CICLORAMA DE CANALETES (1863-1864)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i JOANA FRANCÈS

Els ciclorames eren en realitat un conjunt de panorames disposats sobre una base circular, que permetien a l'espectador anar resseguint les diferents vistes exposades fins a completar el cercle. El que va obrir l'òptic Andreu Carlí al començament de la Rambla va ser uns dels més exitosos en aquells primers anys d'aparició d'aquest tipus d'atraccions [1]. Va estar actiu durant dues temporades (1863 i 1864) i va presentar un total de quatre exposicions amb canvis de vistes, que van concentrar l'admiració del públic en aquell punt proper a la futura Plaça de Catalunya.  

L'obertura del ciclorama de Canaletes es va produir el 25 de juliol de 1863. El seu emplaçament, d'acord amb el que va publicar la premsa de l'època, era al costat del desaparegut portal d'Isabel II (1843-1860) sobre el terreny de l'últim solar de la Rambla de Canaletes que era registrat amb el número 15 i que havia coincidit amb l'última de les recentment enderrocades torres de Canaletes que formaven part de la muralla. L'espai correspon a la cantonada amb el carrer de Pelai i seria ocupat amb el temps amb la Casa Francisco Oliva.

El nombre de panorames que s'hi van exposar va ser considerable. En la seva primera exposició (juliol de 1863) hi destacaven les vistes de les muntanyes suïsses nevades prop de Berna; una altra de Lisboa durant les festes del casament del rei de Portugal amb la princesa de Saboia; i finalment una de Varsòvia sobre les festes de la coronació de l'emperador Nicolàs.

El promotor i propietari del ciclorama era Andreu Carlí, un acreditat òptic amb avançats coneixements pel que fa a l'ús de les lents per aconseguir efectes d'ampliació de les imatges. Carlí ja havia exhibit anteriorment aquests panorames a Madrid i Lisboa entre d'altres ciutats europees.

*1863.- Retall del diari La Corona de 26 de juliol d'aquell any, dia posterior a l'obertura del Ciclorama de Canaletes que ens permet fixar la data exacta de la seva inauguració (25 de juliol de 1863). (Font: ARCA). 

*1863.- En aquest retall de La Corona, en la seva edició del mateix dia de l'obertura del ciclorama (25 de juliol), es feia també esment a l'exposició al ciclorama de la imatge d'una nena de dos caps i un sol cos provinent de Grècia. (Font: ARCA).

*1863.- L'èxit del Ciclorama de Canaletes va ser notable, amb una gran afluència de públic. Així ho explicaven a La Corona del dia 27 de juliol. (Font: ARCA).

*1863.- La Corona del dia 4 d'agost situava el Ciclorama d'Andrés Carlí al número 15 de la Rambla de Canaletes. (Font: ARCA) 

*1863.- Amb l'arribada de les calors de l'estiu, Carlí es va veure obligat a facilitar l'entrada d'aire al local per combatre la calor sufocant,  (Font: La Corona del dia 16 d'agost / ARCA).

En la segona exposició, que va tenir lloc a l'octubre de 1863, el nombre de panorames presentats al públic va arribar fins a quinze. 

*1863.- Obertura de la segona exposició a l'estiu de 1863. (Font: La Corona / ARCA).

*1863.- Aquella segona exposició del Ciclorama de Canaletes es va clausurar a finals d'octubre. (Font: La Corona del 21 d'octubre /ARCA).

A l'any següent 1864, Andreu Carlí va tornar a activar el Ciclorama al mateix lloc des de començaments de l'any amb dues exposicions més. Aquella nova temporada presentava vistes estereoscòpiques de les ciutats de Roma i Trieste i com a novetat incorporava també un petit negoci de venda de petits microscopis per a ús familiar. L'atracció va obrir seva quarta i darrera exposició a començaments de maig. Al mes de juliol hi va exhibir un microscopi solar acromàtic del que ell mateix donava les explicacions tècniques al públic. El ciclorama va estar actiu fins al 7 d'agost i posteriorment aquell mateix estiu hi ha notícies d'un altre instal·lat al Prado Catalán.

