LA MAQUINISTA TERRESTRE Y MARÍTIMA. Fàbrica de la Barceloneta (1861-1967)

 MIQUEL BARCELONAUTA

La simbologia del logotip de La Maquinista Terrestre y Marítima integrava un flama industrial entre les inicials de la companyia, envoltades per quatre línies rectes paral·leles que evocaven les vies del tren i quatre d'ondulades que recordaven les onades del mar.

*1860's.- Gravat que reprodueix els tallers de la fàbrica de La Maquinista a la Barceloneta amb el mar al fons en els seus els primers anys de funcionament (Font: Ajuntament de Barcelona).

Una de les empreses més importants de la ciutat i la més destacada del sector metal·lúrgic va ser La Maquinista Terrestre y Marítima (MTM) i la seva fàbrica de La Barceloneta.

Els antecedents històrics de La Maquinista els trobem d'una banda en el Vapor Bonaplata, una fàbrica que era situada al carrer Tallers en l'entorn actual de la plaça Castella, i de l'altra en l'empresa La Barcelonesa (Sucesores de Tous, Ascalíbar i Compañía) que era emplaçada als terrenys de l'antic Convent de Sant Agustí al carrer de Sant Pau.

L'antic Vapor Bonaplata, incendiat el 1835, havia estat adquirit el 1839 per Valentí Esparó i Giralt, havent adoptat el nom comercial oficial de Talleres de Esparó y Consocios amb posterioritat al tancament de la Bonaplata, si bé ocupava al carrer Tallers el mateix espai. La fundació de La Maquinista Terrestre y Marítima datada del dia 14 de setembre de 1855 provenia doncs, de la fusió de les empreses d'Esparó i La Barcelonesa. La nova societat tindria com a homes forts i socis destacats per la quantitat d'accions de l'empresa que posseïen a Ramón Bonaplata, Joan Güell i Ferrer, José A. Mendiguren, Josep Maria Serra i Nicolàs Tous i Soler. El cofundador Valentí Esparó seria el primer president de La Maquinista. 

Joan Güell i Ferrer, Nicolàs Tous i Ramon Bonaplata, tres dels capitalistes destacats de la MTM en el moment de fundar-se l'empresa.

*1900s.- Plànol del port i de la Barceloneta, on està delimitada la notable superfície que ocupava la fàbrica de La Maquinista (Font: Fons MTM / Ajuntament de Barcelona).

*1920's.- La fàbrica de la Maquinista quedava situada davant del mar i al costat de la Catalana de Gas. (Font: Ajuntament de Barcelona).

Durant els primers anys de la seva vida com empresa La Maquinista va mantenir els tallers i les fàbriques dels carrers Tallers i de Sant Pau, però ja al 1846 s'havia decretat que no hi podien haver indústries de vapors dintre del perímetre dels casc antic de la ciutat. Aquesta prohibició no incloïa el barri de la Barceloneta que va ser l'escollit per aixecar la nova fàbrica.

L'aparició de la fàbrica de La Maquinista a la Barceloneta va alterar considerablement la vida social i laboral d'aquell barri, que fins aleshores havia estat dedicat gairebé exclusivament a la pesca, al mar, a la construcció naval i als treballs vinculats a la vida comercial del port de la ciutat. Tot i que ja s'hi havien establert els tallers Nueva Vulcano (1836), s'incorporava ara al barri una instal·lació industrial de gran calat, que ocupava una superfície de més de 17.500 metres quadrat i que donava feina a uns 600 treballadors en l'inici de les seves activitats i que arribaven a 1.400 a l'any 1896. La fàbrica s'estenia entre els carrers Alegria (actualment Andrea Doria) i Ginebra. S'hi arribava per l'antic carrer de Sant Ferran (rebatejat amb el mateix nom que l'empresa el dia 15 de setembre de 1907), un cop passada la Caserna de Sant Ferran en direcció a mar. Avançant per aquell carrer apareixia l'arc de l'entrada a la fàbrica amb l'escut i el nom de la MTM. En aquell mateix sector de la Barceloneta hi hagueren establerts els tallers de la Unión Naval de Levante i la fàbrica de la Catalana de Gas al costat de l'antiga plaça de toros, també coneguda com El Torín.

*1930's.- La fàbrica de La Maquinista en un plànol de l'època (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

A principis del segle XX l'Armada Espanyola vivia sumida en un procés de desmoralització per la desfeta de la Guerra de Cuba (1898) i no hi havia una planificació acurada sobre com rearmar els bucs de guerra. Amb la visita a la fàbrica del Rei Alfons XIII a l'abril de 1904, l'Armada Espanyola va fer diversos encàrrecs a la MTM, si bé al cap de pocs anys (1909) la creació de la Sociedad Española de Construcción Naval monopolitzaria tota la producció naviliera militar deixant fora a la MTM i a qualsevol altre competidor industrial.

