RESTITUCIONS, RECUPERACIONS I RESURRECCIONS

dilluns, 31 de gener del 2022

CINE ARISTOS. Muntaner 246. (1943-1966)



El cinema Aristos va ser inaugurat el 17 de desembre de 1943 a la part noble del carrer Muntaner poc després de traspassar la Diagonal. La sala disposava de 850 butaques i el mateix dia de la inauguració es va publicar un curiós anunci a les planes de La Vanguardia on s'anunciava l'obertura del cinema. La particularitat era que l'anunci ocupava tota una columna de dalt a baix d'un full del diari, la qual cosa obligava al lector a girar el diari per poder-lo llegir. Aquesta estratagema publicitària va fer que gairebé a ningu li passés desapercebuda la notícia, que informava de la projecció de Las aventuras de Marco Polo, amb el gran Gary Cooper encapçalant el repartiment del film escollit per inaugurar la sala. 

*1943.- Edició de La Vanguardia del dia de la inauguració del cinema Aristos amb l'enginyós anunci transversal.

*1943.- Cartell del film que va inaugurar el cinema Aristos

El cinema va tancar portes l'últim dia de juliol de 1966. Tot seguit va ser reformat per convertir-se en el Teatro Moratín, que obriria portes a l'any següent.

*1960's.- Una entrada del cine Aristos en els seus últims anys.

diumenge, 30 de gener del 2022

MORATÍN. Muntaner 246. Teatre (1967-1974) i Cinema (1974-1982)

Inaugurada el 23 de desembre de 1967, aquesta sala teatral substituïa a l'antic cine Aristos, que havia ocupat el mateix local des del 1943 i que havia tancat portes el 1966. La reforma de l'Aristos va donar lloc a una sala dissenyada per l'interiorista Manolo Muntañola i Tey (1913-1992) que pretenia assignar a la sala un aire d'elegància i distinció que abans no tenia.  

El dramaturg Jaime Salom Vidal (1925-2013) va ser l'autèntic impulsor del projecte que va promoure l'obertura d'aquesta nova sala teatral a Barcelona. Salom ja havia anunciat al 1966 la seva voluntat d'esdevenir un empresari teatral i el Moratín barceloní era un dels seus primers objectius. El nou local va tenir alguns problemes per obrir portes. Com recorda Carme Tierz al seu llibre Barcelona ciutat de teatres, un veí de l'immoble va denunciar el soroll d'un extractor d'aire per ventilar la sala, que s'havia instal·lat al terrat de l'edifici del carrer Muntaner [1].

Jaime Salom Vidal

Tot i que la sala s'havia d'estrenar amb una obra en català (Per llogar-hi cadires de Joan Oliver), la censura hi va posar algunes pegues i finalment l'obra que va inaugurar el Moratín va ser la peça valleinclanesca Cara de plata, dirigida per Josep Maria Loperena.

*1967.- Retall de la porta del diari La Vanguardia del dia 17 de desembre, que informava de l'acte d'inauguració del nou Teatre Moratín. Uns dies després s'aixecava el teló amb Cara de Plata.

*1967.- L'obra que va inaugurar el Teatre Moratín amb la primera representació el 23 de desembre d'aquell any. 

L'obra més exitosa de la història del Moratín va ser La casa de las chivas [2] del propi Jaime Salom, estrenada el 22 de març dels 1968, que va assolir les 433 representacions i que posteriorment seria presentada en gira per tot el territori espanyol. L'associació d'autors teatrals va col·locar una placa al vestíbul del teatre en reconeixement a la tasca de Salom.

*1968.- El tragaluz de Buero Vallejo, una de les obres representades aquell any. (Font: El Noticiero Universal / ARCA.)

Als llarg dels seus anys de funcionament el Moratín va oferir també altres espectacles. Teatre infantil els diumenges i festius al matí, dansa per Antonio Gades i mim pel francès Marcel Marceau. El 6 de març de 1973 es va produir un incendi en la instal·lació elèctrica del local que va obligar a ajornar l'estrena de l'obra Macbett. 

A partir del 14 de setembre de 1974, el Moratín tancava la seva etapa teatral, que no havia arribat als set anys, i en començava una de nova amb el retorn del cinema a la seva programació. Inicialment el Cinema Moratín va ser inclòs dins la categoria de Sales Especials -denominació de les antigues Sales d'Art i Assaig-, oferint pel·lícules d'autor i cintes poc idònies pel habitual circuit comercial. La primera d'elles va ser L'invitation de Claude Goretta amb assistència de l'actor Jean-Luc Bideau. 


