EL JABALÍ. Tapes. Xarcuteria. Restaurant. Ronda de Sant Pau 15. (1959-2019)

Molt abans de l'aparició de les primeres franquícies “pernileres”, avui tan esteses en el marc de l'oferta de restauració a la ciutat, aquest singular establiment conegut com El Jabalí (anteriorment Géminis) situat a la Ronda de Sant Pau cantonada Aldana, just al davant d'on temps enrere hi va havia hagut el Teatre Circ Olympia, va ser un referent de qualitat per degustar un bon pernil així com d'altres viandes.

*2013.- La terrassa del Jabalí.

Local ideal per gaudir d'un bon entrepà de pernil ibèric també era un lloc privilegiat per fer-hi el vermut a la terrassa o degustar qualsevol àpat servit amb embotits i productes de qualitat. Al migdies oferien un menú amb una excel·lent relació qualitat/preu i als vespres era un lloc molt freqüentat pel públic habitual dels espectacles del Paral·lel i la zona.

A l'interior, la singularitat del local es completava amb un acollidor altell i un mostrador de bons embotits on es podia realitzar compra directa.

L'establiment va tancar al febrer de 2019, després de 60 anys de funcionament, deixant darrera un record inesborrable als seus fidels del que eren unes bones tapes de patates braves i uns bons entrepans de pernil ibèric. La mort del propietari hi va tenir molt a veure amb aquesta pèrdua, tot i que la pressió immobiliària i la gentrificació seguien sent les causes principals de la despersonalització del barri, que gairebé d'immediat va veure com es perdia un altre local entranyable de restauració a pocs metres d'allí, el Pa i Trago de Borrell/Parlament.
La xarcuteria del mateix nom del carrer Parlament va sobreviure un temps a la desaparició del local, mentre que l'històric Jabalí sortosament no va caure en mans de cap franquícia. Als inicis del 2022 va acollir un nou restaurant (La Jabata) després d'un excel·lent treball de restauració de l'interior del local on els tons blancs van adquirir major protagonisme. 

*2018.- Interior de l'establiment. Al davant de la barra convencional hi havia aquest mostrador d'embotits i formatges de qualitat. 

CARTELLÀRIA BARCELONINA. 1968

FONTS MONUMENTALS DE LA PLAÇA DE L'UNIVERS (1929-1956)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ELOY FERNÁNDEZ CASTILLO i JAUME MAS

Un dels racons dissortadament perduts de l'Exposició Internacional de 1929 a Montjuïc és el conjunt de fonts i brolladors que l'enginyer Carles Buïgas (1898-1979) va projectar per la plaça de l’Univers, que feia d'espai de comunicació entre tres dels grans pavellón de l'entrada al recinte: El Palau de Comunicacions i Transports (avui encara existent i conegut com Palau número 1), el Palau de Projeccions (substituït als anys 1960's pel Palau de Congressos) i el Palau de l'Art Tèxtil enderrocat el 1965 per aixecar el Palau del Cinquentenari (1970).

Buïgas va dissenyar per aquest indret un entramat de brolladors disposats al voltant d'un espai central circular i quatre làmines d'aigua que acabaven definint un rectangle amb quatre accessos per cada costat, que permetien al visitant endinsar-se cap a un passadís interior ovalat que envoltava el brollador central. A les quatre làmines d'aigua hi havien múltiples brolladors de diverses alçades que conferien al conjunt un aspecte monumental i d'aigua i llum pels quatre costats.

El conjunt es completava amb un seguit de pilars lluminosos més estrets que els espàrrecs de la avinguda de Maria Cristina i amb la il·luminació dels perfils dels estands laterals de sostre esglaonat. L'espectador que s'endinsava a l'interior del conjunt experimentava una sensació d'aïllament en un món màgic d'aigua en moviment complementat amb jocs de llum si la visita era nocturna. Un espectacle gairebé comparable a la Font Màgica, però més ben resolt pel que fa a la proximitat a l'aigua de l'espectador. 

*1929.- El Brollador central de la Plaça de l'Univers. Al fons veiem la silueta del Palau de l'Art Tèxtil. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

*1929.- Imatge nocturna del conjunt de brolladors i altres il·luminacions de la plaça de l'Univers durant l'Exposició Internacional. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana. Arxiu Nacional de Catalunya).

