CAN POC OLI. Finca i xalet. Carretera de Barcelona a Sarrià. (S. XVIII - 1951)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Finca rústica que s'estenia per la banda de muntanya de l'antic municipi de Les Corts de Sarrià tocant amb el de Sant Vicenç de Sarrià. El terreny era vorejat per l'antiga riera de Magòria i pel traç longitudinal de la carretera de Sarrià que, en substituir al camí antic per desplaçar-s'hi des de Barcelona, va alterar i reduir notablement la finca, que als inicis del segle XIX era propietat de la Congregació de Sant Vicenç de Paül. A partir de 1835 els terrenys van resultar afectats per la desamortització de Mendizábal i van passar a mans de l'Estat, que posteriorment els va subhastar resultant-ne adjudicatari Francesc Mumbrú i Bardas. Més tard passarien a Lluís Maria de Febrer que hi va acollir la Granja Avícola de Sant Lluís al 48 de l'antiga numeració de la carretera de Sarrià. L'any 1906 part d'aquests terrenys van ser ocupats per l'empresa francesa Compagnie pour la fabrication de Compteurs et material d'usines à gaz, altrament coneguda com Chamón y Triana Sociedad en Comandita, que hi va aixecar un conjunt de naus industrials cobertes amb volta catalana de maó pla.

L'element més recordat de l'indret va ser el seu xalet, que era el mas d'aquella antiga finca agrícola on es cultivaven verdures i hortalisses. Era una edificació amb baixos, pis principal i una segona planta que era visible darrera d'una de les porteries del camp de futbol de l'Espanyol, des que a l'any 1923 s'havia inaugurat als terrenys adjacents coneguts com La Manigua.  

*1930's.- Perspectiva dels terrenys de la finca i el seu voltant amb alguns dels elements que encara hi romanien en aquella època: El xalet (estel vermell), la fàbrica de comptadors Chamón S.C. (estel blau) i ja a l'altra banda de la Riera de Magòria, les instal·lacions esportives del Reial Club de Polo (estel verd). (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

El xalet de Can Poc Oli va ser testimoni de molts partits de l'Espanyol i no era estrany que durant el joc els trets a la porteria del gol sud impactessin sovint sobre les parets de la seva façana. L'edifici seria utilitzat durant molts anys com a vestidor dels equips que disputaven els seus partits al camp de Sarrià apart d'acollir la infermeria, les oficines i altres serveis del club entre els quals hi destacava la residència per a futbolistes solters. Al capdamunt disposava d'una àmplia terrassa amb bones vistes sobre el terreny de joc, que resultava idònia per als fotògrafs per recollir imatges dels partit. La finca i el xalet disposaven també d'una cisterna i una capella. De la seva cura i custòdia se n'encarregava la família Camarasa i posteriorment la família Bosch. 

*1920's.- Dues imatges del Xalet de Can Poc Oli darrera mateix la porteria del gol sud del camp de l'Espanyol. (Foto: B.Batlle Piera / Arxiu Històric de Les Corts).

*1933.- Entrenament al camp de l'Espanyol davant del xalet. (Foto: Carlos Pérez de Rozas)

A l'any 1951 l'Espanyol va decidir ampliar el camp afegint-hi noves graderies i una de les parts afectades va ser el gol sud, la qual cosa va propiciar l'enderroc de l'històric xalet en acabar la temporada 1950/51. Finalment la nova graderia sud seria inaugurada l'11 de novembre d'aquell any. 