El llegat deixat a la ciutat per La Maquinista de la Barceloneta és immens. D'allà varen sortir totes les peces de les estructures metàl·liques que van permetre bastir els principals mercats de la ciutat; Des del Mercat Central del Born (1876) fins al Mercat de Sant Antoni (1882) passant pels de La Barceloneta (1884), la Concepció (1888), Hostafrancs (1888) i els graciencs de Santa Isabel (Abaceria Central) (1892) i la Llibertat (1893) entre d'altres.

Especialment activa era pel que fa a ala fabricació de locomotores i material ferrroviari (vagons, màquines, etc.) motors, maquinària naval per impulsar vaixells i automòbils, etc. L'empresa disposava fins i tot d'un himne composat el 1867 per Anselm Clavé, que de jove havia estat treballador de La Maquinista.

*1920's.- El primer arc d'entrada a la fàbrica (foto superior) havia quedat situat a dins de la fàbrica a causa de successives ampliacions i va ser substituït per una altre (foto inferior) amb una disposició diferent de les lletres del nom de l'empresa. (Fotos: Fons MTM)

A l'any 1917 l'empresa de La Maquinista va créixer considerablement amb l'obertura de la seva nova fàbrica al barri de Sant Andreu de Palomar, una factoria que era molt més gran (gairebé 80.000 metres quadrats més que la de La Barceloneta) i que arribaria a ocupar a més de 3.000 treballadors, centralitzant la producció de maquinària i material ferroviari. 

*1937.- Val d'una pesseta emès durant la Guerra Civil a la fàbrica.

*1955.- Tapa del llibret anunciador dels actes commemoratius del centenari de l'empresa.

*1958.- Un anunci de la MTM sol·licitant personal a la seva fàbrica de la Barceloneta. (Font. ARCA/El Noticiero Universal)

La fàbrica de La Maquinista a la Barceloneta va començar a ser desmantellada al 1965. Havia perdut el seu accés directe al mar amb la urbanització del passeig marítim i va quedar durant algun temps només com a dipòsit de mercaderies acabades fins que en les dècades posteriors es va començar a urbanitzar la zona.

Pel que fa al conjunt de la MTM, ja a la dècada dels 1960's i atès el caràcter estratègic de l'empresa, l'Estat havia decidit integrar-la a l'INI (Instituto Nacional de Industria) que en privatitzar-se va optar per vendre-la al grup francès Alsthom al 1989

Als voltants de finals dels 1980's amb la nova reurbanització de tot el sector del Bogatell, la Vila Olímpica i el front marítim va desaparèixer definitivament la fàbrica. Només es van salvar com a elements històrics i referencials l'arc de l'entrada a la fàbrica amb les lletres i el logotip de l'empresa, així com una xemeneia circular i un pont-grua sostingut per quatre pilars.

*1979.- Projecte de construcció d'habitatges i equipaments docents en els terrenys que havia ocupat la fàbrica La Maquinista de la Barceloneta. (Font: Revista Arquitectura núm. 245. 1983. pàgs. 41-43)

TOOTSIE. Bar cinèfil. Calàbria 29 (1984-2021)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Local d'entrepans i tapes envoltat de temàtica cinèfila, molt conegut i popular al barri de Sant Antoni. Era situat entre l'equipament assistencial del CAP Manso i el jardinets de l'Alguer, a l'extrem de l'avinguda Mistral més pròxim al mercat que dóna nom al barri. 

L'obertura i la pròpia existència del Tootsie estava vinculada a la presència de les 4 multisales del Waldorf Cinema a la vorera d'enfront. Era un local idoni per fer-hi una parada abans o després de veure la pel·lícula a la sala de cinema. Es va inaugurar al 1984 i va ser batejat amb el nom del personatge que interpretava Dustin Hoffman a la cinta dirigida per Sydney Pollack de 1982.

*2000's.- Entrada del Tootsie amb el rètol del local decorats amb neons.

Especialitzat en tapes (hi destacaven especialment les seves braves), plats combinats, entrepans i hamburgueses imaginatives que hom podia trobar a la carta del local sempre identificats amb noms d'actors i actrius del món del cinema i de pel·lícules famoses.

