sacs i s'hi exhibien canons, projectils i altres armes. 
 
*1904.- La Vanguardia del dia 2 d'abril ja informava de la construcció del baluard amb motiu de la visita reial.



*1904. Dues imatges de l'obelisc, de dia i de nit.  
 
Posteriorment el rei va arribar a la plaça de Sant Jaume i va ser rebut per Francesc Cambó que davant seu va pronunciar unes paraules històriques que constitueixen la primera reivindicació oficial d'autonomia [1] :
 
Ya habeis visto señor, esta ciudad de Barcelona que al recibiros cortés y cariñosamente ha demostrado... ser una ciudad grande y rica, que quiere serlo mucho más,... pedimos la libertad, pedimos la autonomía de los municipios, los regionalistas pedimos toda la autonomía de los organismos de la región y del municipio...
 
 
[1].- Aquesta escena es pot veure a la pel·lícula d'Antoni Ribas La ciutat cremada (1977)

dimarts, 18 de març del 2014

CINE REINA VICTORIA (1924-1931) / SALÓN VICTORIA (1931-1945). València 289-291.

 
* El Cine Reina Victoria segons una aquarel·la de Josep Marfà.
 
Situada al bell mig de la burgesa Dreta de l'Eixample, aquesta sala va ser projectada per l'arquitecte Albert Blasi Ochoa i inaugurada el dissabte dia 19 d'abril de 1924. El local feia honor al barri i aviat va ser elogiat per la seva elegància i distinció. La primera programació va incloure dos produccions franceses La voz de la raza d'Henri Rousel i El maniquí de Chez Taquin, complementades amb el curt còmic Severiano no se achica.
Segons ha recollit Joan Munsó Cabús [1], en els seus inicis el local va ser equipat amb projectors Imperator Krupp-Ernemann i disposava de l'orquestrina Torrens per amenitzar els temps morts amb la seva música.
La nit del 21 de maig de 1924, un mes després de la seva obertura, el Reina Victoria va rebre la visita dels Reis d'Espanya Alfons XIII i Victòria Eugènia. Els monarques es varen poder veure a si mateixos a la pantalla, que projectava imatges de la seva arribada a Barcelona. La reina va quedar especialment impressionada en veure que el cinema portava el seu nom i va prometre tornar-hi.
La pantalla del Reina Victoria serra testimoni de grans estrenes dels anys 1920's com El ladrón de Bagdad de Raoul Walsh; Una mujer de París de Charles Chaplin o Los Diez Mandamientos de Cecil B. de Mille.


*1932.- Localització del cinema Reina Victoria sobre un plànol municipal de l'època. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la.)

La dècada dels 1930's començà amb la incorporació de sessions de balls selectes amb la música de l'orquestra Zig-Zag, que juntament amb les projeccions cinematogràfiques  habituals, les sessions vermouth dels diumenges al matí (parada obligada per molts feligresos que sortien de missa de l'església de la Concepció), i els balls d'estiu al jardí conformaven el particular univers d'aquesta sala, associada a l'esbarjo de les classes benestants. 
La fama de monàrquic que va tenir aquest cinema li va passar ràpidament factura en proclamar-se la Segona República. Abans d'acabar el mes d'abril de 1931 el local ja havia mudat el nom a simplement Salón Victoria. El 17 de març de 1932 va arribar el cinema sonor a la sala que aleshores dirigia Francesc Perpinyà.
La vocació dretana del Victoria va continuar viva durant la Guerra Civil quan el local acollia sovint trobades de quintacolumnistes i gent de dretes que, malgrat trobar-se en zona republicana, col·laboraven clandestinament fent costat als sublevats de Franco en la mesura de les seves possibilitats.  Segons explica Jordi Torras [2], aquests quintacolumnistes apareixien pel cinema disfressats d'obrers amb espardenyes i boina i s'intercanviaven informacions sobre la marxa de la guerra i les sèries de billets de banc que serien vàlids i de curs legal després que Franco hagués guanyat la guerra.
Deu mesos després de l'entrada victoriosa de les tropes nacionals a Barcelona, el Victoria va reobrir amb la projecció de Saratoga i Sublimes engaños. Li quedaven però, pocs anys de vida per endavant. Tot i que cap a finals del 1944 la sala va ser modernitzada i reformada i tot semblava albirar-li una llarga vida, va tancar sorprenentment al cap d'un any, justament el dia 4 de novembre de 1945 amb la projecció de Pistoleros sin pistolas i Una chica rubia
 
[1].- Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Edicions Proa. Barcelona. 1995.
[2].- Torras Comamala, Jordi. Viaje sentimental por los cines de Barcelona. Parsifal Ediciones. Barcelona. 2002.

dilluns, 17 de març del 2014

SALA ARGENTINA (1910-1934) / CINE FLORIDA (1935-1938). Carrer Sant Pau 64.

