Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1980's. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Anys 1980's. Mostrar tots els missatges

dilluns, 5 maig de 2014

NETWORK CAFE. Diagonal 616. (1987-1997)

 
*1987.- L'original logotip del Network.

El maig de 1987 va obrir portes el restaurant Network Café, situat a la part alta de la Diagonal entre les carrers Beethoven i Ganduxer. Ocupava el mateix local que anteriorment havia acollit el restaurant Nit i Dia, al costat d'una zona que era especialment coneguda per la gran quantitat de discoteques i locals nocturns que s'hi concentraven.
El restaurant presentava una estètica innovadora i trencadora dissenyada pels interioristes Alfred Arribas i Eduard Samsó i destacava, entre d'altres aspectes, per la gran quantitat de pantalles de televisió que hi havien escampades per totes taules del restaurant. No hi faltaven tampoc les taules de billar i la pista de ball.
Network va obtenir el premi FAD d'interiorisme a l'any següent 1988 en una Barcelona preolímpica on el disseny dels nous locals nocturns, que s'obrien de forma massiva, va canviar en poc temps l'estètica del món de l'oci a la ciutat. El jurat dels FAD va destacar en l'obra de Arribas i Samsó "la seva ordenació funcional i les aportacions formals d'indubtable vàlua tipològica".
Dirigit per la família González, Network es presentava al públic com un restaurant de cuina mundana en el que es barrejaven gastronomies de molts països diferents en una aposta decidida per la innovació i la sorpresa permanent, amb un servei atent i estrictament uniformat, que servia menjars fins a les 2 de la matinada.

dijous, 26 desembre de 2013

FESTIVAL DE CINEMA DE BARCELONA (1987-1990)


L'estiu de 1987 Barcelona s'enfrontava al repte de disposar del seu propi Festival de Cinema amb la voluntat de competir amb els més acreditats certamens europeus (Venècia, Cannes, Berlín...). Fins aleshores l'anomenada Setmana del Cinema, que mai havia passat de ser un certamen cinematogràfic menor, era l'única manifestació que lligava la ciutat amb el setè art.
En aquest projecte del festival s'hi van dipositar totes les esperances. El sector públic hi va participar a través del Ministeri de Cultura, la Generalitat, la Diputació i l'Ajuntament, als que es va afegir una llarga llista d'entitats públiques i privades. Es va establir un premi de 30 milions de les antigues pessetes, amb el nom de Premi Europa, que era el més alt de l'Estat després del de Sant Sebastià. La filosofia del festival passava per enaltir la figura del director i potenciar la producció cinematogràfica europea. La figura d'un drac va ser l'escollida com a marca identificativa del certamen.
El Manifest de Barcelona, que va ser proclamat des del terrat de de La Pedrera amb el suport de més de 700 professionals del cinema internacional, defensava bàsicament la legitimitat dels creadors i el respecte absolut a la concepció original de l'obra refusant qualsevol tipus d'adulteracions. El text d' aquest manifest va ser reproduït en una placa rodona de marbre que es va emplaçar sobre el terra del passeig central de l'últim tram de la Rambla de Catalunya. Estava escrit en català i anglès amb el text següent:
‘Nosaltres directors de cinema exigim com dret moral que les nostres obres arribin a l'espectador tal i com foren concebudes originàriament’.



*2008.- Vint anys després del Festival, la placa de marbre del Manifest de Barcelona a la Rambla Catalunya presentava aquest estat de deteriorament.

Durant els nou dies que va durar aquella primera edició del juliol de 1987, la Rambla de Catalunya va ser l'eix vertebrador del festival i es va convertir en escenari de manifestacions artístiques, performances i exposicions. En les pantalles dels cinemes que encara hi havia aleshores en aquesta via  (Club Coliseum, Alcázar, Alexandra, Alexis) es projectava el gruix dels films que havia programat el festival.
El projecte era per tant, innovador i compromès i va néixer amb els millors auguris. Dissortadament només se'n van fer quatre edicions i ja aviat es va percebre que després de l'eufòria inicial començava a anar de baixa.
El juny de 1991, l'oficina de premsa del festival va anunciar que l'edició d'aquell any, que hauria d'estar la cinquena, ja no es celebraria a causa de la crisi financera que patia el festival. Va ser una oportunitat tristament perduda de situar Barcelona en el mapa del món del cinema.

divendres, 30 agost de 2013

BEAT. Bar musical. Balmes 86. (1984-1990's)

 
 
Calia baixar nou esglaons per entrar al Beat, un local semisoterrat, promogut per Javier Perdices i Joaquim Surol i dissenyat per Jordi Garcia, que va a començar a animar les nits barcelonines a partir de 1984 des del cèntric carrer Balmes al bell mig de l'Eixample.
De l'interior destacaven les columnes de maó integrades a una llarga barra lateral i l'espai del fons destinat als amants del billar.
 
