ARC TRIOMFAL DE LA GRAN VIA. Exposició Universal de 1888.

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i SÍLVIA JANÉ

Entre les nombroses construccions de vida efímera que es varen aixecar durant l'Exposició Universal de 1888 hi destaca un monumental l'arc triomfal emplaçat al bell mig del carrer Corts (Gran Via) prop de la Plaça Tetuan.

Aquesta construcció superava els 20 metres d'alçaria i era formada per un gran arc amb una balaustrada al cim sobre la que se n'aixecava un altre molt més petit coronat per un grup escultòric triple obra de Rossend Navas. Al centre una figura alegòrica a la ciutat de Barcelona i als costats una escultura a cada banda que representaven el Comerç i la Industria. La resta d'escultures eren obra dels germans Enric i Josep Carcassó.
Sobre ambues cares de  l'arc inferior un parell de genis alats subjectaven l'escut de d'Espanya amb els monogrames dels Reis d'Espanya. A banda i banda de l'arc hi havien altres dues figures de quatre metres d'alçada. Un seguit de pebeters situats sobre la balaustrada il·luminaven la part superior del conjunt a la qual es podía accedir a través de dues escales interiors. [1]

*1888.- Il·lustració de l'època (Font. Biblioteca Nacional de España)

*1888.- Dos retalls de La Vanguardia  on s'informava del curs de les obres de construcción de l'arc i de les seves característiques (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1888.- La comitiva reial passa per sota l'arc de la Gran Via (Gravat de l'època)

[1]. La Vanguardia,. Edició del 16 de maig de 1888

CINE ROXY. Plaça Lesseps 4. (1941-1969)

 

*1944.- El cinema Roxy a la dreta de la imatge fent cantonada amb el carrer Santa Perpètua. (Foto: Col·lecció Cardona).

 

Considerat un dels cinemes legendaris de la ciutat, el Roxy va obrir portes el Dissabte de Glòria de l'any 1941 (12 d'abril) i ben aviat va quedar integrat a la vida popular dels barris de Gràcia, La Salut, Vallcarca i fins i tot Sant Gervasi. Roberto Koch, el vencedor de la muerte (Doctor Koch, Der  Bekämpfer des Todes) va ser la primera pel·lícula que s'hi projectà, una producció alemanya dirigida per Hans Steinhoff que protagonitzaven Emil Jannings, Werner Krauss i Viktoria von Ballasko. Eren temps d'auge d'un nazisme que començava a ocupar militarment mitja Europa i tenia en la dictadura de Franco un excel·lent aliat, si més no ideològic. Aquesta bona sintonia hispano-germana es manifestava també en el cinema que ens arribava de fora.

 

Cartell del primer film projectat al Roxy.

 

El Roxy, que tenia un aforament de 1.400 butaques totes a platea, no trigà gaire a oferir també espectacles de varietés. Començaren a partir del mes d'octubre d'aquell mateix any de la inauguració i es perlongaren fins al 1944. Goyita Rifé, els Hermanos Lewis, Pepita Sansalvador i l'orquestra Los Gitanos, foren els primers en actuar-hi.

El 1942 el local fou arrendat per Francesc Xicota Cabré i quedà adscrit a la categoria de sales de reestrena, tot i excepcionalment s'hi va poder veure alguna estrena.

 

*1950.- La popular cavalcada de Sant Medir passant per davant del Roxy

 

El 27 de febrero de 1947 s'hi va celebrar un festival de música amb les actuacions de Raúl Abril, Los Siete de Palma, José Valero i Bonet de San Pedro. La façana del local fou modificada a finals dels anys 1950's afegint-hi un parell més de pisos al frontal.

L'1 de juliol de 1969 l'arrendatari Xicota va comprar el local a la seva propietària (Maria Nubiola Fornés) i no va trigar més de tres mesos en negociar la seva venda a l'inefable Josep Lluís Núñez, que ja hi havia posat l'ull per aixecar en aquella cantonada un dels seus avorrits i repetits  edificis d'habitatges. Un negoci rodó per a Xicota, que va comportar a la vegada la desaparició definitiva del cinema, que va tancar portes el dia 2 de noviembre de 1969. Negresco i El crimen también juega foren els dos últims films que s'hi van poder veure.

Joan Manuel Serrat, i l'escriptor Juan Marsé, li varen dedicar una cancó i un llibre (Los fantasmas del Roxy i El fantasma del cine Roxy respectivament) que evocaven, en forma de fantasmes transportats al temps que el cinema ja no existia, tots els records d'aquella sala de cinema que quedarà al cor i a la memòria de molts graciencs i barcelonins.

 

Así que no se espante amigo,

si esperando el autobús

le pide fuego George Raft.

Son los fantasmas del Roxy

que no descansan en paz.

 

 

Los fantasmas del Roxy (Joan Manuel Serrat)