CINE TRINIDAD. Via Favència 404-406 (1961-1977)

*1960's.- Aspecte de la Via Favència en aquella època amb el bosc de torres d'alta tensió i el rètol del Cine Trinidad a l'esquerra de la imatge.

El Cine Trinidad va ser obert a molt poca distància del Cine Favència (núm. 446-450), i amb molt poca diferència de temps entre la inauguració de l'un i de l'altre. Això dóna una idea de la rendibilitat del negoci dels cinemes de barri en aquells primers anys de la dècada dels 1960's al sector de Nou Barris. Era aquell aleshores un barri encara en construcció amb una urbanització dels carrers encara força deficient, (vies sense asfaltar, voreres construïdes a trams i sense continuïtat, torres d'alta tensió al mig, ... Tot plegat oferia un aspecte suburbial que va anar millorant amb el pas dels anys però que va ser el paisatge que oferia la Via Favència durant la dècada i mitja que estigué actiu el Cine Trinidad. 

En aquell paisatge de desnivells sobtats, manca d'asfalt i voreres a mig fer, el cinema va ser l'entreteniment més lloat per aquelles famílies obreres que havien arribat a Barcelona en busca de feina i van poblar els barris de l'entorn. 

*1970's.- Imatge aèria dels barris de Roquetes i Prosperitat travessats per la Via Favència encara per urbanitzar  i l'edifici del Cine Trinidad en el rectangle vermell. 

L'edifici del cinema presentava tres cossos d'alçades esglaonades i un altre de més baix. Segons les investigacions realitzades per Roberto Lahuerta [1], a finals de 1959 l'empresa SIRSA va sol·licitar la construcció de l'edifici que es va realitzar als anys següents d'acord amb el projecte de l'arquitecte Francesc Sanllehí Pont. L'aforament en els últims anys de funcionament de la sala va arribar fins a les 1.817 localitats (distribuïdes entre 1.114 a la platea i 604 a l'amfiteatre).

El Trinidad compartia programació amb el Cine Roquetas emplaçat al carrer de Viladrosa. Les bobines de les pel·lícules s'intercanviaven el mateix dia de la projecció a través d'un veí que feia el transport en bicicleta. Va ser una de les sales que rarament va aparèixer anunciada a la cartellera d'espectacles dels periòdics diaris. En canvi va ser notícia als rotatius per alguns fets delictius (bàsicament intents de robatori).

Un cop clausurat al 1977, l'edifici va quedar força temps abandonat en un estat força lamentable i ruïnós, Anys després s'hi van construir pisos de protecció oficial i progressivament es va anar urbanitzant el barri i la Via Favència que es completà a partir de finals de 1989 amb l'arribada de les Olimpíades a Barcelona.

*1980's.- Aspecte que oferia el Cine Trinidad ja clausurat i abandonat.

________

[1].-  Lahuerta Melero, Roberto.- Barcelona tuvo cines de barrio. Ediciones Temporae. 2015

EL TREN DEL PARAL·LEL DE L'EXPOSICIÓ DE 1929 (1929-1930)

 Agraïments a JAUME SUSANY

Com el seu nom indica, el propòsit fonamental d'una Exposició Internacional és exposar i donar a conèixer els avenços de la tècnica i el coneixement humà als visitants. La que va tenir lloc a Barcelona al 1929 es va trobar amb la dificultat de transportar al recinte de Montjuïc tot un seguit d'elements pesants i de gran volum, entre els que el material ferroviari (màquines, vagons, etc.) constituïa una part important del que s'exposaria al Palau de les Comunicacions.

