Com era habitual durant el franquisme l'arribada del dia 18 de juliol era motiu justificat per commemorar l'aniversari del "glorioso alzamiento" i a la vegada afegir-hi una bona dosi de populisme amb la inauguració d'algunes obres públiques.
Aquell estiu de 1964 l'obra més destacada que es posava en servei va ser el viaducte que enllaçava el final del carrer Valencia amb el començament del carrer Guipúscoa, que aleshores no tenia res de rambla sino que era una via de sortida descaradament al servei del fenòmen automobílistic, amo i senyor dels carrerrs.
L'obra s'havia començat a construir un any abans i consistia en un viaducte sobre les vies del tren a l'alçada del carrer Biscaia (continuació de Lope de Vega en direccio muntanya). La via enlairada descrivia una ziga-zaga al costat de l'Escola Tècnico-Professional dels Jesuïtes del Clot i va permetre alleugerir la sortida del trànsit rodat i pesat en direcció Besòs. En aquell temps no existia encara l'autopista cap a Mataró, que suposaria el perllongament de la Gran Via més enllà de la plaça de Les Glòries, de manera que l'eix Valencia-Guipúscoa va esdevenir la ruta habitual de sortida del trànsit de la ciutat cap a Badalona i el Maresme.
El viaducte, inaugurat pel governador civil Ibáñez Freire en aquell 38è aniversari del cop d'estat contra la República, era una calçada de poc més de 10 metres d'amplària a les rectes i 13,50 a les corbes amb quatre carrils de circulació tots en un únic sentit de circulació cap al Besòs. La longitud total era de 400 metres i a les bandes hi havia unes estretes voreres per als soferts vianants.
*1964.- Retall de La Vanguardia del 18 de juliol d'aquell any on s'informa de la inauguració del pont.
Les obres que van envair Barcelona en els anys immediatament anteriors a les Olimpiades del 1992 van servir també per perfilar la connexió entre els carrers Aragó i Guipúscoa d'una banda, i València amb Huelva de l'altra, la qual cosa va significar l'enderrocament del calaix i el viaducte i l'alleugeriment del trànsit en aquella zona on els vianants van començar a guanyar espais.
Muy buenas fotos . me traen algún que otro recuerdo
ResponEliminaUn abrazo
Salut
Aquest pont era recordat com l'Scalextric, també cal recordar q el carrer guipuscoa passa la N-II
ResponEliminaSalutacions.
ResponEliminaLes voreres estretes no eren pels "soferts vianants", de fet estava prohibit caminar per les voreres del pont, hi havia senyals a banda i banda, però ningú en feia cas.
Jo recordo haver anat caminant per ell com si es tractés del Pont del Treball. Quins records!!! Anant a la plataforma del darrere d'un articulat de la línia 44 quin bot donava en arribar al final de pont al carrer Guipúscoa. L'edifici Zenith Telerasa i el Col.legi Adela de Trenquelleón
ResponElimina