 
*1930's.- Vista del carrer Sant Pau des de la cantonada amb Robadors. La fletxa groga indica l'entrada al cinema Sala Argentina. (Foto: Josep Brangulí / ANC)

El cinema Sala Argentina o simplement Argentina [1], va obrir portes el dijous 9 de juny de 1910. Era situat al número 64 del carrer de Sant Pau al costat d'on hi hagué la Casa Galera, antiga presó de dones i on avui s'aixeca la moderna Filmoteca de la Generalitat i la plaça de Salvador Seguí.
Després d'uns primers temps força tortuosos en els que sovintejaren els canvis d'empresari, el local va conseguir estabilitzar-se formant tàndem amb el cinema Victoria (1908) del carrer de la Riera Alta. Uns anys més tard va començar a compartir programacions amb els cinemes Dorado i Excelsior fins el 1927. L'última etapa del local arrenca l'any 1930 quan va començar a programar conjuntament amb el Cinema Padró del carrer de la Cera.

 *1920's.- Interior de la Sala Argentina.
 
*1920's.- Imatge del vestíbul de la Sala Argentina
 
El primer dia de l'any 1935, el local canviava el seu nom original pel de Florida, que s'estrenava amb un programa triple: Una mujer para dos, Un marido en apuros i Palacio flotante. Durant la Guerra Civil el local va ser víctima d'una de les bombes llançades sobre Barcelona per l'aviació italiana el 1938 i va quedar convertit en un munt de runa.
En plena postguerra, a l'any 1947, es va obrir un altre Cine Argentina a cent metres aproximadament de l'original, entre els carrers Robador i Sadurní.

*1933.- Emplaçament de l'Argentina al carrer Sant Pau entre Espalter i Robadors. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)


[1].- Cal no confondre aquest cinema amb el que es va obrir a la postguerra al carrer Robador 28 i Sadurní 11, que s'esmenta al final de l'article amb l'enllaç corresponent. 

diumenge, 16 de març del 2014

EL BE NEGRE. Setmanari satíric i polític d'actualitat. (1931-1936)

 
*1931.- Capçalera del primer número de El Be Negre.

El 23 de juny de 1931, dos mesos després de la proclamació de la Segona República Espanyola, va aparèixer a Barcelona el primer número de la revista El Be Negre. Era una publicació de periodicitat setmanal, que s'inscrivia dins el grup de la premsa satírica i humorística amb comentaris sobre temes polítics i d'actualitat, enfocats des d'un prisma crític i catalanista.
La sàtira, la paròdia, la mordacitat i el to sarcàstic i provocador eren la seva línia editorial permanent. El Be Negre posava el dit a l'ull a l'espanyolisme, l'església, la radicalitat d'Estat Català i en els seus ultims temps a l'anarquisme de la FAI.
Una publicació francesa de característiques similars, Le Canard Echainé, va servir de model inspirador de la revista. El nom prové de la popular expressió catalana I un be negre amb potes rosses!, amb la que sovint s'expressa la incredulitat o desconfiança envers un tema o simplement s'empra per transmetre la poca seriositat que se li dóna a l'assumpte de conversa.  Algunes fonts citen Joaquim Ventalló, polític d'Esquerra Republicana, com a veritable inspirador del nom de la revista [1].    
A nivell estètic i de continguts els dibuixos, acudits gràfics i caricatures que publicava El Be Negre constituïen un dels seus punts forts per il·lustrar els textos i aprofundir en l'aspecte crític dels mateixos. De fet, se la pot considerar continuadora d'una tradició de la premsa satírica catalana que enllaça amb publicacions com La Campana de Gràcia, L'Esquella de la Torratxa o Papitu
 
 
El Be Negre, assetjat pels escamots de la FAI i d'Estat Català.
 
