PONT EN BIAIX SOBRE LA RASA DEL TREN DEL CARRER ARAGÓ. Entre Balmes i Rambla Catalunya. (1882-1960)

 

La rasa ferroviària del carrer Aragó era salvada per un conjunt de ponts, que coincidien amb els carrers de l'Eixample que la travessaven perpendicularment en direcció mar-muntanya. Això permetia la continuïtat d'aquestes vies evitant que el traçat del ferrocarril esdevingués un obstacle que partís en dos parts la ciutat.

A tall d'anècdota i com a singularitat, cal parar atenció en un pont que, a diferència de tots els altres, creuava la rasa en biaix i no coincidia amb cap dels carrers esmentats. 

El pont en qüestió era situat entre el carrer de Balmes i la Rambla de Catalunya i tenia una amplada més estreta que els altres. Hem pogut contrastar que el seu traçat seguia el curs de l'antiga Riera d'en Malla i és possible que la seva existència guardi relació amb ella o amb algunes conduccions que seguien el seu curs.

 

*1932.- El pont dins el requadre vermell (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

 

En aquesta imatge, captada des d'un balcó del carrer Aragó, es pot veure el pont que creuava la rasa ferroviària en biaix. (Font: Col·lecció Jorge Álvarez).

FÀBRICA NEUFVILLE. Fosa tipogràfica. Travessera de Gràcia 183-185. (1922-1998)

Agraïments a ELOY FC, VALENTÍ PONS TOUJOUSE, ALFRED PUIG i ALBERT VIOLANT

Fàbrica de fosa tipogràfica molt popular al barri de Gràcia. L'edifici industrial era situat a la cantonada de la Travessera amb el carrer de la Mare de Déu dels Desemparats, just davant del mercat de l'Abaceria Central i molt a prop de la plaça de la Revolució de 1868. 

*1995.- Façana de la fàbrica Neufville a la Travessera de Gràcia. (Foto: Xavier Basiana / Jaume Orpinell)

 

La història de Neufville a Barcelona s'inicia quan el 22 de març de 1885 l'empresa alemanya Bauersche Gieβerai, propietat dels alemanys Edward Kramer i Giustav Fuchs, opta per expandir-se per Espanya. Amb aquest objectiu compra l'establiment tipogràfic de Narciso Ramírez y Rialp a Barcelona i funda una filial, al front de la qual situa a Jacob de Neufville, fill d'una família d'empresaris de Frankfurt que participava econòmicament a l'empresa. Posteriorment  la direcció de la foneria va continuar en mans de la Bauersche Gieβerai com una filial amb el nom de Succesor de J. de Neufville fins que al 1898, Edward Kramer es retira del negoci, com ho havia fet, tres anys abans, el seu soci Giustav Fuchs, i ven la filial de Barcelona a Georg Hartmann, el jove propietari de la poderosa Bauersche Giesserei alemanya. El 1922 Neufville passa a ser propietat de Carlos Hartmann. Serà aleshores quan s'aixequi la fàbrica al bell mig del barri de Gràcia segons un projecte de l'arquitecte Claudi Duran i Ventosa (1864-1925).

Georg Hartmann (1880-1954) i el seu fill Carlos Hartmann (1899-1950) dues figures cabdals en la història de Neufville.

Amb Hartmann fill l'empresa aconseguirà col·locar-se al capdamunt de la producció internacional de tipografia al costat de la Bauersche Giesserei de Frankfurt del Main i la BauerType Foundry de Nova York. Al mateix temps, esdevé un referent únic a Espanya en el subministrament de maquinària per a les arts gràfiques. Serà amb la tipografia Futura, dissenyada per Paul Renner el 1924, que Neufville assolirà el lideratge entre les empreses del ram a nivell internacional. Arribats els anys 1930's la tipografia Futura és adoptada majoritàriament com a tipografia per defecte a les impremtes d'Europa i Amèrica, convertint-la en el tipus de plom més venut a la història. Anys després, quan al 1969 l'home arribarà per primer cop a la Lluna, els astronautes nordamericans Armstrong, Collins i Aldrin hi deixaran una placa amb una inscripció realitzada amb la tipografia Futura, un document fabricat a l'estat espanyol.

