TINTORERIA CASA CHARLOT. Aribau 67. (1920's-1980's)

Llegendària tintoreria que ha passat a formar part de la història de l'Esquerra de l'Eixample i més concretament dels comerços desapareguts del carrer Aribau. Casa Charlot havia estat fundada als anys 1920's pels germans Albert i René Charlot, dos joves francesos que destacaren en la pràctica de l'esport i més concretament en la modalitat de la marxa atlètica. Vinculats de sempre a la secció atlètica del RCD Espanyol, se'ls considera com els introductors de la marxa atlètica a Catalunya.

 

*1930's.- Albert Charlot treballant a la seva tintoreria. (Font: Arxiu Jordi Puyaltó)

La botiga, situada prop de la cruïlla amb el carrer València, va ser pionera del rentat en sec i destacava pels seus reclams publicitaris situats a banda i banda de l'entrada. Allà hi havien instal·lats dos ovals. Un d'ells oferia la imatge d'un home mig esparracat i amb els vestit arrugats abans d'entrar a la tintoreria. Contràriament, a l'altra banda s'hi podia veure un home elegant i polit després d'haver portat els seus vestits a Casa Charlot. Antes de ir a Casa Charlot i Después de salir de Casa Charlot eren les llegendes que respectivament figuraven al peu dels dibuixos.

La botiga va romandre oberta conservant els seus singulars ovals fins a finals de la dècada dels 1980's quan va ser tancada i substituïda pel Cafè Charlot. Aquest nou local de temàtica cinèfila clàssica va intentar retre homenatge a l'antiga tintoreria amb unes reproduccions dels antics ovals, que van ser definitivament enretirats uns anys després quan es va procedir a la restauració de la façana de la finca.  

CINE SALÓN CONDAL. Xifré / Bassols. El Clot. (1910's-1969)

Vista general exterior de la sala de cinema Salón Condal al número 14 del carrer Xifré fent cantonada amb Bassols.

Tot i que no hem trobat constància documental exacta de l'any que es va inaugurar aquesta sala de cinema, Roberto Lahuerta Melero [1] la situa cap al 1910.

L'estructura del local quedava distribuïda en platea i amfiteatre amb columnes laterals a la part del darrera i terra de fusta. L'aforament era superior a les mil butaques (618 a platea i 450 a l'amfiteatre).

 

*1916.- El 6 d'abril d'aquell any, el Salón Condal va acollir un festival organitzat a benefici de les víctimes del vaixell Príncipe de Asturias. Aquest vapor transatlàntic, que cobria la línia Barcelona-Buenos Aires, havia naufragat tot just feia un mes davant de les costes brasileres amb 457 morts. La Vanguardia anunciava l'acte del Salón Condal a les seves planes.

 
A l'any 1923 la premsa publicava la notícia de la prohibició d'utilitzar l'escenari mentre no s'instal·lessin les boques d'aigua i els extintors reglamentaris per prevenir incendis. El Salón Condal va esdevenir el cinema més popular del barri del Clot.

A la postguerra era una de les salas que distribuïa setmanalment entre els veïns del barri els programes de mà amb informació sobre les pel·lícules que s'hi projectaven.

 

 

*1944/46.- Recull de programes de mà que es repartien pel barri del Clot anunciant els films que es projectaven al Salón Condal del carrer Xifrè. (Font: todocolección) 

 

Els problemes amb la inspecció es van fer palesos a partir dels anys 1960's (butaques no fixades al terra, urinaris de l'amfiteatre sense la separació necessària) amb un requeriment de l'any 1964 de clausurar l'amfiteatre si no es resolien les deficiències detectades.

El Salón Condal va aguantar fins al 1969, quan va tancar les portes i va ser enderrocat tot seguit per donar pas a un edifici d'habitatges.

*1968.- En els seus últims anys d'existència el Salón Condal del Clot apareixia a la cartellera de la premsa periòdica. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).


[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. Madrid. 2015.

CINE MUNDIAL. Gran de Gràcia / Salmerón núm. 37 (1910-1968)

 

L'antic Café Viñas (anteriorment conegut com Café de la Esperanza) va ser convertit el 1910 en el Cine Mundial. Així doncs, el 23 de juny d'aquell any aquest nou cinematògraf ampliava l'oferta al carrer Gran de la Vila de Gràcia per satisfer els desitjos dels seguidors de l'emergent setè art.

