RESTITUCIONS, RECUPERACIONS I RESURRECCIONS

dissabte, 30 de novembre del 2019

CARTELLERA DE NADAL 1962

 
Aquell desembre de 1962 Barcelona i Catalunya encaraven les festes de Nadal recuperant-se encara del gran trauma generat pels resultats de les dramàtiques inundacions del Vallès del setembre anterior. Un nou fenòmen metereològic però, era a punt d'arribar. El mateix dia de Nadal, una immensa nevada va caure sobre la ciutat com feia anys que no passava i ho va tenyir tot de blanc. S'evidencià ràpidament la manca de recursos per gestionar una situació imprevista com aquella i la ciutat va romandre alguns dies amb problemes abans de recuperar la normalitat.


*1962.- La plaça de Catalunya nevada amb l'edifici de la Telefònica al fons
 
 
TEATRE I VARIETATS
 
 




 
 
 
 

 
CIRC
 
 
 
  
CINEMA
 
 


 
 
 
 
MÚSICA


 
 
 
 
SOPARS DE NADAL I CAP D'ANY
 



 

diumenge, 24 de novembre del 2019

GRAN TEATRO CONDAL (1904-1939) / TEATRO CINE CONDAL (1939-1963). Avinguda del Paral·lel 91.


La història del Teatro Condal té els seus orígens en el Teatre Onofri, que l'empresari Manuel Suñer i Sucarrats va encarregar de construir. El local va obrir portes el 7 de maig de1903 i només un any després deixava de funcionar amb aquell nom i fou rebatejat com a Gran Teatro Condal el 22 de juny de 1904 quan s'hi va presentar l'espectacle líric Infierno.
 
*1904.- El 22 de juny de 1904  el Teatre Onofri passava  anomenar-se Gran Teatro Condal amb aquest programa la cartellera.
 
Suñer va intentar atraure el públic convertint-lo en el teatre més barat del Paral·lel amb funcions a només cinc cèntims (el preu més barat de la competència era en aquells temps de quinze). Hi va provar tota mena d'espectacles... sarsuela, varietats, circ, actuacions habituals de l'artista Manolo Utor, conegut com El Musclaire, amb una gran veu. Tot i això no aconseguia arrencar-lo i va romandre llargues temporades tancat perque ningú el llogava, llevat dels partits politics que hi celebraven sovint els seus actes i mítings.
 
*1906.- El tenor Manolo Utor, conegut per la seva portentosa veu, era un dels habituals del Condal.
 
*1907.- Aldarulls i corredisses a la sortida d'un míting de Solidaritat Catalana celebrat al Gran Teatro Condal. (Foto: Merletti).
 
Al 1906 es produeix un nou intent de Suñer de revifar el Condal amb la contractació dels germans Onofri que, com s'ha dit, havien donat nom al local en els seus inicis. Els Onofri reapareixen el 14 de juliol de 1906 amb els seus espetacles de mim i hi romandran fins la nit de Reis de l'any següent presentant les obres Adúltera y mártir i Corazón de hiena. El públic però, començava a donar l'esquena als espectacles de pantomima amb pierrots ploraners i mostrava preferència cada cop més per les obres d'un contingut més social i reivindicatiu.   
 
*1906.- Un espectacle del Onofri en el seu retorn al que fou el seu teatre publicat a la cartellera del 2 de desembre d'aquell any.
 
*1910.- La programació d'espectacles lírics tampoc aconseguia recuperar públic per al Condal. (Font: La Vanguardia. Edició del 20 maig de 1910)
 
Les dificultats de Suñer per tirar endavant aquell teatre i fer-lo rendible es van continuar manifestant i al 1911 va passar la direcció del local a l'empresari Joan Mestres i Calvet.
Mestres va rebatejar-lo com a Teatre Massini durant només unes setmanes (del 9 al 29 de juny de 1911) en un intent de programar-hi espectacles lírics. S'hi van representar òperes com Tosca i La bohème de Puccini, Carmen de Bizet i Aida i Il trovatore de Giuseppe Verdi, però el públic continuava sense respondre. Mestres va abandonar i el local continiava anunciat com a lliure per si algú el volia llogar.  La salvació del local va arribar a partir del 5 d'agost de 1911 quan esdevé Gran Cinematógrafo Condal (en realitat una sucursal del Cine Bohemia) i acaba incoporant definitivament el cinema a la seva programació, que alterna amb representacions teatrals.
En els anys seguents el local continuà anunciant-se a les cartelleres com a Gran Teatro Condal i durant els anys 1920's es va caracteritzar pel seu accés en forma de caseta amb sostre a dues aigües que li donava una imatge singular des de la vorera del Paral·lel. 