Als anys 1960's la impressió tipogràfica en plom començava a patir un palès declivi a causa de la irrupció en el mercat de l'offset, un sistema d'impressió que encara és el dominant i que comporta primer la fotocomposició i després l'autoedició. Moltes foneries i impremtes espanyoles no foren capaces d'adaptar-se al canvi. La Foneria Tipogràfica Neufville però, aconsegueix superar amb escreix la situació i, sense renunciar a la producció de plom, compra dues de les foneries alemanyes més importants: la Bauersche Giesserei el 1972 i la Ludwig & Mayer el 1985, una altra de francesa (Fonderie Typographique Française el 1974) i una d'espanyola (Fundición Tipográfica Nacional el 1972) entre d'altres. Aquest reposicionament de Neufville en el mercat assegura la continuïtat de la producció de plom i aconsegueix que els drets d'autor de famoses tipografies passin a ser propietat de la foneria barcelonina.

L'adveniment i consolidació dels ordinadors personals generarà nous canvis i l'activitat de Neufville a la seva fàbrica de Travessera de Gràcia serà reorientada a partir dels inicis dels 1990's. La foneria deixa de funcionar i el gran edifici quedarà només per a oficies i magatzems. És el preludi d'un final que no trigarà en arribar. 

Maquinària a l'interior de la fàbrica Neufville. (Foto: Arxiu Nacional de Catalunya. ANC)

  

*1976.- Imatge captada des de la cantonada entre els carrers Puigmartí i Mare de Déu dels Desemparats, amb el mercat de l'Abaceria Central en primer terme i la fàbrica Neufville al fons (Foto: Arxiu Municipal de Barcelona. AMB)

 

La fàbrica Neufville va tancar el 1995 i tres anys després va ser enderrocada per donar pas a un bloc d'habitatges que va permetre l'eixamplament de la Travessera davant de l'Abaceria Central. El mateix 1995 l'empresa va quedar integrada en una altra dedicada a la tipografia digital i anomenada Bauertypes, que és actualment la continuadora de l'antiga Neufville.

La pèrdua d'aquest edifici, tot i el seu dificultós encaix urbanístic amb la futura ordenació de la Travessera de Gràcia, va suposar un fort cop per la conservació del patrimoni industrial de la ciutat. 

 

*1992.- Vista a vol d'ocell del mercat de l'Abaceria Central amb la fàbrica Neufville al seu davant. (Foto: Arxiu Municipal de Barcelona. AMB)

 

GALERIA DE MÀQUINES. Pavelló de l'Exposició de 1888. Carrer Wellington (1888-1950)

Agraïments a ELOY FC

 

Un de les construccions secundàries de l'Exposició Universal de 1888, celebrada al voltant de la Ciutadella, va ser l'edifici de tres naus que hi havia en l'extrem mar del carrer Wellington. Projectat el 1887 por l'arquitecte Adrià Casademont (1851-1923) era conegut com la Galeria de Màquines i va servir per acollir els materials i la maquinària vinculada als ferrocarrils  

 

1887.- La Galeria de Màquines en construcció. 

  

1888.- L'edifici ja aixecat en una imatge captada durant els dies de l'Exposició Universal. (Foto: Pau Audouard Deglaire / AMB)

 

 

*1888.- Vista aèria del recinte de l'Exposició e 1888. Al fons es pot veure l'edifici original de la Sala de Màquines.

 

*1888.- Fragment del plànol de l'Exposició de 1888 on es veu el sector on hi havia l'edifici de la Galeria de Màquines a l'extrem del carrer Wellington. 

 

Aquest edifici era situat al primer tram del carrer Sicília, contigu al recinte del Parc de la Ciutadella i el zoològic, i conegut després com carrer Wellington.