 
Beat va aconseguir acomboiar ben aviat una clientela molt diversa i especial. Era força habitual trobar-hi músics de grups de rock de l'època de totes les tendències (Brighton 64, Loquillo, Decibelios, Rebeldes, Wom-A2 ...) i personatges del món del disseny gràfic, el còmic o l'art alternatiu barrejats amb alguns promotors musicals i periodistes, que entre xupitos de bourbon debatien sobre gustos estètics i musicals o dels seus últims business. Cap a finals dels 1980's el local ja s'havia consolidat com un dels preferits per a molts noctàmbuls de la ciutat.
Un recurs utilitzat pels gestors del local va ser convidar a cares conegudes del panorama musical barceloní del moment a punxar els seus discos preferits. Grups i músics com Distrito V, Negativos, Los Novios, Sergio Makaroff, Escalones, Banda Rítmica de Cristal, El Hombre de Pekin, Blues Busters, i molts altres van deleitar a la penya del Beat amb els seus temes favorits. També era freqüent celebrar-hi festes i trobades monogràfiques que van consolidar un grup d'incondicionals que han acabat obrint una pàgina sobre el local a facebook
 
 

dissabte, 27 juliol de 2013

LLIBRERIA GALÍ. Verdi 52. (1980-2009)



La Llibreria Galí, situada al número 52 del carrer Verdi, fent cantonada amb Astúries, va ser fundada l'any 1980 pel matrimoni format per Pere Galí (enginyer químic tèxtil) i Maria Lluïsa Sanarau (dependenta de joieries).
En el seus primers temps la botiga es va especialitzar en material escolar i proveia als alumnes de les escoles veines del barri. Anys després amb l'evolució cap als ordinadors personals la clientela minvaria considerablement en aquest aspecte.
Va ser una llibreria molt vinculada al taller d'Història de Gràcia, on es podien trobar totes les publicacions editades per aquesta entitat graciencia. L'any 1995 amb la reforma obligada del carrer Verdi, esdevingut zona de vianants, els propietaris van haver d'abordar una reforma integral de la botiga que va deixar enrera la seva imatge de llibreria antiga per passar a tenir un aspecte més modern. Molts veins del barri enyoraven l'aspecte anterior.
A les seves prestatgeries s'hi podia trobar molt material sobre la història i les tradicions de la vila de Gràcia, així com també un extens assortit de llibres de muntanya i excursionisme. El matrimoni Galí-Sanarau atenia als clients amb unes característiques bates de color morat.
En els seus últims anys l'establiment s'havia especialitzat en material de papereria i escriptori. Després de més 25 anys de servei al barri la llibreria va tancar a l'octubre de 2009. Als propietaris els havia arribar l'edat de jubilació i cap dels tres fills del matrimoni va voler continuar amb el negoci.

diumenge, 5 maig de 2013

COMODORO. Restaurant Pizzeria. Londres 54. (1981-2013)


Comodoro va ser una de les pizzeries que es va fer un lloc entre les moltes existents en aquell sector sud pròxim a la plaça Francesc Macià, on des de començaments dels anys 1970's van començar a proliferar els restaurants italians. Igual que La Mamma o Il Commendatore (encara existents), Italia o el primer Mario (ja desaparegudes), Comodoro mereix un lloc destacat en la història de la restauració italiana d'aquell sector delimitat pels carrers Buenos Aires, avinguda de Sarrià, Paris i Villarroel.
De Commodoro sembla que originàriament n'hi havia un altre a Salou i el del carrer Londres era en realitat el segon que va obrir -se. Per això tant al rètol exterior del carrer com a les factures hi figurava el nom de Comodoro II.
 

*2009.- L'entrada i l'interior de la pizzería Comodoro al número 54 del carrer Londres.

El local disposava d'un petit bar annex amb entrada independent des del carrer, on es podien encarregar pizzes per emportar. L'interior generava un ambient molt càlid amb parets de tons ocres i cadires de respatller enreixat entapissades d'un estampat floral. Al fons del local hi havien diversos salons per àpats de grups o d'empreses. La carta apareixia sobre al taula fent les funcions de mantell i alguns plats clàssics de la casa eren l'amanida niçoise, la pasta a la sàlvia o al salmó i el vitelo tonato.
Al llarg de més de 30 anys de vida Comodoro va aconseguir una clientela fidel i familiar. Però quan semblava que se'n sortiria de la crisi generalitzada dels anys 2010's, li va arribar també l'hora i va tancar portes al gener de 2013. El local fou remodelat totalment i al cap d'uns mesos va obrir un altre restaurant (La Tagliata), que només va conservar la marqueteria de les portes de vidre exteriors.

diumenge, 7 abril de 2013

THE CHICAGO PIZZA PIE FACTORY. Provença 300. (1980-2010)


