RESTITUCIONS, RECUPERACIONS I RESURRECCIONS

dissabte, 31 de maig del 2014

METALES Y PLATERIA RIBERA (CAN CULLERES) Rambla de Poblenou 59-61 (1912-1986)



Aquesta fàbrica de coberts va ser fundada a l'any 1912 per Joaquim Ribera i Barnola a la Rambla de Poblenou (aleshores Passeig del Triomf) ocupant un espai delimitat pels carrers  Pujades, Lutxana (avui Roc Boronat) i Pallars en una superficie que ocupava part de dues illes de cases i provocava el tall del carrer Llacuna. La seva producció de l'empresa es centrava bàsicament en coberts d'alpaca i llautó platejat. Aquestes peces de metall eren fetes en motllo, estampades o mecanitzades amb diferents formes i acabats, però tambe disposava de forns, premses d'extrusió, bancs d'estiratge de coure i trens de laminació.
El 1921 el negoci va adoptar la forma jurídica de societat anònima amb la denominació de Metales y Plateria Ribera S.A., que va mantenir fins al final.

 
*1915.- Dos cartells publicitaris dels primers anys de l'empresa (Font: Arxiu Històric de Poblenou)

*1932.- Plànol municipal sobre el que s'ha marcat en vermell l'àrea que ocupava la fàbrica de Can Culleres al costat de la Rambla de Poblenou entre Pujades i Pallars (Font: Instituit Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Can Culleres, com va començar a ser coneguda popularment, esdevingué aviat una de les fàbriques més representatives de Poblenou tant pel gran nombre de veins del barri que hi treballaven com per la seva centralitat ja que era situada a la mateixa Rambla. Es treballava en alumni i acer inoxidable i l'empresa tenia altres fàbriques al carrer Santander i a la localitat de Sallent.
Amb la família Ribera Rovira al front, va ser una empresa molt mimada pel franquisme, que animava a moltes altres a seguir l'exemple. Per a molts poblenovins era també una de les empreses preferides per trobar-hi feina. Els treballadors gaudien d'un bon grapat de beneficis socials (coloniès per als fills a l'estiu, galls d'indi vius per Nadal  i diverses promocions de pisos socials per als treballadors, d'entre les que destaca la del carrer Pallars, un projecte de l'estudi d'arquitectura de Bohigas, Martorell i MacKay, que va obtenir el premi FAD 1959).
El 1984 la societat va començar a cotitzar en borsa quan ja la fabricació de coberts havia estat traslladada a una altra empresa (Industrias Reunidas de Sallent) i la fàbrica es dedicava a la fundició de metalls, fabricació de monedes, tubs de refrigeració i components per a la fabricació d'armament, automòbils i la indústria electrònica en general.
Va tancar portes a finals de la dècada dels 1980's, després de fer una suspensió de pagaments l'any 1985 ofegada pels deutes. L'edifici va iniciar aleshores un llarg període d'abandonament i degradació progressiva fins al seu definitiu enderroc el 2009.

*1950's. Vista aèria de les naus de Can Culleres amb el carrer Lutxana (actualment Roc Boronat) en primer terme. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

 

TEATRO TALIA. Plaça Catalunya. (1867-1872)


El primer Teatro Talía que tingué Barcelona no va ser pas aquell del Paral·lel que acabà amb el nom de Paco Martínez Soria. El nom de Talia, amb que és coneguda la musa de la comèdia, ja era present en un local de ball que va obrir-se a mitjans de 1867 al tram de l'antiga muralla que hi havia entre les torres de Canaletes i el Portal de l'Àngel, gairebé al costat del claustre de l'església de Santa Anna. Fins que no es consolidà urbanísticament la Plaça Catalunya aquell tram de la vorera mar va pertànyer al carrer Fontanella.
De fet, fins a l'estiu de l'any següent 1868, aquest local no va apostar decididament pel teatre. La futura Plaça Catalunya era aleshores encara una gran esplanada de pols quan feia sol i de fang quan plovia, que no existia ni en els plànols de l'Eixample d'Ildefons Cerdà.
El Talia va començar a presentar espectacles inspirats en la mitologia grega i els passatges bíblics. Aviat però, els amos del local s'adonaren que el públic preferia les emocions més fortes. Aleshores aparegué l'escàndol del can-can, ball de faldilles llargues però arremangades, cames a l'aire i cuixes a la vista, que va entussiasmar a la parròquia i escandalitzar als més puritans. Tal va ser l'efecte del can-can que la premsa de l'època ens explica que era habitual que es produissin incidents amb agressions entre el públic al local i que la nit del 4 de juliol de 1871, en acabar la funció, hi hagué una revolta molt violenta que acabà amb la vida de dos militars.
Lluís Permanyer apunta també que el mateix rei d'Espanya Amadeu de Savoia va fer cap al Talia coincidint amb les Festes de la Mercè de 1871 i, tot i que hi anava d'incògnit, va ser reconegut per la clientela que li tributà un fort aplaudiment [1].
La fama de local indecent derivada de l'escàndol del can-can acabaria però, amb la vida d'aquest Talia que va desaparèixer per sempre el 1872

[1].- Permanyer, Lluís. Biografia de la Plaça de Catalunya. Edicions La Campana. Barcelona. 1995.