Ala anys 1920's es va procedir a la reurbanització de la zona amb el perllongament del carrer Wellington fins els passeig de Circumval·lació prop del nucli de vies fèrries que sortien i arribaven a l'estació de França. Això va provocar que l'edifici de la Galeria de Màquines quedés partit en dues parts: La primera, més petita, quedà integrada dins el recinte del parc i conservava la façana original amb un petit tram de les tres naus. La segona, de més amplitud, va quedar entre el carrer Wellington i el descampat que hi havia on després es va urbanitzar l'actual carrer Marina, abans conegut com Passeig de Carles I, a l'antic límit entre Barcelona i Sant Martí de Provençals.
L'esmentada reurbanització va requerir de dotar d'una nova façana a la part de l'edifici original de la Galeria de Màquines que havia quedat segregada de la façana original.
A partir del 1931 l'edifici va acollir el primer mercat del peix per a majoristes. Conservava les tres naus originals, si bé es va reformar totalment la façana. En una altra de les naus s'instal·là el Mercat de la Volateria
Pel que fa a la part integrada dins el recinte del parc de la Ciutadella seria ocupada per les cavallerisses de la secció muntada de la Guàrdia Urbana, un ús que encara conserva a l'actualitat (2018).
A l'altra banda del carrer Wellington el vell mercat del peix, hereu de l'antic edifici de la Galeria de Màquines, va ser enderrocat i reedificat a l'inici de la dècada dels 1950's per construir-hi el nou Mercat del Peix, inaugurat el 1953.
 

*1888.-Interior de la Galeria de Màquines. (Foto: Pau Audouard / AMB)

 

*1925.- Vista aèria del sector oriental del Parc de la Ciutadella on es poden veure les tres naus de l'antiga Galeria de Màquines dividides per l'ampliació del carrer Wellington. (Foto: Josep Gaspar Serra)

*1932.- La Galeria de Màquines convertida ja en Mercat Central del Peix i de la Volateria. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

 

*1933.- Una de les naus de l'antiga Galeria de Màquines convertida ja en mercat del peix amb nova façana al carrer Wellington. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana)

 

CARRER SOTA MURALLA (Segle XIX)

Si avui busquem al nomenclàtor de carrers de la ciutat encara en trobarem un amb el nom oficial de Pas Sota Muralla. És situat al final del Passeig de Colom, circumdant el sector dels Porxos d'en Xifré per la part de mar, en direcció a la plaça de Pau Vila i a la Barceloneta.

 

*1860.- Plànol amb el recorregut del carrer Sota Muralla en vermell. En blau l'actual Pas Sota Muralla aleshores conegut com carrer de la Pau. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

El carrer Sota Muralla separava el passeig elevat de la muralla del mar de la primera línia d'edificacions i coincidiria bàsicament amb actual traçat del passeig de Colom.

El seu traçat havia quedat perfectament definit i resolt amb la  reforma de la muralla del mar que el 1834 va executar el capità general Ramon de Meer y Kindelán. Començava al final de la Rambla en paral·lel a la Pujada de Framenors, que s'enlairava per guanyar l'alçaria del passeig de la Muralla del Mar. Contràriament el carrer de Sota Muralla es mantenia al mateix nivell i acompanyava la paret interior de la muralla fins a la Plaça de Sant Sebastià (l'actual plaça d'Antonio  López). Resseguia per tant tota la llargària de la muralla del mar per la part interior a un sis metres per sota del passeig enlairat. Passava per davant de la plaça de Medinaceli, del Palau de la Capitania General i de la casa on es diu que hi va viure Miguel de Cervantes. Tres singularitats en aquest recorregut de més de tres-cents metres. Les escales dobles d'accés a la plaça de Medinaceli, el pont d'un sol arc que permetia l'accés des del passeig a la Capitania i unes altres escales més simples que les esmentades que permetien pujar al passeig de la muralla prop de la plaça de Sant Sebastià.

*1860's.-  Primer tram del carrer Sota Muralla des del final de la Rambla davant la Caserna de les Drassanes fins la Plaça de Medinaceli. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

 

*1860's.- Segon tram del carrer Sota Muralla passant pel Palau de Capitania General fins a la plaça de Sant Sebastià. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

 

*1850's.- Pont sobre el carrer Sota Muralla per accedir a l'edifici de Capitania General des del passeig de la Muralla del Mar.