El local, a banda de pel·lícules, oferia també programes de complement amb varietats. El seu primer propietari, Joan Viñas, va ser un dels fundadors del Sindicat d'Empreses Cinematogràfiques de Catalunya.

Posteriorment el local va passar a mans de l'empresari Francesc Salas que el va integrar dintre de la seva companyia Empresa Films, que gestionava conjuntament les sales gracienques Principal, Smart i Trilla .
Al març de 1935, el Mundial va acollir una sessió de cinema documental i musical organitzada per Socors Roig de Catalunya sobre cinema antifeixista.

Amb l'inici de la Guerra Civil la sala va ser incautada pel sindicat anarquista CNT-FAI a través del seu Sindicat Únic de l'Espectacle.

Amb el franquisme va tornar a obrir com una sala de reestrena de barri on no hi faltaven sovint algunes sessions, amb finalitats comercials, com la presentació de de la rentadora Karin per l'empresa Genercom S.A. el 3 d'0ctubre de 1967.

El Mundial va tancar portes el 15 de setembre de 1968 amb la projecció d'un programa doble integrat per Una luz en el hampa (The Naked Kiss) de Samuel Fuller, i les aventures d'un grup d'arqueòlegs en terres de l'antic Egipte amb Robert Taylor i Eleanor Parker protagonitzant El Valle de los Reyes.

Posteriorment el local va ser ocupat per un garatge i aparcament d'automòbils.

 *1964.- Els dos últims films projectats al Mundial de Gràcia

CAFÉ DE LA ESPERANZA / CAFÉ VIÑAS (1876-1910)

El Café de la Esperanza, obert al públic el 1876, era situat al numero 37 del carrer Gran de Gràcia. Hi actuaven regularment artistes de varietat i oferia tota mena de d'atraccions. S'accedia al local a través d'un tanca que portava a un petit jardí. Tenia també tenia sortida per la part del darrera a la plaça de Sant Miquel on amb el pas del temps es va edificar una capella evangèlica.

Quan el local va canviar d'amo va ser rebatejat amb el nom de Cafè Viñas, fins que el 23 de juny de 1910 es va transformar en el Cine Mundial.

Jordi Torras [1], un dels nostres grans estudiosos de la història del cinema a Barcelona, el va incloure en el seu conjunt d'articles publicats al periòdic La Vanguardia durant els anys 1980's i 1990's.  

[1].- Torras Comamala, Jordi. El Café de La Esperanza. La Vanguardia. Edició del 14 de gener de 1999.

BOQUES DE METRO DE L'ESTACIO D'ARC DE TRIOMF (1932-2010's).

Agraïments a JAUME SUSANY, FRANCISCO ARAUZ, ENRIC H. MARCH i ALFRED PUIG

 

Emplaçament de les boques d'accés al metro i ferrocarril sobre un plànol de 1932. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

 

A les quatre de la tarda del primer dia de juliol de 1932 el Metro Tranversal (actual L1) ampliava el seu recorregut amb la inauguració de dues noves estacions: Urquinaona i Triunfo-Norte. Aquell mateix matí les autoritats encapçalades pel president Francesc Macià havien inaugurat aquesta obra [1], iniciada el 1928, que havia comportat l'obertura d'un túnel per a quatre vies entre l'Estació del Nord i la plaça Catalunya a través del subsòl de la Ronda de Sant Pere. El FC Metropolitano de Barcelona i la Compañía de Caminos de Hierro del Norte de España (CCHNE) l'havien finançat conjuntament i va permetre també disposar d'un nou intercanviador sota la part muntanya de la Plaça Catalunya. La CCHNE va ser nacionalitzada el 1941 i integrada a RENFE, que curiosament fins al 1943 va gestionar també el Metro Transversal, abans de tornar a reintegrar-se a la xarxa del FC Metropolitano de Barcelona. 

