GRAN VIA 382. (1900's-1928). Magatzem. Boquilleria de cigarretes J. Soler.

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i FRANCISCO ARAUZ

Abans de l'aparició de la cigarreta amb filtre incorporat, el paper de fumar per emboquillats era un element molt preuat per aconseguir un millor sabor del tabac. Per això va ser un producte comú i habitual en la vida dels fumadors d'un determinat nivell social.

Cap a començaments del segle XX, l'empresari Soler y Janer va establir el seu negoci en un magatzem de la Gran Via, tocant a plaça d'Espanya, per a la seva empresa de Emboquillados marca Elefante. L'edifici era al número 382 de la Gran Via (aleshores carrer Corts), prop del carrer Llançà, al costat mateix del Teatre España i davant de la plaça de toros de Les Arenes.

Aquesta construcció, que com ja s'ha dit era en realitat un simple magatzem, tenia només una alçada amb una façana coronada per frontó modernista i una balaustrada sobre la que eren visibles quatre gerros de pedra disposats sobre els pilars de l'estructura de l'edifici.

 

*1917.- Publicitat del paper de fumar per emboquillar cigarretes amb un dibuix de l'edifici de Gran Via 382 al fons. Curiosament la publicitat cantava les virtuts d'aquest paper afirmant que eliminava el mal d'estòmac.

La imatge d'aquesta façana va ser emprada per il·lustrar la publicitat i les etiquetes de la múltiple varietat de papers per als broquets (boquilles) que s'hi fabricaven. Curiosament, fins i tot després que la fàbrica fou traslladada al número 173 del carrer Viladomat a mitjans dels anys 1910's, els productes de l'empresa continuaven comercialitzant-se amb la imatge del dibuix de la façana del magatzem de la Gran Via. Una simple observació permet però, descobrir que en el dibuix de les etiquetes l'edifici era més llarg que en la realitat perque s'hi havien afegit més portes per ambdues bandes.

Un cop traslladada l'empresa, l'edifici de Gran Via va continuar dempeus i va ser utilitzat per a finalitats diverses fins al 1928. Fou aleshores quan les obres de l'Exposició Universal i especialment la construcció de l'Hotel número 2 (després dedicat a les oficines d'expedició de passaports) van dictar sentència i es va consumar el seu enderroc

*1928.- Dues referències extretes de l'hemeroteca de La Vanguardia sobre els últims dies de l'edifici del carrer Corts 382.

PLAÇA CATALUNYA 6. (1887-1980's). The Royal Bank of Canada (1918-1941). Banco de Aragón (1942-1970)

Article elaborat amb el suport d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, FRANCISCO ARAUZ i ENRIC COMAS i PARER

*1920's. Una imatge de la façana de l'edifici.

L'enderrocament de l'Estació del tren de Martorell, executat l'any 1884, va permetre perfilar el sector Llobregat/muntanya de la futura Plaça Catalunya amb l'obertura de la Ronda Universitat entre Balmes i Rambla Catalunya i la construcció dels primers edificis en aquesta vorera compresa entre el carrer Bergara i el límit nord de la plaça.

En aquest tram, que s'iniciava amb el Teatre Ribas (1884), conegut uns anys després com a Teatre Catalunya i finalment com Eldorado, s'hi aixecarien tres edificis més fins a la cantonada amb Ronda Universitat. El corresponent al número 6 de la Plaça Catalunya (abans 13 en la primera numeració de la Rambla Catalunya) era un edifici d'habitatges sense cap especial valor artístic ni arquitectònic. Disposava de planta baixa i quatre alçades (principal i tres pisos més), que amb els pas del temps serien ocupades també per locals de negocis i empreses. La mitgera que limitava amb Eldorado quedava obertament a la vista del vianant a causa de la menor alçada del teatre. Això va fomentar l'ocupació d’aquella gran superfície de paret per col·locar-hi tota mena d'anuncis i publicitat.