Després d'un debat profund sobre com es farien arribar les peces al recinte de l'Exposició, es va optar per traçar una línia ferroviària des del port a la plaça Espanya. La via fèrria arrencava des de darrera de la duana i l'estació de tren d'MZA i el Paral·lel, aleshores conegut oficialment com avinguda del Marqués del Duero, era l'itinerari per on discorria aquest tren. Atesa la provisionalitat de la instal·lació es van col·locar directament sobre les llambordes del Paral·lel les travesses de fusta sobre les que descansaven els rails de les vies del tren. Els combois circulaven per la part més pròxima al barri de Poblesec. Cal recordar que en aquell temps el Paral·lel estava dividit per una mitgera discontínua amb fanals que separava el carrer en dues calçades. Abans d'arribar a la plaça d'Espanya les vies donaven un gir en direcció Montjuïc i penetraven directament al Palau de les Comunicacions (actual Palau número 1 del recinte firal) 

*1929.- Trajecte del tren del Paral·lel des del port fins al recinte de l'Exposició de la plaça d'Espanya. (Font: © Carles Salmerón i Bosch [1]) 

El tren del Paral·lel va ser muntat entre de 1928 i de 1929 i disposava d'una única via. En acabar l'Exposició després de l'estiu de 1930, es va realitzar l'operació inversa. Els trens i altre material pesant va sortir cap a les vies camí del port i finalment es va fer desaparèixer la via 

*1929.- Diverses imatges del rails instal·lats sobre travesses de fusta col·locades directament sobre les llambordes del Paral·lel. (Fotos: IMHB)

*1929.- Entrada dels combois al Palau de les Comunicacions. (Foto: IMHB)

__________

[1].- Salmerón Bosch, Carles. Els trens de Barcelona. Terminus Barcelona. 1990.

CIRO'S. Discoteca. Boite. Muntaner 244. (1967 -1988)

 Agraïments a JOANA FRANCÈS i ROBERTO LAHUERTA MELERO

Un dels locals d'espectacles de més llarga vida de la part alta de la ciutat va ser Ciro's. Quedava emplaçat al número 244 del carrer Muntaner, passada la Diagonal davant de l'Hotel Presidente, just a la finca del costat (núm. 246) hi havia aleshores el Cinema Moratín, un local que amb el pas dels anys ocuparia la sala Luz de Gas, de la que l'espai que ocupava Ciro's passaria a formar un annex conegut com Sala B. 

Ciro's va ser inaugurat el dia 12 de desembre de 1967, pocs dies abans de la temporada de Nadal, amb una festa que congregà a molts mitjans de comunicació de la ciutat.

*1967.- Anunci publicat a la premsa el mateix dia de la inauguració de la sala. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)  

*1967.- Fragment de la ressenya publicada a El Noticiero Universal amb motiu de la inauguració de Ciro's, en el que ens descriu suscintament el local.

Els primers anys de Ciro's (1967-1971), responen al clàssic local nocturn de format boite-discoteca amb música enllaunada a les tardes adreçada als més joves, però amb actuacions nocturnes en directe organitzades sota la direcció de Juan Massino, que va instituir els guardons coneguts com Ciro's de Oro. Aquests premis s'atorgaven a figures del món de l'espectacle i la cultura. Els primers guanyadors d'aquest galardó foren l'aleshores popularíssim cantant Raphael, l'escriptor Jose Maria Gironella (1917-2003), la cantant Salomé, que acabava de representar a Espanya al festival de l'Eurovisió amb el tema Vivo cantando; i la bailaora Maruja Garrido. Aquests galardons van representar un bon reclam publicitari per a la sala que va contribuir a enfortir la difusió del local.  D'altra banda, les vetllades dels dimarts estaven reservades a l'emergent música catalana en sessions presentades per Salvador Escamilla (1931-2008).

        

*1969/70.- El premi Ciro's de Oro en la seva primera edició va ser pel popular cantant Raphael, mentre que la quarta es va atorgar a la bailaora flamenca Maruja Garrido, habitual aleshores de la sala Los Tarantos de la Plaça Reial. (Font: El Noticiero Universal / ARCA)

Amb l'arribada del període de la transició, el local comença a combinar els espectacles de flamenco amb els eròtics aprofitant la nova permisivitat. El 1981 la sala, ja sota la direcció de l'empresari Mel Castán, exactor i ballarí, passa a anomenar-se oficialment durant una temporada Ciro's Dos 44, recollint el número de la finca del carrer Muntaner on estava emplaçada. S'hi representen comèdies vodevilesques i un xic sortides de to amb títols picants com El catre de Filemón o El gusanito de Agapito, que guarden consonància amb l'allau destapista del moment en un format que fluctua entre el cabaret i la revista. És també en aquesta època que hi actuen diverses vedettes del Paral·lel com Gardenia Pulido o Violeta La Burra. Castán va mantenir els Ciro's de Oro que, entre d'altres premiats, van tenir a l'humorista peruà Chicho Gordillo (1923-2019) i  a l'expresentadora de televisió reconvertida en estrella de cabaret Marisa Medina (1942-2012). El local continuà la seva trajectòria per les nits barcelonines amb la incorporació de cambreres servint consumicions en topless i finalment amb la presentació d'espectacles porno.

