El primer establiment que va obrir la Perfumeria Magda era als baixos del número 92 de Passeig de Gràcia al mateix edifici de La Pedrera. Allà va quedar establert des dels inicis dels anys 1940's com una de les botigues de luxe de la postguerra.
Només uns anys després,
Magda n'obriria una altra al mateix i cèntric passeig, just a la cantonada amb Diputació. Va ser al 1947 després d'una reforma que va afectar al
xalet de César Ortembach del carrer Diputació, que havia perdut elements bàsics de la seva concepció original, com la tribuna que lluia en el seu extrem més pròxim al Passeig de Gràcia. L'obra practicada al 1947 va consistir a construir uns baixos de grans aparadors que, donant forma arrodonida a la cantonada, connectava les mitgeres de la
Casa Vidal Ribas i del que quedava de l'esmentat xalet Ortembach.
Els amplis i lluminosos aparadors d'aquesta nova botiga eren el seu element més destacat. Eren envoltats de revestiments de marbre i protegits per uns grans vidres situats entre columnes que arrivaben fins al sostre dels baixos. Un elegant frontó sobre la porta d'entrada, coronat per una marquesina lluminosa que abastava tota la llargària en forma de corba de l'establiment, li conferia una imatge de distinció inequívocanent burgesa pròpia dels comerços de luxe.
Magda era propietat d'Antoni Oranich i Paituví i de la seva esposa Magdalena Solagran i Lluró, pares de l'advocada feminista Magda Oranich. El negoci comercialitzava parfums i productes de marca pròpia elaborats per l'empresa de fragàncies Luxana.
*1956.- Il·luminació nadalenca al sostre de la botiga Magda. (Foto: Carlos Pérez de Rozas)
*1964- La botiga de Magda, poc abans d'iniciar-se la reforma del sector que ja s'entreveu a la dreta de la imatge. (Font: Fotograma del film Muere una mujer de Mario Camus).
La posterior entrada en servei de la
botiga de Magda a la plaça Calvo Sotelo inaugurada al març de 1961, va suposar l'inici d'una nova etapa d'expansió del negoci cap a la zona més noble de la ciutat.
La botiga de passeig de Gràcia/Diputació va desaparèixer el 1975 per donar pas a l'oficina central del Banco de Navarra a Barcelona. Ja feia uns anys que s'havia iniciat un procés de reforma de tot l'entorn, que havia acabat afectant a tot el tram del carrer Diputació fins a la Rambla de Catalunya i que comportà la desaparició del
cinema Cristina i més tard del
Teatre Calderón per donar pas a edificis d'oficines i un nou hotel.