*1929.- Vista aèria del conjunt que componien les fonts i brolladors de la Plaça de l'Univers durant els dies de l'Exposició Internacional

*1930's.- El passadís central que permetia al vianant endinsar-se dins el conjunt i quedar envoltat d'aigua.  

*1930.- La ballarina Josephine Baker a la Plaça de l'Univers. (Foto: Gabriel Casas i Galobardes / Arxiu Nacional de Catalunya)

Tot i que durant el temps de la Segona República es va mantenir la instal·lació en funcionament, amb l'arribada Guerra Civil i l'adveniment del franquisme el conjunt iniciaria un procés de despersonalització progressiva fins a la seva total desaparició. Durant el conflicte bèl·lic aquell sector va patir diversos bombardeigs i en acabar la guerra era un espai semiabandonat i en un estat gairebé ruïnós. La reactivació de la Fira de Mostres va obligar a fer-hi unes mínimes reparacions. En cap cas però, es va optar per recuperar l'espai i retornar-lo totalment a l'aspecte original i seguir parlant de les fonts de la Plaça de l'Univers en les dècades següents és la crònica d'un procés continuat de desmantellament fins a la seva desaparició total. 

Així doncs, fins a la meitat dels anys 1950's es conservava encara l'estructura original dels espais amb l'oval d'aigua al mig, les quatre làmines al voltant i també els ponts que les unien. Els brolladors però, havien començat a deixar de funcionar i generalment només donava senyals de vida el de l'oval central amb escassa potència. D'altra banda, la lluminositat del passat havia desaparegut i de fet no hem trobat cap imatge nocturna de la plaça durant la postguerra que pugui certificar que els brolladors eren il·luminats.

*1944.- Obres a la plaça de l'Univers amb els operaris encara treballant amb carros de tracció animal. Al fons la Torre de la Llum encara completa. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

*1948.- Imatge de la plaça del Univers, aquí encara amb les fonts i els brolladors originals, va rebre aviat l'amenaça dels estands de les empreses alimentàries que hi exhibien els seus productes. Com es pot advertir a la foto, algunes d'elles com Frigo o Gallina Blanca ja hi eren presents en aquella Fira de Mostres de 1948. (Font: Barcelona Atracción. Edició d'abril de 1949).

1950's.- Dues imatges de la plaça de l'Univers durant la primera meitat d'aquella dècada. Tot i que s'hi pot veure encara la disposició original de les fonts, la majoria dels brolladors ja havien deixat d'expulsar aigua.

*1953.- Imatge captada durant la Fira de Mostres en la que es pot apreciar com encara es conservava l'estructura inicial de les fonts amb els seus ponts esglaonats. Tot i això, els petits estands de la fira ja anaven guanyant posicions. (Foto: Josep Postius Saura / Arxiu Fotogràfic de Barcelona).  

L'estructura original va començar a desaparèixer a l'any 1956 amb una operació que va eliminar els quatre espais d'aigua que envoltaven l'oval central així com els 4 ponts de connexió. L'expansió de la Fira de Mostres i sobretot, l'adveniment de la popularment anomenada plaça de la salsitxa, que ja a finals dels 1950's gairebé ocupava tota la plaça com espai de repòs i d'avituallament dels visitants de la fira i altres salons, acabarien fent desaparèixer qualsevol vestigi d'aquell conjunt monumental, de manera que es feia difícil recordar aquell meravellós espectacle d'aigua i llum, que hi havia hagut en aquell lloc vint-i-cinc anys enrere.

*1956.- L'any 1956 va representar un moment clau en l'evolució de la plaça, que perd el conjunt d'espais aquàtics monumentals dissenyats per Carles Buïgas. Contràriament els estands de productes alimentaris havien guanyat més terreny. (Foto: Col·lecció de la Família Vidal i Barraquer).

*1957.- La plaça de la salsitxa ja gairebé consolidada havia provocat la desaparició de l'antiga sectorització del conjunt de fonts monumentals   

*1961.- Solar resultant de l'enderroc de l'antic palau de projeccions amb l'aspecte que presentava la plaça de l'Univers des de finals de la dècada anterior. (Foto: Arxiu Nacional de Catalunya).

*1962.- Imatge aèria de les obres de reforma de la Plaça de l'Univers amb la construcció del Palau de Congressos al fons. (Foto: Arxiu Nacional de Catalunya).