*1981.- Retall de la cartellera d'El Noticiero Universal. (Edició del dia 5.6.81)

A la història de Ciro's també hi ha un lloc pel popular i genial transformista Madame Arthur (nascut Modesto Mangas 1923-1999) que hi va actuar al 1982 contractat pel Mel Castán. 

*1982.- Cartell d'una de les actuacions a Ciro's de Madame Arthur. (Font: Eduardo Gión)

*1984.- Cartell de la sala de festes Ciro's amb l'actuació de la vedette Gardenia Pulido. En aquella època el local presentava tres espectacles al dia: flamenco, revista i erotisme. (Font: todocolección)

*1984.- Un curiós anunci inserit a la cartellera que fa esment a les propines dels taxistes que portaven

els clients al local. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1985.- Mel Castán simultanejava la direcció com empresari de Ciro's amb algunes actuacions com a ballarí.

*1987.- Aquell any Ciro's anunciava ja explícitament el seus shows porno a la cartellera.

A l'any 1988 encara hi va actuar la llegendària i veterana vedette Carmen de Lirio (María del Carmen Forns Aznar. (1923-2014), que amb 65 anys presentava l'espectacle Cita con Carmen y el amor. 

Finalment a primers del març de 1988 Ciro's va tancar portes per donar pas a una nova etapa i a finals d'aquell mateix any naixia Bandolero, una proposta més vinculada al tablao flamenco amb orientació turística fins que posteriorment al 1993 s'hi instal·la la sala de ball Antilla Cosmopolita especialitzada en ritmes caribenys i salsa, que fou el precedent de la posterior Antilla Barcelona del carrer Aragó.

D'CHARLES. Boite-Discoteca. Josep Estivill 18-20 (1968-1982)

 Agraïments a JOANA FRANCÈS  

1968 va ser un any especialment prolífic pel que fa a l'obertura de discoteques i no tan sols al centre de la ciutat sinó també als barris perifèrics més allunyats. El dia 20 d'octubre, coincidint amb la tornada de vacances i l'inici de temporada, se n'inaugurava una més al barri de Navas. Era als baixos del número 18-20 del carrer Josep Estivill, prop de la Plaça de Ferran Reyes just tocant a l'avinguda Meridiana i va ser batejada com a D'Charles. El logotip del local presentava la figura d'un personatge vestit amb prendes de l'estil Sargent Pepper's i la imatge gràfica reproduïa formes i colors propis de l'estètica pop de finals dels anys 1960's. 

*1968.- Retall de premsa anunciant la inauguració del local. (Font: El Noticiero Universal /ARCA).

El nou local anunciava com a gran reclam la seva pista d'acer, detall molt apreciat pels bons ballarins i obria el set dies de la setmana. Però una altra característica que ben aviat va formar part de la promoció de la discoteca va ser l'anomenada tendència Vagumm, un moviment d'arrels nordamericanes, que es manifestava en una mena de balls rituals i filosòfics amb túniques blanques i una espelma encesa a la mà. Aquesta moda no va quallar a les nostres contrades i és difícil avui trobar referències del què va ser i del que representava. D'Charles també va ser escenari de retransmissions de programes musicals de Radio Juventud La Voz de Cataluña.

*1969.- El periodista G. Martín publicava a l'abril d'aquell any aquest curiós article en el que, sense anomenar-la, ens parla de la discoteca D'Charles, del carrer Josep Estivill i explica què és el fenòmen Vagumm. (Font: Hemeroteca. Diari ABC. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

*1969.- Un altre anunci a la premsa de D'Charles amb especial referència al que anomenaven Tendència Vagumm. (Font: El Noticiero Universal /ARCA).