L'estació de metro d'Arc de Triomf (oficialment coneguda com Triunfo-Norte fins el 1982) enllaçava amb l'Estació del Nord, també coneguda com de Vilanova, i va disposar de diversos accesos que el temps ha anat fent desaparèixer, tot i que d'alguns d'ells encara se'n poden trobar vestigis, especialment en les plataformes de ferro que es van emprar per cobrir les boques eliminades. Posteriorment al 1982, amb la reordenació dels números de les línies i els canvis de noms d'algunes estacions, Triunfo-Norte va passar a ser oficialment Arc de Triomf, el seu nom actual, mentre la plaça Vilanova havia passat a ser dedicada al l'escriptor antifeixista francés André Malraux.
Al 2007 es van iniciar les obres de la nova estació, l'intercanviador i els nous accesos des del solar situat al començament de l'avinguda Vilanova que es van inaugurar a la tardor de 2010. La reforma definitiva de la plaça André Malraux no va quedar enllestida fins al 2014. Un any abans s'havien posat en marxa els dos nous accesos al vestíbul de l'intercanviador des d'aquesta plaça. Un a peu pla al carrer Nàpols davant de l'estació del Nord i l'altre amb escales fixes i automàtiques a la mateixa plaça davant del carrer Roger de Flor.
 

Secció del model de barana metàl·lica emprada en les boques d'accés de Ronda de Sant Pere, Trafalgar i Passeig de Sant Joan. (Font: Barcelofília) 

Els accessos desapareguts

Ronda de Sant Pere

(vorera mar davant del número 74)

Aquest accés era situat a la vorera mar de la Ronda de Sant Pere just davant de la ferreteria Ràfols i molt a prop del bar Trole. Les escales eren protegides per sis pilones de formigó i un enreixat de cinc seccions que les unia. Un cop al subsòl enllaçava amb un passadís al que també s'hi accedia des de la boca situada al carrer Trafalgar. El seu emplaçament és encara avui perceptible per la plataforma metàl·lica que el cobreix.   

*1955.- L'accés de Ronda de Sant Pere. Al fons el Passeig de Sant Joan. (Foto: Arxiu TMB)

*1980's.- La barana exterior de l'accés de Ronda Sant Pere en primer terme davant la ferreteria Ràfols al número 74. (Foto: Autor desconegut)

*1986.- La boca de Ronda de Sant Pere va arribar a acumular models de senyalitzacions de moltes èpoques diferents. (Foto: Pere París)

Carrer Trafalgar

(vorera muntanya davant del número 61)

*1950.- Boca del final del carrer Trafalgar amb barana de ferro igual que la de Ronda de Sant Pere.

Boca situada davant del número 61 del carrer Trafalgar, davant de l'estudi fotogràfic Alonso. Era de característiques similars al de la Ronda de Sant Pere, si bé una mica més estret. Una plataforma metàl·lica cobreix també el seu emplaçament.

 

Passeig de Sant Joan

(a la cantonada, davant el número 2)

 

 

 

*1955.- L'accés situat al començament del Passeig de Sant Joan i de l'Avinguda Vilanova davant de l'Arc de Triomf. (Foto: Arxiu TMB).

*1955.- Vista dels passadissos d'enllaç, amb els nous accessos de l'estació de l'Arc de Triomf, inaugurats el 24 setembre 1954. La boca que es veu a dreta correspon a la de passeig de Sant Joan 2. (Font: Arxiu Rafael Mir).

Situat a l'arrencada del Passeig de Sant Joan, davant del número 2, fent cantonada amb l'inici de l'avinguda Vilanova i al costat d'un quiosc de diaris i revistes, aquest accés era el més pròxim a l'Arc de Triomf o almenys el que permetia una visió immediata del monument que va ser porta d'entrada a l'Exposició de 1888. El disseny de la boca era el mateix que les de Ronda Sant Pere i Trafalgar.

Va ser eliminat al 2010 quan es va obrir el públic el nou accés a l'intercanviador situat en un solar de l'Avinguda Vilanova. 

 

*2010.- Imatge captada a l'abril d'aquell any, amb el panell  que informava de les obres del nou intercanviador i el tancament de l'accés per la boca de l'inici del Passeig de Sant Joan. (Foto: Jaume Susany)

Nàpols / Carretera de Ribas

(al costat de l'Estació del Nord)

*1950's.- Una imatge de la boca de la Carretera de Ribas xamfrà Nàpols amb l'alcalde Porcioles i altres autoritats.