Un dels primers restaurants nordamericans que hi hagué a Barcelona fou The Chicago Pizza Pie Factory. Amb aquest nom tan llarg es presentava un local ampli i amb una decoració típicament USA. Sostre alt amb estètica de factoria i conduccions a la vista, terra de parquet, parets de maó vist amb tota mena de senyals de trànsit i vistes de la capital de l'estat d'Illinois eren elements que li conferien una atmosfera gairebé inèdita a la ciutat. No hi faltaven tampoc els happy hour, els escuts dels equips de la NBA, la NFL i altres competicions esportives genuinament ianquis. Els partits de beisbol i sobretot de básquet, que començaven a tenir seguidors a casa nostra i aleshores encara no eren transmesos per la televisió, es podien veure a tota hora al Chicago i això comportava un valor afegit al restaurant.
D'altra banda, el local era situat just davant de La Pedrera, la qual cosa facilitava una clientela turística. The Chicago Pizza Pie Factory era una franquícia de l'empresa MTK que va obrir el seu primer restaurant a Londres el 1977. Només uns anys després va aterrar a Barcelona.
A banda de la decoració i l'entorn, el tret més característic, i també polèmic, del Chicago era que les seves pizzes no s'assemblaven en res a les típiques italianes que coneixiem. Sobre les seves deep dish pizza, servides en una paella a la taula, eren habituals els comentaris negatius en relació a que les bases eren massa gruixudes, així com la crítica clàssica sobre que no contribuien a mantenir la línea. No obstant això, un altre segment important dels que anaven al Chicago a provar les pizzes americanes s'hi trobaven satisfets per la novetat que suposaven, pel seu sabor diferent i pel tracte i ambient del local. Ben aviat doncs, va anar aconseguint una clientela fidel i nombrosa que va permetre la seva consolidació, mentre paral·lelament altres establiments de restauració i estètica americanes s'anaven obrint a la ciutat. A banda de les pizzes, el pa d'all, els xampinyons i els nachos eren també molt apreciats.   
El personal del Chicago era molt animat i amable -als vespres era freqënt que es posessin a ballar entre ells i fins i tot amb la clientela-. El local era també idoni per a la celebració de festes d'aniversari, sopars d'empresa, de fi de curs i comiats de solters. A les festes infantils no hi faltaven els pallassos, mentre que les clàssiques de Halloween eren de les més celebrades. 
El 24 de maig de 2010 va tancar portes aquesta pizzeria tant diferent a les altres que hem conegut a la ciutat.
*2005.- Decoració típicament americana a l'interior del Chicago
*2005.- El tendal vermell del Chicago era el tret característic de la identificació externa del local.

dimecres, 23 gener de 2013

URINARI PÚBLIC DE PAGAMENT (1980's-2012)

*1990's.- Model de lavabo públic de carrer amb accés previ pagament, que es podia veure als carrers de Barcelona des de mitjans dels anys 1980's.


La història dels urinaris públics a Barcelona arrenca de finals del segle XIX amb les primeres vespasines d'ús exclussivament masculí. Més tard es va optar per soterrar aquests serveis principalment per evitar les males olors que produien a peu de carrer. Instal·lacions com les de la plaça Urquinaona, la plaça del Teatre o la de Ferrer i Cajigal davant la Facultat de Medicina de l'Hospital Clínic, n'eren tres exemples d'aquesta modalitat a les que s'accedia a través d'escales i disposaven de la presència d'una senyora -generalment d'edat ja avançada-, que s'ubicava exclussivament als femenins i que recollia algunes propines de les usuàries.
Als anys 1980's els labavos públics de carrer van donar un gir inesperat. Mentre s'anaven clausurant progressivament els soterranis, l'ajuntament va començar a instal·lar els primers lavabos de pagament en un model de cabina que ja funcionava a Paris, Londres i altres ciutats europees. L'usuari dipositava una moneda, tot seguit s'obria la porta automàticament i tenia accés exclusiu a l'interior. Al cap de quinze minuts la porta es tornava a obrir automàticament per evitar-ne usos indeguts. La carcassa de la cabina era de color crema amb clivelles verticals i la porta d'accés, situada en un dels extrems era corredera, metàl·lica i de forma arrodonida.
Aquests urinaris van començar a desaparèixer progressivament a partir dels anys 1990's i els últims exemplars existents eren situats a la plaça Sagrada Família, plaça de Gaudí i Parc Güell, orientats principalment als grups de turistes que visitaven aquestes obres d'Antoni Gaudí.
L'any 2012 varen ser definitivament substituïts per un nou disseny que reproduia el sistema de pagament.

diumenge, 18 novembre de 2012

FISTBAR!. Sant Pere Mitjà 5. (1987-1995)




La crònica dels bars de nit de la Barcelona de finals dels segle XX mai seria completa si no parés esment en el Fistbar!, un bar musical de petit format que va emergir cap a finals de la dècada dels 1980's al barri de Sant Pere prop de Via Laietana.
Inaugurat l'any 1987, el seu promotor i pare espiritual va ser Delfín, que diàriament mantenia viu l'ambient del local des de la barra. El Fist era situat davant mateix de l'antiga seu de l'Institut del Teatre i sorprenia agradablement per les seves parets argentades, estètica avançada i vanguardista i les moltes propostes de música que oferia. Era obert tots els dies de la setmana durant vuit hores i avançada la nit era habitual veure'l ple de gom a gom. 
Oriol Comas i Àngel Juez, que hi van passar durant els primers anys del local a fer inventari dels caus de nocturnitat més rellevants de la ciutat, varen descriure el Fist com un lloc en el que s'hi respira, a més de fum, idees sinistres i avantguarda.... el Delfín practica un somriure captivador i l'art de la conversació cultivada, dins de la seva xupa de cuir vermell, amb la seva arracada al nas. La parròquia, joves de barri, universitaris i tota la gamma dels alternatius, s'atapeeixen a la barra i beuen cervesa i whisky. Els altaveus escupen els últims ritmes de Londres, Amsterdam o Berlin.[1]
El Fistbar! de Sant Pere Mitjà 5, va tancar portes l'any 1995 i va tenir una curta segona etapa a Poblenou fins el 1998.

