CINE ALCAZAR. Rambla Catalunya 37. (1939-2006)

Vestíbul d'entrada al Cinema Alcázar

 

Hereu d'un grapat de cinemes d'abans de la guerra (Pathé Cinema, Lido -no confondre amb el del passeig de Sant Joan- i Actualidades), aquesta sala va reobrir el 16 de setembre de 1939, als pocs mesos de instaurar-se el nou ordre de coses del règim franquista. Així doncs, no va ser gens estrany que la rebatejessin amb un nom amb tantes reminiscències heroiques de "los gloriosos ejércitos del invicto Caudillo Franco" com era Alcázar. L'historiador i estudiós del fet cinematogràfic a Barcelona Jordi Torras ha considerat que el nom de la sala responia a raons politicosentimentals i recordava que el tram de la Rambla Catalunya, comprès entre Consell de Cent i Diputació, era conegut durant la Guerra Civil com Radio Sevilla, perque allà es reunien i mantenien contactes els quintacolumnistes, nom amb que es coneixia als addictes a la causa franquista que vivien en la zona republicana [1].
El cert és però, que la sala mantindria el nom d'Alcázar fins a la seva desaparició ja entrat el segle XXI. No tenia el glamour del veí Cinema Kursaal, però amb el pas dels anys es convertiria en una de les sales d'estrena clàssiques del centre de la ciutat.

Entre 1941 i 1942 l'Alcázar va tenir el seu parèntesi teatral i va programar algunes obres com el musical de jazz El congreso de los dioses d'Antonio Losada, la comèdia Dos docenas de claveles d'Armando Calvo amb Laura Pinillos sobre l'escenari o les comèdies de Jacinto Benavente Sin querer i Por las nubes presentades per la Compañía del Teatro Calderón de Madrid.

La sala tornaria al cinema ja per sempre més i el 1948 Pere Balaña va fer-se càrrec del local i el va reformar per convertir-lo en un cinema amb un aforament proper a les 1.600 localitats, que seria testimoni de l'estrena a la ciutat de gloriosos i inoblidables films.

Després d'una altra reforma i modernització del vestíbul duta a terme a l'any 1966, la sala va començar una nova etapa de 40 anys primer amb el nom efímer de Nuevo Alcázar, que abandonaria  ben aviat fins que va tancar portes el dia 8 de gener de 2006. Balañá no va renovar el contracte de lloguer i el local va ser ocupat per diverses botigues de moda, objectes de regal i complements (Musgo), abans de transformar-se en una llibreria de gran superfície, primer Bertrand i actualment (2014) Casa del Libro.

 

 

Interior de la sala en els seus últims anys.


[1].- Torras Comamala, Jordi. Viaje sentimental por les cines de Barcelona. Parsifal Ediciones. Barcelona 2002  

PUSSYCAT. Club. Discoteca, Joan Güell 90-92. (1969-1982)

Inaugurada en els primers mesos de 1969, Pussycat era una clàssica discoteca de barri situada al carrer Joan Güell gairebé tocant a l'avinguda de Madrid, on fan frontera els barris de Sants i Les Corts.

Allunyada del glamour de les discoteques pijes de moda, que començaven a proliferar a zones més nobles com eren l'entorn del Turó Park o el barri de Sant Gervasi, Pussycat es conformava competint amb d'altres sales de ball i boites del barri, com eren Zafiro, Bahía, Nilo o Lady Pepa, i  sobrevivia gràcies a una clientela fidel i una llista de preus molt més raonables dels cuba-libres, les taronjades amb wodka i els sanfranciscos.  
El local va començar a anar de baixa amb l'arribada dels anys 1980's i va tancar portes definitivament abans de l'estiu de 1982.