*1864.- Retalls de premsa del juliol d'aquell any anunciant el tancament de la quarta i darrera exposició d'estiu al Ciclorama de Canaletes. (Font: La Corona / ARCA).

_________

[1].- Entre els primers panorames documentats a Barcelona hi destaca el Panorama Universal, obert l'1 de juny de 1848 al número 8 del carrer Ciutat i el Panorama Óptico Universal, de l'òptic Dalmau, del desembre d'aquell mateix any. Aquest ultim panorama estigué actiu fins al 1851 al carrer Ferran 51 (després 4). De l'any 1851 es també la notícia d'un panorama del Mississippi exhibit al Gran Teatre del Liceu.

EL AGUILA. Primers establiments de la sastreria. Plaça de la Verónica 2 (1852-1855) i Plaça Real 13. (1855-1925)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Abans de la seva consolidació com a grans magatzems a la Plaça de la Universitat / Pelai, El Águila va viure la seva naixença a Ciutat Vella i els seu creixement a la plaça Real. Dues van ser les primeres seus d'aquest negoci que ben aviat estendria les seves sucursals per moltes capitals espanyoles. La seva primera localització va ser al voltant de 1852 al número 2 de la Plaça de la Verònica, on es creuen els carrers d'Avinyó i d'Arai, allà on anys més tard s'aixecaria l'edifici del borsí, després Escola d'Arts i Oficis. Aquella placeta va ser el lloc on Pere Bosch i Labrús (1827-1894) [1], un emprenedor comerciant besaluenc format a Girona i traslladat de jove a Barcelona, va fundar una sastreria que s'anunciava inicialment com a un basar o magatzem de prendas hechas amb el nom comercial de El Águila.

Pere Bosch i Labrús

*1852.- Un dels primers inserts publicitaris coneguts de l'Águila, quan Pere Bosch va obrir un magatzem al número 2 de la plaça de la Verònica per comercialitzar allò que en deien prendas hechas, (vestits ja confeccionats). (Font: Diario de Barcelona del 19 de novembre d'aquell any / ARCA). 

Aquest nou tipus de comerç encetava un sistema de confecció feta i acabada prèviament, que servia d'alternativa, d'una banda a la sastreria a mida pròpia de les classes benestants, i de l'altra a la sastreria casolana posterior a la compra de la roba per metres o retalls. D'altra banda, Bosch Labrús intentava arribar al màxim nombre de clients i va estendre el negoci a d'altres ciutats espanyoles. El 1855 El Águila ja disposava de sucursals a Madrid i Sevilla [2]. En aquest context de creixement i expansió del negoci, el magatzem de la plaça de la Verònica va resultar insufucient per acollir tota l'activitat comercial de l'empresa. Bosch Labrús es va plantejar aleshores el trasllat a un lloc més cèntric, com era la plaça Reial, que en aquells temps centralitzava gran part de l'activitat de la ciutat. Així doncs, el nou destí de El Àguila seria al número 13 de la plaça fent cantonada amb el carrer del Vidre a través del qual es podia sortir al carrer Escudillers 

La inauguració del nou local va tenir lloc al maig de 1857, notícia que va ser recollida abastament per la premsa de l'època.

*1857.- El diari La Corona informava de l'obertura del nou establiment de El Águila a la Plaça Real en el seu número del dia 20 de setembre (Font: ARCA).

*1857.- Un dels primers anuncis publicats en premsa del basar de El Águila a la Plaça Real 13. (Font: La Corona. 29.11.57 /ARCA)

A la mort de Llabrús, esdevinguda a l'any 1894, el seu fill Pere Bosch-Labrús i Blat [3] va agafar les regnes de l'empresa i El Aguila continuaria amb el seu creixement arreu d'Espanya i a principis del segle XX ja s'anunciava com a grans magatzems i seguia obrint sucursal fora de Catalunya.  

*1921.- Anunci de l'establiment principal de El Águila a la plaça Real, ja considerat com a grans magatzems i amb indicació de les quinze sucursals de l'empresa a tot Espanya. (Font: Barcelona Atracción/ARCA). 