 
*1920's.- L'entrada al Gran Teatro Condal durant aquells anys. (Foto inferior: Gaspar Sagarra i Torrents)
 
Durant els anys de la Segona República el Condal es dedicava gairebé exclussivament a la projecció de cinema i també era sovint utilitzat per acollir mítings i trobades polítiques i socials. 
 
*1932.- L'actor Juan de Landa va presentar-se en persona al cine Condal amb motiu de l'estrena del seu film El presidio.
 
*1934.- Concentració de mainada amb motiu de les sessions cinematogràfiques celebrades al cinema Condal per als nens i nenes de les escoles públiques en el marc de les Festes de Primavera. (Foto: Pérez de Rozas).

Acabada la Guerra Civil el Condal reapareix ràpidament i en el mateix any 1939 segueix programant espectacles de varietats i projecció de pel·lícules.
 
 
*1943.- Dues programacions del Condal que simultanejava pantalla i escena. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1949.- Un programa del local amb els espectacles de cinema i teatre de varietats de la setmana. (Font: todocoleccion.com)

Cap a finals de la dècada dels 1950's la programació del Condal era gairebé estrictament cinematogràfica en la categoria de sales de reestrena. A principis de 1963 l'antic edifici va començar a ser enderrocat per construir-hi un bloc d'habitatges de vuit alçades més entresòl, que ocupava tota la vorera del Paral.lel (costat Montjuïc) entre els carrers de Tapioles i  Margarit amb els extrems escapçats per compensar les volumetries de l'edifici. Als baixos s'hi instal·là el nou Cinema Condal  inaugurat a finals de febrer de 1968, que a partir de 1983 es dedicà exclussivament al teatre. 
 
 
*1963.- Les butaques del Cinema Condal en venda a la secció d'anuncis de La Vanguardia a causa de l'enderrocament del local.
 
 
*1968.- Retall de La Vanguardia del mes de febrer d'aquell any, on s'anunciava la reobertura del Condal com a cinema en el nou edifici construit als números 91 del Paral·lel. 
 

dissabte, 16 de novembre del 2019

NO. Discoteca, Aribau 242 (1983-1999)

 
 
 
Emplaçada als baixos i soterrani de l'edifici d'oficines de la cantonada Aribau / Travessera de Gràcia, la discoteca NO tancava la llarga vorera que pujava des de la Diagonal i que aplegava un grapat de locals nocturns com el night-club Las Vegas (després Costa Breve), el Pub 2,40 i l'entrada al Drugstore David a través del pàrquing.
L'obertura d'aquest local coincideix amb l'inici de l'any 1983, amb un país que començava a deixar la transició enrera amb el PSOE ja instal·lat al poder des de feia uns mesos mercès a la seva victòria a les urnes de l'octubre de 1982.
Una de les primeres celebracions sonades que va acollir la discoteca NO va ser la festa posterior al sopar de presentació de la cadena radiofònica Antena 3 a Barcelona. Fou la nit del 17 de febrer de 1983 i al local hi varen fer cap l'expresident del govern espanyol Adolfo Suárez, l'alcalde Pasqual Maragall i el director de la nova cadena Manuel Martín Ferrand. No hi va faltar una de les estrelles de l'emissora, el popular periodista José María García que cobria amb el seu programa nocturn Supergarcía en la hora cero la informació esportiva.
 
 
 
*1983/85.- Anuncis diversos insertats en premasa sobre les activitats de la discoteca NO. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).
 
NO es va nodrir d'una programació on sovintejaven les actuacions en directe a les nits, mentre que a les tardes les llargues cues d'adolescents per entrar denotaven que el local havia aconseguit una rellevança important dintre del ventall de propostes d'oci de l'època. 
La seva activitat s'estengué fins a finals de la dècada dels 1990's, quan la discoteca va acometre una reforma amb canvi de nom i va passar a ser Get Back i posteriorment Barroko's.
Tot i la seva desaparició definitiva a l'any 1999 la marca NO s'ha continuat utilitzant esporàdicament per acollir festes revivals pels nostàlgics dels bons temps.
 
*2013.- Cartell d'una de les festes privades organitzades sota la marca NO anys després del tancament de la discoteca.
 

dijous, 14 de novembre del 2019

SHANG-HAI. Sala de ball. Rambla de Catalunya 24. (1934-1940)



*1934.- Anunci insertat a la cartellera d'espectacles de la premsa barcelonina sobre la inauguració de la sala de ball Shang-hai. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
Sala de ball amb acadèmia per aprenents situada a la part baixa de la Rambla de Catalunya entre la Gran Via i el carrer de la Diputació. El Shang-hai va obrir portes durant el període republicà, concretament la nit del dijous 4 d'octubre de 1934, només dos dies abans d'una data històrica per Catalunya amb incidents i dels grossos a la Plaça Sant Jaume on Lluís Companys va proclamar l'Estat Català.
Les seves orquestres habituals (Centauros i la Napoleon's Band)  amenitzaven les sessions de ball i els actes i celebracions privades que s'hi organitzaven habitualment. 
 
