FOTO CLUB. Pelai (1949-1983)

Agraïments a MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ

*1949.- Aquest anunci, amb foto de l'actriu Jane Wyman inclosa, va servir de presentació en societat de la nova botiga Foto Club. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

El dia 20 de desembre de 1949, coincidint amb l'inici de la temporada de Nadal, obria les seves portes al carrer Pelai número 50 la botiga Foto Club, especialitzada en fotografia, discos i petits electrodomèstics casolans. Un comerç que durant prop de 35 anys esdevindria una de les referències obligades dins aquest sector de l'oci audiovisual domèstic.

L'arribada de la televisió a finals dels anys 1950's va suposar un altre important punt d'inflexió pel negoci. A l'estiu de 1961 obria la seva secció de discos, una de les més ben assortides de la ciutat.

L'èxit del negoci convertiria la botiga en una cadena que inclouria dos establiments més. Un al carrer Urgell 170 (Telekolor) i l'altre al Passeig de Fabra i Puig 254 inaugurat el 1976. També es va modernitzar la marca gràfica com a Cadena Foto Club

*1979.- Publicitat de Foto Club en els seus últims anys d'existència. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

De la cadena Foto Club, la botiga original, la del carrer Pelai, va ser la primera a tancar l'any 1983.

GALERÍAS ASTORIA. Rambla 113. (1955-1968)

Agraïments a MARÍA JOSÉ GONZÁLEZ

*1958.- Imatge nocturna de l'entrada a les galeries.

 

 

El dia 15 de desembre de 1955 van ser inaugurades les Galerias Astoria al número 133 de la Rambla dels Estudis. Aquest complex comercial s'estenia fins al carrer Xuclà i ocupava l'històric solar dels antics magatzems El Siglo, que van quedat reduïts a cendres després del terrible incendi esdevingut el dia de Nadal de 1932.

Sanchez Egea havia estat el promotor d'aquell negoci que amb una arrencada plena d'optimisme i bons propòsits recuperava aquell tram de les Rambles entre el Teatre Poliorama i l'Hotel Manila.El lema per atraure públic es trobava en una simple frase: En su memoria, Galerias Astoria.

*1955.- Publicitat del dia de la inauguració de les galeries. (Font: Hemeroteca la Vanguardia)

Alguns dels comerços que s'instal·laren a Galerias Astoria:

Estudio Fotográfico Torres

Aplicaciones Eléctricas Molner

Superservis Supermercat d'Alimentació

Almerich. Complements en pell.

Calzados Navarro. Sabates per a senyores

Bluette. Moda de pell

A partir del 19 de desembre de 1959 una gran part de la superficie de les Galerias Astoria va ser ocupada per un dels primers supermecats de la ciutat. El Superservis. Aquest negoci va contribuir a donar una nova volada a les galeries.

El 1968 les Galerias Astoria van tancar i el gran local que les acollia va ser adquirit per la cadena francesa de supermercats i grans magatzems Simago Prisunic, que hi va obrir un establiment a l'any següent. 

ESTÀTUES DE PROHOMS CATALANS del Saló de Sant Joan (1880's-1937)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, FRANCISCO ARAUZ, ENRIC GREGORI i CARMEN MARTÍN

El Saló de Sant Joan (actual Passeig Lluís Companys i abans conegut com Salón Víctor Pradera) s'estén des de l'Arc del Triomf fins a l'accés al Parc de la Ciutadella des del carrer Pujades. Va ser la porta i avinguda d'entrada a l'Exposició Universal de 1888. En els dos extrems d'aquest passeig, al costat de l'arc de Triomf i davant de l'entrada al Parc hi van haver emplaçades un total de vuit escultures (quatre a cada extrem) de diversos prohoms catalans destacats en la història del nostre país.

Les escultures originals en bronze reproduïen les figures senceres a peu dret de:

Rafael de Casanova

Bernat Desclot

Antoni de Viladomat

Jaume Fabre

Pere Albert

Ramon Berenguer el Vell

Guifré el Pilós

Roger de Llúria

*1888.- Text aparegut a La Ilustració Catalana sobre les escultures del Saló de Sant Joan.

Emplaçament de les escultures en un i altre extrem del Saló de Sant Joan. Quatre al costat de l'Arc de Triomf i altres quatre a la vora del monument a Rius i Taulet. En vermell les desaparegudes.

*1900's.- L'escultura de Bernat Desclot, una de les desaparegudes.

De les vuit escultures originals només se'n conserven dues a la part del carrer Pujades. Són les del pintor Antoni de Viladomat (obra de Torquat Tassó) i la de l'almirall Roger de Llúria (obra de Josep Reynés), que avui flanquejen el grup escultòric central dedicat a Rius i Taulet.

La de Rafael Casanova, projectada per Rossend Nobas, també ha sobreviscut. Va ser traslladada el 1914 a la Ronda de Sant Pere on avui es pot veure després d'haver estat retirada durant tota la dictadura franquista. Una altra escultura, la de Pau Claris, va reemplaçar la de Casanova al costat de l'Arc de Triomf. Aquesta escultura, que fou retirada el 1939 i també recuperada el 1977 amb l'arribada de la democràcia, es pot veure avui molt aprop del seu emplaçament original. 

A la fila superior les escultures de Jaume Fabre, Bernat Desclot  i Pere Albert

A la inferior les del Comte Guifré el Pilós i Ramon Berenguer el Vell

*1916.- Acte d'homenatge a Rius i Taulet davant del seu monument. A la dreta de la imatge podem veure les escultures d'Antoni de Viladomat (fletxa verda) que s'ha conservat fins l'actualitat, i la de Jaume Fabre desapareguda (fletxa vermella). (Foto: Frederic Ballell. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

*1929.- Una altra imatge en la que es poden apreciar les quatre escultures amb el monument a Ruis i Taulet davant. (Foto: Arxiu Mas). 