 

Aquest accés situat a la banda muntanya de l'estació del Nord, portava exclusivament a l'andana del tren en direcció Catalunya i seguint l'andana cap al metro Transversal en direcció Santa Eulàlia. No hi havia connexió amb la boca de l'avinguda Vilanova amb Nàpols.

 

Avinguda Vilanova / Nàpols

(davant de l'Estació del Nord)



Era l'accés més pròxim a la façana principal de l'estació del Nord, si bé quedava desplaçat en direcció mar cap a l'eix de l'avinguda Vilanova davant de l'edifici de la Central Catalana d'Electricitat. El disseny original era de barana de balaustrada similar a la de les boques de metro de la plaça Catalunya. Acabada la Guerra Civil aquest accés va perdre la balaustrada i fou objecte de reforma quedant emplaçat dins d'una vorera-illa que curiosament quedava situada al bell mig de la calçada del carrer Nàpols. Va ser envoltat d'una barana metàl·lica molt simple, que va requerir de la instal·lació de diverses pilones de protecció per tal d'evitar els impactes dels automòbils. El voral apareixia també pintat de franges blanques i vermelles per advertir de la seva presència als conductors.   
La boca conduïa només a l'andana del tren en direcció de sortida de Barcelona i seguint l'andana al metro en direcció a Marina.

 

*1932.- L'accés des del carrer Nàpols davant de l'estació del Nord tal com era originàriament poc després d'inaugurar-se.

*1970's.- Amb el pas del temps l'accés va quedar dins una petita  illa enmig del trànsit, que hi podia circular per les quatre bandes. (Foto: Arxiu TMB)

*1986.- Una altra imatge de l'accés del carrer Nàpols al costat de la plaça André Malraux, el nou nom que va adoptar l'antiga plaça Vilanova. (Foto: Pere París).

Plaça André Malraux / Nàpols

(davant de l'Estació del Nord)

 

Aquest accés pot considerar-se el successor natural de l'anterior, si bé era desplaçat un cinquanta metres més en direcció al carrer de Ribas i quedava situat sobre la mateixa vorera de Nàpols i la plaça André Malraux. El calaix que envoltava les escales d'accés era de formigó clar amb una simple barana d'alumini a la part superior. Va quedar clausurat i desaparegué amb la reforma de la plaça que, en quedar lleugerament elevada sobre el carrer Nàpols, va permetre obrir un nou accés a peu pla a l'intercanviador.

- - - - -

[1].- Aquell mateix dia s'inaugurà també el perllongament del Metro Transversal cap a la banda Llobregat amb l'entrada en servei de l'estació de Bordeta i les noves cotxeres.

Enllaç d'interès:
De les últimes intervencions practicades al subsòl de la zona entre 1989 i 2012 i de les troballes històriques descobertes, l'Enric H. March en va fer un interessant treball de recerca amb un article que podeu trobar en aquest enllaç
 

SALÓN COLÓN. Cinema. Carrer Vallespir 27-29. (1911-1943)

*1930's.- Imatge exterior del Salón Colón del barri de Sants, quan hi projectaven El templo de las hermosas (Kiss and Make-Up). (Foto: Autor desconegut)

La sala de cinema anomenada Salón Colón, o simplement Colón, figura en la història del barri de Sants com una de les més antigues i pioneres en l'exhibició de pel·lícules en aquella barriada obrera.

Era situada a la cantonada dels carrers Vallespir i Badalona, molt a prop de l'estació de Sants i les primeres notícies de la seva existència daten de l'any 1911. De fet, Colón era el nom amb que es coneixia el carrer Vallespir abans del canvi  de 1907.

No era un local dels que apareixien a les cartelleres d'espectacles dels periòdics, la qual cosa explica el seu origen modest i l'escassetat de documents gràfics que ens permetin conèixer com era.

Durant els anys de la Segona República va ser sovint emprat per acollir míting politics i concentracions obreres i sindicals.

Roberto Lahuerta Melero fixa la seva desaparició a l'any 1943. [1].

 

[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. Madrid. 2015.

PAVELLÓ DE LA EQUITATIVA. Plaça de l'Univers. Exposició Internacional. (1929-1930's).