A l'any 1962 l'espai va tornar a ser reformat en paral·lel a la construcció del nou Palau de Congressos. La Torre de la Llum va perdre també el seu remat i va ser aplanada en el seu cim. A la plaça de l'Univers va quedar només com a element testimonial un petit brollador central dins un espai ovalat. Finalment als anys 1980's la plaça va adoptar ja l'aspecte de plaça dura, que avui encara conserva, només alterat per la instal·lació al seu bell mig de l'escultura de Josep Llimona El Forjador, que anteriorment havia estat emplaçada davant del Pavelló de Barcelona a la zona de la Font Màgica. La Plaça de l'Univers ha estat utilitzada en els últims anys per instal·lar-hi carpes d'estiu d'oci nocturn i alguns festivals com el Sonar.

*2012.- La plaça de l'Univers del segle XXI  sense arbres ni fonts. Només amb l'escultura El Forjador al bell mig.

Article ampliat el 27 de setembre de 2024

PLAÇA DE SALVADOR ANGLADA (Actual Plaça de Sants ) (1940-1980)

Acabada la Guerra Civil, el govern municipal de Barcelona, amb destacats franquistes al seu front, va imposar el nom de Plaça de Salvador Anglada a l'espai d'intersecció entre la carretera de Sants i el cobriment de les vies soterrades del ferrocarril, continuació del carrer de Sant Antoni. Ens referim a l'espai que avui coneixem com plaça de Sants.

*1933.- Sector destinat a la futura plaça que provocaria l'enderrocament de les cases situades entre els números 100 i 114 del carrer de Sants. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

Des del segle XIX, aquell espai havia estat ocupat per un tram d'edificis baixos de la carretera de Sants i de l'extrem del carrer de Blanco entre Galileu i Joan Güell. El projecte d'una plaça ja havia estat aprovat pel consistori barceloní el 24 de gener de 1929 com a punt d'accés a l'edifici de la futura estació del tren que finalment va ser inaugurada al 1936. La Guerra Civil va frustrar però, la construcció de l'edifici de l'estació que va necessitar uns any més per veure la llum. Finalment seria inaugurat el 1946 i es va aprofitar per urbanitzar la nova plaça. Fou així com els veïns i veïnes de Sants es van trobar al nomenclàtor dels carrers del seu barri el nom de Salvador Anglada a qui com hem dit es va dedicar la plaça. El noms populars però, poc tenien a veure amb el senyor Anglada, perquè se la coneixia com a  plaça dels tramvies o plaça de l'estació. Els tramvies certament hi tenien un clar protagonisme perquè contínuament donaven la volta a l'espai central de la plaça en una i altra direcció.

Salvador Anglada i Llongueras

Salvador Anglada i Llongueras (Barcelona 1878-1936), químic de formació, era un empresari santsenc que tenia un taller de tints i blanqueigs (aprestos) al número 30 del carrer Rei Martí. Catòlic d'ideologia dretana vinculat al carlisme, va fundar el Cercle Tradicionalista Obrer i la seva trajectòria personal presenta notables connexions amb el pistolerisme del Sindicat Lliure, que va tenyir de sang els carrers de la ciutat durant els anys 1920's. Era un escenari violent d'acció-reacció que enfrontava els anarcosindicalistes i els pistolers a sou de la patronal integrats en el Lliure, del qual Salvador Anglada n'havia estat un dels promotors i fundadors. Fou regidor de l'Ajuntament de Barcelona i al 1921 va patir un atemptat. Enemic declarat dels sindicalistes més actius seria capturat durant els setmanes següents a l'aixecament militar contra la República i executat a Can Tunis el 19 d'agost del 1936 acusat de colpista, enemic de la classe obrera i simpatitzant amb els revoltats. No resulta gens estrany doncs que el nou ordre franquista el tingues en compte com a candidat a dedicar-li una de les places mes representatives del barri.

*1943.- La plaça Salvador Anglada des de la carretera de Sants, quan encara era un descampat sense arbres amb una mínima urbanització que permetia als tramvies donar la volta. Al fons l'edifici de l'estació encara per acabar de completar. (Foto: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc) 

*1945.- Dues imatges de les obres d'urbanització de les voreres de la plaça i plantació d'arbres, captades a l'estiu d'aquell any. (Fotos: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc) ) 

La plaça de Salvador Anglada es va urbanitzar als anys 1940's coincidint amb la inauguració de l'edifici del vestíbul de l'estació des del qual es baixava a les vies. S'hi van plantar plàtans i altres espècies arbòries i es van sectoritzar adequadament les voreres amb un espai corbat de gespa a l'entorn d'una font pública envoltada de bancs.