Les cinc escultures desaparegudes eren les de Jaume Fabre, arquitecte de la catedral de Barcelona, dissenyada per Pere Carbonell; Pere Albert, jurista, obra d'Antoni Vilanova; Ramon Berenguer el Vell obra de Josep Llimona; l'historiador Bernat Desclot, esculpida segons un projecte de Manuel Fuxà i la del comte Guifré el Pilós feta per Venanci Valmitjana. 

Sobre l'any de la desaparició existeix la versió, confirmada en part per algun article de premsa trobat a les hemeroteques, que van ser enretirades dels seus pedestals al gener de 1937. Algunes hipòtesis sostenen que va ser amb la intenció de fondre-les per fabricar material bèl·lic per la defensa de la ciutat en la Guerra Civil. Altres versions diuen que van estar dipositades en magatzems municipals i que en realitat varen ser foses pels franquistes, ja acabada la guerra, amb l'objectiu d'aprofitar el bronze per poder esculpir la nova imatge de la Mare de Deú de la Mercè, que l'any 1959 va ser reposada al cim de la basílica dedicada la patrona de la ciutat.

*1937.- Aquesta breu notícia, publicada a La Vanguardia del dia 5 de gener, sembla confirmar la hipòtesi que les estàtues varen desaparèixer del Saló de Sant Joan (aleshores Saló Fermín Galán) durant la Guerra Civil. En tot cas, el periodista cita erròniament una escultura de Fortuny que probablement confón amb la del pintor Antoni de Viladomat que no va ser retirada.

TEATRE DE LES ARTS / TEATRE ÍNTIM. Floridablanca 151. (1903-1906)

 Adrià Gual en un quadre de Ramon Casas.

Obert al públic el 1903 amb el nom de Teatro de las Artes, aquesta sala va començar sent l'escenari del local d'una societat recreativa coneguda com Ateneo de la Izquierda del Ensanche on des de 1901 s'hi representaven obres de teatre d'aficionats i s'hi programaven sarsueles els diumenges a la tarda.

Aquella mateixa temporada 1903-1904 s'hi va instal·lar el Teatre Íntim d'Adrià Gual. Aleshores la sala apareixia a les cartelleres de la premsa de l'època amb el nom de Teatre Íntim-Teatre de les Arts. S'hi van fer algunes peces com La Margarideta (novembre de 1903), L'avar de Molière o Prometeu encadenat. Sembla ser que la gran actriu Margarida Xirgú, aleshores encara una nena, ja havia actuat sobre aquell escenari. 

*1903.- Retall de la cartellera de La Vanguardia del dia 25 de juliol d'aquell any.

El 1905 hi va debutar la companyia d'Enric Borràs amb la representació de Fructidor d'Ignasi Iglesias promoguda per la Societat Frederich Soler

El final d'aquest local va arribar sobtadament la matinada del 10 de juny de 1906 víctima de les flames d'un incendi mal control·lat pels bombers. La Bohemia, que era al costat, també va quedar destruït.

 *1906.- Així recollia La Vanguardia la notícia de l'incendi que va destruir el Teatro de las Artes.

SALON CHEVALIER. Plaça Catalunya (1932)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i SÍCORIS RIBA

L'estiu de 1932 va existir a la plaça Catalunya el Salon Chevalier, un local obert als baixos del número 18, sobre un solar avui ocupat per la seu barcelonina del Banco de España a la vorera mar de la plaça. El nom del local era conseqüència de l'enorme popularitat que aleshores tenia el chansonier i actor francès Maurice Chevalier, que feia brillar la seva estrella en els cartells de nombroses pel·lícules de l'època.

L'edifici de Plaça Catalunya 18 havia estat enderrocat un any abans i conservava únicament els baixos, que en part havien estat ocupats anteriorment per la botiga de Pianos Maristany. Al seu costat, tocant a Portal de l'Àngel, la Casa Segura seguia també el mateix procés de desaparició mitjançant un enderroc programat en diverses etapes.

De la poca informació que hem pogut recollir sobre què s'hi feia en aquest Salon Chevalier, se'n desprén que bàsicament va ser un lloc orientat a actes lúdics, festius i a reunions d'associacions polítiques i culturals, tot i que la referència que hi fa Jordi Torras en un article a La Vanguardia [1] fa pensar que potser també s'hi projectaren algunes pel·lícules malgrat que mai va aparèixer en cap cartellera. Algunes publicacions satíriques de l'època també esmenten el Chevalier sense concretar-ne la seva programació.
La vida del Salón Chevalier acabaria sent efímera i poc rellevant per la història de la ciutat. En acabar l'estiu del 1932 el local va ser clausurat i el solar tapiat a l'espera de l'enderrocament total del que quedava de la Casa Segura. La Compañía de Aplicaciones Eléctricas l'havia adquirit per aixecar-hi la seva nova seu, però l'esclat de la Guerra Civil va avortar el projecte.  

 

 *1932.- Referència al Salón Chevalier en clau d'humor a la revista catalanista D.I.C. (Número 54, de 2 de juliol).       

*1932.- La publicació satírica El Be Negre també parlava del local en aquest article del seu número 54 corresponent al 28 de juny.

*1932.- Punt i final. Al setembre de 1932, La Veu de Catalunya publicava aquest crític article sobre el final del Salón Chevalier. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1933.- A la dreta, el solar on hi hagué el Salon Chevalier ja totalment tapiat amb el mur ple de propaganda

[1].- Torras Comamala , Jordi. El Select, en el Trilla (y 3) La Vanguardia, edició del 15 d'agost de 1993. Pàgina 40.