*1928.- Vista del pati de butaques del primer Cinema Arenas.
Segons explica l'historiador Joan Munsó Cabús [1], aquesta sala de cinema, oberta durant les vigílies de l'Exposició Universal de 1929, va ser construïda sobre el solar abans ocupat per l'antic Hostal d'Hostafrancs. Va inaugurar-se el dia de Nadal de 1928 amb un programa triple que incloia El Danubio Azul, Amores de Niño i Sombras en la noche. El local disposava de calefacció central i podia acollir fins a 2.500 persones, la qual cosa el convertia en un dels de més aforament de la ciutat. En aquells primers anys de cinema mut, la música de l'Orquestra Goldwin acompanyava la projecció dels films.
La celebració de l'Exposició del 1929 va donar a l'Arenas una gran volada per la seva proximitat a la plaça Espanya. El local va arribar a presentar fins i tot una òpera d'una companyia parisenca durant els gloriosos dies d'aquell gran esdeveniment internacional. Poc després de clausurada l'Exposició, va arribar el cinema sonor (juny de 1930) consolidant el local com a sala d'estrena. Durant la Guerra Civil el local fou col·lectivitzat per la CNT i s'anunciava com a Cinema Durruti.
L'any 1943 l'empresari de l'espectacle Pere Balañá va fer-se càrrec del local que va ser objecte d'algunes reformes. El sistema de calefacció/ventilació va ser renovat i es van revestir les parets i el sostre de suro.
La veritable gran reforma de l'Arenas però, seria la de 1954, any clau en la història d'aquest cinema. La sala va ser objecte d'una profunda remodelació a través d'un projecte signat per l'arquitecte Antoni de Moragas que va canviar radicalment l'aspecte del cinema i li va donar un aire moder amb llums de neó i revestiments de flexpan. L'aforament va quedar fixat en 1.500 localitats i s'hi va instal·lar una pantalla gran de format Cinemascope.
Sobre aquesta reforma de 1954, el propi Munsó Cabús, explica que el sistema de refrigeració renovat no va obtenir l'èxit esperat. Consistia en una trama de conduccuions soterrànies que escampaven la fredor des del terra de la sala i que no va arribar a agradar als espectadors.
Amb el fi de la dictadura i l'arribada de la democràcia, Balañá deixaria de programar el local que va derivar progressivament cap a la projecció de films eròtics, gènere que a partir de finals dels anys 1970's començar a ser molt rendible per als propietaris de les sales.
El 1988 es produiexi un intent de regenerar la sala a partir d'un acord subscrit entre els hereus de l'arrendatari del local Juan Estrada i Miquel Martín de la distribuidora Contraplano [2]. Amb aquest acord es renova novament el local i es substitueix l'antiga pantalla per una de nova amb unes dimensions de 14 per 5,75 metres. No obstant això, els bons auguris queden aviat frustrats i el local recuperaria progressivament el seu caràcter marginal i el sexe a les pantalles, alhora que la clientela s'identificava cada cop més amb els cercadors de contactes bàsicament homosexuals.
Com anècdota d'aquella època cal destacar el petit incendi esdevingut la tarda del 4 de novembre de 1990 causat per una avaria en el sistema de calefacció. Els seixanta espectadors que eren presents a la sala van tenir que ser desallotjats i sortosament no hi va haver cap desgràcia personal. La sala va reprendre la seva activitat fins al seu tancament l'any 2003, quan va ser substituida per una gran botiga de roba i material esportiu (després outlet) que contínuament anunciava liquidació d'existències.
La història del Cinema Arenas va tenir la seva continuïtat, durant una dècada més, quan es va obrir a la part del darrera, amb entrada des del carrer Tarragona, l'Arenas Cine Gay
[1].- Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona.
[2].- Veure La Vanguardia del dia 19 de juny de 1988