*1974.- L'invitation, primer film projectat al Moratín en la seva nova etapa com a cinema.

La història del local continuaria amb el music-hall Belle Epoque (1982-1995) i posteriorment amb la sala Luz de Gas.

___________

Algunes de les obres teatrals estrenades al Moratín:

* 1967. Cara de plata de Ramon Maria del Valle Inclán, adaptada per Josep Maria Loperena, amb Vicente Parra, Luis Prendres, Paquita Ferrándiz i Sílvia Tortosa. 

* 1968. La casa de las chivas de Jaime Salom amb Terele Pávez, Amparo Baró, Carlos Ballesteros i Estanis González.

* 1968. El tragaluz d'Antonio Buero Vallejo amb José Maria Rodero

* 1969. Biografía de Max Frisch, dirigida per Adolfo Marsillach amb José María Rodero, Marisa de Leza i Luis Morris

* 1969. Los huevos del avestruz d'André Roussin amb Luis Prendes, Eugenia Zuffoli i María Luisa Ponte

* 1969. Flor de cactus de Barillet i Grédy amb Alberto Closas i Julia Gutiérrez Caba.

* 1970. Visquem un somni de Sacha Guitry, traduïda al català per Joan Oliver amb Alberto Closas, Alícia Tomás i Josep Maria Caffarell

* 1970. Viaje en un trapecio de Jaime Salom amb Amparo Soler Leal i Fernando Ulloa

* 1971. La playa vacía de Jaime Salom amb Arturo Fernández, Queta Claver i Ana María Barbany

* 1972. Descalzos en el parque de Neil Simon amb Ana María Barbany, José Sancho, Paquita Ferrándiz i Valeriano Andrés.

* 1972. Los secuestrados de Altona de Jean Paul Sartre, adaptada per Alfonso Sastre amb Gemma Cuervo i Fernando Guillén.

* 1973. Macbett d'Eugène Ionesco amb Marta Padován, Antonio Ferrandis i Montserrat Carulla.

* 1973. La zapatilla d'Alan Ayckboun amb Ana María Barbany, Paquita Ferrándiz i José Sancho

* 1973. Tiempo de espadas de Jaime Salom amb Sancho Gracia i Ana María Barbany

* 1974. Quédate a desayunar de Ray Cooney i Gene Stone amb Luis Prendes, María Jesús Sirvent i José Félix Bresso

-------

[1].- De Armenteras, Antonio. Article al diari La Prensa. Barcelona 1972

[2].- La Casa de las Chivas està ambientada en la Guerra Civil espanyola. Un grups de soldats de la zona republicana sobreviuen en un poble prop del front on coneixen dues germanes que viuen amb el seu pare. La germana gran es procliu a relacionar-se amb els soldats, mentre que la petita és extremadament virtuosa i defuig als militars. Tot i aquesta diferència, la germana gran defensarà de manera ferotge la virtut de la seva germana. L'obra acaba amb la retirada de les tropes al final de la guerra. 

dissabte, 29 de gener del 2022

SALÓN FREGOLI. Cinema. Passeig de Sant Joan / Consell de Cent (1912-1939)




Inaugurat el dissabte 23 de novembre de 1912, el cinematrògaf  Salón Fregoli va ser construit sobre un solar on anteriorment hi hagué un picadero de cavalls i una barraca coneguda com Sala Cervantes, on s'hi organitzaven balls i festes. El propietari va dedicar el local al famós actor i transformista italià Leopoldo Fregoli (1867-1936) molt conegut a la Barcelona d'aleshores.

Leopoldo Fregoli

*1915.- Primera aparació del Salón Fregoli a la cartellera dels diaris barcelonins. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

L'èxit de públic assolit pel negoci va animar al seu propietari a substituir la barraca per una construcció més ferma i gran. El nou edifici tenia dues sales i dues portes d'accés, una per Consell de Cent i l'altra per la cantonada amb Passeig de Sant Joan. La sala més petita es va dir Fregolino i la seva activitat quedava limitada als diumenges i dies festius, mentre la sala gran projectava tots els dies.

*1920's.- La platea del Salón Fregoli.

Va compartir pel·lícules amb d'altres sales de projeccio cinematografica Teatre de la Marina (1915), Cinema Gloria (1917) i després al grup de sales de l'empresa Delicias. A partir de 1930, quan ja el cinema mut donava pas al sonor, el Fregoli programava conjuntament amb el Trianón.

