PLACA DE MARBRE DE LA PLAZA DE LA CONSTITUCIÓN. Façana de l'Ajuntament. Plaça de Sant Jaume. 1844-2013

 MIQUEL BARCELONAUTA

El 19 de novembre de 1847 l'ajuntament de Barcelona inaugurava la nova façana de la casa de la ciutat. Rera quedava més d'una dècada d'obres per reformar l'edifici del vell consistori municipal i la imatge del nou ajuntament ja podia rivalitzar amb la del Palau de la Diputació amb el que es presentava encarat a un costat i altre d'una plaça de Sant Jaume que també havia estat profundament reformada. L'antiga església de Sant Jaume (1057), que acabaria donant nom a la plaça, era pràcticament adossada a l'edifici de l'ajuntament i va ser traslladada a l'església que els trinitaris tenien al carrer Ferran, on avui encara segueix. 

La nova imatge neoclàssica de l'edifici s'havia forjat seguint un projecte de l'arquitecte Josep Mas i Vila (1779-1856). La nova façana s'havia projectat al 1831 i després de més de 15 anys d'obres els barcelonins podien ja admirar la nova imatge del seu ajuntament 

Sobre la porta principal i el balcó de presidència i entre les quatre columnes es va instal·lar una placa que incorporava un grup escultòric en relleu, obra de l'escultor igualadí Celdoni Guixà i Alsina (1787-1848) amb la inscripció de Plaza de la Constitución.  

*1840.- Retall del Diario de Barcelona del 20 de novembre de 1847 que descriu la placa de marbre inaugurada a la façana de l'edifici de l'ajuntament. (Font: ARCA) 

La placa era d'un estil entre barroc i neoclàssic i contenia diverses al·lusions a l'imperi espanyol amb la figura de la deessa Minerva sostenint una corona de fulles de llorer; un lleó a l'extrem inferior esquerre com a símbol del regne de Lleó; el jou i les fletxes, símbol que la Falange i el propi franquisme es van apropiar un segle després; l'expressió Plus Ultra en un pergamí que envolta dues columnes d'Hèrcules; una caravel·la que evocava la grandesa de l'imperi espanyol, juntament amb d'altres detalls com fruites, un gall, un escut de Barcelona i un sol que sembla enlluernar tota l'escena. El diari El Constitucional reproduïa el dibuix de l'escultura de la placa en la capçalera amb que diariament arribava a ls desu lectors. La denominació Plaza de la Constitución va ser oficial a la plaça de Sant Jaume durant pocs anys, des de 1847 fins a 1854.

El 2013 una decisió municipal del consistori presidit per l'alcalde convergent Xavier Trias va acordar retirar la històrica placa i substituir-la per una altra on senzillament hi figurava el nom Ajuntament de Barcelona, una decisió que va generar les seves polèmiques. La placa es troba avui a les dependències del Museu Històric de la Ciutat de Barcelona. 

CAFETERIA CHEZ-NOUS (1935-1939). CAFÉ SEVILLA (1940-1951). Orxateria. Rambla de Catalunya 16 / Gran Via

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i VALENTÍ PONS TOUJOUSE

* 1935.- El 28 de novembre d'aquell any s'inaugurava a la cantonada entre la Gran Via i la Rambla de Catalunya la cafeteria Chez-Nous (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

Cap als últims dies de novembre de 1935, un nou cafè s'afegia als molts existents al centre de la ciutat. El local, que també s'anunciava com orxateria, va ser batejat de manera absolutament afrancesada amb el nom de Chez-Nous (A casa nostra) i quedava situat als baixos de la casa Joan Bargalló [1], just a la cruïlla entre la Gran Via i la Rambla de Catalunya.

La seva gran terrassa s'estenia sobre la vorera i li conferia un aspecte cosmopolita sota un gran tendal que contribuïa a protegir la clientela del raigs del contundent sol de la tarda. Des d'aquella terrassa es podia contemplar el monument a Güell i Ferrer que aleshores encara presidia el bell mig de la cruïlla amb la Casa Pia Batlló al fons. La guerra començaria només mig any després i sobre el Chez-Nous quedarien instal·lades les oficines del Comitè central d'Estat Català.

*1936.- Imatge de la cruïlla entre la Rambla de Catalunya i el carrer de les Corts (Gran Via) amb el tendal de la terrassa de la cafeteria Chez-Nous (fletxa groga), sota el pis ocupat per Estat Català. En primer terme, el monument a Güell i Ferrer, ja sense l'estàtua retirada pels escamots anarcosindicalistes. (Foto: Lluis Estasen /AFCEC).

*1939.- A només quatre dies de l'entrada de les tropes nacionals a Barcelona, La Vanguardia publicava aquest anunci adreçat als obrers del sector gastronòmic. El Chez-Nous acollia aleshores el Comitè Permanent d'UGT-CNT. Era el 22 de gener i la desfeta final dels republicans planejava sobre la ciutat.

El desenllaç final de la Guerra Civil aportaria nous canvis a l'entorn i al propi cafè, que ben aviat abandonaria el galicisme en el seu nom original, per adoptar-ne un altre d'absolutament espanyol com Cafè Sevilla.