 

Al sector més pròxim al final la Rambla les parets de la muralla eren lleugerament inclinades en biaix mentre que a partir de les escales de la plaça de Sant Sebastià les parets esdevenien perpendiculars al terra amb les portes dels magatzems i botigues que s'estenien per sota del passeig de la muralla.

Segons explica Victor Balaguer [1], en aquest carrer era habitual trobar-hi carros de llana i carbó que anaven i venien del port 

 

 

*1860's.- Vista del carrer Sota Muralla i del passeig enlairat de la Muralla del Mar des de la Plaça de Sant Sebastià. En primer terme les escales que connectaven amb el passeig i dels alguns magatzems situats sota la muralla.

 

 

*1860's.- Un altra imatge del Carrer Sota Muralla amb les escales, la casa on va viure Cervantes i al fons el pont d'accés a la Capitania General. 

 

El carrer Sota Muralla va desaparèixer amb l'enderrocament la Muralla del Mar, que va permetre anivellar el terreny prescindint del passeig enlairat i urbanitzar en una cota més baixa el Passeig de Colom. En ell quedaren integrats els edificis del carrer Sota Muralla.

[1].- Balaguer, Víctor. Las calles de Barcelona. 1866 

MAGATZEMS MARTORELL (1908-1960's) i REAL MOTO CLUB DE CATALUNYA (1910's-1930's). Plaça Tetuàn.

A començaments de la dècada dels 1970's la fesomia de la plaça Tetuàn va canviar radicalment amb la irrupció d'un edifici de 20 plantes a la banda Mar/Besòs que trencava la uniformitat de les volumetries i alçades dels edificis de la zona i suposem que va omplir les butxaques de més d'un especulador que es va enriquir amb aquella mole. Darrera d'aquesta promoció immobiliària hi havia el Col·legi de Metges.

La plaça Tetuàn d'aleshores encara tenia la pista de ciment al bell mig de l'espai central, el monument al doctor Robert encara no hi havia arribat i tampoc hi arribava el metro, l'estació de Tetuàn de la línia 2 no s'inauguraria fins a mitjans dels 1990's.

Sigui com sigui és de justicia recordar el què hi va haver en aquell solar abans d'aixecar-hi el gratacels i aquesta és la comesa d'aquest apunt.

*1940's.- Vista de la plaça Tetuàn. A la dreta de la imatge hi veiem els magatzems Martorell.
 

A començaments del segle XX la zona del passeig de Sant Joan pròxima a la plaça Tetuan era plena de magatzems i garatges de planta baixa. El 1908 Josep Martorell va encarregar a l'arquitecte Madorell construir un seguit de magatzems al costat del convent-asil que la congregació de les Germanetes dels Pobres tenien al carrer Casp en el solar delimitat per plaça Tetuàn, Corts (Gran Via) i Roger de Flor. En total eren vuit estructures amb cobertes a dues aigües i de superfícies diverses, que s'hagueren d'adequar al l'alineació en corba  de la plaça.

En aquestes naus s'hi va instal·lar a començaments dels anys 1910's el Reial Moto Club de Catalunya com queda palesat en la foto de 1916 que s'acompanya en aquest article.

*1916.- El Reial Moto Club de Catalunya instal-lat a les naus dels Magatzems Martorell. (Foto: Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya)

 .

*1959.- Vista aèria del pas de la Gran Via per la plaça Tetuàn. Dins el quadre groc veiem les naus dels magatzems Martorell cobertes de teules. 

 

Les naus numerades dels números  36 a 42 se la plaça i 706-708 de l'actual Gran Via de les Corts catalanes van acollir diverses empreses fins que a la dècada dels 1950's es van produir els primeres intents d'edificar-hi habitatges. Primer fou a través de la Immobiliaria Tetuàn, que el 1955 va voler aixecar-hi un edifici d'habitatges segons un projecte de Marino Canosa Gutiérrez que finalment no veuria la llum. Posteriorment al 1968 un altre projecte, signat pel mateix arquitecte en col·laboració amb José Antonio Comas de Mendoza, va acabar reeixint i comportaria la construcció d'un edifici singular (així anomenaven a l'època de Porcioles als gratacels) enllestit el 1971, que superava amb escreix l'alçada dels edificis de la zona tot provocant el desagradable l'impacte visual a què ens referíem a l'inici d'aquest article.  