Agraïments a JORGE ÁLVAREZ, FRANCISCO ARAUZ i ELOY FC

*1929.- El petit pavelló de La Equitativa captat des de les fonts de la plaça de l'Univers. (Foto: Col·lecció privada Jorge Álvarez)
 

La plaça de l'Univers situada a mig camí de l'avinguda de Maria Cristina, eix central de l'entrada al recinte de l'Exposició de 1929 des de la plaça d'Espanya, era un dels centres neuràlgics de l'activitat del certamen. L'enginyer Carles Buïgas la va saber dotar d'uns jocs de llums i aigua, lamentablement desapareguts, que li donaven, especialment de nit, una aparença màgica.  

Al bell mig d'aquesta plaça, envoltat de brolladors d'aigua i columnes lumíniques, emergia un petit pavelló de la companyia d'assegurances La Equitativa. Aquesta empresa, coneguda també com a Fundación Rosillo, havi estat conmstutuida a Madrid el 1882 i era la filial espanyola de l'Equitable Life Assurance Society dels Estats Units fundada el 1762. El 1995 La Equitativa va ser comprada per Winterthur que la va absorbir tres anys després provocant la seva desaparició.

*1929.- Emplaçament del pavelló de La Equitativa (núm 2), just al darrera del d'Electric Supplies (núm. 1) i a l'entrada a les fonts de la plaça de l'Univers. (Font: Col·lecció privada de Francisco Arauz)  

 

*1930.- Vista exterior del pavelló amb la columna d'art décó que el coronava. Al fons es veuen els espàrrecs de l'avinguda de Maria Cristina. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana)

 

El pavelló de La Equitativa formava part d'un conjunt de deu petites construccions que envoltaven la font monumental emplaçada al bell mig de la Plaça de l'Univers. Aquests stands de petit format eren coronats per sostres esglaonats que s'il·luminaven a la nit. El de La Equitativa però, tenia unes certes singularitats, era de base octogonal i en comptes de tenir el sostre esglaonat dels altres nou era rematat per una esvelta columna que el coronava damunt d'una mena de recipient. Constituïa una més de les moltes manifestacions d'art decó que hi hagueren escampades pel recinte. 

 

*1929.- El pavelló de La Equitativa gairebé amagat entre el bosc de columnes de llum de la plaça de l'Univers. (Font: Barcelona Cicle de l'Aigua S.A.)

 

*1929.- Una altra vista nocturna de la plaça de l'Univers aquesta captada des de la avinguda de Maria Cristina. En primer terme podem veure el pavelló d'Electric Supplies, darrera el pavelló de La Equitativa amb la seva columna al cim i les fonts. Al fons el Palau de l'Art Tèxtil amb la Torre de la Llum a l'esquerra de la imatge.    

 

REAMSA. Avinguda Mistral 54 (1944-1978)

El barri de Sant Antoni ha estat protagonista en la història barcelonina de la joguina i més concretament en la de les figuretes de plàstic. Els baixos del número 54 de l'avinguda Mistral, eix vertebrador del barri, van acollir durant més de tres dècades les dependències d'una de les empreses de més prestigi en aquest camp. Ens referim a REAMSA (Resinas Artificiales Moldeadas Sociedad Anónima).

El 1944 aquesta empresa havia estat adquirida per Enric Riera i Joan Llopart. Inicialment es dedicava a la fabricació de peces de baquelita per a plumes estilogràfiques i també a objectes diversos per la llar. Als anys 1950's amb l'arribada de la revolució del plàstic, els vells soldadets de plom tenien els dies comptats. És a partir d'aleshores quan REAMSA s'expandeix fins situar-se en el mercat com a una de les capdavanteres en la producció i venda de figuretes de plàstic. 

Bàsicament el tipus de figures que comercialitzava REAMSA eren de caire bèl·lic (soldats) i del llunyà far west (indis, vaquers, federals i confederats de la guerra de Secessió nordamericana), que feien les delícies dels menuts en aquell marc incomparable que era el fuerte, peça cabdal durant molts anys en l'imaginari de la joguina infantil.

Indis fabricats per REAMSA, habituals perdedors a les batalles del far west de l'imaginari infantil. (Font: Blog soldados de plástico)

El Fort Ti de REAMSA on s'emprava la fusta per millorar l'aparença d'aquesta construcció militar.

