RESTITUCIONS, RECUPERACIONS I RESURRECCIONS

dilluns, 5 de gener del 2015

CAL MANCO. Prostíbul. Portal de Santa Madrona 22. (1920's - 1938)


*1930's.- L'entrada al bordell del Manco al número 22 del carrer del Portal de Santa Madrona.

L'evolució del fenòmen de la prostitució al Barri Xino durant el primer terç del segle XX i fins a la desaparició de la Segona República, va ser meteòrica i presenta un conjunt de circumstàncies que el fan singular com a zona d'aquest sector sud del Raval on es concentrava el més gran nombre de negocis i serveis dedicats al conegut popularment com l'ofici més vell del món. Però al mateix temps fa palesa una gran diversitat pel que fa a les característiques de les cases de prostitució. En un extrem hi trobariem els bordells de categoria que ostentaven un reconegut pedigrí dins el sector amb uns preus allunyats de l'abast de tothom i visitats per les classes benestants i els forasters rics. Ens referim a casos com Madame Petit o La Sevillana. A l'altre extrem hi quedarien aquells altres locals que, sense deixar de ser un negoci rendible i d'èxit, eren freqüentats per sectors socials més humils amb dones que exercicen la prostitució en unes condicions de risc i perillositat per la salut pública i en àmbits i entorns impregnats de brutícia, misèria i pobresa material i d'esperit.
El bordell conegut com Cal Manco o Casa El Manco, situat al número 22 del carrer del Portal de Santa Madrona entre Migdia i Peracamps, va ser el més popular i visitat d'aquesta tipologia de prostíbuls de preus econòmics i condicions miserables. El propietari d'aquest local de mala vida era Rafael Salvà, que curiosament en regentava també un altre, només uns metres més enllà en direcció a la Rambla, de característiques ben diferents. Era una taverna tipica flamenca de nom Cal Manquet, que va viure el naixement artístic de la gran Carmen Amaya, mentre el cronista Sebastià Gasch quedava embaladit per les maneres que apuntava aquella jove gitaneta com a bailaora.  
Davant de Cal Manco els caps de setmana es formaven cues inacabables de clients delerosos d'aconseguir el favor sexual de pagament de les meuques del bordell. Paco Villar en la seva magnífica immersió per la història dels  racons del Barri Xino ha recollit [1] els testimonis de dos escriptors que amb un salt temporal entre l'un i l'altre de gairebé una dècada van tenir l'oportunitat (o el mal tràngol) de visitar Cal Manco i descriure el tipus de personal que s'hi movia així com algunes característiques de la seva miserable existència. 
Recollim només una petita selecció de fragments d'aquests testimonis reproduint el text literal amb el que van ser escrits:

Paco Madrid, al 1926 descrivia Cal Manco amb aquestes paraules [2]:

En la puerta una mujer gruesa con cara de hombre y los pechos caídos, con un cigarrillo y las nalgas desarrolladísimas, acaso por estar tantos años sentada en la misma silla de enea, sirve de portero (...) Alrededor de la gran sala hay una banqueta adosada a la pared forrada con hule rojo y lamentable (...) En el fondo una mesa de mármol y una pianola (...) La pianola funciona casi permanentemente. Las pupilas se encargan de ir pidiendo a cada cliente diez céntimos para darle marcha (...) Por los divanes hay seis o siete lupanarias gruesas, grotescas, absurdas, que no pueden inspirar pasión alguna a ninguna persona de sensibilidad y que son todavía la pasión de alguien. Hay campesinos con las manos callosas de mirada profundamente conmovida por la lujuria. De cuando en cuando pasa el Manquet que observa como funciona el negocio y mira a toda aquella gente con harta compasión.

Per la seva part, al 1933 Francisco Oliva feia aquestes consideracions sobre el famós bordell [3]:

La casa llamada del Manco es ya popular en Barcelona por ser la más acreditada en su género y al mismo tiempo las más económica. El dueño procura tener siempre a su disposición los más variados ejemplares de la fauna prostibularia. Una mujer vale tres pesetas y viene obligada a practicar el coito bucal solamente, en lo que algunas son destacadas maestras. (...) El salón es amplio, rodeado de divanes. En él hay una gramola que funciona mediante la introducción de una pieza de diez céntimos. Las mujeres corren de un lado para otro en camisa breve y transparente. Todas ellas fuman y parecen contentas de su suerte. Por cada hombre cobran tres pesetas  de las cuales deben entregar la mitad para la casa. Algunos sábados y domingos se calcula que desfilan por la casa cinco mil hombres, lo cual produce al dueño siete mil quinientas pesetas y generalmente la casa ingresa un mínimo de mil pesetas diarias.(...)
Todas ellas practican el safismo y generalmente sienten asco hacia el hombre al que solo ven a través del tipo que las ha perdido para dejarlas en manos de otros que forman cola y que por imperio de sus tres pesetas les exigen el máximum de asquerosidades. (...) Hay mujer de la casa El Manco que en día de concurrencia numerosa llega a masturbar con la boca hasta quinientos príapos. la operación la realizan indiferentemente, automáticamente (...) Son máquinas de provocar espasmos, insensibles al goce que proporcionan.

[1].- Villar, Paco. Historia y leyenda del Barrio Chino. Edicions La Campana. Barcelona. 1996
[2].- Madrid, Francisco. Sangre en Atarazanas. Ediciones La Flecha. Barcelona. 1926
[3].- Oliva, Francisco. Carne Cruda. La verdad sobre el Barrio Chino. Ediciones Adán y Eva. Barcelona. 1933.