*1889.- Com es pot comprovar en aquesta imatge, l'edifici era situat al costat del Teatre Catalunya (successor del Ribas i antecessor d'Eldorado), va ser el primer en edificar-se en el tram de la plaça Catalunya que va de Bergara a la Ronda Universitat. A la dreta es veu una part del gran volum del panorama Waterloo.

*1908.- La societat anònima La Industria Eléctrica va ser una de les primeres empreses en establir la seva seu central a Plaça Catalunya 6. (Font: Vida Marítima 10/7/1908. Biblioteca Nacional). 

*1908.- La vinculació accionarial de La Industria Eléctrica S.A. amb Lámparas Z, va fer que aquesta última empresa tingués també la seva seu social a Plaça Catalunya 6. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

A partir del mes de maig de 1918 els baixos de l'edifici van acollir les oficines de la sucursal barcelonina de The Royal Bank of Canada. 

*1918.- Anunci de l'obertura de les oficines de The Royal Bank of Canada a Barcelona. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 

Als anys 1920's la publicitat lluminosa de la companyia d'assegurances La Gresham i de l'Elixir Estomacal Sáiz de Carlos dominaven la part superior de la façana de l'edifici, l'ocupació del qual era ja majoritàriament de locals de negocis, circumstància que es va mantenir durant els anys republicans.

*1929.- Relació de comerços, empreses i locals de negoci establerts a l'immoble del número 6 de Plaça Catalunya.

*1930's.- Imatge de l'edifici durant els anys de la Segona República amb la mitgera ocupada per anuncis i publicitat.

Acabada la Guerra Civil i instaurada la dictadura franquista, un fet va condicionar la història d'aquest immoble. La política de nacionalització de la banca estrangera dictada i aplicada per les autoritats va comportar l'absorció de l'entitat bancària canadenca a través del Banco de Aragón, que va passar a ocupar la planta baixa de l’edifici a partir de gener de 1942. Lògicament, és fàcil d’entendre que el règim de Franco, aliniat amb l'eix Berlín-Roma-Tòquio no tenia cap interès en mantenir un banc d'un país enquadrat dins el bàndol aliat com era el Canadà, un estat integrat en la Commonwealth britànica i, per tant, identificat com un satèl·lit de la pérfida albión, nom amb el que de forma despectiva era conegut el Regne Unit de la Gran Bretanya pels nacionalistes espanyols.

*1942.- Anunci publicat a La Vanguardia del dia 2 de gener mitjançant el qual s'informa de l'absorció del banc canadenc pel Banco de Aragón.

*1950.- L'edifici, assenyalat amb la fletxa negra, mentre començava a enlairar-se el Banco de Bilbao al seu costat i el rètol lluminós de Banco de Aragón ja ocupava el seu terrat.

El Banco de Aragón, que durant els anys 1950's i 1960's va lluïr un gran rètol lluminós al terrat de l'edifici, acabaria sent absorbit pel Banco Central a començaments dels anys 1970's. Uns anys després l'edifici va ser adquirit pel veí Banco de Bilbao que finalment el va enderrocar a començaments dels 1980's per ampliar la seva seu central de Bergara/Plaça Catalunya, mantenint la unitat d'estil amb l'edifici coronat pel popular rellotge giratori, però amb una alçària més baixa que s'igualava amb les antigues edificacions veïnes de l'altra banda.

*1977.- Pocs anys de ser enderrocat, quan ja era propietat del Banco de Bilbao, a l'edifici s'hi va muntar una curiosa exposició de guardioles de tot el món. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

BAR INTERNACIONAL. Arc del Teatre 15 / Montserrat 1. (1920's-1968)

*1934.- Dones a la porta de l'establiment esperant clients (Foto: Margaret Michaelis)

Entre els locals històrics de prostitució del Barri Xino el situat al número 1 del carrer de Montserrat, fent cantonada amb el de l'Arc del Teatre, conegut com a Bar Internacional va ser un dels més populars. Era un bar clàssic de la zona que aprofitava la seva privilegiada situació en un dels trajectes habituals des de la Rambla cap a la sempre animada zona del carrer Cid en aquella bulliciosa Barcelona del primer terç del segle XX. Ja funcionava als anys 1920's i enacabar aquesta dècada era regentat per Joan Moriscot que hi va fer reformes l'any 1929 aprofitant el boom de l'Exposició Universal. En aquella època a l'Internacional hi havia ball amb orquestra de jazz-band i les dones s'hi prostituien per preus força assequibles i era  habitual de veure-les exhibir-se sobre la vorera a l'entrada del local en espera de trobar client.    