El franquisme també va voler donar-li un to de monumentalitat i de punt de referència pel barri i va projectar un edifici d'alçada entre els carrers Galileu i Joan Güell, les quinze plantes del qual destacaven per sobre de tota la barriada.

*1952.- Així lluïa la plaça a l'estiu d'aquell any amb l'edifici de l'estació al fons. Plàtans, pins i xiprés, amb alguns matolls de baladres conformaven la seva vegetació ja consolidada. (Foto: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc) 

*1958.- Enllustradors de sabates a la vorera de la plaça amb la carretera de Sants. (Foto: Joan Campañà i Mora).

*1959.- Vista aèria de la plaça des del gratacels enlairat entre els carrers Galileu i Joan Güell. Al fons la carretera de Sants amb l'Acadèmia Lloret i l'embocament del carrer Olzinelles. (Foto: Joan Jané Brugada)

*1960.- El tramvia 26 la girant per la plaça de Salvador Anglada. (Foto: John F. Bromley Archives)

*1962.- El quiosc de la plaça.

*1959.- La xurreria Montse.

*1961.- La font que hi havia instal·lada al centre de la plaça. (Foto: Joan Campañá i Mora).

*1963.- Els cinc xiprers que envoltaven la font de la plaça per la part del darrera. (Foto: Manuel Melián Solsona). 

*1960's.- Dues imatges en les que es pot veure l'edifici d'alçada construït a mitjans dels anys 1950's. A la superior quedaven encara (a l'esquerra) edificis de la carretera de Sants que impedien completar tota la superfície de la plaça. A la imatge inferior havien ja estat enderrocats i quedava per enjardinar la zona més propera a Joan Güell. (Fotos: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc) 

A finals dels anys 1960's es produeix un altre fet rellevant en la història de la plaça. El consistori de José María de Porcioles, amb Vicenç Febrer com a regidor del barri, aprova un projecte per construir un pas elevat sobre la plaça que permeti al trànsit rodat de l'eix provinent de l'avinguda de Roma cap a la Bordeta i l'Hospitalet per sobre de les vies. El projecte, aprovat al 1967, hagués resultat una aberració urbanística de magnituds semblants a la que es va executar fent passar el cinturó de ronda elevat entre el final de la Travessera de Dalt i la plaça d'Alfons X al Baix Guinardó, o l'altre projecte, feliçment avortat, de la plaça Lesseps. L'oposició del barri va ser total, els veïns es van mobilitzar coordinats pel Centre Social de Sants sota el lema Salvem Sants dia a dis, ni pas elevat ni museu del tramvia, fins al punt que l'ajuntament (ja amb l'alcalde Masó Vázquez al front) es va veure obligat a retirar el projecte, desenllaç poc habitual en aquells anys de submissió total del ciutadà als poders públics del tardofranquisme.

*1970's.- Mobilitzacions contra el pas elevat. (Foto: Autor desconegut)

Els anys 1970's havien portat l'enderroc de l'edifici de l'estació i el cobriment de les vies amb la nova estació de Sants que va comportar una reurbanització total de la plaça que ja integrava els accessos a la línia 5 del metro. La inauguració es va produir el dia 1 de febrer de 1975 amb la històrica Font del Vell, altrament coneguda com del Xato, obra de Damià Campeny presidint l'espai verd. Aquesta escultura va substituïr a la del Ninyo que hi havia estat instal·lada al maig de 1969 i va ser traslladada als jardins de Can Manteca.

El nom de Salvador Anglada va ser definitivament liquidat del nomenclàtor de carrers barcelonins al 1980 i d'aleshores ençà l'espai és conegut com a Plaça de Sants

EDITORIAL ESPASA. Gran Via 579. (1886-1935)

Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE

*1890's.- L'edifici de l'Editorial Espasa durant els seus primers anys. 

Fundada a l'any 1860 a Barcelona pels germans Pau i Josep Espasa i Anguera, aquesta editorial a la que al 1869 s'hi va adherir com a soci Manuel Salvat i Xivivell (un altre dels noms il·lustres vinculats al món editorial), va establir-se el 1886 en aquest elegant edifici obra de l'arquitecte Emili Sala Cortés i emplaçat al carrer de les Corts (Gran Via) entre Muntaner i Aribau. 

