EL ANCORA DE ORO. Trens elèctrics i joguines. Caputxes 4 (1896-1929) i Gran Via 642. (1929-1969)

 

*1899.- Anunci de la primera botiga de Guillermo Leopold a la publicació Industria e Invenciones (Tomo XXXI, número 24)

 

Una de les botigues més conegudes a Barcelona pels aficionats als trens elèctrics va ser l'anomenada El Áncora de Oro, coneguda també com La Casa de los Trenes. El seu fundador va ser Guillermo Leopold, un emprenedor d'ascendència alemanya afincat a Catalunya, que va començar el seu negoci  a finals del segle XIX al carrer de les Caputxes, prop de la basílica de Santa Maria del Mar, Fou al 1896 quan hi va obrir una botiga de maquinària industrial, que s'anunciava a les publicacions de l'època com especialitzada en engreixadors. 

S'hi venia un extens assortit de petites màquines, entre les que hi destacaven uns aparells per pelar la fruita

Amb l'arribada del nou segle Leopold va captar com una oportunitat de negoci esdevenir el representant a la península ibèrica de la creixent afició al modelisme ferroviari. Així doncs, va convertir la seva botiga de Caputxes 4 en un centre de trobada dels aficionats als trenets elèctrics, un tipus de joguina que entussiasmava als menuts però que mai va deixar de ser un hobby pels grans.   

*1923.- Un antic catàleg en alemany de la marca Marklin personalitzat en la botiga de Guillermo Leopold (Font: todocoleccion.com) 

A finals de la dècada dels 1920's, coincidint amb uns moments de singular eufòria ciutadana per la celebració de l'Exposició Internacional de 1929 a Montjuïc, el fill de Leopold que havia succeit als eu pare al front de l'empresa, va decidir-se a abandonar la botiga de Ciutat Vella i s'instal·là a l'Eixample.

La nova botiga va quedar emplaçada al baixos del número 642 del carrer Corts (l'actual Gran Via) entre el carrer Pau Claris i el Passeig de Gràcia, a l'edifici que avui ocupa l'Hotel Granvia. La centralitat de la nova seu de El Áncora de Oro li donà encara més visibilitat i prestigi, quan ja no era l'única botiga de la ciutat dedicada als trens elèctrics i al modelisme ferroviari.

 

*1929.- El primer dia d'octubre d'aquell any es va procedir al trasllat i obertura de la nova botiga de El Áncora de Oro a la Gran Via, com s'anunciava oportunament  la premsa. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 

*1929.- Catàleg de la marca de trens elèctrics Bing on ja apareix El Áncora de Oro en la seva nova botiga de la Gran Via, carrer Corts aleshores

*1931.- Aquesta butlleta donava dret a participar en el sorteig d'un tren mecànic Marklin i tenia validesa durant dos sorteigs de la Loteria Nacional de Nadal. (Font: todocoleccion.com)

Catàleg de la marca de trens elèctrics Marklin que es distribuia a la botiga El Áncora de Oro. A sota el del fabricant Payá. (Font: todocoleccion.com)

La botiga s'especialitzà també en la comercialització d'altres jocs com el Meccano i fabricava les seves pròpies peces per bastir circuits ferroviaris en les diferents escales homologades internacionalment.

Un tram elèctric de desviament de vies amb la marca identifitiva del propi fabricant.

*1954/1960.- Les campanyes de Nadals i Reis eren lógicament els períodes que generaven més nivell d'activitat a la botiga

 

El dia de Nadal de 1968 apareix l'últim anunci a premsa de la botiga de El Áncora de Oro.

SALON LESSEPS. Santa Perpètua 8 (després Plaça Lesseps 8). (1955-1964)

Agraïments a CARMEN GIMÉNEZ

 

 

Durant la primera meitat de l'any 1955 el Club Bolera Lesseps va tancar i l'ampli local que ocupava, un antic magatzem situat al carrer Sant Perpètua, entre l'antiga Plaça dels Josepets i el carrer Pérez Galdós, va ser reformat per acollir-hi un nou negoci amb una doble funció: sala de ball amb orquestra d'una banda, i restaurant per a banquets i festes familiars de l'altra.