El cinema sonor va arribar al Fregoli el 20 de novembre de 1930 amb la projecció de Campanas de Navidad i El precio de un beso. Aquest últim film, produit per de la Fox, era parlat totalment en castellà i presentava als actors Antonio Moreno, José Mojica i Mona Maris. 

*1930.- El precio de un beso, pimer film sonor en castellà projectat al Frégoli. 

*1930.- Façana del cinema Fregoli durant els anys de la República.

Al 1935 va ser sotmès a una profunda reforma que el va situar entre els millors cinemes de la ciutat. S'hi va instal·lar calefacció central i aire condicionat, tornant a l'activitat dies abans de Nadal, concretament el 23 de desembre. Nobleza baturra va ser el primer film projectat a la sala reformada que tornava a compartir cartellera amb el Trianón.

Després de l'aixecament miliar franquista i l'inici de la guerra el local va ser col·lectivitzat pel sindicat anarquista CNT 

Acabada la Guerra va reprendre la seva activitat el dia 8 de març de 1939. El franquisme no va veure en bons ulls el nom de Frégoli i va decidir canviar-lo amb un nom més espanyol dedicant-lo a l'autor del Quixot. Va ser doncs renomenat Cine Cervantes a partir del 15 d'octubre de 1940 tot iniciant una nova etapa fins el se tancament el 1972.

*1939.- El dia 8 de març el Fregoli retornava a la cartellera si bé li quedaven pocs mesos amb aquest nom. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

divendres, 21 de gener del 2022

CENTRAL TELEFÒNICA DE LES ARENES. Construcció original. Gran Via 393. (1928-1950)


El primer logotip de Telefònica.

Els anys 1920's van representar l'inici i consolidació de la implantació del servei de telèfon a Barcelona. Un pas cabdal per generalitzar aquest servei va ser la constitució de la Compañía Telefónica Nacional de España (CTNE). A Barcelona, la nova entitat va aixecar el conegut gran edifici central a Plaça de Catalunya a la cantonada entre el Portal de l'Àngel i el carrer Fontanella. 

No obstant, a banda de la seva seu principal, Telefònica va construir simultàniament altres tres centrals al llarg de la ciutat, que actuaven de subcentrals que conformaven la xarxa automàtica de la companyia per fer arribar les línies en les millors condicions possibles als barris i punts més allunyats del centre. Una d'aquestes centrals va ser la coneguda com Central de les Arenes [1] que es va construir en els anys 1927 i 1928 en el número 393 del carrer de les Corts (nom de l'actual Gran Via de les Corts Catalanes) entre els carrers de Llança i Vilamarí molt a prop de la plaça de toros i la plaça d'Espanya. 

*1927.- La fletxa vermella assenyala el solar on es va aixecar l'edifici de la Central de Les Arenes aleshores en construcció. (Foto: Josep Domínguez).

*1928.- La Central Telefònica de Les Arenes durant la seva construcció. A l'esquerra es pot distingir el perfil de la part superior de la plaça de toros. (Foto: Claret).

La Central Telefònica de les Arenes en el seu projecte i construcció original era un edifici de dues plantes d'alçada coronat per una torreta (element característic en els edificis de la companyia a Barcelona) que era situada en un dels extrems del terrat.

Es va construir simultàniament a la Central de Plaça Catalunya. El projecte de les subcentrals i les obres de construcció van ser encarregats a Luis Clavero Margatí amb el que van col·laborar també els arquitectes Moyano i Rosado. El petit edifici destacava per la seva aparença industrial. S'hi va emprar una estructura de formigó amb llosa plana als forjats, la qual cosa facilitava la posterior instal·lació de la maquinària. A l'exterior hi destacava l'amplitud dels finestrals que li conferia un aspecte de petita factoria. [2].


*1930.- L'edifici original ja acabat, poc després de la seva inauguració. (Foto: Arxiu de la Compañía Telefónica Nacional de Espanya)

*1930.- Vista a vol d'ocell de l'entorn de la Plaça Espanya amb la Central de Les Arenes assenyalada amb la fletxa groga.


*1928.- Un dels primers anuncis on apareix la subcentral telefònica automàtica de Les Arenes juntament amb els altres locals on Telefònica va habilitar taules de demostració per mostrar al públic el funcionament dels telèfons automàtics. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

En el període de la dictadura franquista l'edifici va ser remuntat cap als inicis dels anys 1950's. S'hi va afegir una alçada més, que va permetre igualar tot l'immoble a tres plantes, atès que es va eliminar la torreta. L'ampliació es va dur a terme simultàniament en el temps a l'ampliació de l'edifici dentral de la plaça Catalunya, que va créixer per la banda del carrer Fontanella, mantenint perfectament la unitat d'estil. 