LA MONTERA. Cafè-Restaurant amb Cinematògraf. Plaça Espanya (1900-1920's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER

Local situat a la Plaça Espanya davant mateix de la Plaça de Toros de les Arenes a l'indret conegut com la Vinyeta just on arrencava el carrer Tarragona, el Cafè La Montera va començar a atraure els amants i aficionats als toros, amb un nom del local que evocava inequívocament l'ambient taurí, que ben aviat es començaria a respirar en aquella zona arrel de la inauguració de la nova plaça el dia de Sant Pere de 1900. Ja durant les obres d'edificació de Les Arenes, Joan Montané, un petit fabricant de caixes de cartró i fusta establert a Sants, va tenir la bona pensada de comprar el magatzem de vins Cal Duran i dividir-lo en dues parts amb la idea d'instal·lar-hi dos establiments separats [1]. Així s'explica l'origen de La Pansa i del Cafè de La Montera, que van ser inaugurades el dia 29 de juny de 1900 coincidint amb l'obertura oficial de la Plaça de Les Arenes. Montané va imposar als arrendataris dels locals una doble condició: A La Pansa només s'hi serviriren cafès i begudes mentre que a La Montera únicament menjars [2]. A aquesta parella de locals s'hi afegiria uns mesos després l'anomenat Al Canto ja a la cantonada amb Creu Coberta, al costat del primer cinema Boheme.  

A La Montera no solament s'hi servien menjars sinó que ja des del inici de la seva activitat s'hi van programar diverses varietats, especialment concerts dirigits pel mestre Duran amb actuacions del pianista Regàs, del violinista Peyrats i del cor humorístic La Trompeta. 

*1900.- Primers anuncis de La Montera publicats a La Publicidad al mes de juliol d'aquell any (Font: ARCA / La Publicidad)

*1901.- Un anunci de la fàbrica de Joan Montané primer propietari dels locals del Cafè La Montera i de La Pansa. (Font: Anuari Riera 1901). 

*1902.- Notícia de la participació dels establiments de la Plaça Espanya en l'envelat del centre de la plaça. Cal destacar que l'espai no s'identificava encara com a Plaça d'Espanya sinó com Esplanada de la Creu Coberta. (Font: ARCA/ Diari La Publicitat. Edició del 22 de setembre)

Des de ben aviat, La Montera va generar una activitat social molt rica gràcies a la gran sala de què disposava al seu interior, la qual acabaria oferint projeccions cinematogràfiques i funcionant amb regularitat com a cinematògraf.  

El 1904 La Montera va comptar amb una efímera pista de patinantge pròpia. D'aquest skating se'n parlava a la publicacio esportiva Los Deportes.

*1905.- L'afició a patinar començava a créixer a la Barcelona d'aquells anys i La Montera, segons consta en aquesta publicació va comptar amb el seu propi skating, que no obstant, va durar poc, (Font. ARCA. Revista Los Deportes 7.1.1905)  

També era habitualment la seu dels actes organitzats per la Unió Federal Nacionalista Republicana d'Hostafrancs. 

*1905.- Anunci publicat al diari La Publicidad durant els mesos de maig i juny d'aquell any on s'oferia en arrendament la sala d'actes de La Montera. L'anunci a diferència de l'anterior, ja identifica la Plaça Espanya amb el seu nom. (Font: ARCA).

*1910.- La Montera va acollir sovint actes de les comissions santsenques i hostafranquines per l'alliberament dels presos de les revoltes de la Setmana Tràgica. (Font: ARCA/ Diari La Publicitat. Edició del 9 de juny). 

*1910.- Relació de quantitats ingressades en les captes Pro-presos. Entre elles la del míting celebrat al cinematògraf de La Montera (Font: ARCA/ Diari La Publicitat. Edició del 8 de juliol). 

*1910.- Convocatòria als socis de la Unió Federal Nacionalista i Republicana d'Hostafrancs per assistir a la inauguració del monument al Doctor Robert de la Plaça de la Universitat. (Font: El Diluvio. Edició del 13 de novembre /ARCA).

                         

*1910's.- Una imatge de la plaça Espanya amb una notable animació al voltat de la plaça de toros. Al fons a l'esquerra de la imatge s'hi pot veure el Cafè de La Montera

Com anècdotes esdevingudes al cinematògraf de La Montera, la premsa de l'època va destacar la caiguda d'una nena des del pis superior a la platea de la sala (1910), així com de l'agressió a la noia de la taquilla del cinema (1914). 

