MIQUEL BARCELONAUTA
Agraïments a JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER
Finca rústica que s'estenia per la banda de muntanya de l'antic municipi de Les Corts de Sarrià tocant amb el de Sant Vicenç de Sarrià amb el qual compartia part la superfície d'aquesta heretat. El terreny era vorejat per l'antiga riera de Magòria, les terres de Can Balasch i pel traç longitudinal de la carretera de Sarrià que, en substituir al camí antic per desplaçar-s'hi des de Barcelona, va alterar i reduir notablement la finca, que als inicis del segle XIX era propietat de la Congregació de Sant Vicenç de Paül. A partir de 1835 els terrenys, que comprenien 3.100 metres quadrats a Les Corts i 1.200 a Sarrià, van resultar afectats per la desamortització de Mendizábal i van passar a mans de l'Estat, que posteriorment al maig de 1855 els va subhastar resultant-ne adjudicatari Frederic Mumbrú i Bardas. Més tard passarien a Bonaventura Reüll i Feu que al seu torn els va vendre a Antoni Jover i Casas abans de passar a mans de la família Febrer. Va ser precisament Lluís Maria de Febrer el que hi va establir la Granja Avícola de Sant Lluís al 48 de l'antiga numeració de la carretera de Sarrià. L'any 1906 part d'aquests terrenys van ser ocupats per l'empresa francesa Compagnie pour la fabrication de Compteurs et material d'usines à gaz, altrament coneguda com Chamón y Triana Sociedad en Comandita, que hi va aixecar un conjunt de naus industrials cobertes amb volta catalana de maó pla.
L'element més recordat de l'indret va ser el seu xalet. Situat ja en el terme municipal de Sarrià, era el mas d'aquella antiga finca agrícola on es cultivaven verdures i hortalisses. L'activitat del casalot es complementava oferint menjars i organitzant balls els diumenges i festius mitjançant la música que brollava d'una pianola de maneta. Tot i que existeixen diverses hipòtesis sobre l'origen del nom de Can Poc Oli, la més plausible és la derivada del fet que les oliveres que havien poblat el terreny eren de productivitat escassa i se'n podia fer poc oli. Era una edificació amb baixos, pis principal i una segona planta que era visible darrera d'una de les porteries del camp de futbol de l'Espanyol, des que a l'any 1923 s'havia inaugurat als terrenys adjacents coneguts com La Manigua.
El xalet de Can Poc Oli va ser testimoni de molts partits de l'Espanyol i no era estrany que durant el joc els trets a la porteria del gol sud impactessin sovint sobre les parets de la seva façana. L'edifici seria utilitzat durant molts anys com a vestidor dels equips que disputaven els seus partits al camp de Sarrià apart d'acollir la infermeria, les oficines i altres serveis del club entre els quals hi destacava la residència per a futbolistes solters. Al capdamunt disposava d'una àmplia terrassa amb bones vistes sobre el terreny de joc, que resultava idònia per als fotògrafs per recollir imatges dels partit. La finca i el xalet disposaven també d'una cisterna i una capella. De la seva cura i custòdia se n'encarregava la família Camarasa i posteriorment la família Bosch.