Un fragment de la carta del Tootsie amb els sandvitxos que s'hi servien

El Tootsie i els seus neons de color rosa van sobreviure amb dignitat al tancament i desaparició dels Waldorf esdevingut a l'any 2003. Fins al 2021 va continuar sent el local simpàtic i imaginatiu decorat cartells de pel·lícules, fotos d'actors i fotogrames de films que sempre havia estat

PAVELLÓ DEL MARROC A LA FIRA DE MOSTRES. (1942-1960's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS, JAUME MAS, ELOY FERNÁNDEZ CASTILLO, FRANCISCO ARAUZ i DARIUSZ OSIAK.

*1942.- Vista frontal del Pavelló Marroquí captada des de la base de la Torre de la Llum. 

El 8 de setembre de 1942 tornava la Fira de Mostres a Barcelona. Després de 5 anys d'interrupció 2 per la Guerra Civil (1937-38) i 3 més (1939-40-41) per l'inici del règim franquista, tornaven a Montjuïc els estands en un país destrossat, dominat per la repressió i econòmicament presidit per l'autarquia.

Una de les novetats importants, quant a estructures noves de trinca, fou el Pavelló Marroquí. Era una construcció lleugera amb un cert impacte visual. Es va erigir en un espai proper al Paral·lel rere del Palau de les Comunicacions i Transports (actual Palau núm. 1 de la Fira). Quedava orientada a la base de la Torre de la Llum i destacava pel seu marcat estil musulmà, que reproduïa una mesquita amb el seu minaret guarnit amb gelosia de color blau i una cúpula blanca que cobria el vestíbul interior d'accés. També s'hi podia identificar un pati interior encolumnat al bell mig de la construcció.

Segons asseguren les cròniques de l'època, aquest pavelló va ser construït en només vint dies i inaugurat el mateix dia que s'obria l'edició de la X de la Fira de Mostres. El tinent general Luis Orgaz Yoldi (1881-1946) havia ideat la reproducció d'un edifici típic del Marroc i els arquitectes municipals Ramon Reventós Farrerons (1892-1976) i Adof Florensa Ferrer (1889-1968) es van posar mans a l'obra. El projecte artístic fou del pintor Mariano Bertuchi Nieto (1884-1995). A la inauguració del Pavelló hi van ser presents el ministre d'Indústria i Comerç Demetrio Carceller Segura (1894-1971) i el governador civil de Barcelona Antonio Correa Veglisón (1904-1971). 

*1943.- El Governador Civil Antonio Correa Veglisón i el Ministre d'Indústria i Comerç Demetrio Carceller al peu del minaret del Pavelló marroquí. (Foto: Pérez de Rozas).

Cal remarcar que a les diferents edicions de la Fira de Mostres, el franquisme va presentar el Protectorat Espanyol del nord del Marroc amb un posat marcadament paternalista propi del país colonitzador, que destacava a la regió magribina més pel pintoresquisme de les seves tradicions i cultura que pel seu potencial econòmic i industrial. D'altra banda, l'autarquia aplicada per l'Estat requeria de poder importar productes del Marroc per contribuir a salvar la malmesa economia espanyola especialment al anys immediatament posteriors s l'acabament de la Guerra Civil.

*1942.- Retall de l'edició del dia 9 de setembre d'aquell any del periòdic La Vanguardia, on s'informava de les activitats que es realitzaven al Pavelló del Marroc de la Fira de Mostres. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

El pavelló va tenir una presència destacada en els primers anys del franquisme. Durant la Fira de l'any 1955 el Rei Hussein de Jordània va visitar-lo, si bé la seva importància va anar minvant a mesura que passaven els anys d'un imparable procés de descolonització, que tingué com a punt final la dissolució del Protectorat Espanyol sobre el país marroquí. La paral·lela retirada dels francesos va permetre la independència del Regne del Marroc assolida l'any 1956 on Espanya conserva Ceuta i Melilla i un enclau a la costa atlàntica anomenat Ifni i descolonitzat posteriorment. A partir d'aleshores s'aprecia un intent de mantenir bones relacions amb el nou país independent, que permet reactivar l'activitat al pavelló. A l'edició de la Fira de 1956 la premsa remarcava que les fotografies de Mohamed V i les banderes imperials ja presidien les sales i estances del pavelló [1]. S'evitava però, fer qualsevol esment a què Espanya havia perdut una part del seu territori colonial. Posteriorment i d'una manera progressiva a partir dels anys 1960's, el pavelló anirà perdent presència i protagonisme i al mateix temps es modificarà i alterarà la seva estructura original. A començaments dels anys 1960's ja no es parlava de pavelló marroquí oficialment sinó de Pavelló de l'Àfrica on Espanya conservava encara les colònies de Guinea Equatorial (Rio Muni i l'illa de Fernando Poo) amb importants recursos derivats de la producció del cafè i la fusta.  