*1910.- El Diluvio. 31 d'octubre.  (Font: ARCA)

*1914.- La Publicidad. 6 d'abril. (Font: ARCA)

*1913.- Anunci a La Vanguardia de la venda del cinema La Montera. (Font: ARCA)

Durant la dècada del 1920's, el Cafè La Montera acabaria essent absorbit per La Pansa que es va expandir fins a la cantonada amb el carrer Tarragona ocupant per tant el seu local. 

-----------  

[1].- Lladó Figueras, Josep Maria i Cuello, Ramón. Memorias anecdóticas del Bar La Pansa I. Sans! octubre de 1956

[2].- Villar, Paco. Barcelona, Ciutat de Cafès. Viena Edicions. 2013 

CINZANO. Fàbrica de vermut. Provença 686 (actualment Múrcia/Biscaia). (1926-1966)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ALFRED PUIG

La marca de vermut italià Cinzano, històricament en competència sempre estreta amb la germana i també torinesa Martini Rossi, va obrir fàbrica a Barcelona el dia 6 d'octubre de 1926. El lloc escollit per enlairar la seva indústria va ser a l'antic municipi de Sant Martí de Provençals en un sector que quedava a cavall entre els barris del Clot i Navas.

Aquell indret estava aleshores escassament urbanitzat i l'adreça que va veure emergir la nova fàbrica quedava identificada amb el número 686 del carrer Provença fent cantonada amb Lope de Vega. La fàbrica ocupava aproximadament una quarta part de la superfície de l'illa Provença / Espronceda / Mallorca / Lope de Vega i quedava delimitada també pel vell Torrent de la Guineu que travessava l'esmentada illa en direcció cap al Poblenou i el mar. [1].

La inauguració va ser recollida per la premsa que destacava la presència de militars de l'Armada italiana present a Barcelona. També hi foren presents el delegat a Barcelona de la companyia de pneumàtics Pirelli i el director del Banco di Roma entre d'altres.  

*1926.- Crònica a les pàgines del diari La Publicidad de l'acte de inauguració de la fàbrica Cinzano.

*1930.- Un dibuix del frontal de la fàbrica Cinzano al xamfrà Provença/Lope de Vega de Sant Martí de Provençals en un estoig d'escura-dents de l'època.

*1932.- Emplaçament de la Fàbrica Cinzano sobre un planell municipal de l'epoca, quan alguns carrers transversals de l'Eixample (Rosselló, Provença, etc.) arribaven més enllà de la Meridiana. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya).

*1950's.-  Comparant aquest plànol amb l'anterior, podem veure com a partir de l'etapa franquista, els carrers de l'Eixample Còrsega, Rosselló i Provença van esdevenir Josep Estivill, Palència i Múrcia respectivament més enllà de la Meridiana. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya - Cliqueu sobre el plànol per ampliar-lo).

Amb l'arribada del franquisme la cantonada Provença/Lope de Vega, on hi havia la fàbrica, es va convertir en Múrcia/Biscaia arrel dels canvis en el nomenclàtor de carrers. A partir de 1955, Cinzano S.A. va instal·lar la seva planta de producció principal de Catalunya a la població de Vilafranca del Penedès. Els responsables de la companyia consideraven el vi d'aquella comarca com el més adequat per l'elaboració del vermut. Des d'aleshores, la fàbrica del barri de Navas va començar a perdre protagonisme i només va romandre dempeus fins entrada la dècada dels 1960's. Fou aleshores quan l'antiga fàbrica va ser enderrocada per aixecar un edifici d'habitatges, projectat per l'arquitecte Antoni de Moragas, en un barri que demogràficament començava a créixer exponencialment. [2]

*1970.- Curiosa promoció publicitària dels pisos del bloc projectat per Antoni de Moragas a l'espai que va deixar lliure la fàbrica Cinzano. (Font: ARCA / El Noticiero Universal)

