RESTAURANT CAFÈ ROYAL. Rambla dels Estudis 8. (1911-1933)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA i EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

*1919.- Imatge publicitària del Restaurant Royal (Font: Col·lecció Francisco Arauz)

En els primers dies de maig de 1911 el sempre actiu empresari del ram de la restauració Esteve Sala i Canadell, associat amb els pastissers Romeu i Aixelà, antics dependents de Casa Esteve Riera, va inaugurar al número 8 de la Rambla dels Estudis el Restaurant Cafè Royal. Convé no confondre aquest establiment amb la Granja Royal que a la dècada següent es va obrir al baixos de l'Hotel Oriente, ni tampoc amb la que hi hagué al carrer Pelai.

Jaume Llongueras va tenir cura de la decoració del local que es caracteritzava pels arcs de campana i tenia tres espais ben definits. La pastisseria, una sala de tè complementada amb servei de restaurant i finalment un luxós saló per a festes i banquets amb una tarima al bell mig on quedava situat un piano per amenitzar els àpats i reunions.

La pastisseria oferia productes d'una exquisidesa inigualable i a primera hora de la tarda s'hi oferien tès concerts que tingueren una boníssima acceptació per part de l'aristocràtica clientela. En aquest context, el Royal competia aferrissadament amb la Maison Dorée de la plaça Catalunya, disputant-se el primer lloc entre els cafès-restaurants de més qualitat de la ciutat.

Dues imatges del saló de tè del Royal on es pot veure la decoració de Llongueras amb miralls ovalats als laterals i el sostre amb arcs de campana.

El moviment de clients a la terrassa exterior i a l'entrada del local fomentaven la tafaneria de la gent que passejava per la Rambla, que sovint s'aplegava formant grups nombrosos davant del Royal per poder veure d'aprop els personatges famosos i senyores de bon veure que el freqüentaven. Aquestes congregacions espontànies de gent van arribar a assolir tanta assiduitat que els responsables del local reclamaven sovint la presència de la policia per evitar aldarulls i tenir controlada la situació. Fer el tafaner a la porta del Royal havia esdevingut un costum per a molts com si es tractés talment de contemplar un espectacle públic.

*1928.- La terrassa del Restaurant Cafè Royal. (Foto: Josep Brangulí)

El Royal es va fer famós pels seus tès de la tarda i per la diversitat de la seva clientela que barrejava representants de l'alta societat de la ciutat amb la prostitució estrangera de luxe més genuina, que s'havia establert a Barcelona durant els anys de la Primera Guerra Mundial aprofitrant que el país romania neutral a les hostilitats. Els cronistes asseguren que per aquest local desfilaven a diari autèntiques belleses embotides en cars vestits i abrics de pell i que el seu Salon Imperial era un marc idoni per alternar i cercar relacions interessades que sovint tenien la seva continuitat més enllà de les vuit del vespre quan l'hora del tè es donava per acabada i es produia una certa desbandada general. 

La fama del Royal es va perllongar durant tota la dècada dels anys 1920's i l'esperit d'innovació permanent de l'Esteva Sala el van portar tancar-lo a finals del 1933 per substituir-lo mesos despres pel Cafè Moka, un local que escriuria una altra plana en la història dels cafès de la Rambla.

EL PRIMER TEATRE TIVOLI. Passeig de Gràcia. (1851-1874)

*1858.- Gravat d'un espectacle de focs d'artifici al primitiu Tivoli. (Font: La Ilustración Barcelonesa)


A l'any 1848 l'obertura dels Jardins del Tivoli al passeig de Gràcia va ser una iniciativa de Bernardo Agustín de las Casas, que ben aviat va anar incorporant a aquell espai vegetal d'esbarjo i contemplació de la natura tot un seguit de activitats artístiques. 

D'acord amb els cronistes de l'època podem fixar l'any 1851 com el de l'inici de les representacions en aquell indret i per tant el de l'arrencada del Tívoli com a teatre. La programació que s'hi presentava incloïa ballet, moixigangues, pantomimes, acrobàcies, combinades amb altres esdeveniments com enlairaments de globus aerostàtics, balls populars, exhibicions eqüestres i focs artificials. Les ballarines del Liceu i del Teatre Principal hi feien cap sovint per tancar els espectacles. També hi van actuar els cors de Clavé quan a partir de 1862 van tancar els Jardins de la Nimfa on actuaven habitualment.

No hi ha noticia però, d'una instal·lació estable al Tivoli durant la primera dècada que va estar actiu en aquell indret original a l'alçada de l'actual carrer Consell de Cent. La prohibició de construccions permanents a la zona decretada per l'Administració Militar i les riuades descontrolades de la veina Riera de'n Malla hi féien difícil la consolidació d'un teatre permanent.

A partir de 1862 la gestió dels espectacles del Tívoli va passar a mans de Ignasi Elias i Font, un fuster que havia treballat d'operari per De las Casas i que professava una profunda fascinació pel teatre. El nou responsable li va donar una nova orientació amb programes estables de sarsuela i comèdia i va aixecar un nou escenari situat a la zona més atractiva dels jardins que era la coneguda com el Parc Anglès [1]. L'èxit va acompanyar Elias durant els dotze anys que romangué actiu aquell primitiu Tivoli, i la qualitat de les peces presentades va anar en augment. Autors com Vidal i Valenciano, Pitarra o Conrad Roure hi van veure representades algunes de les seves obres. Avel.lí Bergnes de las Casas, parent del fundador dels jardins, hi presentava també els seus espectacles d'ombres xinesques. 

Tot plegat va convertir el Tívoli en el lloc més freqüentat del passeig durant els mesos d'estiu, fins al punt de plantejar-se el trasllat a un altre espai, més a prop de Barcelona. Al setembre de 1874 el teatre dels Jardins del Tívoli acollia el seu últim espectacle i acomiadaven el públic fins al maig de l'any següent que es va obrir el nou Tivoli a la cantonada del Passeig de Gràcia amb Casp.  

[1].- Permanyer, Lluís. Biografia del Passeig de Gràcia. Edicions la Campana. 1994