El local va sobreviure a la Guerra Civil i a la posguerra i va continuar obert en un ambient molt més miserable convertit en bar de cambreres.

*1929.- Anunci publicat al diari El Diluvio

*1932.- Ambient nocturn a la cruïlla entre els carrers Arc del Teatre i Montserrat davant del Bar Internacional. (Foto: Josep Maria de Sagarra)

*1930's.- Una altra imatge del Bar Internacional captada des del final del carrer Guàrdia i l'inici del carrer Montserrat. (Foto: Autor desconegut)

Paco Villar el descriu com un establiment de catorze metres de llarg per cinc d'ample, amb un reservat al fons separat per un envà de la sala principal, en la que només hi havia una barra, una gramola i uns divans. Per entrar al reservat el client havia de convidar a la noia a un whisky. L'encarregada del local barrejava el whisky de les noies amb aigua i el servia en gots de vidre fosc per passar desapercebut l'aigualiment i així evitar que s'emborratxessin. [1].

Al gener de 1968 el local va ser tancat per ordre governativa amb una acusació als propietaris per corrupció de menors. Posteriorment l'edifici va ser enderrocat i se n'hi va construir un altre d'aparença modesta a començaments dels anys 1970's. 

*2013.- Imatge actual de la cantonada Arc del Teatre/Montserrat i del local on hi hagué el Bar Internacional. (Font: GoogleEarth)

[1].- Villar, Paco. Historia y leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana. Barcelona. 1996.

CASA AGUSTÍ MANAUT. Ronda Universitat/Rambla Catalunya. Elements desapareguts. (1893 - 1960's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Article elaborat en col·laboració amb EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i FRANCISCO ARAUZ

*2014.- Aspecte de la Casa Agustí Manaut després de l'última restauració de la façana. (Foto: Barcelofília)

Tot i que la Casa Agustí Manaut mai ha tingut numeració de la Plaça Catalunya (va néixer amb el 21 de Rambla Catalunya i avui comparteix el número 1 d'aquesta via amb el 37 de la Ronda Universitat), la seva història, per un simple criteri d'ubicació física, està lligada de forma inequívoca al perfil de la banda de muntanya de la plaça. És un dels pocs edificis bastits a finals del segle XIX que encara queden dempeus a l'entorn de la plaça i per tant dels més antics, juntament amb la Casa Bosch i Alsina (1892) de Pere Bassegoda que es troba justament davant.

*1892.- Plànol amb la delimitació del solar sobre el qual edificar en la documentació del projecte de construcció de la Casa Agustí Manaut (Font: Arxiu Municipal)

La història de la Casa Agustí Manaut ha estat lligada a un seguit de modificacions estructurals, ampliacions i alguna amputació, que creiem que mereixen una consideració com elements desapareguts d'aquest cèntric edifici i alhora justifiquen d'incloure'ls dins l'inventari objecte d'aquest blog. 

El solar on va ser enlairada aquesta casa havia estat ocupat anteriorment pel Teatro Nuevo Retiro, que va ser conegut també durant uns anys com a Teatro Gayarre. El nou propietari del terreny era Agustí Manaut i Taberner, un home de negocis que va començar de corredor de comerç, amb despatx al carrer Avinyó cantonada Ferran, i va acabar de banquer. El projecte inicial de la casa és obra de l'arquitecte Eduard Mercader i Sacanella (1840-1919) i data de 1892. És de preveure que les obres s'iniciarien entre aquest any i el següent i al 1895 ja tenim notícia dels primers comerços establerts als baixos de la finca: La Farmàcia Botta Baltà (avui encara existent amb el nom de Farmàcia Catalunya) i el Colmado Gayarre, que sens dubte el van batejar així inicialment per recordar el teatre que només uns anys abans hi havia en aquell indret, posteriorment va esdevenir Colmado Ramon Carbonell i més tard Colmado i Confiteria Joan Figueras.