Enllaços d'interès:

[1].- Corominas i Julián, Jordi. Web catalunyaplural. L'illa de la Cinzano.  https://catalunyaplural.cat/ca/lilla-de-la-cinzano-i/

[2].- L'edifici d'habitatges d'Antoni de Moragas que va rellevar la fàbrica Cinzano al barri de Navas. https://beteve.cat/cultura/antoni-moragas-navas-arquitectura/

CHEZ MARIA DOLORES. Sala de Festes. Discoteca / MONTPARNASSE. Cafeteria. Balmes 368. (1966-1977)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

Cap a mitjans dels anys 1960's l'eix format pels carrers Muntaner, Balmes i Ronda del General Mitre al barri de Sant Gervasi va començar a donar senyals de voler convertir-se en un nou sector de centralitat de l'oci nocturn. L'obertura de locals com Bocaccio, Le Clochard, El Papagayo o la boîte George V així ho confirmaven. D'altra banda, l'oferta es va complementar amb  l'obertura de diverses sales de cinema molt apreciades pels cinèfils de l'època (ABC, Atenas i un anys després Ars). En aquest context va aparèixer un nou local que incloia cafeteria (Montparnasse) i sala de festes (Chez Maria Dolores) 

Era situat al número 368 del carrer Balmes, als baixos de l’edifici Schmidt, una construcció règia d’estil monumentalista, també anomenat noucentista de postguerra, tant propi dels primers anys del franquisme. Aquest edifici era coronat per una vistosa cúpula nervada de pissarra i va ser projectat per l'arquitecte Francesc de Paula Nebot i Torrnts (1883-1965) i construït a l’any 1949 a la cantonada amb la Ronda del General Mitre. 

L'edifici Schmidt a la cantonada Balmes/Mitre.

El local, com es desprèn del seu nom, estava vinculat a la figura de la cantant María Dolores (Maria Dolores Tapia Sánchez) una cordovesa afincada a Barcelona després d’haver viscut una etapa parisenca. La seva discografia presentava diversos temes, alguns de versió en castellà de cançons franceses. Mai va aconseguir però, un reconeixement i una popularitat generalitzades. Al 1967, només un any després de la seva obertura, ja va ser reformat en profunditat per donar-li un aspecte més elegant i al 1969 s'hi va instal·lar una nova pista de ball lluminosa.

 *1965.- Cobertes de dos discs de María Dolores 

María Dolores y sus flamencos

Si ens atenim a com es presentava el local a la publicitat, Chez Maria Dolores va tenir diversos formats al llarg de les seves dues dècades d'existència (ball-estéreo club, saló de te, sala de festes i finalment discoteca) 

*1969.- Algunes actuacions d'aquell any a Chez María Dolores.

A banda de les actuacions de  la pròpia Maria Dolores, sovint acompanyada dels seus flamencos, per l'escenari del local van desfilar importants noms del món de l'espectacle del moment com Pascal Danel, Salomé, Paco Michel, Ennio Sangiusto, Los 3 Sudamericanos, Peret, Los Guacamayos, Los Hermanos Calatrava, Cassen, Antonio Machín, Julio Carabias, Santiago Ausó, Robert Jeantal, Santi Sans, Dyango, Los Ídolos, José Guardiola, Dodó Escola, Juanito Segarra, entre d'altres.

Avançada la dècada dels 70's el local va entrar en progressiva decadència fins que va desaparèixer cap al 1977.

BUDAPEST. Ball d'estiu. Sala de Festes i Restaurant. Final de la Diagonal. Esplugues. (1948-1954)

 MIQUEL BARCELONAUTA   

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER

Inaugurat el 22 de juny de 1948, el Budapest era un local a l'aire lliure amb quatre pistes de ball, que venia a complementar la ja nombrosa oferta de balls d'estiu que durant la postguerra es van desplegar per la zona alta de la Diagonal, freqüentada habitualment per una clientela benestant i aburgesada. El nom del local va passar de Club Budapest en la seva etapa inicial a Jardines Budapest quan ja era un local obert durant tot l'any, per acabar com a a Restaurant Budapest en la seva última temporada.