La nit de l'11 d'octubre de 1955 s'inaugurava la nova sala de ball que era anuncida a la cartellera d'espectacles d'alguns periòdics de la ciutat com la más coquetona sala de Gracia. L'orquestra California i el cantant Buisán van ser els encarregats d'amenitzar musicalment la vetllada

 

*1955.- Primera aparició del Salón Lesseps a la cartellera d'espectacles el dia de la seva inauguració (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

 

Entre els artistes de la cançó melòdica que varen passar per l'escenari del Salón Lesseps hi destacaren Ramon Evaristo, Tony Prats, Bonet de San Pedro i en els seus últims anys José Darío, mentre les orquestres California, Lesseps, Roviralta, Estambul i Maryland van ser les més habituals.

 

*1956.- Aquell any encara hi havia ball en commemoració de la Liberación.



 

 

A l'estiu de 1958 el local va ser sotmès a una profunda reforma amb la instal.lació d'un nou pis de parquet i fou reinaugurat el 27 de setembre d'aquell any amb els mateixos protagonistes que tres anys abans havien actuat en el primer dia del local.

 

*1958.- Reobertura del Salón Lesseps reformat.

 

La vida del Salón Lesseps va passar dels nous anys d'existència viscuts al costat mateix d'un altre local de similars característques el Salón Caribe. que ocupava la part davantera del Cine Roxy.

A partir de l'any 1963 amb la reurbanització de la plaça i l'absorcio de l'antiga Plaça de la Creu per la Plaça Lesseps, el primer tram del carrer Santa Perpètua va desaparèixer del nomenclator barceloní de vies públiques i va passar a integrar-se a la nova plaça de Lesseps ampliada. El local de ball ja s'anunciava aleshores al número 8 de la plaça.

 

*1961.- Propaganda de la sala de banquets del Salón Lesseps al programa oficial de les Festes de Gràcia d'aquell any. (Font: todocolección).

 

*1963.- Últim cap d'any al local, que aleshores ja figurava únicament amb el nom de Lesseps, al número 8 de la plaça del mateix nom.

 

El reveillón de rebuda del 1964 va ser l'últim cap d'any al Salón Lesseps. Uns mesos més tard, el dia 5 d'abril apareixia l'última ressenya del local a la cartellera.

Posteriorment al 1966 i durant uns mesos s'obriria el Baile Club Lesseps, poc abans que les noves discoteques Club 66 i Nostremón acabessin acaparant tot el protagonisme de l'oci de la zona.

KRONOS. Discoteca. Llança 5. (1983-1990)

A principis dels anys 1980's el tancament de Hair, la discoteca que hi havia al començament del carrer Llança, davant del canòdrom Pabellón, va propiciar l'aprofitament del local i la seva reobertura amb un altre nom: Kronos.

Aquesta nova etapa de la discoteca probablement no tindria més història que la d'una clàssica i habitual actualització del disseny i de renovació del seu interior, si no fos perque la breu existència de Kronos estigué esquitxada per la seva vinculació al joc il·legal, un tema que en aquella època, ja legalitzats des de feia anys els bingos i algun casino, era objecte d'habituals investigacions policials. 

Concretament durant els mesos d'octubre i novembre de 1986 la policia catalana va accedir al local per confirmar que, en una dependència interna oculta, s'hi practicava els joc fins i tot quan la discoteca estava tancada al públic.

*1986.- Fragment de l'article publicat a La Vanguardia el dia 20 d'octubre d'aquell any en el que apareix Kronos com un dels centres on es practicava de joc il·legal a la ciutat.

*1986.- Una dotació de Mossos d'Esquadra davant la porta de la discoteca Kronos durant les actuacions policials realitzades a la tardor d'aquell any. (Foto: Kim Manresa / La Vanguardia).

 

ACAPULCO. Boîte. Bar musical. Balmes / Manuel Angelón (1959-1992)

 *1959.- Publicitat dels primers anys de la boîte Acapulco.

 

La boîte anomenada Acapulco ja s'anunciava a finals dels anys 1950's en algunes publicacions barcelonines, entre elles el propi programa de mà del distingit públic del Gran Teatre del Liceu, on la publicitat que s'hi incloia era sempre de productes, botigues i locals de prestigi. És de preveure per tant, que en els seus orígens i primers anys l'Acapulco seria un local promogut i orientat a una clientela de classes més aviat benestants. Tot i que s'anunciava al carrer Balmes 322, el local tenia la seva entrada a la part posterior de l'edifici al carrer Manuel Angelón, prop de la cantonada d'aquests dos carrers amb el de Sant Hermenegild. 

 

 

*1970's.- Un sota-got del local.

 

*1980's.- Un encenedor convencional marca Bic. 