[1].- Oriol Comas. Àngel Juez. Nits de Bars. Edicions Parsifal. 1990.

divendres, 31 agost de 2012

METRO NEW WAVE / 666. Llull 145. Poblenou. (Anys 1980's)

 
 
 
Foto del perfil
 
En el mateix local on als anys 1970's hi hagué la discoteca pionera i convencional Giovane, l'evolució jovenívola i musical va portar en pocs anys a convertir aquell local en un nucli d'esbarjo ben diferent. El canvi estètic va ser radical i Metro New Wave primer i 666 després van exercir d'imans que atreien les tribus urbanes més radicals.
Metro apareixia cap a començaments de la dècada dels 1980's, mantenint bàsicament la mateixa estructura interior que l'antic Giovane. Però ben aviat va començar a ser un dels nuclis preferits dels joves adscrits al moviment punk. Per convicció i voluntat del clients, en part recolzada pels propis promotors, Metro esdevé aviat un temple llòbreg de brutícia i transgressió portada al límit, on sovint resulta dificil mantenir l'ordre i fixar la frontera entre el permès i el prohibit. Molts veins del barri recorden encara que passar de bon mati per davant del local suposava assistir a la contemplació d'un panorama postbèlic, corull d'inmundícia, farcit de tota mena de bruticia, on sovint no hi faltaven trossos de carn i visceres provinents de pollastreries i carnisseries que els punks més radicals portaven per organitzar les seves batalles campals presidides per aquella mena de veneració pel fàstic. Els incidents porten a  refundar el local que esdevé Metro New Wave  que es va orientar més cap al moviment  power pop, technopop i new wave.  
Amb el pas dels anys i dels incidents el local canvia de cara i adopta una nova personalitat connectada amb l'onada gòtica de pells blanques i rostres empal·lidits, ungles lacades rigorosament de negre i roba fosca amb proliferació de creus, amulets fúnebres amb cadenes i metalls resplandents. El nom del nou local és 666 amb una estètica interior allò més radical amb rengleres de nínxols a les parets, canelobres i calaveres per arreu i taüts que fan de taula, talment com si es tractés d'un cementiri o d'una fira funerària on famílies com els Monsters o els Adams s'hi haurien trobat d'allò més bé. A la pista de la planta baixa la marxa és imparable i sonen les músiques de grups com Siouxie & The Banshees, Sisters Of Mercy, The Cure o Parálisis Permanente.
No hi van faltar les actuacions en directe com el concert de The Chameleons al juny de 1985.
666 va tancar a finals dels 1980's, quan els seus promotors van optar per aprofitar l'aura olímpica i la popularitat creixent del barri que els portà o obrir el Psicòdromo al carrer Almogàvers.  
 
*1985.- L'entrada al concert de The Chameleons al 666. 
 
 

dissabte, 19 maig de 2012

TEATRE MALIC. Fussina 3. (1984-2002)


Una de les experiènces teatrals bercelonines més entranyables de finals del segle XX va ser la del Teatre Malic del carrer de la Fussina, just davant d'un dels laterals del antic mercat del Born. Era una sala de dimensions molt reduïdes, la qual cosa propiciava una  relació molt propera, directa i gairebé íntima, entre l'artista i l'espectador. L'aforament no passava dels 60 espectadors.
Va obrir portes al novembre de 1984 per una iniciativa de la Companyia de Titelles La Fanfarra fundada el 1976  i que encapçalaven Mariona Masgrau i Toni Rumbau. Aquest últim en va assumir la direcció artística a partir del 1992. Malic (el nom amb que varen batejar el petit teatre) era un dels personatges creats per La Fanfarra, un aventurer intrèpid que protagonitzà una gran part dels primers espectacles de la companyia.
L'activitat de la sala va compaginar els espectacles de titelles dels seus promotors amb altres espectacles teatrals i de varietats. El projecte alternatiu del Malic va rebre entre d'altres el premi Especial de la Crítica (1991), el Ciutat de Barcelona de Teatre (1992), així com un premi FAD (1993). A partir del 1993 va acollir anualment el Festival d'Òpera de Butxaca.
Després de 18 anys d'activitat aquest petit teatre alternatiu va tancar portes l'últim dia de 2002. La nova política teatral, que prioritzava els grans escenaris com el TNC o el nou Lliure del Mercat de les Flors, va comportar que els fundadors del Malic donessin el cicle d'aquest singular espai per tancat. El seu minúscul escenari havia vist passar noms com Carles Flavià, Xavier Albertí, Ángel Pavlovski o Magda Puyo.