La seva ubicació era al final de la Diagonal, ja dins del terme municipal d'Esplugues de Llobregat, i des d'allà es podia contemplar una extraordinària vista de la ciutat. Al desembre del 1952, els Jardines Budapest van acollir la celebració del Día del Autógrafo, un esdeveniment organitzat amb la revista de cinema Fotogramas. que aplegava a personatges populars del món de l'espectacle en un ambient idoni que feia les delícies dels col·leccionistes d'autògrafs.

*1948.- Dos anuncis de la primera temporada d'estiu del Club Budapest correponents a les revetlles del mes de juny d'aquell any (Font: ARCA / El Noticiero Universal)

*1949.- Anunci del local, ara ja  identificat com a Jardín, convidant a veure com es fa de dia amb un bon pà amb tòmàquet amb pernil. (Font: ARCA / El Noticiero Universal) 

*1951.- Amb el nom del local simplificat ja només a Budapest, aquest era l'anunci de la revetlla de Sant Joan d'aquell any. (Font: ARCA / El Noticiero Universal). 

*1952.- Anuncis del Día de l'Autógrafo que organitzava la revista Fotogramas al Budapest precedit del nom Jardines. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les).

*1953.- Al mes de juny d'aquell any el Budapest esdevenia també restaurant amb una nova direcció del local que el vinculava al Restaurant Estrella del carrer Aragó/Muntaner.  (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

A partir de l'estiu de 1954 la història del Budapest va quedar enrere i el local es va transformar en el restaurant Las Acacias, que amb el pas del temps i la reforma i ampliació de l'edifici esdevindria el popular restaurant Los Tres Molinos. 

KESSLER GALIMANY. Pastisseria. Carrer de Sants 53. (1950-2024)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Una de les pastisseries més emblemàtiques de la història del barri de Sants, la confiteria Kessler Galimany ocupava els baixos del número 53, en una de les cantonades de l'eix comercial del carrer de Sants amb el carrer Cros. Havia estat fundada el 1950 per Teresa Kessler i Josep Galimany, que havien contret matrimoni just aleshores. La botiga escollida va ser al mateix local que anteriorment havia ocupat pel l'antic Forn de Pa de Cal Pere Brut, una altra institució al barri que despatxava pa als santsencs i hostafranquins des del segle XIX. 

Kessler Galimany va adquirir amb el pas dels anys la fama d'una de les millors confiteries del barri on era frequënt encarregar-hi els pastissos de les celebracions familiars. El negoci va passar a la segÑuent generació i des de l'any 2001 es complementava amb el Sweety, un espai de cafeteria- degustació instal·lada al número 3 del carrer Cros a la finca adjacent al forn de pa. Aquest negoci, dirigit per Judith Galimany néta del fundador, va sobreviure al tancament de la pastisseria, que amb la pandèmia del Covid-19 havia passat un dels moments més difícils. Com a nota curiosa, cal destacar també que a l'any 2017, el caràcter emprenedor de la família va portar a la creació d'un Escape Room a la vorera d'enfront al carrer del Cros número 4  [1]. 

Joan Galimany, fill del fundador de la botiga, expressava al març de 2024 les dificultats que travessava el negoci amb els nous impostos i requeriments, cada cop més rigorosos, de les normatives municipals. Una conjuntura que afavoria l'establiment de negocis de franquícia i que a la vegada enterrava els negocis històrics i de proximitat al barri.

El dia 3 d'abril e 2024, la pastisseria va tancar portes per sempre després de 74 anys al servei dels veïns del barri.

*2020's.- La pastisseria Kessler Galimany en els seus últims anys.

____________

[1].- Escape Room de Kessler Galimany.

