XALETS DEL MARQUÈS DE SALAMANCA. Passeig de Gràcia (entre Còrsega i Bonavista). (1865-1935)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a MARIA JOSÉ GONZÁLEZ, VALENTÍ PONS TOUJOUSE, JORGE ÁLVAREZ, FRANCISCO ARAUZ i EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ

Aquest grup de xalets va ser projectat per l'arquitecte Elies Rogent i Amat (1821-1897) per encàrrec del marquès financer i polític José de Salamanca (1811-1883), un home amb predilecció pels negocis immobiliaris que va donar nom al conegut barri aristocràtic de Madrid.

Salamanca va imaginar un passeig de Gràcia amb xalets amb jardí i seguint el seu encàrrec Rogent va dissenyar un grup de cases amb planta baixa i dues alçades més, l'última més baixa. L'estil d'aquests xalets era eclèctic i eren de planta quadrada. Disposaven de jardí al davant separat del carrer amb una tanca de ferro colat i un gran pati al darrera. El conjunt l'integraven cinc xalets amb façana principal al passeig de Gracia i altres dos situats darrera del primer i de l'últim amb façana als carrers Còrsega i Bonavista respectivament.

El marquès José de Salamanca 

L'arquitecte Elies Rogent

*1890's.-  Les quatre primeres cases captades des de la cantonada del passeig de Gràcia amb Còrsega. A la foto s'aprecia que la façana del primer xalet era sensiblement diferent a la resta. (Font: Parera y Gª Editores. AFB. Gentilesa de Barcelona Coleccionismo).

*1865.- Plànol de l'alçat d'un dels xalets segons el projecte original d'Elies Rogent. (Font: L'arquitectura d'Elies Rogent. Pere Hereu)

*1910.- El quadrat groc ens indica els quatre dels cinc xalets de Salamanca del passeig de Gràcia que continuaven dempeus després d'haver-se enderrocat el primer per construir-hi la Casa Rupert Garriga.

*1912.- La casa Rupert Garriga a la dreta de la imatge i els quatre xalets de Salamanca a continuació. 

*1920.-  A l'esquerra de la imatge podem veure els tres xalets supervivents després d'aixecar-se la Casa Ferrer-Vidal al numero 114. En aquells temps no hi havia encara els jardinets i el passeig de Gràcia tenia calçada central pels trànsit rodat fins a l'inici del carrer Salmeron.

El propi Salamanca es va fer construir una casa al número 107 del passeig  davant del grup de xalets que portaven el seu nom. Però els negocis immobiliaris i altres més tèrbols que tenia el marquès no van acabar de funcionar bé i l'home es va arruïnar.

Aquesta és la relació dels set xalets que Salamanca va fer construir entre 1865 i 1866 al tram final del passeig de Gràcia per sobre de la Diagonal:

*1865.- Plànol del projecte original d'Elies Rogent on podem veure, en primer terme, els cinc xalets amb accés des del passeig de Gracia i darrere els altres dos, un a cada extrem, als carrers Bonavista (esquerra) i Còrsega (dreta).  En vermell la numeració que els hi hem donat als efectes de la seva descripció. (Font: L'arquitectura d'Elies Rogent. Pere Hereu. Cliqueu sobre el plànol per ampliar-lo)

Xalet núm. 1. (Passeig de Gràcia 112, abans 26).

Ocupava la finca que feia cantonada amb Còrsega, la qual cosa conferia un major protagonisme a la tanca que el separava del carrer amb dos accessos al jardí. Si bé en el projecte original de 1865 aquest xalet era similar pel que fa a la seva planta als altres quatre del passeig de Gràcia, les fotos conegudes ens els presenten més gran i format per dos cossos que s'ajuntaven format angle recte davant de la cantonada. Ignorem si va ser construït així originalment o bé si el van ampliar posteriorment. La façana també era diferent a la dels altres amb una tribuna amb vistes al Passeig de Gràcia. Hi va viure la família de l'industrial Francesc de Paula Isaura i Fargas, fabricant de peces de metall, mort el 1885.
Aquest va ser el primer dels 5 xalets de passeig de Gràcia a desaparèixer en ser enderrocat el 1908 per bastir la Casa Rupert Garriga, aixecada entre 1909 i 1912 segons un projecte d'Enric Sagnier.

L'ampliació del xalet numero 1 per la banda del carrer Còrsega sobre el plànol del projecte inicial.

*1902.- Parada militar amb el general Weyler a Còrsega/Diagonal. Al fons el primer xalet. (Fotos: González)

Xalet núm. 2. (Passeig de Gràcia 114, abans 28).

Va estar ocupat pel Col·legi Balmes i va desaparèixer el 1915 per construir sobre el solar la Casa Ferrer-Vidal.

*1910.- Imatge d'una altra parada militar. El xalet núm. 2 apareix a l'esquerra de la foto un cop enderrocat el núm. 1 per aixecar-hi la Casa Rupert Garriga. Al fons es pot veure el xalet núm. 6 del carrer Còrsega. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 

*1897.- El Col·legi Balmes amb l'antic número 28 del passeig va ocupar el segon xalet des de finals del segle XIX. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 

Xalet núm. 3. (Passeig de Gràcia 116, abans 30).
Era el xalet central del grup i desaparegué a a l'any 1928

*1915.- El tram final del passeig de Gràcia al fons de dreta a esquerra es veuen els xalets núm 3, 4 (cobert per la capçada dels plàtans) i 5. (Foto: Madurell)

*1928.- Anunci a La Vanguardia del dia 30 d'octubre

Xalet núm. 4. (Passeig de Gràcia 118, abans 32).
Va ser enderrocat el 1929

*1920's.- Detall del jardí del xalet número 4, que en els últims anys tenia plantada una palmera washingtònia davant de l'entrada. (Foto: Josep Brangulí)

*1929.- Anunci a La Vanguardia del dia 12 de novembre

Xalet núm. 5. (Passeig de Gràcia 120, abans 34).