*1942.- A la dreta de la imatge es pot observar l'extrem de la porxada que complementava el recinte del pavelló.(Foto: Col·lecció privada de Francisco Arauz).

*1942.- El Pavelló Marroquí durant la celebració de la Fira de Mostres (Foto: Col·lecció privada Dariusz Osiak) 

El desmantellament del Pavelló Marroquí va ser progressiu. Ja als inicis dels anys 1960's havia perdut la part superior del minaret d'un forma similar al que havia succeït amb la part superior de la veïna la Torre de la Llum. Posteriorment es va eliminar la cúpula blanca de l'entrada i se n'aplanà el sostre. L'edifici resultant va servir per altres finalitats alienes a la cultura marroquí. D'alguna manera podríem considerar que al llarg dels anys 1960's al ja anomenat Ex-Pavello Marroquí era com una mena d'afegitó als múltiples estands alimentaris que s'emplaçaven a la Plaça de l'Univers durant la fira. 

*1942.- Detalls de l'interior i del pati del Pavelló Marroquí. (Fotos: Col·lecció privada de Francisco Arauz).

*1942.- Anunci publicat a la premsa amb motiu de l'obertura de la X Fira de Mostres de Barcelona. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

El Pavelló es va conservar fins a finals de la dècada dels 1960's, tot i que en els seus últims anys va ser objecte d'algunes reformes i modificacions quan ja havia perdut gran part del seu aspecte original.  Finalment, als inicis de l'any 1970 es va procedir al seu desmantellament i enderroc definitius.  

    

*1947.- A la XV Fira de Mostres es van plantar palmeres datileres als voltants del Pavelló de Marroc amb tot un seguit de bakalitos (botigues magribines) amb productes del Protectorat Espanyol. (Foto: Catàleg de la Fira de Mostres-1947).

*1966.- El Pavelló Marroquí entre la Torre de la Llum i el Paral·lel amb el minaret ja retallat en la seva part superior i la cúpula blanca suprimida. (Foto: Generalitat de Catalunya)

*1970.- Vista a vol d'ocell de les obres d'enderroc definitiu del Pavelló Marroquí (Foto: Fons ICGC) 

________________

[1].- El Noticiero Universal. Suplement del 16 de juny de 1956.

CLÍNICA DELS DOCTORS LLAURADÓ I JULIÀ. Carrer Roger/ (1926-1970's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

*1926.- Vista del frontal de la façana de la Clínica Llauradó i Julià al carrer Roger de Sants. (Font: Col·legi Oficial de Metges de Barcelona)

El dia 10 de gener de 1926 va ser inaugurada al carrer Roger del barri de Sants una clínica mèdico-quirúrgica per encàrrecs dels doctors Francesc Llauradó i Clavé i Rafael Julià i Rosés. L'edifici, de nova construcció, era situat als afores del barri i havia estat dissenyat per l'arquitecte Lluís Planas, que començà a construir-lo a finals de 1924 en un estil noucentista amb baixos i primer pis. També disposava d'una capella, executada per Josep Batllori amb peces d'alabastre català, que el dia de la inauguració va ser beneïda pel rector de la parròquia de Santa Maria de Sants mossèn Josep Puig i Moliné.

*1920's.- La clínica quedava emplaçada al començament del carrer Roger, molt a prop de la carretera de Sants. (Font: Ajuntament de Barcelona).

*1930's.- Emplaçament de la Clínica Llauradó i Julià. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

En la construcció de la Capella de la Clínica, Josep Batllori va encarregar al francès Maurice Raud a través de l'empresa Manufacture Parisienne de Albâtres Naturel l'execució dels elements escultòrics de la capella. Raud disposava des de 1917 d'un taller propi al municipi de Serral a la comarca tarragonina de la Conca de Barberà, on treballaven l'alabastre extret de les roques de les pedreres locals. L'edifici de la clínica estava envoltat per un petit jardí i separat uns metres de la vorera i el carrer per una tanca metàl·lica.  