 

L'Acapulco va tenir una evolució decadent que el portà a viure diversos formats al llarg de la seva existència. Als anys 80's era una barra americana que encobria aquesta versió de prostitució de clubs i bar opacs, força estesa en aquell barri amb el carrer Rios Rosas com a un dels centres neuràlgics d'aquest negoci. A les seccions d'anuncis dels diaros es podien trebar algunes ofertes de trebvall sol·licitant noies de bon veure per atendre la barra.

També va viure la seva etapa com a bar musical i karaoke amb algun incident violent. La seva pista es perd a partir de 1992. 

*1983.- Anunci insertat a la secció d'ofertes de treball de La Vanguardia.

 

 

*1990.- Publicitat del Club Acapulco convertit en bar musical amb karaoke en els seus últims anys.

 

*1992.- Crònica negra del local en aquest retall de La Vanguardia que informa d'un atracament amb trets i ferits a l'Acapulco. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

ZUCKERHAUS. Pastisseria artesana. Parlament/ Viladomat. (2012-2018)

 

Durant la dècada dels 2010's el barri de Sant Antoni es va anar convertint cada cop més en una zona de concentració turística amb una creixent població flotant, generalment de joves estudiants i visitants ocasionals, circumstàncies que van posar de moda el barri i van provocar una pèrdua progressiva de referents històrics i locals emblemàtics del barri.

Però a la vegada també van desaparèixer locals nous que havien tingut una correcta integració al barri i acabarien tambe essent víctimes de l'especulació comercial i de l'imperi de les franquícies i dels les grans cadenes d'oci i restauració.  

La petita pastisseria Zuckerhaus (casa de sucre en alemany) en va ser un exemple. Situada a la cantonada entre els carrers Viladomat i Parlament, el local havia estat una antiga perruqueria de senyors que al voltant de l'entrada encara conservava els seus rajols de colors blau cel i negre a la façana. Manuela Caruso, una noia de mare alemanya i pare italià, va decidir-se a llogar el local, el va restaurar conservant l'exterior i el paviment hidràulic del terra de l'interior de la botiga i va instal·lar-hi un obrador per començar a vendre els seus originals pastissos.

Manuel Caruso, la dona alemanya que va fer possible Zuckerhaus.

L'aspecte del petit establiment evocava contes de fades, imatges de Hansel i Grettel, amb una decoració acurada i curulla de petits objectes. Més enllà d'això els pastissos que Manuela posava a disposició de la clientela eren d'una qualitat suprema i donaven al local un toc de singularitat. El reduidíssim espai del local impossibilitava la consumició in situ dels dolços i el negoci era per emportar-se la mercaderia.  

Zuckerhause, igual que el seu veí, el bar Tarannà, van tenir una vida limitada per la massificació i turismització del barri. Un cop tancada i desapareguda la pastisseria de la Manuela, el local va passar a ser una vulgar pizzeria take-away.

ESTACIÓ DE METRO DE CORREUS. Gran Metro. (1934-1972)

*1960's.- L'accés a l'estació de Correus a la plaça d'Antonio López amb un cartell de l'antic Gran Metro. Al fons el carrer del Consolat amb l'edifici de la Llotja a la dreta (Foto: Josep Brangulí). 

 

L'estació de metro de Correus es va inaugurar durant la Segona República  com a capçalera d'un dels ramals del Gran Metro, el que discorria pel subsòl de la Via Laietana. Era emplaçada entre la plaça d'Antonio López i el carrer d'Àngel Baixeras i disposava d'un únic accés a l'exterior situat al costat de l'escalinata de l'entrada principal a l'edifici de Correus.

Formava part de les línies del Gran Metro, predecessor de les conegudes actualment com a línies 3 i 4. Les obres s'havien iniciat ja a la dècada anterior. La seva construcció però, va estar plena de problemes a causa de la proximitat al port i l'existència d'aigua a pocs metres per sota del nivell de les vies. Això va obligar a que el sistema emprat per la seva construcció fora extremadament previsor davant de possibles inundacions. El procés constructiu va patir doncs, nombrosos retards fins que finalment el dia 20 de febrer de 1934 la nova estació va poder entrar en servei. A l'acte d'inauguració  hi van assistir l'alcalde de la ciutat Carles  Pi i Sunyer i el conseller de Treball i Obres Públiques de la Generalitat Martí Barrera, juntament amb un seguit d'autoritats vinculades a les empreses de transports públics de la ciutat. El nou tram superava els 300 metres de longitud en via única des de Jaume I, era en aquells moments el més pròxim al mar i al port i va servir per fer més accessible aquella zona de la Ribera, sobretot per l'activitat que es generava a la central de Correus i a l'entorn del Pla de Palau

*1934- Retall de la noticia de la inauguracio de l'estació publicada a La Vanguardia del 21 de febrer d'aquell any.

