L'església de Santa Maria de Sants era la parròquia principal d'aquest municipi obrer agregat a Barcelona el 1897. Va ser començada a construir cap a 1820 al cim d'un petit turó, mentre al mateix temps s'enderrocava l'antiga església romànica que hi havia al costat. Finalment fou consagrada el 27 de maig de 1827 i davant d'ella s'estenia una esplanada avui coneguda com a plaça de Bonet i Muixí.
Destacava la seva torre octogonal que s'enlairava esvelta des del centre de Sants fins una alçària aproximada d'uns setenta metres. Era el més alt dels campanars de fora muralles fins a la construcció de la Sagrada Família. Disposava també de diversos edificis annexs entre els que destacava la rectoria.
1930's.- El campanar de Santa Maria de Sants, rera de la rectoria, en una imatge captada des de l'actual plaça d'Ibèria.
*1935.- Vista aèria del cimbori de l'església de Santa Maria de Sants
Durant el fets de l'estiu de 1909, coneguts com la Setmana Tràgica, els revoltats van intentar incendiar la parròquia sense èxit. El seu emplaçament al mig d'un barri obrer per excel·lència, poblat de classes proletàries que patien mancances, suposava un greu risc per la integritat del temple davant el creixent ambient revolucionari viscut durant el primer terç del segle XX.
*1935.- El campanar de Santa Maria de Sants amb els fanals de la plaça de Màlaga en primer terme (Foto: Arxiu Municipal de Sants-Montjuïc)
Els últims dies d'aquesta església estan inevitablement lligats a la figura de mossèn Josep Puig i Moliner. Aquest capellà tenia ja 72 anys quan al febrer de 1936, després de la victòria de les esquerres del Front Popular a les urnes, es va produir un segon intent de cremar l'església novament fallit. Només cinc mesos després, el 19 de juliol de 1936, un grup de militars va aixecar-se contra el govern legítim de la República. A Barcelona la sublevació feixista va ser derrotada al carrer, però el clima de violència que s'hi va viure va fer que les ires de molts es projectessin contra les esglésies. Santa Maria de Sants va ser, aquest cop sí, incendiada i pràcticament destruida.
Els últims dies d'aquesta església estan inevitablement lligats a la figura de mossèn Josep Puig i Moliner. Aquest capellà tenia ja 72 anys quan al febrer de 1936, després de la victòria de les esquerres del Front Popular a les urnes, es va produir un segon intent de cremar l'església novament fallit. Només cinc mesos després, el 19 de juliol de 1936, un grup de militars va aixecar-se contra el govern legítim de la República. A Barcelona la sublevació feixista va ser derrotada al carrer, però el clima de violència que s'hi va viure va fer que les ires de molts es projectessin contra les esglésies. Santa Maria de Sants va ser, aquest cop sí, incendiada i pràcticament destruida.
Només hi varen quedar les parets i l'alt campanar. Uns mesos després l'ajuntament va decidir enderrocar el poc que encara quedava dempeus. Al seu torn, mossèn Puig i Moliner va ser víctima d'una persecució implacable fins que el 15 de setembre d'aquell mateix any un escamot armat de milicians de la FAI el va detenir. A la nit va ser conduit fins a les portes del cementiri de Montcada on va ser afusellat.
Per a uns mossèn Puig i Moliner passarà a la història com un capellà col·laboracionista amb els sublevats que havia aplegat un important arsenal d'armes dins de l'església per lliurar-les als militars facciosos; per altres, en canvi, serà un religiós màrtir i innocent, covardament assassinat per un grup d'anarquistes fanàtics.
Acabada la Guerra Civil, en el mateix lloc s'hi va reconstruir la nova església de la parròquia de Santa Maria davant de la plaça de Màlaga (avui Bonet i Muixí).
*1936.- Imatge de les restes de l'església de Santa Maria, després de ser assaltada i cremada.
*1937.- Dues imatges de l'aspecte que oferia l'església de Santa Maria després de ser enderrocada a l'abril d'aquell any, quan ja només quedava dempeus part del campanar.
Buenas fotos. No tenía idea de su historia.
ResponEliminaGracias