 

 

LABORATORIS EUPARTOL. Xifré 48. (1920's-1970's) i CONSULTORI RADIOFÒNIC MONTSERRAT FORTUNY (1945-1984)

 

La cigonya i el nadó sempre presents a la marca corporativa Eupartol

 

Si algun lligam hi ha entre el barri del Clot i la història de la  ràdio feta a Barcelona, el fil ens porta inexorablement al lligam entre els Laboratoris Eupartol i el consultori radiofònic femení de Montserrat Fortuny. 

Els orígens de Montserrat Fortuny els trobem als temps de la República quan les ones de Radio Barcelona EAJ-1 emetien un consultori femení de bellesa promogut i patrocinat pels Laboratoris Eupartol, Només un any després el programa canviaria d'emissora passant a escoltar-se a través de Ràdio Associació de Catalunya.

Acabada la Guerra Civil el consultori va passar a Radio España EAJ-15 i el 1945 va adoptar el nom de Montserrat Fortuny

Tot i que mai va tenir l'anomenada i la popularitat del de donya Elena Francis, autèntica competència en el ram, moltes eren les dones que durant el franquisme passaven tardes i vespres escoltant, patint i compadint la dissort de les desesperades autores de les presumptes cartes adreçades al consultori. 

 

 

 

Mercedes Laspra, la veu de Montserrat Fortuny en antena.

 

Els laboratoris, situats al numero 48 del carrer Xifré, entre Mallorca i Provença, eren especialitzats en la producció i comercialització de material assistencial orientat a la dona i bàsicament a la vessant obstetrico-ginecològica. A la publicitat de l'empresa hi sovintejaven els dibuixos de cigonyes que portaven nadons al llom.

A l'inventat espectre de cartes a Montserrat Fortuny li van donar veu successivament dones de ràdio com Ernestina Guillén, Carmen Brito o Irene Mir, mentre els consells de la senyora Fortuny  eren radiats per l'asturiana Mercedes Laspra Henrich, i en els darrers anys per Maria Carme Nubiola. 

 

 

Montserrat Fortuny i el seu consultori femení de la ràdio van passar a millor vida a l'any 1984. Al país ja es parlava obertament de divorci i avortament i malgrat que les penúries de gènere de moltes dones continuaven i continuen, tenien ja un altre tractament mediàtic. Desaparegut el programa, la veracitat o no de les cartes que s'hi llegien i contestaven no va ser objecte d'un interès mediàtic tan gran com el de l'Elena Francis.

El nom de l'empresa patrocinadora també havia canviat. D'Eupartol es va passar a l'acrònim RTB que no era altra cosa que les inicials del seu propietari Ricardo Trilla.

Com molt bé diu l'historiador i blogger Enric H. March en un dels seus excel·lents articles a Bereshit [1], potser la discreció dels treballadors de la ràdio i la prudència i el control dels laboratoris hagi fet que no s’escampés cap llegenda sobre el contingut de les cartes.   

 

 

[1].- Enric H. March. Querida amiga. Blog Bereshit: La reconstrucció de Barcelona i altres móns. (12.09.2016)

CLUB DE FUTBOL ATLÈTIC TURÓ (1919-1950's) I CAMP DE FUTBOL DE LA SD CATALUNYA. Voltants del Turó Park. (1920's-1950's)

 

El Club de Futbol Atlètic Turó va ser fundat l'any 1919 [1] per un grup d'entusiastes amants d'aquest esport al barri de Galvany. En aquell temps el parc del Turó era bàsicament un parc d'atraccions molt freqüentat pels habitants dels barris del nord de la ciutat i el Pla de Galvany era una gran esplana que s'estenia entre l'actual plaça de Francesc Macià i l'entrada a l'esmentat parc, amb el carrer Calvet fent de frontera amb la zona que actualment encara coneixem com a barri Galvany.