*1935.- Ball de Carnestoltes al Shang-hai amb procés de selecció de joves aspirants a actriu inclòs. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)
 
Acabada la Guerra la sala seguia activa i amb les mateixes orquestres que abans de la guerra l'havien inaugurat. Ben aviat però, s'imposà un canvi de nom i una nova època. A començaments del 1940 el local es va transformar en la Sala Bolero, que va subsistir fins a començaments la dècada dels 1960's. 
 
*1939.- Al mes d'abril d'aquell any, poc després d'acabada la guerra, el Shang-hai tornava a estar actiu i Centauros i Napoleon's continuaven sobre l'escenari del local. 
 
*1940.- A l'any següent l'antic Shang-Hai quedava ja convertit en Bolero inaugurant una nova etapa.
 
 

dimecres, 13 de novembre del 2019

MINIESTADI DEL FUTBOL CLUB BARCELONA. Avda. Aristdies Mallol s/n. (1982-2019)

 
 
2000's.- Imatge a vol d'ocell del Miniestadi del Futbol Club Barcelona. (Foto. FCB) 

La celebració del Mundial de Futbol de 1982 a Espanya va tenir a Barcelona com una de les seves seus. Els partits es disputaren al Camp Nou del FC Barcelona i a l'estadi de Sarrià del RCD Espanyol.
Josep Lluís Núñez era el presdident del Barça i com era d'esperar en un home que havia fet de la construcció la seva empresa, no va dubtar a acometre una reforma i ampliació del Camp Nou, que va veure completada la seva tercera graderia a través dels gols i el lateral de davant de la tribuna coberta. Les obres es van completar amb una altra instal.lació esportiva, el Miniestadi, que va ser edificat davant del Palau Blaugrana a l'altra banda de l'avinguda d'Arístides Mallol, sobre els terrenys que antigament havia ocupat la pista d'atletisme de la zona esportiva del club.
El Miniestadi va ser el bressol d'una bona colla de futbolistes que hi van donar les seves primeres passes i tocs de pilota guiats per un concepte de pedrera que acabaria donant moltes tardes i nits de glòria al club.


*1982.- El Mini en construcció, encara sense la visera de la tribuna instal·lada

Projectat per Josep Casals i Ramon Doménech, tenia una capacitat per a 15.276 espectadors, tots asseguts, distribuïts en una graderia inferior molt més petita i una altra de superior que acollia a la major part de l'aforament. A la banda del costat Llobregat s'aixecava la tribuna coberta mitjaçant una visera de revestiment blanc. Les dimensions del terreny de joc eren de 103 x 65 metres. Va començar a ser construit cap a finals de 1981 i la seva inauguració es va produir el 23 de setembre de 1982, diada de la Mercè,  amb un partit en el que debutà amb la samarreta blaugrana Diego Armando Maradona i en el que va jugar uns minuts el jove de només 14 anys Guillermo Amor. Simultàniament es va construir una pasarel·la per a vianants que el connectava amb el Palau Blaugrana. 
Els plànols del Miniestadi van servir de model per a construir altres estadis de similars característiques, com el Cartagonova de Cartagena o el Nou Castàlia a Castelló.
 
2000's.- Aspecte de la tribuna coberta del Miniestadi
 
Era el camp de joc habitual de l'equip filial Barça Atlètic (després Barcelona B), i de les categories inferiors del club. En els seus darrers anys també hi disputava els seus partits l'emergent equip femení del club blaugrana. Sobre la seva gespa es van formar jugadors legendaris en la història recent del Barça com Andrés Iniesta, Xavi Hernàndez, Víctor Valdés, Carles Puyol, o Leo Messi
El 2002 va acollir els partits de futbol americà dels Barcelona Dragons, un projecte per introduir aquest esport a les grans capitals europees que no va reeixir. A partir de 2003 s'hi van jugar partits de la selecció andorrana de futbol. 
Va ser sovint escenari de concerts i esdeveniments politics i socials i en alguns moments es va plantejar la seva cobertura total per acollir-hi un pavelló polisportiu com alternativa al Palau Blaugrana, idea que finalment seria descartada.
A l'octubre de 2019, després de 37 anys de servei al club, el Miniestadi va ser protagonista del seu últim acte. La celebració d'un partit d'homenatge a la seva pròpia història. Tot seguit, va començar a ser enderrocat dintre del programa d'execució de les obres de l'Espai Barça i un cop ja havia estat inaugurat el seu successor: el nou Estadi Johan Cruyff a la ciutat Esportiva Joan Gamper de Sant Joan Despí.

 
*2019.- Dues imatges del miniestadi en fase d'enderrocament a la tardor d'aquell any. (Fotos: mundodeportivo i twitter @llistosella)