*1892.- Plànol amb l'alçat de la façana de la Casa Agustí Manaut presentat per l'arquitecte Eduard Mercader. (Font: Arxiu Municipal) 

El projecte presentat per Mercader contempla un edifici de baixos i quatre alçades. Per la banda de la Ronda Universitat té molta més llargària i acaba sense mitgera de contacte amb l'edificació veïna. En aquell extrem s'hi preveu un cos més baix, de només planta baixa i una alçada, que permet disposar de balconades als tres pisos restants a la façana lateral. Destaquen les vidrieres policromades de les tribunes dels pisos principal i primer a ambdós vèrtexs de la façana de la cantonada. Com a dada curiosa cal destacar que l'immoble veí de Rambla Catalunya 3, malgrat tractar-se d'una altra finca, compartia estil i unitat arquitectònica amb la façana de la Casa Agustí Manaut amb també dues tribunes. L'explicació és que la construcció veïna era també obra d'Eduard Mercader, que el 1893 va presentar un projecte per construir-hi un edifici d'habitatges per encàrrec d'Ignasi Borràs. Tot i això, amb el pas dels anys aquesta finca contigua va modificar considerablement la seva façana i avui no te gairebé cap element de similitud amb la Casa Agustí Manaut. Fins i tot les tribunes van ser suprimides.

*1890's.- La Casa Agustí Manaut en construcció.

*1905's.- Imatge de la cruïlla entre el l'antic primer tram de la Rambla de Catalunya i la Ronda Universitat on es pot veure, a la part superior esquerra de la foto, la mitgera original de la Casa Agustí Manaut amb balcons laterals. 

*1900's.- Detall de la façana de al Casa Agustí Manaut original on es pot apreciar la similitud de les tribunes i els acabats de la cornisa superior amb l'edifici contigu de Rambla Catalunya 3. Al pis de sobre del principal hi havia instal·lada la companyia d'assegurances Mutual Life of New York. El tendal pertany a la Farmàcia Botta Baltà. També hi podem veure les desaparegudes vidrieres de colors a les finestres de les tribunes.

*1900's.- La botiga de queviures Colmado Ramon Carbonell era als baixos de l'immoble a la cantonada amb Ronda Universitat. Amb el pas del anys Joan Figueras es va fer càrrec de la botiga. (Foto: Col·lecció Jorge Álvarez) 

*1910's.- Una altra imatge de la façana amb la companyia Riunione Adriatica instal·lada al segon pis. 

El 1923 Blanca Manaut i Uyà, filla del primer propietari, sol·licita a l'ajuntament permís per remuntar l'edifici afegint-hi tres alçades més. La casa passarà a tenir baixos i sis alçades més una setena que serveix de coronament amb dues discretes cúpules semiesfèriques cobertes de plaques de pissarra.
A partir de la dècada dels 1930's la privilegiada situació de l'immoble el farà especialment vulnerable a la instal·lació de rètols publicitaris, circumstància que s'intensificarà en les dècades posteriors.

Imatges comparatives de la Casa Agustí Manaut captades des del mateix lloc abans i després de l'ampliació. La de l'esquerra correspon a principis dels anys 1910's i la de la dreta a finals dels 1920's.

La botiga de material fotogràfic Riba i la d'estufes i electrodomèstics J. Mingrat són dos dels comerços històrics de més renom de la finca. Durant el franquisme els pisos superiors són ocupats per petites pensions i hostals amb preus més econòmics que els grans hotels de la zona però igual de cèntrics. 