L'Atlètic Turó com altres equips modests de la zona jugava els seus partits en el camp de la Societat Esportiva Catalunya que era situat aproximadament en el que avui seria l'illa que hi ha entre els carrers Bori i Fontestà, Mestre Nicolau, Beethoven i la pròpia avinguda Pau Casals. 

 

*1930's.- Emplaçament del camp de futbol de la SD Catalunya en un dels extrems del Camp de Galvany. A la part inferior es veu l'actual plaça Francesc Macià i a la superior la nova urbanització del Turó Parc. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

 

El Club de Futbol Atlètic Turó mai va ser un equip punter i es va passejar per categories regionals, tot defensar amb orgull la modesta afició al futbol dels seus seguidors del barri de Galvany i va continuar la seva singladura durant la postguerra.

 

*1948.- L'equip de l'Atlètic Turó va sobreviure a la Guerra Civil. Aquí el veiem sobre el terreny de joc de la SD Catalunya. Al fons veiem els arbres del Turó Parc davant del tram final de l'actual Avinguda Pau Casals (aleshores General Goded) i  el carrer del Tenor Viñas amb la cantonada que gira cap a Calvet i els primers edificis del carrer Ferran Agulló. (Foto: Autor desconegut. Font: CE Els Blaus). 

 

A partir dels anys 1950's es va procedir a la progresiva urbanització de la zona que va ser immediatament poblada per families benestants i per famílies vinculades al règim dels vencedors de la Guerra Civil. D'aquesta forma, les rodalies del Turó Parc esdevingueren un dels sectors més aristocràtics de la ciutat. Les restes d'aquelles instal·lacions esportives desaparegueren i tingueren que trobar un nou emplaçament.

*1950's.- Emplaçament del camp de futbol (òval vermell) en un plànol de l'epoca. (Dibuix: Francesc Fontanals. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

 

[1].- Algunes fonts (Wikipedia) assenyalen el 1916 com l'any de la fundació del CF Atlètic del Turó. 

 

LA CONSEJERA AGRÍCOLA. Balmes / Guillem Tell / Plaça Molina. (1950's-1960's)

Cap a mitjans dels anys 1950's es va establir a la plaça Molina la societat Consejera Agrícola S.A., dedicada a la venda de maquinària i vehicles agrícoles (tractors, recol·lectores, segadores, etc). Aquesta empresa va establir la seva seu a la cantonada entre els carrers Balmes i Guillem Tell a la banda muntanya de la plaça i al costat de la benzinera.

*1955.- Vista de la Plaça Molina amb l'edici de La Consejera Agrícola al fons a la cantonada entre Balmes i Guillem Tell. (Foto: Jaume Arisa)

L'edifici constava de baixos i una planta a la qual se n'afegien dues més a la façana de la cantonada entre Balmes (núm. 284) i Guillem Tell (núm. 44) que conferien al conjunt una certa singularitat.

Consejera Agrícola era la concessionària de l'empresa Hanomag Barreiros, una de les més importants al país pel que fa a l'assistència tècnica a ls vehicles i maquinària agrícola.

*1960..- Publicitat de Consejera Agrícola

Fou cap a principis dels anys 1970's quan aparegué inefable Núñez i Navarro i la seva insaciable debilitat amb les cantonades  per adquirir l'edifici, enderrocar-lo i tot seguit plantar-hi un dels seus monòtons i recurrents blocs d'habitatges

BAGUÑÁ & CORNET. Arts gràfiques i taller de gravats. Mallorca 192. (1910-1960's)

*1911.- Única fotografia coneguda del taller de gravats que Baguña & Cornet tenien al carrer Mallorca. (Foto: Autor desconegut).

 

Josep Baguñá i Martra (1870-1942) juntament amb Gaietà Cornet i Palau (1878-1945)varen constituir a l'any 1904 la societat Baguña & Cornet, una editorial que va tenir l'honor de publicar a partir de l'any següent l'històric setmanari infantil En Patufet, que es mantindria als quioscs fins al 1938.