En aquest xalet hi varen viure els marquesos de Castelldosrius. Feia cantonada amb el carrer Bonavista i igual que el primer del numero 120 tenia la façana diferent als tres xalet del mig- Va ser l'últim del grup que va desaparèixer a mitjans dels anys 1930's.

*1936.- El xalet que feia cantonada amb Bonavista va ser últim a desaparèixer. En aquesta imatge es pot veure l'edifici que el va substituir encara en construcció. (Foto: Col·lecció privada Jorge Álvarez).

Xalet núm. 6. (Còrsega 325).

La façana d'aquest xalet s'enlairava directament sobre el límit de la vorera del carrer Còrsega i el seu jardí s'estenia per la part del darrera. S'hi accedia a traves d'una entrada situada entre el cos pressumptament afegit al xalet número 1 i la façana lateral del propi xalet. Aquesta entrada a cel obert va ser coberta l'any 1920 amb una ampliació i reforma de l'edifici que va acabar de perdent la seva condició de xalet per quedar integrat a la resta de construccions veines.

*1914.- El xalet del carrer Còrsega va quedar allunyat de la resta en construir-se la Casa Rupert Garriga a la cantonada. (Font: La Hormiga de Oro)

*1920.- Dos plànols de la reforma i ampliació del xalet que van suposar la cobertura de l'accés des del carrer Còrsega a la part del darrera de l'edifici segons un projecte de l'arquitecte Josep Canaleta.

Xalet núm. 7. (Bonavista 2).

Era de característiques similars al número 6 del carrer Còrsega. Una petita entrada el separava del jardí posterior del xalet número 5. Desa de finals del segle XIX va acollir dependències docents del Colegio San Luís Gonzaga i del Colegio Vilar. Aquest edifici sense la porta d'accés al pati posterior i amb la façana esdevinguda mitgera adossada a l'edifici veí encara existeix avui renumerat amb el 4 del carrer Bonavista

*1900's.- Anuncis del col·legis San Luís Gonzaga i Vilar i  on apareixen imatges del xalet número 7 del carrer Bonavista 2.

*2015.- El xalet núm 7 és l'únic supervivent malgrat haver quedat enxovat i desnaturalitzat amb el pàrquing de façana de vidre que hi ha al costat. Al baixos i pis superior també s'hi van ampliar portes i finestres respectivament. (Foto: GoogleEarth)

CASA MATÍAS. Taverna flamenca. Carrer Nou de Sant Francesc 6 (1940-1946)

Durant les dues dècades que van seguir a l'acabament de la Guerra Civil el carrer Nou de Sant Francesc va adquirir la notable condició de centre neuràlgic de la vida nocturna barcelonina vinculada al fenomen del flamenc. Era aquest un element de la cultura popular que l'oficialitat franquista veia amb molts bons ulls. El considerava idòniament alineat amb les essències de l'espanyolitat que tant proclamaven i, per tant, funcionava perfectament com a mecanisme de descatalanització de la vida de la ciutat per tal de mostrar al foraster i al turista una Barcelona ociosa perfectament integrada a la realitat espanyola. Cal no oblidar però, que l'art flamenc ja havia tingut un notable desenvolupament i recorregut a Barcelona molt abans de l'aixecament feixista de juliol de 1936

Situat davant de La Macarena, al numero 6 de l'esmentat carrer Nou de Sant Francesc, Casa Matías va ser un altre dels locals flamencs que van animar les nits de l'entorn del carrer Escudellers durant els primers anys de la postguerra. El flamenc ja havia estat abans de la guerra un espectacle i una cultura lligades a la nits barcelonines com a focus d'atracció de forasters i amants del cante jondo en diversos locals de renom (El Manquet, La Taurina, Villa Rosa...) que s'estenien dins el perímetre del Barri Xino. La degradació que va patir a la postguerra aquesta zona meridional del Raval va desplaçar els locals flamencs més vinculats al turisme cap a l'altra banda de la part baixa de la Rambla a la zona del carrer Escudellers, la plaça Reial i els carrerons del voltant.

Matías el propietari del local conegut amb el seu nom era tot un personatge. Paco Villar el descriu com un home abillat habitualment amb jaqueta curta, camisa arrissada sense corbata i el típic barret cordovès al cap [1]. Les parets apareixien atapeïdes de fotografies de toreros i figures de l'art flamenc. També hi havien telegrames que els toreros enviaven als seus seguidors després d'alguna tarda rematada amb una faena gloriosa a la plaça.

Caps dissecats de braus i els clàssics cartells anunciadors de les corrides completaven la decoració d'aquell local que presidia un curiós rètol de grans dimensions on es podia llegir "Bebe Valdepeñas y tira p'alante".

A partir de les sis de la tarda Casa Matías començava a omplir-se d'una clientela habitual i fidel mentre sonaven les primeres palmes i els primeres olés. Matías només abaixava la persiana de la seva taverna durant les dues hores llargues que duraven les corrides celebrades a la ciutat.

El 1946 Matías va deixar de regentar el local i el va traspassar a un tal Calixto que, tot i mantenir-lo com a local de flamenc, va canviar radicalment la decoració de l'interior i també el nom de la taverna que va passar a ser coneguda com La Venta Eritaña. 

[1].- Villar, Paco. Historia y leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana. Barcelona.1996