Algunes de les obres i espectacles representats al Teatre Malic:

1990 (novembre).- Jo no em quedo per vestit sants (amb Esther Formosa)
1992 (octubre).- Con el culo al aire (Godoy)
1993 (octubre).- Violeta (de Josep Maria Carandell i Manuel Garcia Morante)
1994 (octubre).- La seva padrona (de Giovanni Paisiello per Joan Anton Sánchez)
1994 (novembre).- Extraña fruta (amb Myriam Mezières)
1995 (juliol).- Trinoceria
1995 (octubre).- La petita bufa (d'Albert Mestres i Jordi Rossinyol) 
1995 (octubre).- Cabaret per a la guerra de Bòsnia (de Manel Barceló)
1995 (novembre).- En Landsoldats Dagbog (de Jacob Draminsky)
1995 (desembre).-  Casting (d'Eduardo Diago)
1996 (octubre).- Resaca (de Pepe Sedón i Fran Pérez)

1999 (setembre).- Imprurrugapla (de Jordi Bonilauri per la companyia Cataclown)
2000 (gener).-  Mujeres al rojo vivo (de Edurne Rodríguez Muro)
2000 (gener).- Constantina, escúchame con los ojos  (d'Ana Maria Moix i  Mariona Masgrau)
2000 (maig).- Los pelones (d'Albert Espinosa i Enrique Jasanada)
2000 (setembre).- Shylock (de Gareth Armstrong per Manel Barceló)
2000 (novembre).- La lluna i la bruna (espectacle infantil de Cristian García Prats)
2001 (juny).- L'ós (de Chejov, per Enrique Jasanada)
2001 (juliol).- El gat negre (de Lluïsa Cunillé amb Xavier Albertí)
2002 (novembre).- Els contes de Sade (de Pau Guix i Enric Ferrer)
2002 (desembre).- Punk.snot.dead (de Rebecca Simpson) 
2002 (desembre).- Letícia (de Peter Shaffer)
2002 (desembre).- De tant que t'estimo (La Fanfarra. Espectacle de tancament definitiu del teatre)



diumenge, 12 febrer de 2012

CAMOA. Sala de Ball. Gran Via/Mèxic (1980-1994)

A començaments de la dècada dels 1980's, un allau de nous locals de ball va envair la nit barcelonina. Entre ells hi hagué un segment orientat als més grans, als amants del ball més veterans desitjosos d'escoltar els temes de tota la vida. En aquest grup varen dominar llocs com Imperator, Sutton, Marabú, Tango... Una de les sales de ball pioneres d'aquesta tipologia de locals va ser Camoa, situada al número 322 de la Gran Via, més enllà de la plaça Espanya, fent cantonada amb el carrer Mèxic.  
Camoa s'orientava clarament a públic que ja passava dels quaranta i que podia arribar perfectament als seixanta i escaig. Aurelio Moya (el mateix que uns anys després obriria Imperator) va ser l'artífex d'aquesta arrencada de "la sala més camp de Barcelona" (així figurava a la publicitat), que inicialment funcionava en sessions de tarda a partir de les 6 tots els dies de la setmana i les nits dels divendres i dissabtes.
Al local hi havia música en directe a càrrec de les orquestres Barcelona, Metropol, Paraíso i Oasis i amb una especial atenció a la salsa i les seves nombroses variants rítmiques. Tampoc hi faltaven les actuacions i espectacles d'humor i varietats. Manolito Royo, Teresa Guerra, José Herrerías i Ramon Capel foren alguns dels artistes que desfilaren per Camoa.
Entrada la dècada dels 1990's Camoa oferia entrada gratuïta al públic femení totes les tardes de dilluns a divendres i a tothom la nit del diumenge. Després de l'estiu de 1994 Camoa desapareixia per donar pas a Epoca, una sala de ball de similars característiques que va durar fins a finals del 1999.

diumenge, 8 gener de 2012

VIA WAGNER. Galeries comercials. (1985-1993)

Inaugurades el 15 de novembre de 1985, les galeries Via Wagner van ser un intent d'estendre la moda de les galeries comercials -un pas intermig entre la botiga convencional i el gran centre comercial- a la zona del Turó, un barri benestant tot i que amb molt ambient nocturn a causa de la gran concentració de discoteques. 
Les Via Wagner eren situades a la gran illa delimitada per Diagonal-Beethoven -Bori i Fontestà i Ganduxer al voltant de la plaça Wagner a l'interior de l'illa i acollia vora d'un centenar de petites botigues majoritàriament de moda on hi eren presents les millors marques.
A partir de 1992 el negoci va començar a anar a la deriva i les botigues tancaven progressivament. L'aspecte de les galeries era cada cop més lamentable. Una carta de la propietaria d'una de les botigues denunciava a la premsa moviments especulatius per obligar als pocs botigues que quedaven a deixar els negocis davant una pressumpta oferta de compra de tot el local. Al juny d'aquell mateix any les oficines de les galeries van ser destruides per un incendi provocat per un brètols que varen deixar pintades i destrosses. Aquest fet precipitaria definitivament el seu final, que va comportar una degradació progressiva de l'espai amb els locals tancats oferint un lamentable aspecte d'abandó.

*1992.- Curiosa carta al Director, publicada a La Vanguardia del 6 de febrer, en la que la propietària d'una de les botigues de Via Wagner advertia d'estranys moviments per obligar als botiguers a plegar.