Finalment, la història de l'empresa va continuar a l'edifici de la Plaça de la Universitat a partir de 1925.

_________

[1].- Pere Bosch i Labrús va ser un dels empresaris catalans més emprenedors i actius de la segona meitat del segle XIX. Aviat va destacar pel seu pensament proteccionista contrari al lliurecanvisme. Al 1869, amb Joan Güell i Ferrer, va fundar el Foment de la Producció Nacional (entitat que, amb el temps, esdevindria el Foment del Treball Nacional). Aquell mateix any protagonitzaria un enfrontament obert amb el ministre Laureano Figueroa i la seva reforma arancelària i seria un dels organitzadors de la gran manifestació interclassista celebrada a la plaça de Catalunya el 21 de març, on obrers i patrons es van oposar conjuntament als arancels lliurecanvistes de Figueroa. 

[2].- La Corona de Aragón, núm. 326 del 22 de novembre de 1855

[3].- Pere Bosch-Labrús i Blat (1869-1936), el fill del fundador de El Àguila va ser el continuador de l'empresa a la mort del seu pare. El seu germà Lluís fou president del Foment del Treball entre 1929 i 1936. Pere va obtenir el títol nobiliari de Vescomte de Bosch-Labrús, creat el 1926 per Alfons XIII en memòria dels mèrits del seu pare. Els escamots anarquistes el van localitzar en els dies posteriors a l'Alzamiento de juliol de 1936. La seva notòria condició de noble de l'alta burgesia empresarial amb ideari de dretes li va costar inevitablement la mort a la carretera de l'Arrabassada el dia 25, tot i que altres fonts (Heráldica Catalana) afirmen que l'assassinat es va produir a l'església de Santa Maria del Collell, prop de Banyoles.

RAJOLS DE TERRATZO DE LA PLAÇA D'ESPANYA (1970's - 2020's)

MIQUEL BARCELONAUTA

La construcció  a l'any 1968 del túnel soterrat de la plaça d'Espanya, que facilitava als cotxes travessar-la seguint el curs de la Gran Via en sentit Llobregat cap a Besòs, va deixar a la superficie, un seguit de modificacions entre les qual la més important va ser l'eliminació de l'accés dels vianants a l'espai central de la plaça. Així doncs, el públic es va veure privat de la possibilitat d'admirar des d'aprop la monumental font de Jujol així com dels seus salts d'aigua i de les escultures que l'envolten.

Però paral·lelament, i seguint una moda que s'estendria fins a la dècada següent, aquesta obra ens va portar un nou revestiment de les amples voreres de tot l'entorn de la plaça. Els terres coberts de panots o de superfícies simplement asfaltades, van donat pas a un nou revestiment amb peces de terratzo d'un color lleugerament rosa integrat per rajols de 50 x 50 centímetres, que dibuixaven una trama de línies corbes i que va donar un nou aspecte a la plaça. Un model que ja s'havia assatjat a les voreres del carrer Pelai i al passeig central de la Rambla.   

Curiosament, aquest mateix model de rajol també va ser utilitzat per revestir algunes de les entrades a peu de carrer dels edificis de la immobiliària Núñez i Navarro construïts en aquella època.   

Detall de la trama i el dibuix que formaven les peces de terratzo rosa instal·lades a la plaça Espanya el 1969. (Foto: Miquel Poch.- Barcelofília).

Aquest revestiment va ser progressivament eliminat de la plaça a mesura que s'executaven noves obres públiques i, molt especialment, a partir de la dècada dels 2020's amb l'ampliació i reforma dels accessos a les línies de metro i ferrocarril.  

CERVESERIA i RESTAURANT AMBOS MUNDOS. Rambla de Santa Mònica. (1876-1920's)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Entre les primeres cerveseries que es van a consolidar en el sector de la part baixa de la Rambla, hi va destacar la coneguda amb el nom d'Ambos Mundos. Era situada als números 1 i 3 de la Rambla de Santa Mònica tot just al costat de la plaça del Teatre i ja se'n té constància de la seva existència el 4 de juliol de 1876 quan apareixen els primers anuncis a la premsa de l'època [1]. 