Les dues cúpules seran víctima de la publicitat. A començaments dels 1960's són eliminades per donar més vistositat als anuncis de neons de colors, cada cop de tamany més gran, que s'instal·len al terrat.
La façana de la Casa Agustí Manaut ha estat restaurada en diverses ocasions en els darrers vint anys. L'última intervenció, practicada amb especial correcció durant els anys 2013/2014, ens ha deixat una façana absolutament mancada dels agressius rètols a balcons i terrats, tot assolint un equilibri cromàtic a parets i finestres, que permet contemplar molt millor els detalls arquitectònics originals i de l'ampliació dels anys 1920's. Dissortadament les dues cúpules del terrat i les vidrieres de colors de les tribunes del principal i el primer pis no han estat recuperades.

1980's.- La façana de la Casa Agustí Manaut coberta de rètols publicitaris.

Llista cronològica de rètols publicitaris de neó instal·lats sobre la façana i el terrat de la Casa Agustí Manaut.

     * Elixir Estomacal Sáiz de Carlos. 1900's
     * Theal. (dins un cercle). 1940's
     * Contra Resfriados Udal. (dins un cercle). 1950's
     * TV Iberia. (blanc-blau). Radio.  1950's - 1960's
     * Son las (rellotge digital) h. 1960's
     * Nescafé (vermell-blau-blanc) Café de primera al instante. 1960's
     * Maizena. Para niños robustos. (blanc-vermell) 1960's
     * Martini & Rossi (al pis principal) 1940's al 1980's
     * Hostal Ginebra (a la façana) 1960's - 1980's
     * Gran pantalla de bombetes. 1970's
     * Pastas Gallo. Calidad Superior. (blanc-vermell-blau). 1980's
     * La Caixa. (blanc-blau-vermell-groc). 1980's - 1990's

*1940's.- Rètols lluminosos de Martini & Rossi als balcons del pis principal. (Foto: Gabriel Casas / ANC)

Botigues, negocis, comerços i empreses establerts a la Casa Agustí Manaut actualment desapareguts.

*1895. Colmado Gayarre / 1897. Colmado Ramon Carbonell / 1920 Colmado Juan Figueras / 1957-1977 Confiteria Figueras

*1895. Farmàcia Botta Baltà -avui Farmàcia Catalunya- *1906. Casa Giménez Porras *1906. Art Fotogràfic Rus *1913. Rellotgeria Besses/ 1930 Rellotgeria Helvètica *1914. Vallet y Fiol. Automòbils Hispano-Suiza *1920/1967. E. Riba. Material Fotogràfic *1923/1931. Banco de Valores y Crédito *1932/1973. J.Mingrat. Estufes, calefacció i electrodomèstics. *1939/1975. REMER. mobles d'oficina i màquines d'escriure *1980/2008. Banc Sabadell *1988/1994. Artmis Catifes *1994/2009. Anuncis La Vanguardia

Anuncis publicitaris de les botigues de J. Mingrat i Casa Riba, dos dels comerços més populars dels que hi hagueren als baixos de la Casa Agustí Manaut. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

Article ampliat el 17 d'octubre de 2024

CAPELLA FRANCESA DEL CARRER BRUC (1912-1928 Capella original) - (1928-1973 Església)

Article elaborat amb el suport d'EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, FRANCISCO ARAUZ, PHILIPPE TITÉCAT i MARIA JOSÉ GONZÁLEZ

Aspecte exterior de l'església de la Capella Francesa del carrer del Bruc.(Foto: Brangulí)

La primera capella francesa de Barcelona estigué localitzada al carrer Diputació 274 (entre Claris i Llúria) des de l'any 1903 fins al 1910. Posteriorment, la Capella Francesa original del carrer del Bruc va ser inaugurada el 6 d'octubre de 1912, segons un projecte del prolífic arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931). La seva construcció havia estat promoguda per l'orde dels Maristes amb l'objectiu de donar servei religiós a la colònia francesa afincada a Barcelona.
Situada a l'espai que avui ocupen els números 90 i 92, entre Aragó i Consell de Cent, era una construcció semisoterrada que aviat esdevingué centre de reunió dels barcelonins francòfons i dels visitants i forasters vinguts a ciutat des dels països de parla francesa. Curiosament s'enlairava en un carrer de l'Eixample, el nom del qual recordava una de les batalles perdudes per les tropes napoleòniques en la Guerra del Francès (1808-18014)