Enllaç : https://unicornsonfire.wordpress.com/2017/12/06/kessler-galimany-lobrador/

ZARZAPARRILLA 1.001 (1958 -1960's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS

A la tardor de 1958 les planes dels principals periòdics de la ciutat anaven plenes d’anuncis d’un nou producte. Era una beguda refrescant que es presentava amb el nom de Zarzaparrilla 1001 i que era derivada de la cola. En realitat es tractava d’una alternativa nacional a la tradicional Coca-Cola, el popular refresc d’orígen nordamericà que havia aconseguit ja grans quotes de mercat des de la seva arribada generalitzada a Espanya a l'any 1953.

*1958.- Un anunci de Zarzaparrilla 1001 al programa d'actes de la festa major del barri de  Sant Andreu de Palomar  

Zarzaparrilla 1001 arribava doncs al mercat amb el clar objectiu de demostrar a la societat de l'època que es podia disposar d'un refresc, fet a casa, capaç de plantar cara a la Coca-Cola, que aleshores només tenia una discreta competència amb Pepsi-Cola. A nivell publicitari, el nou refresc autòcton es presentava envoltat d’una aura patriòtica, fomentada i aplaudida pel règim, que destacava en tot moment el caràcter espanyol del producte i el seu preu més econòmic. Un dels eslògans publicitaris era "1001, el capicua de la simpatía española".

*1958.- Un anunci promocional del producte que es difonia a les sales de cinema amb una manera molt curiosa de presentar els components del refresc.

*1959.- La publicitat negava l'exotisme del producte utilitzant imatges escapçades d'animals i refermant així el seu caràcter espanyol. 

1001 es presentava al públic en un doble format. D'una banda, en un petit botellí de 200 cc. per al consum immediat i personal similar al de Coca-Cola. D'altra banda però, es podia adquirir també en versió d'ampolla d'un litre similar a les gasoses habituals amb tancament hermètic per evitar l’esbravament del refresc. L'empresa que el fabricava i comercialitzava era BECAMSA (Bebidas Carbónicas Mundiales Sociedad Anónima), una companyia catalana amb domicili social al tercer pis del número 50 del carrer Pelai.

*1960.- L'empresa barcelonina BECAMSA era la productora de Zarzaparrilla 1001 i d'altres refrescos de l'època com Sinalco. Publicitat amb felicitació dels nadals. (Font: todocolección.com) 

*1959.- Una convocatòria de la Junta d'Accionistes de BECAMSA al seu local social del carrer Pelai 50, publicada al BOE núm. 68 d'aquell any.

El component bàsic d'aquest producte era una barreja d'arrels de la sarsaparrilla, una planta també coneguda amb el nom d'aritjol, cola, sucre, mel i aigua. Tot i que l’experiència en el mercat de Zarzaparrilla 1001 va tenir un notable èxit en els seus primers anys, Coca-Cola no es va quedar amb els braços creuats i algunes són les hipòtesis, mai confirmades, d'estratègies de la poderosa companyia nordamericana per deixar en fora de joc al seu modest rival. El 1965 abandonava la fàbrica del carrer Almogàvers i inaugurava la planta embotelladora de Cobega a La Verneda i ja havia llançat al mercat la Coca-Cola doble en envàs de 400 cc. No obstant, sembla que va ser la descoberta d'un component anomenat safrol en la fórmula de la Zarzaparrilla 1001, el fet que va accelerar el final d'aquest procés. Aquest component havia causat perjudicis en ratolins i es va considerar que era cancerigen [1]. Això va començar a representar el final del producte mentre que Coca-Cola continuava el seu camí i encara trigaria uns anys més a presentar la sortida al mercat del seu envàs d’un litre amb tap de rosca. 

* Video Recordando la bebida 1001 (Font: TeleTick) 

____________

[1].-  La zarzaparrilla nos enredó (Azucena Sanpedro) 

https://azufactorianatural.com/2023/10/03/la-zarzaparrilla-nos-enredo/