L'estructura interior de l'estació era força senzilla i de poca profunditat. Quedava sostinguda sobre un arc de doble bòveda i disposava d'un únic nivell que abastava tant el vestíbul amb les taquilles com l'andana. Al vestíbul hi havia la cabina del cap d'estació i tres taquilles per despatxar els bitllets i atendre als usuaris. Com molt bé ens detalla Ricard Fernàndez Valentí [1], de les dues andanes de 60 metres cadascuna pràcticament només se n'utilitzava una, que disposava de quatres bancs de fusta. La decoració de les parets era molt austera i el nom de l'estació destacava en dos grans rètols de pedra amb les lletres pintades de vermell.

 

*1934.- Interior de l'andana gran de l'estació de Correus. (Foto: TMB)

 

*1934.- Vista de l'estació des de l'andana estreta. (Foto: TMB)

 

Plànol de l'estació de correus (Font: El Bandero)

 

Ja a l'època franquista, es va executar el desdoblament de la via entre Jaume I i Correus (1942) i posteriorment es realitzaren algunes obres de millora i reforma de l'estació: instal·lació de llum amb fluorescents (1946), perllongament de les andanes per encabir cotxes amb més vagons (1949) i instal·lació de rajols grisos a les parets i panots de carrer al terra, així com nous rètols indicatius el nom de l'estació (1956).    

 

*1940's.- Durant els anys de la posguerra l'accés a l'estació era un dels punt habituals d'activitat dels enllustradors de sabates, els populars limpias.

*1940's.- Les cabines de les taquilles eren situades de forma esglaonada al fons del vestíbul. (Foto: Josep Brangulí).

 

Una mostra de bitllets de metro de l'estació de Correus. (Font: Col·lecció Privada Francisco Arauz)

 

Desaparegut el Gran Metro com a conseqüència de la fusió amb l'altra companyia que explotava el metro Tranversal (actual línia 1), la nova empresa municipal que gestionaria el servei va incloure el ramal entre les estacions d'Aragó (actual Passeig de Gràcia) i Correus a la línia 3. L'altre ramal de la mateixa línia baixava per la Rambla fins a Liceu. Al 1966 el nou Pla d'ampliació del Metro va preveure el perllongament de la línia cap a Poblenou fins a Selva de Mar, que seria identificada com a línia 4. Aquesta operació suposaria la desaparició de la històrica estació de Correus i la seva substitució per la de Barceloneta, inaugurada el 15 de març de 1976.

Així doncs, el 20 de març de 1972 l'estació va ser clausurada i va quedar fora de servei a causa de l'esmentat perllongament de la línia 4 cap a la Barceloneta i el Poblenou. Una de les andanes va ser enderrocada i el vell accés a l'exterior va ser convertit en un pou de ventilació i cobert amb una reixa.

 

*1972.- Un cotxe del metro de la linia 3 aturat a l'andana en els últims dies de funcionament de l'estació. (Font: TMB).

 

*1972.- Anunci publicat a La Vanguardia del dia 15 de març sobre el tancament de l'estació de Correus.

 

 

*1990's/2000's.- Despareguda l'estació, l'antic accés va conservar la balaustrada durant alguns anys, fins que finalment les successives obres d'urbanització de l'entorn la van fer desaparèixer. (Foto: El Bandero).

 

Molts anys després de la seva clausura encara es poden veure vestigis de la seva existencia mirant per les finestres dels vagons de la linia 4 en direcció al Poblenou abans d'arribar a l' estació de Barceloneta.

 

 

 

*2000's.- Aspecte dels vestigis de l'estació de Correus, que encara es podien veure als inicis de l'actual segle. A la imatge inferior, cartells de propaganda electoral de les eleccions franquistes a regidors de l'ajuntament del candidat Eduardo Tarragona, que utilitzava el lema El candidato que llama al pa, pa i al vi, vi. (Fotos: TMB)

 

 

[1].- Fernàndez Valentí, Ricard. Blog ElTranvia 41 

RELLOTGERIA LA MARINA. Ample 50. (1888-1909)

A l’any 1888, Jacinto Roca Fuster, un jove empresari de 25 anys que venia de passar un temps a les Filipines, va obrir al número 50 del carrer Ample una rellotgeria batejada amb el nom de La Marina, que amb el pas del temps seria el precedent i primer graó de la gran empresa Joieria Roca.