*1912.- La primera Capella Francesa del carrer Bruc poc després d'inaugurar-se (Font: Ilustración Católica. La Hormiga de Oro núm 42. Biblioteca Nacional de España))

Cap a mitjans dels anys 1920's es va plantejar la seva ampliació que, en realitat, consistia a edificar-hi una església, tot i que popularment conservaria sempre el nom original de Capella Francesa. El propi Sagnier va presentar el 1928 un projecte que acabaria el seu fill. El temple era de tres naus amb un grup de set finestrals en forma de pic a la façana i un alt campanar lateral amb una porta d'accés a la seva planta baixa.

A la Capella Francesa s'hi celebraven actes religioses i especialment funeraris en memòria de prohoms i polítics francesos i francòfons. També cada any era costum celebrar-hi la diada de Santa Joana d'Arc.  

*1928.- Projecte de la nova Capella Francesa presentat per l'arquitecte Enric Sagnier.

*1930's.- Dues imatges de l'interior de la Capella Francesa.

Aquesta església va resistir millor que altres temples del centre de la ciutat les ires revolucionàries dels anys de la República i va tornar a ser oberta al culte acabada la Guerra Civil. Al costat mateix, al número 94, hi havia una altra edificació que va acollir la Salle Saint Louis, també coneguda com Teatre de Sant Lluís o directament com Teatre de la Capella Francesa.

*1934.- Vista de l'altar de la Capella Francesa del carrer Bruc en plenes celebracions litúrgiques. A l'esquerra funeral en memòria de l'expresident francès Raymond Poincaré i del ministre d'afers exteriors Louis Barthou mort a Marsella en l'atemptat contra el Rei Alexandre I de Iugoslàvia. A la imatge de la dreta funeral pel Rei Albert de Bèlgica. (Fotos: Pérez de Rozas).

L'església i l'edificació annexa que acollia el teatre van ser enderrocades el 1973 sense fer gaire soroll. En temps de la dictadura no era massa habitual ni normal enderrocar una església per construir-hi pisos. Una nova Capella Francesa es va obrir el 1974 al carrer Anglí de la Bonanova.

L'església de la Capella Francesa, vista des de la cantonada de Bruc amb Consell de Cent. (Foto: Brangulí )

GONG. Discos. Consell de Cent 343. (1980-2013)

*2012.- Entrada a la botiga del carrer Consell de Cent.

Una de les últimes botigues especialitzades en música per escoltar que va tancar portes va ser Gong. Era situada al carrer Consell de Cent entre Rambla de Catalunya i Passeig de Gràcia. S'havia obert al públic a l'any 1980 i la venda de discs, aleshores encara de vinil, es va complementar posteriorment amb l'arribada del video domèstic amb una completa secció de cinema. També s'hi venien llibres sobre música i als últims anys videojocs. Destacava el bon tractament de les seccions de clàssica, jazz, bandes sonores i músiques del món. Durant més d'una dècada va conviure al costat de Toc's / Crisol, una macrollibreria situada al 341, on també es venia música i cinema. Però els més exigents en matèria musical sempre preferien l'especialització que oferia Gong. 

Gong era també conegut per ser un dels llocs habituals de compra d'entrades pels grans concerts de les figures internacionals del pop-rock que actuaven a Barcelona. No era estrany veure llarguísssimes cues que donaven la volta a la cantonada amb Passeig de Gràcia i enfilaven aquesta via fins arribar al carrer Aragó. també era habitual de veure-hi grups de fans i entussiastes que passaven la nit acampats a la vorera davant la botiga per comprar les primeres entrades. L'empresa va arribar a tenir altres botigues a la ciutat als barris de Sant Andreu (Fabra i Puig) i Glòries (centre comercial) amb un total de 25 en el conjunt de l'estat espanyol.