Aquests dos joves emprenedors van repartir-se la feina. Baguñá era l'editor i Cornet el dibuixant. Tot i que inicialment la impremta i les dependències administratives de la societat estigueren emplaçades en d'altres llocs, el 1910 varen encarregar a l'arquitecte Vicenç Artigas i Albertí (1876-1963) la construcció d'un taller de gravats al carrer Mallorca 192, tocant a Aribau. 

Aquest modest edifici constava només de baixos, pis principal i golfes, amb una façana modernista de maó vist culminada amb un arc. A la planta baixa hi destacava el reixat del finestral a peu de carrer, mentre que al primer pis, sobre un rètol amb el nom de la societat fet amb trencadís de peces ceràmiques, hi havia un conjunt de tres finestres amb la del mig cegada amb una representació de Sant Jordi i el drac feta de peces de ceràmica.  Completava la decoració de la façana un escut de Catalunya, malmès voluntàriament després de la Guerra Civil i situat sota l'arc que tancava la part superior.

Convé destacar que aquesta construcció es va presentar al concurs del 1911 que anualment celebrava l'Ajuntament de la ciutat, que en aquella edició va atorgar el primet premi a la Fàbrica Casaramona de Puig i Cadafalch.

A banda d'En Patufet, l'editorial de Baguña i Cornet va editar també altres revistes com Chiquitín, Virolet o Miniaturas, que eren impreses a dues tintes amb la coberta a color. Aquestes publicacions eren venudes pel sistema de subscripció per un preu anual de 6 pessetes. 

 

 

 

*1913/1924.- Publicacions editades per Baguñá & Cornet.

 

Després de la Guerra Civil l'estructura de l'empresa va passar a mans dels germans Josep Maria i Jaume Baguñà i Gili amb el nom de Baguñá Hermanos S.L.

 

*1943.- Nou nom de l'empresa després de la Guerra Civil

 

El Patufet ressuscitat a l'any 1968

 

L'edifici va ser enderrocat cap a finals dels anys 1960's per construir-hi el bloc d'oficines que avui hi podem veure.

 

VAQUERIA PONS. GRANJA LA CATALANA. Casa Pasqual Pons. Ronda Sant Pere 1. (1905-1940)

Agraïments a ENRIC COMAS PARER i MAITE MAR

*1905.- Entrada a l'establiment

*1905.- Interior de la Granja La Catalana. (Foto: Adolf Mas Ginestà)

Alexandre Pons, un dels propietaris de l'edifici del número 2 del Passeig de Gràcia conegut com a Casa Pasqual Pons, va obrir el 1905 una granja als baixos d'aquest immoble. El local era situat al número 1 de la Ronda de Sant Pere. Allà l'edifici original, obra d'Enric Sagnier i Villavecchia , disposava només de baixos i planta principal sense els altres tres pisos de la resta de l'edifici, que hi foren afegits dècades després.

La decoració d'aquella Vaqueria Pons, nom amb el que es coneixia inicialment l'establiment, va ser obra d'Alexandre de Riquer. El 1912 s'instal·laria com a veí al local contigu de la cantonada la Camiseria Comas.

*1910.- Vista de la Casa Pasqual Pons dees de la Plaça Catalunya. El quadre groc indica l'emplaçament de la Granja La Catalana, sobre la qual només hi havia un pis principal amb un gran vitrall a la façana i sense les tres plantes  restants de l'edifici construïdes posteriorment. 

 

La marca comercial Granjas La Catalana no fou enregistrada fins el 1908. Va ser promoguda per la senyora Maria Bonell vídua de Pons. S'hi venia llet, ous, mantegues, formatges i altres productes de ramaderia i agricultura amb botigues a Barcelona i sucursals a Sarrià, Pedralbes, Mollet del Vallès i Montseny. 

*1933.- Notícia d'una explosió al local. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

El local va desaparèixer als primers anys de la postguerra.