Sigui com sigui, les Galeries Via Wagner, van seguir el camí de tantes altres sorgides durant l'època de la Barcelona preolímpica, que van tancar a conseqüència de l'èxit de les grans superfícies i centres comercials que anaven acaparant tot el mercat.
Les places de Wagner i de Joan Llongueres no van recuperar el seu esplendor fins a la seva reforma integral de 2011 executada arran de la construcció d'un aparcament soterrani.

dissabte, 10 desembre de 2011

STUDIO 54. Discoteca. Paral·lel 64. (1980-1994)


Una de les discoteques de més renom que ha tingut Barcelona al llarg dels anys va ser l'Studio 54 del Paral.lel. El nom evocava la mítica sala novaiorquesa, que va ser tan popular a finals dels anys 1970's i que concentrava cada nit als personatges famosos més importants que passaven per la ciutat dels gratacels.
L'Studio 54 barceloní va ser inaugurat enmig d'una gran expectació el 9 d'octubre 1980 sobre l'edifici que abans havia estat el Teatro Español. Un americà, de nom Mike Hewitt, va ser el promotor del projecte. L'empresari teatral Matías Colsada que era aleshores el propietari de l'Español va acceptar el repte de convertir l'antic teatre en una macrodiscoteca que tenia que marcar un abans i un després en la història d'aquests tipus de locals a Barcelona. 
Els principis van ser una mica decebedors. Hewitt va creure que Barcelona era com Nova York i que tota la jet set baixaria al Paral.lel sense problemes. Pero l'Studio 54 es va convertir en la disco de moda de la ciutat i l'èxit va acabar sent atronador, especialment a partir de l'any 1982 quan el DJ Raúl Orellana va agafar les regnes de la cabina. A l'interior tot era com un espectacle per als cinc sentits. Les plujes de confetti, globus i cotó, les canonades de fum, la immensa barra, Les gogós que ballaven frenèticament dins unes gàbies... Tot plegat concentrat en un al·lucinant espai de tres plantes coronat per un bar i uns ponts colgants que permetien gaudir d'una vista aèria general de tota la grandiosa discoteca sempre farcida d'un empatx de llum, color i efectes especials. Sovintejaven les actuacions en directe i les festes i celebracions de tota mena. L'aforament oficial del local arribava fins a les tres mil persones. Studio 54 va contribuir a donar vida al Paral·lel, una via que en altres temps fou sinònim de bullici nocturn i diversió assegurada i que als anys 1980's semblava sumida en una decadència galopant. Entre els molts concerts inoblidables que aquesta sala va oferir destaquen especialment els d'Ultravox, Depeche Mode, Spandau Ballet, Tina Turner, Duran Duran, Simple Minds i New Order.
Aquest conte de fades es va allargar fins al 1994, any en que la macrodiscoteca va ser venuda al grup Chic, per donar pas a un curt període en que s'anomenà Chic Studio i després Chic Gallery, però ja no era el mateix. Al setembre de 1996 el local fou semienderrocat mantenint només l'estructura de l'antic teatre. Quatre any més tard donà pas al restaurant-espectacle Scenic Barcelona, que ben aviat va derivar cap un intent d'establir-hi un macroprostíbul amb showgirls, que la pressió veinal, davant un alcalde Clos cada cop més impopular, va aconseguir aturar. La història més recent del lloc que ocupà Studio 54 és la de l'obertura del local teatral Artèria Paral.lel.

divendres, 30 setembre de 2011

DISTRITO DISTINTO. Avinguda Meridiana 104. (1984-1998)

Una de les discoteques de més anomenada de Barcelona durant la dècada dels 1980's va ser Distrito Distinto. La seva llunyania del centre i dels barris que tradicionalment absorbeixen l'oci i la vida nocturna  no va suposar obstacle perque des del primers dies de la seva obertura el local aplegués a una gran quantitat de noctàmbuls i amants de la nit. Encaixonat entre dos blocs de pisos de la grisa i ultraurbana avinguda Meridiana tocant al carrer Aragó, el local presentava dos nivells ben diferents i una terrassa esplèndida conformant un conjunt que el situava a les primeres posicions de les llistes de locals per acabar la nit. L'artífex d'aquesta fòrmula exitosa va ser Joan Guals que després es va dedicar al negoci hoteler.
El local va tenir una arrencada dificil, va ser objecte de multes i alguna clausura per no complir amb l'estricta normativa dels locals d'oci nocturns. Un dels elements singular del local era la seva austeritat que l'apartava de les tendencies dominants del disseny preolímpic a Barcelona. L'any 1990 els responsables de Distrito Distinto varen convocar un concurs de projectes per decorar l'espai al que es van presentar quaranta propostes de joves dissenyadors i arquitectes. Se'n van seleccionar sis i durant la resta de l'any varen anar canviant la fesomia del local.
Distrito Distinto va aconseguir atraure a gent del món de les arts, l'espectacle, la cultura i d'alguna manera va ocupar durant els seu temps el buit que havia deixat el Bocaccio d'Oriol Regàs després de tancar portes l'any. Per damunt de tot s'hi ajuntaven faunes noctàmbules de tota mena, gais i heteros, pijos i progres en una atmosfera de tolerància que el va col.locar entre els locals més inoblidables de l'època per tots els que en van ser asidus clients. Amb el pas dels anys Distrito Distinto va esdevenir l'after hour per excel·lència de la ciutat i fins al seu definitu tancament el seu ambient es va orientar majoritàriament al públic gai amb espectacles de transformistes i presència de drag queens.