*2012.- Llargues cues per comprar entrades del concert de Bruce Springsteen a Gong. (Foto: Massimiliano Minocri. El País)

A partir de 2005 els comerços de venda de discos van inciar una davallada de vendes que a la llarga seria letal per al sector. L'entrada d'internet a les llars va propiciar la pirateria i les descàrregues il·legals de música i pel·lícules, circumstància que va acabar ferint de mort la indústria discogràfica. Tothom podia tenia accés a gairebé qualsevol tema del passat i el present de la història de la música. Amb la simple instal·lació d'un programa tipus e-Mule o Ares disposar gratuïtament d'aquesta música per a ús personal era bufar i fer ampolles.   

Tot i que la direcció de Gong va intentar aguantar fins on va poder, a començaments de l'estiu de 2013 va llençar definitivament la tovallola. El 21 de juny la botiga va començar una etapa de liquidació d'existències i estocs, que el aficionats a la bona música van poder aprofitar per aconseguir bon material a bon preu fins el dia 31 de juliol, data en la que Gong va abaixar definitivament la persiana. 

Parafrasejant el tema del grup Queen, el comunicat que l'empresa va fer públic, explicant la seva decisió de tancar, acabava dient allò de... The Show Must Go On.

RÀDIO UNIVERSITAT. Ronda Universitat 1. (1934-1968)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

*1934.- La botiga de Ràdio Universitat acabada d'inaugurar. (Font: Esplai núm 151. Biblioteca de Catalunya)

A la dècada dels 1930's es va intensificar la comercialització dels aparells de ràdio i el seu ús es multiplicava a les llars de la ciutat. Era la millor manera d'estar informat puntualment de tot allò què passava en aquella dècada convulsa, plena d'esdevenimenst polítics i canvis socials, que va començar amb la proclamació d'una República i va acabar en una cruenta Guerra Civil que ens portà a una dictadura repressiva i totalitària.

A l'octubre de 1934, al començament de la Ronda Universitat, molt aprop de la plaça del mateix nom, va obrir una botiga de ràdio on es podien adquirir tot tipus d'aquests aparells. Ràdio Universitat, era al mateix temps, l'agència oficial de la coneguda marca holandesa Philips. L'establiment era regentat per Josep Maria Solé que oferia demostracions a domicili dels seus aparells, per tal de garantir als clients que fora de la botiga també funcionaven.

*1934.- Anunci publicat a La Vanguardia poc després d'inaugurar-se la botiga de Ràdio Universitat.

 

*1930's.- Dos aparells de ràdio Philips de l'època. L'empresa holandesa ja havia començat a utilitzar el logotip de les ones i els estels, que ha arribat fins als nostres dies.

La botiga de Ràdio Universitat va sobreviure a la Guerra Civil i amb el nom castellanitzat va continuar la seva trajectòria durant el franquisme. Els aparells de ràdio van passar progressivament a un segon terme i l'establiment va viure el boom de la televisió de finals dels 1950's i el desembarcament massiu dels electrodomèstics domèstics durant el desarrollisme dels 1960's. Va tancar portes a finals de 1968.

BANYS I URINARIS PÚBLICS SOTERRANIS DE PLAÇA URQUINAONA (1920-1998)

 

Tot i que en la seva última època va ser coneguda bàsicament pels seus urinaris, aquesta instal·lació soterrània de titularitat municipal inaugurada el dia 26 de desembre de 1920, integrava tot un seguit de serveis i va néixer amb una imatge social molt diferent a la que va presidir el seus darrers temps.

L'any 1916 l'ajuntament havia decidit començar a soterrar els urinaris públics de superfície per raons de salubritat i seguretat. 