Entre els promotors i col·laboradors més destacats de la publicació cal citar a Josep Maria Planes (director), Màrius Gifreda (editor), Valentí Castanys (il·lustrador principal), Rossend Llates (fundador i cap de redacció), als escriptors Avel·lí Artís-Gener (Tísner), Andreu Avel·lí Artís i Tomàs (Sempronio) i Josep Maria de Sagarra i als dibuixants Joaquim Muntañola, Feliu Elíes (Apa) i Romà Bonet (Bon) entre d'altres.
El contingut de la revista es presentava distribuït en seccions, el nom de les quals eren producte de juguesques semàntiques amb el mot be o les seves derivacions. Així el lector es trobava amb seccions titulades amb expressions com El Be a la Cibeles (crònica madrilenya); El Be...lasques (art); El Be...thoven (música); El Be a les fosques (cinema);  Molt béé! (teatre); L'Agnus Dei (religió); El Be...n plantat (esports); El Be...rnat Metge. (literatura); Ovelles esgarriades (errades i ridiculeses trobades a la premsa); Els Bens Florals (actualitat); El Be de fora (comarques catalanes).
El format de El Be Negre va començar essent de 50x34 centímetres. A partir del número 87 però, va presentar unes mesures un xic superiors passant als 52x38. Contenia habitualment només quatre pàgines i es posava a la venda a un preu de 15 cèntims, que després es va apujar a 20 cèntims. En els números especials de vuit pàgines s'augmentava a 30 cèntims. La impressió era a una o dues tintes i només va incorporar algunes fotografies en els seus últims anys. La redacció va començar al carrer Casanova 212 i en els últims temps era al número 22 del carrer Mendizábal (actualment Junta de Comerç).
Els problemes amb la censura tampoc li van faltar a El Be Negre. Durant el període republicà que va governar la dreta (1933-1936) la revista publicava sovint espais en blanc que coincidien amb els textos censurats. Quan aquesta acció de protesta va ser prohibida els responsables de la revista varen substituir els espais en blanc per línies de punts. Arrel dels fets d'octubre de 1934 el setmanari va ser suspès durant dues setmanes. Posteriorment entre setembre de 1935 i gener de 1936 la revista va ser suspesa  indefinidament per negar-se a portar el textos prèviament a la censura. El director va haver de fugir a Paris per evitar la seva detenció. 
Amb la victòria a les urnes del Front Popular el febrer de 1936 els problemes amb la censura es van acabar. El final de El Be Negre però, s'acostava i va ser sobtat i al capdavall dramàtic. El seu fundador i director, el periodista i escriptor manresà Josep Maria Planes i Martí, s'havia destacat pels seus articles i escrits en els que associava les bandes anarquistes de la FAI amb el pistolerisme i la delinqüència comuna. Les seves cròniques sobre l'assassinat dels germans Badia havien provocat especialment als activistes anarcosindicalistes. L'ambient revolucionari que va impregnar Barcelona després de l'aixecament feixista de juliol de 1936 va precipitar els esdeveniments. El dia 15 d'aquell mes havia sortit el que seria l'últim número de El Be Negre. La situació de descontrol que es vivia als carrers va aconsellar deixar d'editar la revista, mentre que el clima revolucionari donava ales a la FAI per passar comptes amb els seus detractors. Planes, que ja sabia que el buscaven, va amagar-se en un pis del carrer Muntaner, però finalment va ser localitzat pels escamots incontrolats. Se l'endugueren a la carretera de l'Arrabassada, el van fer baixar del vehicle i li dispararen set trets al cap. Planes tenia només 29 anys. Era el 24 d'agost de 1936. El seu company Tísner va identificar dies després el seu cos sense vida al dipòsit de cadàvers de l'Hospital Clíinic [2].
 
Josep Maria Planes i Martí, ànima de El Be Negre
 
 
[1].  Solà i Dachs, Lluís. El Be Negre i els seus homes. Edhasa. Barcelona. 1977.
 
[2].  Artis Gener, Avel·lí. Tísner. Viure i Veure/1. Memòries. Editorial Pòrtic. Barcelona. 1989.

Més informació sobre Josep Maria Planes al web http://www.memoria.cat/planes/

dissabte, 15 de març del 2014

PÀRROQUIA DE SANT MEDIR. Constitució 56 (1949-1960)

Agraïments a XAVIER FALCÓ GRES

*1950's.- El petit i modest temple primitiu de Sant Medir. [1]

Aquesta petita església provisional del carrer Constitució 56, va quedar en el record de molts veins del barri de La Bordeta, per haver acollit la primera parròquia de Sant Medir.
L’any 1946 va ser nomenat rector de les parròquies de Sant Medir i de Sant Isidre, Mossèn Joan Bonet i Baltà. A l’any següent va començar el culte de les dues parròquies conjuntament des d'una capella oberta al número 42 del carrer de Santa Eulàlia de l’Hospitalet de Llobregat. L’any 1948, Mossèn Amadeu Oller i Berenguer va ser nomenat rector de la Parròquia de Sant Medir. Aquest capellà tindria un parer fonamental en la consolidació d'una acció pastoral compromesa amb el barri i amb les classes populars.
La demarcació parroquial de Sant Medir no va disposar d'església pròpia fins que al setembre de 1949, el bisbe de Barcelona inaugurà el primer temple parroquial, en aquesta casa del carrer Constitució, que havia estat cedida per la família Planas-Pahissa. D'aquesta manera, un cop ja separada de la parròquia de Sant Isidre, la parròquia de Sant Medir va poder continuar les seves activitats amb una seu pròpia.
 
*1949.- Article aparegut a La Vanguardia del dia 6 de setembre on s'informava de la inauguració de l'església provisional de Sant Medir.  
 
*1950's.- Interior de la primitiva església de Sant Medir. [2]
 
 El 15 de desembre de 1957 moria mossèn Oller quan ja s'havia començat a construir l'edifici de la nova parròquia que no va poder veure conclosa. El va succeir mossèn Josep Maria Vidal Aunós. La petita església encara va continuar fent la seva funció durant uns anys més.  El dia 4 de setembre de 1960, l’arquebisbe de Barcelona, doctor Modrego Casaús va beneir i el nou i definitiu temple parroquial actual al carrer Constitució, número 17.
 
[1] [2].- Fotografies publicades al llibre Tot recordant Mn. Amadeu Oller, Parròquia de Sant Medir, Barcelona 2008. Recopiladors del material: Mariona Sauri, Antoni Latres i Ramon Freixas. Coordinadors: Josep Bigordà i Carles Muzás.