*1988.- Postal de la Feria de Abril a Distrito Distinto.

dijous, 1 setembre de 2011

EL MEDIÉVOLO. Restaurant. Gran Via 459. (1982-2006)


Cap a començaments de la dècada dels 1980's i seguint un model ja assajat a la dècada anterior en establiments com La Bruxa Borracha o La Posada del Dimoni, va obrir a la Gran Via tocant a Calàbria el restaurant El Mediévolo.
Des de la mateixa entrada, que simulava l'accés a un castell medieval, fins a l'interior, decorat amb motius propis de l'època dels cavallers i els senyors feudals, el local permetia als clients passar una estona la mar de divertida, participant en una mena d'espectacle perfectament dissenyat. Per començar, una mena de pregoner donava la benvinguda als clients i els informava dels tres càrrecs que calia desenvolupar a cada taula: bodeguer, soper i cafeter. Aquestes tres funcions eren exercides pels propis clients als quals se'ls col.locava un cridaner barret  blanc de cuiner amb el càrrec escrit. D'altra banda, s'escollia també a la comtesa, que tindria cura de resoldre les queixes dels comensals. Tot plegat acabava amb una sessió de ball i danses medievals.
El Mediévolo va ser durant més de vint anys un clàssic a Barcelona per organitzar sopars de fi de temporada a nivell d'empresa o de grups d'estudiants i sobretot per celebrar-hi comiats de solter i soltera amb totes les altes dosis de disbauxa pròpies d'aquestes celebracions. Probablement mai va ser un lloc per a gourments o gent exigent de la bona taula, però sí un local per divertir-se i passar una bona estona en grup.

 

dissabte, 27 agost de 2011

MAS I MAS Bar. Marià Cubí/Sagués (1985-2007)



Fundat l'any 1985 per Joan Mas i les seves germanes Anna i Marta, aquest local, situat davant de l'Universal, un altre del establiments nocturns emblemàtics del barri Galvany, va convertir-se aviat en un punt de trobada de noctàmbuls il·lustrats i joves emprenedors del món de la cultura i el disseny. Periodistes com Quim Monzó, Ramon Barnils o Sergi Pàmies van trobar a la barra d'aquest petit local un microclima ideal per passar la nit i compartir les seves reflexions sobre la vida i el destí. També n'eren habituals dissenyadors com Josep Bagà o Chu Oruz.
El gener de 2007, després de reiterades queixes veinals a causa dels sorolls que produia el local, Joan Mas va decidir tancar-lo. Els incondicionals del Mas i Mas Bar van arribar a crear un grup a Facebook per recuperar el local, però davant la impossibilitat de ressuscitar-lo va quedar com un espai de nostàlgia per evocar els bons moments viscuts en aquest històric bas de copes, que va marcar l'arrencada de l'activitat empresarial de Joan Mas, un home que amb el temps, ha esdevingut un dels referents de la promoció musical i l'organització de concerts a Barcelona.


dimarts, 5 juliol de 2011

SISISI. Bar de copes. (1984-1996)

 

Un dels locals nocturn abanderats de la Barcelona del disseny que va emergir a mitjans dels anys 80's. El SiSiSi era situat als baixos de la casa Comalat, aquesta joia modernista de doble façana, la principal al número 442 de l'avinguda Diagonal i la posterior -molt més impactant per les seves formes- al carrer de Còrsega tocant amb Pau Claris.
L'estètica del local traspuava calidesa i serenor gràcies al treball d'interiorisme que va fer Gabi Ordeig, l'encarregat de resoldre el disseny del local en el que destacava la vistositat i elegància de les làmpares que penjaven sobre la barra. El responsable del mobiliari va ser Carlos Riart, un altre dels dissenyador del moment especialitzat en taules i cadires. Tot plegat conformava una munió de materials nobles i càlids, amb una barreja de llum i color que fomentava una atmosfera intimista. Completava la decoració del local l'estuc de les parets i un paviment artesanal de mosaic hidràulic.
Durant la seva existència el SiSiSi va acollir nombrosos concerts de musica en viu, va patir una tancada provisional el 1993 i després a l'any següent va tornar a obrir fins al 1996 que inicià un periode de canvis de nom i orientació fins esdevenir Distrito Diagonal.
  

diumenge, 1 maig de 2011

CINEMES CASABLANCA (1980-2011)


El dissabte 13 de desembre de 1980 es va obrir al públic el Cinema Casablanca als baixos del numero 115 del passeig de Gràcia, davant dels Jardinets. Es tractava de dues minisales decorades per Gisbert amb les butaques tapissades de tons groguencs i marrons i un aforament de 145 i 200 espectadors respectivament. La iniciativa va ser de la societat Els cines del Passeig de Gràcia i la gestió inicial de la programació va anar a càrrec de Círculo A, empresa cabdal en la projecció a Barcelona de pel·lícules i d'art i assaig -nom que rebien aleshores els films d'autor i de clientela cinèfila-.  
Cabeza borradora (Eraserhead) de David Lynch i el western mític Johnny Guitar de Nicholas Ray van ser els films escollits per al primer programa de les noves petites sales. El crític Jaume Figueras seria, durant prop d'onze anys, el responsable de la programació i el local va adquirir ben aviat un prestigi i una posicío preferent dintre de les sales de projecció cinematogràfica de la ciutat.