*1969.- Els concursos de Miss GoGo tampoc hi faltaven al D'Charles.

Un retall del llibre, La nit de les papallones (2009) on l'autor Jordi Coca [1] ens descriu, en uns termes no massa amigables, l'ambient propi del D'Charles i les discoteques perifèriques de moda de finals dels 1960's. 

*1971.- Revetlla de Sant Joan al D'Charles. (Font: El Noticiero Universal /ARCA).

Durant la dècada dels 1970's la popularitat del local va decaure i va desaparèixer de les cartelleres dels diaris més destacats de la ciutat. Amb l'arribada de la democràcia, igual que d'altres locals destinats a l'oci nocturn, el D'Charles es va reinventar i a partir de la tardor de 1977 s'anunciava com un night club amb espectacles eròtics i stripteases fins al seu tancament ja entrada la dècada dels 1980's.

*1977.- Primera aparició a la cartellera de premsa del D'Charles com a night club iniciant una nova etapa amb renovació de direcció i local i presentant espectacles sexys. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

-----------

[1].- Coca i Villalonga, Jordi. La nit de les papallones. Edicions 62. Barcelona 2009.

MERCASHOW. Sala de Festes amb espectacles d'striptease. Zona Franca. (1980's-2000's)

 

*1990's.- Local que acollia els espectacles de Mercashow a la Zona Franca. (Font: Targeta publicitària de Mercashow)

Una de les atraccions nocturnes que va generar força expectació a partir de finals dels anys 1980's era el local anomenat Mercashow, que proposava actuacions de joves que es despullaven davant del públic. La novetat era que els artistes que lluïen els seus atributs corporals eren exclusivament masculins. El local estava ubicat al sector de Mercabarna, un espai allunyat de la ciutat en plena Zona Franca, i s'orientava específicament per al públic femení. Així ho indicava la publicitat que prohibia l'entrada a homes sols. Aquests espectacles van gaudir d'una certa popularitat durant els últims anys del segle XX i Mercashow era un dels llocs clàssics per a celebració de trobades de comiats de soltera. La novetat de la proposta va ser una de les claus de l'èxit en un món, el de l'erotisme i l'striptease, que fins aleshores no s'havia mogut del patró habitual consistent en les noies exhibint els seus cossos i els homes mirant-les. De fet el propi Mercashow, que era emplaçat al carrer Major de la Zona Franca, ja havia obert portes uns anys abans cap al 1983, oferint els clàssics espectacles d'striptease femení, que havien començat a proliferar a partir de l'inici de la transició, si bé en aquest cas, s'orientaven a una clientela de transportistes i treballadors de la zona habituals en aquell sector.

                                               

*1985/6.- Anuncis de Mercashow. El de dalt a la cartellera amb els espectacles que s'hi presentaven durant els seus primers anys i el d'abaix a la secció de classificats oferint feines de caixera i cambrera. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).  

*1987.- Video Mercabarna 1987.  (Font: Barcelona en temps passat) 

Amb el pas del temps però, el local va evolucionar cap a una nova fórmula, que consistia bàsicament en l'actuació de joves dotats de físics musculats i espectaculars, guarnits amb les habituals estètiques pròpies d'aquest submón (policia, bomber, motero, cow-boy, mafiós, repartidor de butà....) que, en grup o en solitari,  anaven desfilant per l'escenari i executaven coreografies de ball. Puntualment l'espectacle pujava de to quan els nois baixaven al pati de taules i cadires per a acostar-se i insinuar-se a les clientes més agosarades. També era habitual que alguna de les presents, plena de valor o animada per la parròquia que l'acompanyava, s'animés a pujar a l'escenari i contemplar d'una manera més pròxima i personal al sexy-boy de torn, però sempre davant de totes les assistents en un ambient eufòric i de cridòria desencadenada.

*1990.- Un dels cartells publicitaris anunciador de l'oferta de Mercashow.

*1990's.- Dues imatges de les actuacions que es realitzaven a Mercashow. 

Atesa la llunyania del local del centre de la ciutat, s'organitzaven autocars que recollien les clientes des de Plaça Catalunya o bé des de localitats allunyades de Barcelona. Durant els primers anys el local funcionava cada nit, llevat dels diumenges i dilluns, amb dues funcions nocturnes diàries que es presentaven amb dues hores d'interval.