A banda dels seus fundadors ja esmentats, un personatge especialment destacat en la història de REAMSA va ser el dissenyador anglès de figuretes de plàstic George Erik, col·laborar d'empreses britàniques del ram com Hilco, Crescent, Kentoys o Marx. El 1955 Erik va conèixer a Londres a Enric Riera, que li va encarregar de treballar en el disseny de les figures de plàstic, la qual cosa va iniciar un període de col·laboració entre REAMSA i Erik que coincideix amb els millors anys de l'empresa del barri de Sant Antoni. Durant els primers anys Erik dissenyava els motllos de les figures des de la seva residència a Wimbledon fins que el 1963 va optar per viatjar i instal·lar-se amb la seva família a Barcelona amb l'objectiu de treballar per REAMSA.

Erik va tornar a Anglaterra el 1970 on va treballar per a Subbuteo, empresa dedicada a la creació de figuretes i complements per a aquest joc de futbol de taula i també al disseny de maquetes fins a la seva mort esdevinguda al 1990 [1].

Grup de figuretes de plàstic de REAMSA de la Guardia Urbana de Barcelona a cavall. (Font: © Juan Martín Garcia.)

REAMSA editava anualment un catàleg on es podien veure totes les sèries de figuretes que creaven. La proximitat de la fàbrica a les firetes de Sant Tomàs, que durant la temporada de Nadal i Reis s'instal·laven als laterals de la Gran Via, facilitava la difusió i venda directa per l'empresa dels seus productes a la paradeta que REAMSA instal·lava cada any en aquesta fira. Era habitual que després de l'estrena d'alguna superproducció cinematogràfica d'èxit, com va ser el cas de Lawrence de Arabia o El Cid, REAMSA posés en el mercat al cap de pocs mesos estoigs amb les figuretes dels protagonistes destacats d'aquests films.

Als locals de l'Avinguda Mistral 54 hi va haver sempre les oficines i el magatzem on s'allotjaven els productes acabats. Quan pel creixement de la producció es va requerir de més espai, la fabricació de les figuretes va traslladar-se  a un magatzem de l'avinguda de Roma als anys 1960's i posteriorment, cap a finals dels 1970's, a l'edifici Perco a  Esplugues de Llobregat. L'empresa va tancar el 1978. Avui mentre els clics de Playmobil dominen el mercat de les figuretes, els antics exemplars de REAMSA són peces desitjades per col·leccionistes.   

Desapareguda REAMSA, el local de l'avinguda Mistral va ser ocupat durant anys per un restaurant xinès (Jardín Feliz) i avui (2018) l'espai acull els restaurants de cuina creativa mexicana Niño Viejo i Hoja Santa, pertanyents al grup d'establiments gastronòmics que Ferran Adrià i el seu germà Albert tenen escampats pel barri.

[1].- Martín García, Juan. Figuras de plástico

SALÓN VENUS. Bailèn 194-196. (1932-1988 amb diferents denominacions)

 

Abans d'existir el Salón Venus les finques números 194 i 196 del carrer de Bailèn eren ocupades per naus industrials pertanyents als magatzems de l'empresa Auto American Salon i construïdes segons un projecte de 1920 signat per l'arquitecte Xavier Turull [1].

Les primeres noticies del Salón Venus les trobem a la tardor del 1932 a les planes de La Vanguardia. El local, juntament amb el Salón Cibeles del carrer Còrsega, donava cobertura a l'esbarjo musical i al ball al barri de Gràcia, repartint-se la clientela popular coneguda com minyones i soldats  

 

*1932.- Primer anunci del Salón Venus aparegut a la cartellera d'espectacles de La Vanguardia el dia 30 d'octubre d'aquell any

Al 1933 hi funcionava una acadèmia de ball i l'efervescència política d'aquells temps el va convertir en un espai habitual per a la celebració de mítings i reunions polítiques i sindicals. 

 

*1933/1936.- Recull d'anuncis publicats a la premsa durant el període republicà amb diverses activitats celebrades al Salón Venus. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia)

 

Acabada la guerra i establert el nou règim, el local va tornar a obrir portes el mateix "Año de la Victoria" 1939 oferint regularment sessions de ball amb orquestra i recuperant la seva activitat.