*1916.- La premsa del 4 d'abril d'aquell any ja es feia ressó del projecte de construir urinaris i banys soterrats al centre de la plaça Urquinaona. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

D'entre totes la instal·lació de plaça Urquinaona va ser sempre la més completa. A banda dels urinaris integrava serveis de dutxes, banys, lavabos d'aigua corrent i rentamans. A partir de maig de 1928 s'hi van incorporar els de perruqueria masculina i femenina, enllustrador de sabates (el popular limpia), manicura, perfumeria i també un servei d'escriptori atès per un escrivent que feia tant de redactor de cartes com de gestor de documents. També s'hi venien participacions de la Loteria Nacional. Un any abans la Telefònica hi havia instal·lat una centraleta des d'on es podien demanar conferències urbanes i interurbanes.  

*1920.- Dues imatges que ens mostren respectivament la secció d'urinaris masculins i la sala de banys dels Serveis Municipals d'Higiene de la plaça Urquinaona. (Fotos: Arxiu Nacional de Catalunya)

Ocupava el subsòl de la part central del costat mar de la plaça i s'hi accedia pel cantó més proper a l'eix Jonqueres-Roger de Llúria. La decoració de les parets era revestida de rajols ceràmics rectangulars blancs similars als dels passadissos i estacions de metro de l'època, que encara es poden veure avui a la línia dels Ferrocarrils de Sarrià. Des del sostre hi entrava llum natural gràcies a uns blocs d'obra transparents que cobrien la instal·lació des de ran de vorera. El servei funcionava les 24 hores del dia amb servei de vigilància i en horari diurn era custodiat per una senyora que rebia sovint propines dels usuaris. Els serveis de dutxa i bany eren de pagament, tot i que sovint s'imposava la generositat amb les persones més desfavorides i se'ls deixava utilitzar aquests serveis de franc.

*1920.- L'entrada a la secció de perruqueria masculina. (Foto: Arxiu Nacional de Catalunya)

*1928.- A començaments de maig d'aquell any va ser oberta la perruqueria per a senyores i altres serveis. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 4 de maig de 1928)

La gestió de les instal·lacions corresponia als anomenats Serveis Municipals d'Higine i a la Unitat Operativa d'Aigües Potables i el primer concessionari va ser Josep Gili Crehueras.

La història d'aquests mingitoris està plagada d'anècdotes i curiositats.

Durant la Guerra Civil els serveis van ser col·lectivitzats quedant sota el control dels sindicats i la població s'hi refugiava durant els durs dies dels bombardeigs sobre la ciutat.

En els primers anys de la posguerra el seu estat d'abandonament progressiu va obligar a les autoritats franquistes a fer-hi una limitada inversió. Així l'any 1946 es van renovar les estructures, s'hi va incorporar la il·luminació mitjançant fluorescents i es van fer les reparacions oportunes al sostre.

Cap als anys 1960's el servei de dutxes va ser suprimit i la instal·lació va entrar en una progressiva decadència, que a partir de la dècada següent es va veure agreujada quan començaren a aparèixer traficants de drogues i delinqüents que hi feien els seus negocis. D'altra banda, a partir dels anys 1980's els urinaris es van consolidar com un lloc habitual de contacte i trobades entre homosexuals, la qual cosa va intensificar encara més el seu caràcter marginal. A l'any 1986 s'hi va fer una última renovació però el seu futur semblava ja sentenciat.

El 1997 els urinaris van ser tancats per ordre muncipal. Carme Gili, la filla del primer arrendatari en fou l'última encarregada. La perruqueria masculina hi continuaria però, encara un any més, fins que l'ajuntament va pactar unes condicions per tancar també el negoci. Finalment en els últims dies de març de 2012 el soterrani fou enderrocat, es va aplanar la vorera i la història dels urinaris d'Urquinaona es va donar per tancada.  

Enllaços d'interès:
Ricard Fernández Valentí. El tranvia 48 
http://eltranvia48.blogspot.com.es/2013/09/los-urinarios-subterraneos-de-la-plaza.html
Enric H. March. Bereshit. La reconstrucció de Barcelona i altres mons.
http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2012/10/no-se-admite-personal-els-espectres-de.html