El local va ser un dels primers a publicitar diàriament els plats que incloïen els coberts del dia i sempre ho feia en llengua francesa amb indicació dels seu preus. L'Ambos Mundos va funcionar amb direcció compartida amb el Restaurant del Ferrocarril de França de l'estació que hi havia del costat de l'entrada al parc de la Ciutadella.

*1878.- Comentari insertat a les planes de Crónica de Cataluña l'últim dia d'aquell any. (Font: ARCA) 

*1879. - Preus dels menjars oferts conjuntament a l'Ambos Mundos i al restaurant de l'Estació de França. (Font: Crónica de Catalunya del 20 de juny d'aquell any / ARCA)

Segons apunta Paco Villar [2], el local ves ser regentat a partit dels inicis de l'any 1880 pels germans Amills, que amb la seva experiència en l'àmbit de la restauració van incorporar a la simple cerveseria plats de cobert així com una important oferta a la carta. La presència del Amills al capdavant del negoci va ser però, molt efímera i en poc temps l'Ambos Mundos va passar a ser dirigida per José Pompidor que el va reobrir a mitjans de gener de 1881. Pompidor era integrant de la família que va regentar el conegut i luxós restaurant Maison Dorée de la plaça de Catalunya. 

*1880.- El diari Lo Catalanista del dia de Tots Sants d'aquell any, incorporava aquesta referència a la cerveseria restaurant Ambos Mundos, en ocasió de la tradicional venda de panellets. (Font: ARCA).

Cap als anys 1910's el local era també conegut perquè s'hi venien localitats per assistir a les curses de toros que es celebraven al Torín de la Barceloneta i a les Arenes de la plaça d'Espanya. El 1916 es va dur a terme una profunda reforma de l'establiment, que s'anunciava amb cambreres que parlaven francès, italià i alemany.

*1916.- Anuncis de la cerveseria Ambos Mundos al diaris El Diluvio (a dalt) i La Publicidad (abaix). (Font: ARCA).

Finalment, el local que havia ocupat durant gairebé cinquanta anys la cerveseria Ambos Mundos va passar a una companyia marítima italiana a començaments de 1920. 

*1920.- Anunci del lloguer del local de l'Ambos Mundos per part de la companyia marítima La Navigazione Italiana. (Font: Catalunya Marítima. Edició del 30 de març d'aquell any / ARCA).

Ambos Mundos va ser també el nom de l'hotel situat a la cantonada de la Ronda de Sant Pere amb els carrers d'Ali-Bei i Bailèn, al costat del monument a Rafael Casanova, així com d'un restaurant obert al 1955 a la plaça Real que avui  encara existeix.

_____

[1].- Diario de Barcelona. Edició del 30 de setembre de 1876 

[2].- Villar, Paco. Barcelona, ciutat de cafès (1880-1936). Pàgs. 16 i 17. Viena Edicions / Ajuntament de Barcelona. 2013.

LES REVETLLES DE 1970. Sant Joan i Sant Pere.

 MIQUEL BARCELONAUTA

A finals de juny de 1970, cins anys i mig abans de la seva mort, Franco visitava Barcelona. Hi havia algunes coses a inaugurar i a més es jugava al Camp Nou la final de la Copa del Generalísimo entre el Real Madrid i el València que guanyaren els blancs per 3-1. La ciutat havia quedat trasbalsada per l'escàndol MATESA, un cas d'estafa que havia implicat al jove president del Espanyol Joan Vilà Reyes. En aquell inici de l'estiu Manuel Meler, president de Tabacos de Filipinas, arribaria a la presidència del club espanyolista