L'editorial de Josep Espasa va continuar fins el 1908 amb el nom comercial de José Espasa i posteriorment s'anomenaria Espasa e Hijos. La seva principal fita va ser la coneguda Enciclopèdia Espasa que va publicar inicialment entre 1905 i 1930 amb 72 volums als quals posteriorment s'hi anirien afegint diversos apèndix per actualitzar-la. 

El 1926 amb la fusió amb l'Editorial Calpe va passar a anomenar-se Espasa-Calpe i va continuar amb la seu social al mateix edifici. El 21 de gener de 1935 s'hi va declarar un incendi a la part posterior que al poc temps acabaria provocant la clausura de la seu social de l'editorial. 

*1935.- L'incendi que va afectar a l'Editorial Espasa. Els bombers actuen des del lateral de la Gran Via mentre una gran gernació contempla la columna de fum. (Foto: Carlos Pérez de Rozas)  

Malgrat haver quedat malmès per l'incendi de 1935, s'havia conservat la major part de l'estructura de l'edifici i, acabada la Guerra Civil, seria ocupat per diverses entitats i comerços després de ser sotmès a diverses reformes i remuntes, que van alterar totalment el seu aspecte original. Als anys 1940's hi hagué la Perruqueria Castany i posteriorment una agència de la Caja Hispana de Previsión.

A l'any 1960 s'hi va instal·lar el Casal Guixolenc, una entitat cultural que organitzava projeccions de cinema i ballades de sardanes davant de la mateixa seu social en plena Gran Via. En aquella mateixa dècada hi trobàvem l'entitat recreativa Foment Excursionista de Barcelona (1967), l'Acadèmia Alpe i el restaurant-boîte Tokio. Als anys 1990's el vell edifici seria definitivament enderrocat per construir-hi tot seguit un nou edifici.

CINEMA SIBÈRIA. Paral·lel / Nou de la Rambla. (1934)

Una sala de cinema, si més no singular, fou la que es va inaugurar a l'estiu de 1934 al costat del Teatre Apolo, a la cantonada entre el Paral·lel i el carrer Nou de la Rambla (conegut aleshores com Conde del Asalto). A la publicitat de l'època, el cinema figurava localitzat al número 111 d'aquest últim carrer.

La singularitat del local s'explica per dos aspectes. D'una banda per ser una de les primeres sales de la ciutat en assajar la modalitat avui coneguda com cinema a la fresca (projeccions a l'aire lliure). L'altra característica fou la curta durada d'aquest local, que només va projectar pel·lícules durant els mesos de juliol i agost de 1934.

Després d'una probablement frustrada inauguració en les vigílies de la revetlla de Sant Joan, si ens cenyim als anuncies de la cartellera, tot apunta a que la veritable posta en marxa del local no es va produir fins el 6 de juliol amb un programa integrat per 3 cintes: La hermanita silenciosa, de la qual no n'hem pogut obtenir cap referència, El tigre del Mar Negro (The World and the Flesh) un film nordamericà anticomunista, ambientat en la revolució russa de 1917, amb George Bancroft i Miriam Hopkins i Soltero inocente (A Bedtime Story) una comèdia musical nordamericana protagonitzada pel francès Maurice Chevalier i Helen Twelvetrees.  

*1934.- Primer anunci d'inauguració del Cine Sibèria a les planes de l'edició de La Vanguardia del dia 20 de juny d'aquell any. 

*1934.- El segon anunci d'inauguració, a La Vanguardia del dia 6 de juliol d'aquell any, incloïa les pel·lícules que s'hi projectaven. 

*1934.- The world and flesh presentada en castellà com El tigre del Mar negro i Soltero Inocente van ser dues de les pel·lícules que van inaugurar el Cine Sibèria.

Com molt bé assenyala Enric H. March en el seu blog Bereshite  no s'han trobat imatges del Sibèria i tot fa pensar que la raó de la seva efímera existència rau en el fet que al mateix lloc hi van començar a ser instal.lades les primeres Atraccions Apolo a partir de l'any següent.

*1934.- Retall de la cartellera de cinema de La Vanguardia del dia 16 de juliol amb la programació del Sibèria.

El Sibèria canviava contínuament de programació oferint diàriament tres films en sessió de nit. L'últim dia d'agost de 1934 va aparèixer per última vegada a la cartellera d'espectacles i, com s'ha comentat, a partir d'aquella data ja mai se'n sabria res més.

*1934.- Darrera aparició del Sibèria a la cartellera de La Vanguardia el dia 31 d'agost.