 

*1939.- Al mes de setembre el Salón Venus ja havia tornat a l'activitat.

 

*1942.- Participació del Salón Venus a les Festes de Sant Medí d'aquell any. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia)

  

El 1950 el local va ser reformat amb la instal·lació d'un nou circuit d'aire inaugurat durant la revetlla de Sant Joan. Era l'època que José Llovera i l'orquestra Savoy eren habituals a la pista. Amb l'arribada dels anys 1960's l'orquestra de la casa va passar a ser la Bianca.

 

*1960/1963.- Anuncis de revetlles de començaments dels anys 1960's. El 1962 el local passa d'anomenar-se de Salón Venus a simplement Venus.

 

El boom de les discoteques produït als anys 1960's va demandar una intensa reforma del local que primer va perdre l'apel·latiu Salón que li donava una imatge antiquada i amb poca sintonia amb els nous temps. El Venus tindria una nova denominació a la dècada següent quan va passar a denominar-se oficialment Venus 2.000. Posteriorment es va reformar la façana donant-li un aspecte més trencador i modern.  

 

 

Els últims anys del Venus es caracteritzen pels canvis de denominacions i d'orientació del local, que acaba acollint la salsa i els ritmes caribenys (Venus Caribe) com a darrera proposta abans del seu enderroc i desaparició definitiva.

L'espai és avui ocupat per un bloc d'habitatges amb façana de maó vist, que acull als seus baixos la innovadora proposta teatral coneguda com Microteatre Barcelona. 

 

 

 

Alguns dels últims noms del local. (Font: Col·lecció Alejandro Sanz Platel)

 

 

Els diversos noms del Salón Venus

 

Salón Venus. (1932-1961)

Venus. (1962-1973)

Venus 2.000  (1973-1986)

Casino Light (1986)

Venus Light (1987)

Venus Caribe (1988)

 

 

*1986.- La façana del local en els seus últims temps quan va canviar de nom vàries vegades. La foto correspon a l'etapa Casino Ligth.

[1].- González Moreno-Navarro, Antoni. Un passeig de Barcelona. Sant Joan de dalt. Història, gent i arquitectura. F12 Serveis Editorials. Barcelona 2011.

BODEGA SEUBA. Canvis Vells 3.

Agraïments a CARMEN GIMÉNEZ

*1960's.- La bodega fotografiada per Eugeni Forcano.

 

Una de les moltes bodegues desaparegudes de Ciutat Vella fou la que hi hagué al número 3 del carrer dels Canvis Vells, prop de l'embocadura del petit carrer de les Panses, en el camí entre Santa Maria del Mar i el Pla de Palau. Allà s'hi podien comprar tota mena de vins, conyacs i licors embotellats i a granel. Era també un lloc típic per anar-hi a comprar botes de vi que penjaven sempre de l'entrada de l'establiment o menjar-hi unes tapes.

*1970's.- La Bodega Seuma va canviar el rètol en forma de bota de vi per un altre en forma de porró. (Font: Postals Escudo de Oro)

EL GRAN GATOPARDO. Restaurant. Aribau 115 (1972-1980's)

Un restaurant de l'Esquerra de l'Eixample que tingué força anomenada va ser el conegut com El Gran Gatopardo, obert a la tardor de 1972 al número 115, entre els carrers de Provença i Rosselló.

*1972.- A finals de setembre d'aquell any El Gran Gatopardo obria les pàgines de la seva història amb aquest anunci publicat a La Vanguardia on comunicava els seus telèfons.

 

Al novembre de 1975, coincidint amb els dies de la mort del dictador Franco, el restaurant va oferir unes jornades gastronòmiques on es podien provar plats d'una cuina tradicionalment poc coneguda a casa nostra com era la suïssa. La pista del restaurant es perd a finals d'aquesta dècada amb la remodelació de l'edifici. 

*1975.- Celebració de les setmanes gastronòmiques suïsses

A la dècada dels 1980's el lloc del restaurant Gran Gatopardo va ser ocupat per un restaurant xinés de cert prestigi, el Kowloon 

Molts anys després el mateix número 115 del carrer Aribau va acollir el Restaurant La Camarga, que es va fer famós per algun incident de conseqüències polítiques amb un micròfon ocult entre unes flors.