En aquesta primera etapa el negoci es limitava exclusivament a la venda i comercialització de rellotges. Jacinto i els seus hereus però ja s’havien fixat com objectius ampliar el negoci, la qual cosa es realitzaria en diverses fases. La primera traslladant la rellotgeria a la Rambla del Centre (1909) i més tard incorporant ja el nom de joieria al negoci al passatge Bacardí, també a la Rambla, per acabar finalment als anys 1930’s a la cantonada Passeig de Gracia - Gran Via amb la botiga de la Joieria Roca dissenyada per Josep Maria Sert.

Jacinto Roca Fuster.

EL PATIO DEL FAROLILLO. Cabaret flamenc. Poble Espanyol de Montjuïc. (1929-1930)

 

*1929.- Un cartell publicitari de El Patio del Farolillo dissenyat per Romà Bonet i Sintes, conegut per Bon.

 

*1929.- Vista de la plaça de Peñaflor i el local que va acollir El Patio del Farolillo. (Foto: Josep Brangulí)

*1929.- Rosita Rodrigo a la finestra del costat de l'entrada al Patio del Farolillo. (Foto: Josep Brangulí)

El cabaret en la seva versió més flamenca i andalusa, va tenir també la seva presència destacada a Montjuïc durant els dies de l’Exposició de 1929, Va ser a l’emblanquinat barri andalús del recinte del Poble Espanyol, concretament a l’edifici que reproduïa una casa típica del poble de Peñaflor (Sevilla), davant d'una reproducció de la font de Tarifa (Cadis),  on es va habilitar un local anomenat El Patio del Farolillo, que recreava els ambients dels tablaos de les Rambles i el Paral·lel.

La historia d’aquest local no es pot separar de la figura de la cançonetista i vedette Rosita Rodrigo (1896-1959), una artista valenciana nascuda a la localitat de La Llosa de Ranes (La Costera) amb el nom de Rosa de Lima Rodrigo Gómez que ja havia triomfat al Teatre Cómico del Paral·lel. Una dona que, segons diuen, desprenia una simpatia i un carisma excepcionals sobre l’escenari i que duia en el seu currículum algun escàndol passional. Deien que Rosita va haver de marxar de València quan esdevingué la protagonista involuntària d’una acalorada discussió durant una tarda de toros entre l’artista Tadeo Villalba i el noble Jose Fernando Hernández. La trifulca es va saldar amb l’assassinat de l'aristòcrata a mans de de l'artista. A la Rosita, que ja havia actuat a l'Argentina a finals dels anys 1910's, se li atribuïen també idil·lis, mai confirmats del tot amb el general Primo de Rivera i fins tot amb el mateix rei Alfons XIII.

 

*1920.- Rosita Rodrigo a la portada de la revista argentina El Gráfico, editada a Buenos Aires, on ja havia actuat de joveneta.

 

*1929.- Un animat Alfons XIII va visitar El Patio del Farolillo. (Foto: Autor desconegut). 

 

*1929.- Tres imatges més de Rosita Rodrigo a l'entrada del local durant l'Exposició de Internacional de Barcelona. (Fotos: Gabriel Casas i Galobardes).

El Patio del Farolillo va complir la seva missió d'animar les nits de l’any llarg que va durar l'exposició  i després desaparegué del mapa del Poble Espanyol. Allà hi van actuar nit rere nit artistes com Pepita Oriente, Encarnita la Sevillana, Virtudes la Sevillanita, el Niño de Triana, el Niño de Lucena, el Gran Tovalo, o Micaela la Mendaña.  

 

*1929.- Il·lustració publicada a L'Esquella de la Torratxa a l'estiu d'aquell any.

 

Rosita, que va ser la gerent i relacions públiques d'aquell local, continuaria després la seva carrera com artista, amb una certa projecció internacional i va sobreviure durant el franquisme instal·lada a Barcelona fins a la seva mort a l’any 1959. 

 

2010's.- Aspecte actual del racó del Poble Espanyol de Montjuïc on estigué instal·lat El Patio del Farolillo. (Foto: Autor desconegut).