El Caudillo va aprofitar l'avinentesa per incloure a l'agenda de la seva visita a Catalunya una excursió a terres gironines on va visitar la Costa Brava i localitats com Roses i Peralada. Va rebre la visita de Salvador Dalí i de retorn a Barcelona va dedicar-se als actes inaugurals acompanyat sempre per un rialler José María de Porcioles, que encararava els seus tres darrers anys al front de l'alcaldia de la ciutat. Les inauguracions del cap d'Estat van incloure els Jardins Joan Maragall a Montjuïc, un pantalà per a la descàrrega de petroliers construït per CAMPSA al port, el mercat central alimentari Mercabarna de la Zona Franca, una planta de Gas Natural, un tram de 65 quilòmètres d'autopista entre Barcelona i Maçanet i un altre tram de metro de la línia 5 entre Diagonal i La Sagrera. També va visitar l'exposició Barcelona 1974 a les Reials Drassanes, i va rebre un homenatge de 1.500 alcaldes de tot el territori de l'Estat celebrat al recinte del Poble Espanyol de Montjuïc. Un Consell de Ministres extraordinari celebrat al Palau de Pedralbes va incloure l'imminent inici de les obres del túnel dels Brucs i la promesa que Barcelona acolliria una Exposició Universal el 1982.

Les tradicionals i populars revetlles no van diferir gaire del que era habituals des de l'última meitat dels anys 1960's. Les discoteques haven ja assolit una posició preferent a l'hora d'organitzar-les amb la presència d'artistes de l'entreteniment i la cançó. Al seu costat continuàven vigents altres locals i sales de festes històriques en l'organització d'aquests events (com Piscines i Esports), i d'altre d'obertura més recent, com el Parc d'Atraccions de Montjuïc, que malgrat la seva encara curta existència començava a concentrar el públic mentre el cel de barcelona seguia cobrint-se de pirotècnia i les fogueres s'encenien als carrers. 

Revetlles de Sant Joan

Revetlles de Sant Pere

LA FONT DEL BOSC. Restaurant típic català. Calàbria 169-171. (1965-2019)

 MIQUEL BARCELONAUTA

La Font del Bosc va ser un restaurant típic de cuina catalana emplaçat al barri de l'Esquerra de l'Eixample, al carrer Calàbria 169-171, entre els d'Aragó i València. Ocupava la part posterior del gran edifici central de Mobles la Fàbrica. En realitat el seu promotor havia estat Félix Estrada Saladich, el propietari d'aquella fàbrica de mobles de gran anomenada a l'època i avui encara existent al carrer Rocafort. Muebles La Fábrica havia nascut al carrer Rada del Poble-Sec i poc a poc va anar estenent el negoci fins a instal·lar la seva seu central a l'esmentat carrer Rocafort. El restaurant formava part de l'estratègia del propi negoci de mobles, forjat sota el lideratge d'Estrada Saladich, un home innovador que havia viatjat als Estats Units a conèixer noves i modernes fórmules de gestió de les empreses. 

El restaurant La Font del Bosc va esdevenir un lloc habitual per celebrar banquets familiars en ocasió de de casaments, bateigs i comunions, També hi sovintejaven les trobades vinculades a convencions i celebracions d'empreses.

*1968.- Publicitat de La Font del Bosc, camí de convertir-se en un referent de la celebració de banquets familiars dintre de la típica trilogia noces, bateigs i comunions.

L'obertura del restaurant es va produir al setembre de 1966 quan Fèlix Estrada va inaugurar una ampliació de les oficines i la botiga centrals del carrer Rocafort mitjançant un edifici adjacent que arribava fins al carrer Calàbria. Va ser el centre dinamitzador de moltes iniciatives socials com el sopar de les "modistilles" que s'hi celebrava a partir de 1967 a la nit de Santa Llúcia. El local disposava d'àmplis salons com a menjadors per a grups capaços d'aplegar-hi cents de persones i dotats de pistes de ball per allargar els àpats.  

Als anys 1980's el restaurant era ja un referent de la classes mitjanes per celebrar els seus banquets de noces i altres celebracions familiars. L'equip el formaven Enric Roure gerent i director, Emiliano Arribas, xef de cuina, i Josep Maria Bertrán, el maitre.

Amb el canvi de segle, els dies de La Font del Bosc van anar a menys fins que la pandèmia del COVID-19 li acabaria donant el cop de gràcia final. Quan el temps de les mascaretes va desaparèixer, el local ja no tornaria a obrir amb aquest nom i esdevindria un bar amb una nova orientació, que amb el nom de La Pecera del Pool  era un lloc idoni per veure-hi en grup partits de futbol en pantalla gran i jugar a billar.