*1926.- Retall de la notícia, publicada al diari La Publicitat del dia 16 de gener d'aquell any, sobre la inauguració de la Clínica que era situada al nord del barri en direcció a Collblanc. En el text hi trobareu referències al carrers Castella (actual Jaume Roig) i París (actual Avinguda de Madrid). (Font: ARCA) 

A la mort del doctor Llauradó la clínica va passar al seu fill Antoni Llauradó i Tomàs que mantingué la seva societat amb el doctor Julià. La Clínica estava dotada ja en els seus orígens d'aparells ultra-violeta i de radiodiagnòstic i arribà a tenir 12 llits d'hospitalització després de la Guerra, segons consta en un estudi de la Societat Catalana de Pediatria de 1965-66. La Clínica es mantingué activa fins entrats els anys 1970's i als primers 1980's es va enderrocar l'edifici per construir-hi habitatges.

CASA SALVADOR SALAT. Carrer de Sant Antoni 43. Sants. (1914-1963)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS  

*1918.- Vista exterior de la Casa Salvador Salat (Font: La Construcción).

La Casa Salvador Salat era situada en una de les cantonades del carrer de Sant Antoni amb el de Santa Caterina, davant de la rasa de les vies que conduïen a l'antiga estació de Sants. Va ser construïda d'acord amb un projecte datat del 1913 i signat per l'arquitecte Ricard Giralt Casadesús (1884-1970). L'edifici va ser enlairat a l'any següent quan la finca estava registrada amb el número 16 del carrer de Sant Antoni, que més tard va ser renumerat amb el 43.

*1913.- Fragments dels plànols del projecte presentat per l'arquitecte Ricard Giralt per construir una casa per encàrrec de Salvador Salat i Ferrando a Sants. (Foto: Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc).

1918.- Entrada a la casa pel carrer de Sant Antoni. (Font: La Construcción).

L'edifici tenia només baixos i primer pis, llevat d'un cos situat en el front de la façana del carrer Santa Caterina que tenia una segona planta i des del qual s'accedia al terrat. La casa s'enlairava sobre un solar triangular i en el vèrtex més tancat s'hi reservava un espai de terreny pel jardí. S'accedia a l'immoble per una porta situada al carrer de Sant Antoni, entre el jardí i la casa, que permetia disposar d'una terrassa al primer pis amb barana de maó vist.

*1928.- La façana del carrer Santa Caterina de la Casa Salvador Salat en primer terme a l'esquerra, amb la vella estació de Sants al fons. (Foto: J. Vaqué Marimón / Arxiu Municipal del Districte de Sants-Montjuïc).

El propietari de la casa, Salvador Salat i Ferrando, nascut a la vila de Sants el 1875, va ser un actiu militant independentista vinculat a diverses organitzacions, entre elles Estat Català i Nosaltres Sols!, agrupació fundada per Daniel Cardona i Civit i orientada a la defensa de la nació catalana. 

*1930's.- Un grup de militants de Nosaltres Sols!. L'home assegut a la cadira de rodes és Salvador Salat segons es fa constar a l'Arxiu Municipal de Roses [1]. (Foto: Benet Fonolleras Brunet. Col·lecció privada)

Amb el pas del anys la casa va ser ocupada per la consulta dels doctors Llauradó, una acreditada nissaga de metges barcelonins de la que van formar part el cirurgià Francesc Llauradó i Clavé (1881-1952)  i els seus fills Francesc (pediatre) i  Antoni Llauradó i Tomàs (cirurgià digestiu, 1909-1997). Els Llauradó disposaven des del anys 1920's una clínica situada als afores de Sants, al carrer Roger 316 cantonada amb Jaume Roig.     

*1961.- Dues imatges de l'antiga Casa Salvador Salat a la cantonada dels carrers de Sant Antoni i Santa Caterina. A la fotografia superior es pot apreciar la barana de la rasa del ferrocarril a l'esquerra de la imatge. (Fotos: Jaume Peris Xancó). 

L'edifici va ser enderrocat al 1963 i tot seguit s'hi va construir la sala de cinema Palacio Balañá. Encara trigaria prop d'una dècada en canviar radicalment l'entorn d'aquella zona amb la cobertura de les vies de l'antiga estació de Sants, la reurbanització del carrer de Sant Antoni, que va esdevenir passeig, i finalment la posada en servei de la nova Estació Central de Barcelona-Sants. 

*1963.- La Casa Salvador Salat al juliol d'aquell any, mentre s'estava procedint al seu enderrocament. (Foto: Joan Jané Brugada /Arxiu Fotogràfic de Sants-Montjuïc).

*1964.- Enderrocat l'edifici es començaria a enlairar el cinema Palacio Balañá. (Foto: Joan Jané Brugada /Arxiu Fotogràfic de Sants-Montjuïc)

[1].- Arxiu Municipal de Roses. Enllaç:    

https://www.roses.cat/la-vila/arxiu-municipal/fitxers/documents/documents-del-mes-2020/doc_10_2020