L'edició del dia 11 de novembre de 1989 del diari conservador ABC, que dirigia Luis Maria Anson, va publicar un article en el que denunciava la pornografia difosa per TVE en ocasió del programa Un dia por delante presentat per Pepe Navarro, on van desfilar lleugers de roba alguns dels nois que actuaven a Mercashow.

Amb el canvi de segle l'èxit de l'oferta i la popularitat de Mercashow es va anar extingint i el local va acabar convertit en un magatzem de ferreteria industrial.

ZSA ZSA. Bar de copes. Rosselló 156. (1989-2010's)

Un dels locals nocturns de disseny més notables dels sorgits a la Barcelona preolímpica, el Zsa Zsa destacava pel seu interiorisme de línies fredes, que el col·locà en el grup dels més notables de l'època al costat de Nick Havanna, Velvet, KGB o SiSiSi, per citar-ne només uns quants. 

Situat al número 156 del carrer Rosselló, entre Muntaner i Aribau, el local on s'instal·là el Zsa Zsa havia estat ocupat molts anys enrere per un magatzem industrial, el rètol del qual, degudament recuperat després d'una restauració de la façana, presideix el frontal de la finca sobre els baixos i l'entrada de veïns.

El local presentava dues entrades, simètriques i no gaire amples, a les que seguien dos trams allargats que delimitaven l'espai ocupat per l'escala de veïns i que portaven fins a una àmplia sala al fons. Dani Freixas i Vicente Miranda, els autors de l'interiorisme del local, varen optar per revestir les parets dels passadissos d'aquestes dues entrades amb una mena de collage format per grans catifes orientals dissenyat per Peret.  L'altre element que donava singularitat al local era el joc de llums que es formava a l'àmplia sala interior. Allà les parets tenien un doble folre, un de vidre i l'altre de mirall, que s'anaven modificant gracies a jocs de llums. Aquestes variacions en la il·luminació permetien un efecte canviant sobre l'aparença del fons de la sala fins un total de sis variacions. Així s'hi podia veure des d'un fons de vitrines plenes d'ampolles fins un simple efecte mirall des del punt de l'observador.

 

*1990's.- Una de les entrades a Zsa Zsa i el collage de catifes de Peret (Fotos: © Hisao Suzuky).

*1990's.- La sala interior del Sza Sza era una experiència permanent de variacions lumíniques. (Fotos: © Hisao Suzuky).

Aquesta original proposta aplicada a l'interior del local li va valer al Zsa Zsa el premi FAD d'interiorisme de l'any 1990. 

Des de la seva inauguració, el local va ser un dels preferits d'aquella Barcelona noctàmbula i aburgesada, que va créixer i es va desenvolupar a l'abric del boom olímpic. A la guia Nits de Bars [1], Josep Maria Blasi hi feia aquesta ressenya sobre el client tipus del Zsa Zsa: 

El retrat robot configura un clientela d'uns 35/40 anys, amb bandes gens estrictes tant per amunt com per avall, de professió liberal, arquitecte, advocat, metge o executiu, però no s'exigeix diploma de titulació superior o targeta d'empresa per prendre una copa. Sexe predominant: els dos indistintament i en abundància. Els caps de setmana la clientela es torna més jove i tot plegat es més decontracté. 

El Zsa Zsa va tenir una vida potser més llarga que els seus companys d'època i va sobreviure gairebé dues dècades més enllà de l'entrada al segle XXI. En els últims anys, amb l'epígraf de Music Club sota el nom de Zsa Zsa, el local es va anar privatitzant utilitzant la fórmula de tancar-lo per a festes privades i events diversos. Finalment, cap a finals de la dècada dels 2010's va ser tancat definitivament sense que s'hi establís cap altre local. 

A l'any 2023 s'hi realitzaven obres al seu interior i des del carrer estant, es podia veure com encara subsistien les catifes de Peret i en algunes xarxes socials es va denunciar la possible pèrdua d'un espai tan singular. 

---------

[1].- Juez, Ángel i Comas, Oriol. Nits de Bars. Parsifal Edicions. Barcelona 1990.