2020's.- Estat actual de l'edifici. 

[1].- A banda de la de Les Arenes les altres dues subcentrals eren les del Clot (GranVia/Monumental) i la de Travessera de Gràcia al carrer Salmerón.

[2].- García Algarra, Francisco Javier.- De Gran Via al Distrito C. El patrimonio arquitectónico de Telefónica.  (Tesi doctoral). UNED. Desembre 2011.

divendres, 7 de gener del 2022

EL TRAM DESAPAREGUT DEL CARRER AMPLE (segle XVI - 1920's)


Com el seu nom indica, el carrer Ample va ser una de les vies de més amplària entre el nucli de carrerons estrets i poc airejats propers a la Muralla de Mar. Discorre en Paral·lel al Passeig de Colom i constituïa una via idònia per anar des del Portal de la Pau fins a la Basílica de Santa Maria del Mar, conformant un traçat en paral·lel al front marítim i el port.

Aquesta via naixia a la part baixa de les Rambles amb el Carrer del Dormitori de Sant Francesc (després dedicat a Josep Anselm Clavé) fins a la plaça del Duc de Medinaceli. És a partir d'aquest punt on realment arrenca el carrer Ample, que des d'allà continuava en direcció al barris del Born i Santa Maria del Mar vorejant l'església de la Mercè.

Llargària actual del carrer Ample, que coincideix amb la línia verda traçada sobre aquest plànol dels anys 1930's. A la dreta, la línia vermella correspon al tram desaparegut, que discorria sobre l'emplaçament de l'actual edifici de Correus i arribava més enllà de la Via Laietana en un petit tram que després de la reforma es va afegir al carrer dels Agullers. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).


El tram vermell, dibuixat sobre aquest plànol de començaments del segle XX, indica la part del carrer Ample que va desaparèixer entre el carrer de la Fusteria i l'inici del carrer dels Agullers, el qual va absorbir les finques dels números 73-78 a 87-94 de l'antic carrer Ample. El nou edifici de Correus construït entre 1926 i 1928 va suposar la desaparició dels números 55 al 69 a la banda muntanya i del 58 al 68 al costat mar. Per la seva banda, l'obertura de la Via Laietana va comportar l'enderroc de l'edifici número 71 i ja anteriorment s'havien enderrocat els dels números 70 al 76. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1908.- Imatge de l'edifici que ocupava el número 71 del carrer Ample poc temps abans del seu enderrocament. Aquest immoble quedava emplaçat entre els carrers de la Bomba (esquerra) i de les Banquetes (dreta), avui també desapareguts. (Font: Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya).   

Abans de l'obertura de la Via A del Pla de Reforma Interior del Casc Antic de Barcelona, que comportava la construcció i urbanització de la Via Laietana, el carrer Ample arribava més enllà de la futura via i tenia continuïtat fins al carrer dels Agullers.

El tram desaparegut doncs comprenia el segment on avui queda tallat pel carrer de la Fusteria a la paret de l'edifici de correus enlairat a partir del 1926. Amb l'execució de la Reforma a partir de 1908, l'últim tram del carrer Ample (el que actualment va de Via Laietana al carrer de les Portadores va ser afegit al carrer Agullers, que va haver de ser renumerat des del seu nou començament.

*1911.- L'antic palau del Comte de Cabra, al número 59 del carrer Ample, es prepara per a ser enderrocat. (Foto: Frederic Ballell i Maymí).  



*1885.- El Montepío Catalán de Quintas era situar al número 64 del carrer Ample (just on avui hi ha l'edifici de Correus). Aquesta entitat permetia als joves evitar de prestar el servei militar a canvi de pagar una quantitat aleshores establerta en 1.500 pessetes. Lògicament  només les classes benestants podien disposar d'aquesta exempció. Aquesta qüestió seria anys després un dels detonants de l'esclat de la Setmana Tràgica.  


*1886.- També al desaparegut número 64 del carrer Ample hi hagué el Banco Vitalicio de Cataluña que tenia molta presència especialment pel que feia a les assegurances de vida. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1907.- Relació de les finques del carrer Ample afectades pel primer tram (1908-1909) de la reforma i l'obertura de la Via A (Via Laietana) amb indicació del nom dels seus propietaris i les seves adreces. Va ser publicada a La Vanguardia en l'edició del dia 27 de desembre d'aquell any.