Situat al número 177 del carrer València, entre Muntaner i Aribau, l'Iris Park va obrir portes coincidint amb la revetlla de Sant Joan el 23 de juny de 1911. La seva oferta d'oci era extraordinàriament àmplia i comprenia atraccions diverses, cinema, restaurant, jardins, boxa, ball i pista de patinatge.
*1911.- Anunci publicat a La Vanguardia del 26 de juny, tres dies després de la inauguració del local, que fa palès el triomfalisme dels responsables de l'Iris Park davant l'èxit obtingut per aquest recinte d'oci.
*1914.- Festa amb ball a l'Iris Park. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 6.8.1914)
*1916.- La nit del 12 d'abril d'aquell any, els púgils Frank Hoche i Harry Allack s'enfronten sobre el ring de l'Iris Park davant l'atenta mirada de l'àrbitre Jack Johnson, un boxador nordamericà de color que s'enfrontaria a Arthur Cravan uns dies després. (Foto: Josep Maria Co de Triola. Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya).
A partir de la anys 1920's l'Iris Park va ser un dels principals escenaris dels combats de boxa a Barcelona i en la frustrada Olimpiada Popular de l'estiu de 1936 havia estat el marc escollit per aquest esport. El ring s'instal·lava a la pista de patinatge i tos els dimarts i dijous hi havia programats combats amb la participació dels millors púgils del moment. D'altra banda l'Iris Park va acollir un dels primers balls-taxis de la ciutat. Aviat fou també un lloc habitual de celebració de mítings polítics i sindicals, que s'incrementaria anys després amb l'efervescència política propia dels anys de la Segona República.
*1936.- Cartell de l'Olimpiada Popular de 1936, en el que figura l'Iris Park com un dels escenaris dels combats de boxa. Aquest esdeveniment esportiu va quedar suspès a causa de l'aixecament feixista contra la República.
Després d'un obligat tancament en els últims mesos de la Guerra Civil, el local va reobrir portes als pocs mesos de l'entrada de les tropes de Franco a Barcelona. Al setembre de 1939 la denominació Iris Park va passar a millor vida i el local va ser conegut com a Cine Iris i Salón Iris.
Mentre la sala programava films de reestrena i sobreviuria durant tot el franquisme com un típic cinema de barri, el Salón Iris es va especialitzar en combats de lluita lliure, un esport-espectacle que va aconseguir un nodrit grup d'aficionats i seguidors a la ciutat. Els combats més espectaculars eren lògicament els de lluita lliure americana, però també se n'hi celebraven de grecoromana, una modalitat menys espectacular que no permet agafar l'adversari sota dels malucs ni utilitzar activament les cames. Aquest auge de les vetllades de lluita fou especialment rellevant a partir de la década dels 1950's, època en que la pista de l'Iris acolliria també diverses edicions del campionat d'Espanya de gimnàstica artística masculina. A l'Iris fou precisament on el gran gimnasta Joaquim Blume es va proclamar campió d'Espanya per última vegada, abans del tràgic accident aeri que acabaria amb la seva vida a les muntanyes castellanes de Conca.
*1953.- Logotip del Salón Iris a la dècada dels 1950's
Durant la década dels 1960's el Salón Iris seguia programant matinals i vetllades de lluita lliure i va continuar sent un referent ciutadà d'aquest esport fins al tancament del local. En els últims anys va acollir també concerts i recitals de grups locals de música progressiva i nova cançó.
*1970.- Cartell del Primer Festival Permanente de Música Progresiva, celebrat al Saló Iris entre els mesos d'octubre i desembre d'aquell any. (Font: La web sense nom)
*1972.- Punt i final. Anunci de l'enderroc imminent de l'Iris. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 3.9.72).
A l'agost de 1972, el Salón Iris va celebrar les seves darreres vetllades de lluita lliure i el 26 de novembre la sala de cinema va projectar les seves últimes pel·lícules: La amenaza de Andrómeda i Un cerebro millonario. La immobiliària i constructora Núñez y Navarro va adquirir el solar i un recinte històric de l'oci i l'esport barceloní va deixar d'existir.