MIQUEL BARCELONAUTA
Agraïments a JOANA FRANCÈS, JAUME MAS, ELOY FERNÁNDEZ CASTILLO, FRANCISCO ARAUZ i DARIUSZ OSIAK.
El 8 de setembre de 1942 tornava la Fira de Mostres a Barcelona. Després de 5 anys d'interrupció 2 per la Guerra Civil (1937-38) i 3 més (1939-40-41) per l'inici del règim franquista, tornaven a Montjuïc els estands en un país destrossat, dominat per la repressió i econòmicament presidit per l'autarquia.
Una de les novetats importants, quant a estructures noves de trinca, fou el Pavelló Marroquí. Era una construcció lleugera amb un cert impacte visual. Es va erigir en un espai proper al Paral·lel rere del Palau de les Comunicacions i Transports (actual Palau núm. 1 de la Fira). Quedava orientada a la base de la Torre de la Llum i destacava pel seu marcat estil musulmà, que reproduïa una mesquita amb el seu minaret guarnit amb gelosia de color blau i una cúpula blanca que cobria el vestíbul interior d'accés. També s'hi podia identificar un pati interior encolumnat al bell mig de la construcció.
Segons asseguren les cròniques de l'època, aquest pavelló va ser construït en només vint dies i inaugurat el mateix dia que s'obria l'edició de la X de la Fira de Mostres. El tinent general Luis Orgaz Yoldi (1881-1946) havia ideat la reproducció d'un edifici típic del Marroc i els arquitectes municipals Ramon Reventós Farrerons (1892-1976) i Adof Florensa Ferrer (1889-1968) es van posar mans a l'obra. El projecte artístic fou del pintor Mariano Bertuchi Nieto (1884-1995). A la inauguració del Pavelló hi van ser presents el ministre d'Indústria i Comerç Demetrio Carceller Segura (1894-1971) i el governador civil de Barcelona Antonio Correa Veglisón (1904-1971).
Cal remarcar que a les diferents edicions de la Fira de Mostres, el franquisme va presentar el Protectorat Espanyol del nord del Marroc amb un posat marcadament paternalista propi del país colonitzador, que destacava a la regió magribina més pel pintoresquisme de les seves tradicions i cultura que pel seu potencial econòmic i industrial. D'altra banda, l'autarquia aplicada per l'Estat requeria de poder importar productes del Marroc per contribuir a salvar la malmesa economia espanyola especialment al anys immediatament posteriors s l'acabament de la Guerra Civil.
El pavelló va tenir una presència destacada en els primers anys del franquisme. Durant la Fira de l'any 1955 el Rei Hussein de Jordània va visitar-lo, si bé la seva importància va anar minvant a mesura que passaven els anys d'un imparable procés de descolonització, que tingué com a punt final la dissolució del Protectorat Espanyol sobre el país marroquí. La paral·lela retirada dels francesos va permetre la independència del Regne del Marroc assolida l'any 1956 on Espanya conserva Ceuta i Melilla i un enclau a la costa atlàntica anomenat Ifni i descolonitzat posteriorment. A partir d'aleshores s'aprecia un intent de mantenir bones relacions amb el nou país independent, que permet reactivar l'activitat al pavelló. A l'edició de la Fira de 1956 la premsa remarcava que les fotografies de Mohamed V i les banderes imperials ja presidien les sales i estances del pavelló [1]. S'evitava però, fer qualsevol esment a què Espanya havia perdut una part del seu territori colonial. Posteriorment i d'una manera progressiva a partir dels anys 1960's, el pavelló anirà perdent presència i protagonisme i al mateix temps es modificarà i alterarà la seva estructura original. A començaments dels anys 1960's ja no es parlava de pavelló marroquí oficialment sinó de Pavelló de l'Àfrica on Espanya conservava encara les colònies de Guinea Equatorial (Rio Muni i l'illa de Fernando Poo) amb importants recursos derivats de la producció del cafè i la fusta.
El Pavelló es va conservar fins a finals de la dècada dels 1960's, tot i que en els seus últims anys va ser objecte d'algunes reformes i modificacions quan ja havia perdut gran part del seu aspecte original. Finalment, als inicis de l'any 1970 es va procedir al seu desmantellament i enderroc definitius.
________________
[1].- El Noticiero Universal. Suplement del 16 de juny de 1956.