MIQUEL BARCELONAUTA
Agraïments a ENRIC COMAS I PARER
A la dècada dels 1860's, l'atracció i la curiositat per la cultura japonesa ja s'havia començat a fer palesa a Barcelona i el Teatre del Liceu, reobert al 1862, un any després de l'incendi, havia acollit algunes representacions d'artistes de l'orient llunyà. També al Principal havien actuat al novembre de 1864 un grup d'acròbates xinesos. De fet, aquell Liceu resorgit de les seves pròpies cendres, era molt més popular i allunyat del caracter elitista que la burgesia catalana li va imprimir cap a finals de segle. Als programes d'espectacles s'hi barrejaven les peces cultes d'òpera amb d'altres més orientades al gran públic, que incloien màgia, saltimbanquis, acròbates o espectacles màgia i pantomima.
El 1868 l'Imperi del Japó va encetar el període Meiji, caracteritzat per una obertura que va abocar el país a donar-se a conèixer per tot el món i especialment a Europa i Amèrica del Nord on les seves grans ciutats començaren a rebre visites de companyies d'artistes japonesos. Aquell mateix any, el 2 de setembre, la Companyia Imperial Japonesa va arribar per primer cop a Barcelona i va fer un seguit d'actuacions al Liceu que van ser recollides i elogiades a la premsa després que els artistes i acròbates s'allotgesssin a l'Hostal de los Caballeros. [1].
Onze anys després, la cantonada muntanya/Llobregat de la Rambla de Catalunya amb la Gran Via s'havia començat a caracteritzar per ser un indret propi per a l'exhibició d'espectacles vinguts de terres llunyanes. Allà hi havien estat anteriorment les exhibicions de feres salvatges del Mr. Bidel i el 1879 s'hi va establir una nova instal·lació amb el cridaner nom de Grandioso Pabellón Japonés. En realitat es tractava d'un espectacle de circ, que convé no confondre amb el posterior Pavelló Imperial Japonès que es va instal·lar dos anys després, al 1881, al mateix carrer de les Corts tocant a Passeig de Gràcia.
La nit del 12 d'agost de 1879 van començar les funcions al Grandiós Pavelló Japonès, sovint identificat com Gran Pavelló Japonès o simplement com a Pavelló Japonès. Les cròniques a la premsa de l'època ens el presenten com una mena d'envelat de forma circular amb grans vents o suports per aguantar tota l'estructura i capaç per a reunir a més de 1.500 persones. En resum, una mena de circ decorat amb motius orientals.
L'interior del pavelló era tot entapissat amb unes poques files de butaques i cadires. Al darrera d'aquestes localitats preferents s'estenia l'amfiteatre i les graderies amb l'entrada general, que es va posar a la venda al preu de tres rals. L'estructura va ser força criticada a la premsa pels problemes de visió i ventilació que comportava. D'altra banda, la calor sufocant, pròpia d'aquelles mesos d'estiu, va ser també un element d'incomoditat que van haver de suportar els assistents.
Les limitacions descrites no van impedir però, l'èxit dels espectacles, que es realitzaven a les 20:45 del vespre amb segones funcions especials de tarda els diumenges i festius a les 15:30 hores.
L'equip d'artistes orientals era integrat per 12 acròbates japonesos, tot i que al pavelló hi actuaren també artistes francesos de la família Martin i les germanes Foucard (Nathalie, Léontine i Blanche), que acapararen l'atenció de la funció i els aplaudiments del respectacle amb els seus exercicis amb la corda vertical, anelles i trapezi. Mr. Foucard, el pare de les tres noies, havia estat monitor del Príncep Imperial.
Malgrat la seva curta estada (del 12 al 24 d'agost) a la ciutat, l'experiència del Grandiós Pavelló Japonès constituieix una pàgina destacada en la història de l'arribada d'artistes orientals a Barcelona. Com s'ha apuntat abans, aquesta neixent vinculació amb l'art i la cultura japonesa tindria la seva continuïtat, només dos anys després, amb la instal·lació molt a prop d'allà del Pavelló Imperial Japonès (1881-82) promogut per Carles Maristany.