*1999.- El petit bar del vestíbul dels cinemes Casablanca es va anomenar inicialment Rick's Cafe, com el de la mítica pel·lícula de Michael Curtiz. Després es va canviar el nom per Bogart Cafè.

El desemble de 1991 el Casablanca va passar a mans de l'empresari Julián Mateos i en la seva darrera etapa les minisales passaren a dir-se Casablanca Kaplan i a ser gestionades pel Salomón Shang, un productor cinematogràfic que va aprofitar l'avinentesa per estrenar-hi les seves pròpies pel·lícules i va arribar a gestionar també la sala de l'antic Cinema Moderno -després Lauren- al carrer Girona, que durant uns anys va passar a anomenar-se Casablanca Gràcia. No obstant, el negoci no va reeixir i Shang va tenir que tornar a cedir la propietat. Aquest fet albirava ja un futur incert i difícil pels Casablanca de Passeig de Gràcia, que finalment van ser tancats a l'abril de 2011, amb un panorama ofegat pels deutes, la crisi econòmica i amb dues sales que no s'havien modernitzat suficient: butaques incòmodes, sonorització deficient i insonorització externa quasi nul·la (el soroll dels cotxes que circulaven per la Riera de Sant Miquel es podia escoltar perfectament durant les projeccions). La qualitat de la programació ja no era tampoc la mateixa d'aquells temps d'esplendor quan se n'encarregava Jaume Figueras. D'altra banda, la competència amb els Cinemes Verdi -indiscutible nucli cinèfil del barri de Gràcia- no era suportable pels Casablanca.  
Cisne Negro de Darren Aronofsky i el documental Hammada d'Anna Bofarull van ser les últimes pel.lícules projectades en aquest mític temple cinèfil barceloní, que a tots els amants del cinema ens serà dificil d'oblidar. Només ens queda una petita esperança de que el tancament sigui provisional i poguem retirar aquest article d'aquest bloc.

*2010.- El Casablanca en la seva última etapa, ja amb el cognom Kaplan afegit

diumenge, 24 abril de 2011

HUMEDAD RELATIVA Bar Discoteca (1986-2005)

Logotip de l'Humedad Relativa que combinava les dues inicials del nom del local.

Un singular i entranyable bar de copes - discoteca situat a la petita plaça Mañé i Flaquer al nucli antic de Sant Gervasi. Inaugurat el 1986, presentava una decoració freda i austera, que constrastava amb els grans dispendis en disseny propis d'aquella època preolímpica, quan la proliferació de bars de copes i nous locals  era una de les notes destacades de la vida nocturna de la ciutat. Es per això que va aconseguir una clientela fixa allunyada de l'entorn pijo-fashion tan en boga en aquells temps.
Fins a les 12:30 de la nit a l'Hume hi havia happy hour amb les consumicions més barates. Els temes de Los Planetas, Los Flechazos o Dinamita Pa Los Pollos sonaven habitualment. L'oferta de xupitos era força àmplia i hi destacava el canari (amb gust de plàtan).
El local obria a partir dels dimecres i va arribar a oferir de forma permanent concerts de música en directe els diumenges a la tarda, una proposta activa que va aconseguir generar una parròquia estable i fidel.  A mitjans dels anys 90's es pagaven 400 pessetes de l'època, amb consumició inclosa, per una entrada a aquests concerts. També s'hi havien organitzat campionats de futbolín i partides de billar.

*1995.- Un cartell anunciador dels concerts programats pels diumenges a les 20 hores del mes de febrer d'aquell any

dimarts, 5 abril de 2011

VIPS. Rambla Catalunya. (1982-2007)

 


L'èxit que històricament han tingut a Madrid les prop de 50 botigues Vips contrasta radicalment amb l'escàs desplegament dels establiments d'aquesta cadena a Barcelona.
No obstant això, el Vips que hi hagué al començament de la Rambla Catalunya (números 7-9), entre la Ronda Universitat i la Gran Via, mereix una especial consideració. Es tractava d'una botiga amb molta similituds amb  un drugstore clàssic, si bé no romania obert continuadament tota la nit. L'establiment destacava també per tenir molt gènere a la venda. Llibres temàtics i d'oferta, música, premsa, complements i regals de tota mena eren exposats en grans quantitats. Al fons del local, una cafeteria-restaurant permetia menjar alguna cosa o prendre alguna beguda. Uns anys després una pizzeria Gino's (el nom que tenen els restaurants de la mateixa cadena) soterrada i amb entrada directa des del carrer completava l'oferta gastronòmica. Cap a finals dels anys 90's el local va ser reformat i oferia un aspecte molt més ampli i lluminós, abandonant la imatge laberíntica dels primers anys. Una altra botiga Vips, al carrer Comte Borrell amb Avinguda de Sarrià, va tenir una existència molt més curta -gairebé efímera- cap a finals dels anys 90's, com també un altre al carrer Villarroel davant de l'Hospital Clínic. Avui aquesta cadena només disposa d'un restaurant (sense botiga) a la terrassa del centre comercial  Diagonal Mar.
Decididament - i no encertem a endevinar perquè- el grup Vips no va arrelar a Barcelona, però el record del de Rambla Catalunya, que va tancar el 19 de novembre de 2007, continua vigent per a molts noctàmbuls i habituals del centre la ciutat.