La primera notícia trobada en premsa del local amb el nom de Cafè Sevilla és de l'any 1940. El local era un dels llocs on es podien adquirir les invitacions del sopar d'homenatge a l'escultor Vicente Navarro que va tenir lloc al Cafè Tostadero de la plaça de la Universitat.

El Cafè Sevilla seria també testimoni de la reubicació del monument a Güell i Ferrer, que el franquisme va respectar amb una nova escultura menys monumentalitzada que l'original i emplaçada en un dels extrems dels jardinets de la Reina Victòria.

*1949.- Una imatge de postguerra de la cruïlla entre la Rambla Catalunya i la Granvia (aleshores Avenida de José Antonio Primo de Rivera) amb el gran tendal que cobria la terrassa de la cafeteria Sevilla. A l'esquerra de la imatge, l'edifici del Banco Vitalicio que s'acabava d'enllestir i el nou monument a Güell i Ferrer. (Foto: Roisin. Col·lecció privada d'Enric Comas i Parer.)

Durant anys, la cafeteria va compartir els baixos de la Casa Josep Bargalló amb la Granja Casanovas, situada al costat més pròxim a la Gran Via. En els primers anys del franquisme i fins a la derrota de les forces de l'eix, l'establiment es transformaria en un dels reductes on habitualment es reunien els alemanys residents a Barcelona adeptes al règim de Hitler. Acabada la guerra mundial, la vida del Cafè Sevilla no s'estendria més enllà dels inicis de la dècada dels 1950's. 

*1951.- Liquidació dels últims estris i materials del Cafè Sevilla, un cop clausurat. en un anunci publicat al desembre d'aquell any. (Font:  Hemeroteca La Vanguardia).

Una galeria d'art va prendre el relleu al Sevilla i, ja a la dècada dels 1960's, s'hi va obrir una sucursal de la sabateria madrilenya Bravo Java. 

_______

[1].- La Casa Josep Bargalló, construida al 1871, havia estat modificada i ampliada per Enric Sagnier i Villavecchia a l'any 1917. Posteriorment s'hi va afegir una remunta.

ATÓMICO CLUB. Boite. Aribau 250 / Travessera de Gràcia (1946-1949)

 MIQUEL BARCELONAUTA

Durant la segona meitat dels anys 1940 i especialment a partir de 1947, amb l'oficialitat franquista tan estricta en vetllar per la puresa de la llengua de l'imperio i en evitar que mots i denominacions estrangeres la infectessin, es va produir una excepció amb la paraula boite que, llevat dels personatges més cultes i viatjats s'emprava habitualment amb la pronúncia espanyola sense el so francès buat.  

Així doncs, els locals anomenats boites havien començat a proliferar en les nits barcelonines. Al costat de Saratoga, emplaçada a les Galeries Maldà amb accés pel carrer del Pi número 5, la del Parador del Hidalgo a la que s'accedia pel passatge Domingo o la de l'Atlanta al carrer Trafalgar sota el gratacels dels carrer Jonqueres, aquests locals varen utilitzar sense problemes la denominació afrancesada que evocava locals de música amb poca llum i ambient íntim. 

En els últims dies de desembre de 1946 es va obrir l'Atómico Club, inicialment publicitat com a Ball, Saló de Tè i Bar Americà. En aquells primers temps del local hi actuava el conjunt de Pancho Melguizo. A l'octubre de 1947, va passar a ser dirigit per Ramon Rocabruna, aleshores gerent del Restaurant Chipi de Sant Just Desvern, amb l'orquestra del pianista Pere Masmitja que amenitzava les sessions i la ballarina La Luana evolucionant sobre l'escenari. Els van succeir Alfredo Alcácer amb el seu conjunt instrumental i una altra ballarina coneguda com Finita Pérez.

Alfredo Alcácer

L'Atómico era situat al carrer Aribau, en els baixos de la primera finca de la vorera del costat Besòs, un cop creuada la Travessera de Gràcia en direcció muntanya. Era un edifici d'inicis dels anys 1940's enlairat obre els terrenys que havia ocupat el jardí del Convent de les de les Dames Negres de les Germanes de l'Infant Jesús.

L'últim curs del local va ser el 1948-1949, que va ser amenitzat en gran part pel conjunt de Pere Masmitjà, que va obrir la temporada el 20 de desembre.

*1948.- L'últim anunci aparegut en premsa de l'Atómico va coincidir amb el reveillón de Cap d'Any per rebre al 1949.

LA PRIMITIVA PLAÇA DE SANT JAUME. (Segle X -1840's)

A la Carme Grandas Sagarra. (1958-2026)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a ENRIC COMAS I PARER

La plaça de Sant Jaume tal com la coneixem avui va ser inaugurada el 1847, després de tot un seguit d'obres realitzades en els carrers del seu entorn, que van comportar l'enderrocament i desaparició d'un conjunt d'edificis majoritàriament de caràcter religiós. L'objectiu va ser ampliar-la per donar més rellevància al lloc, buscant l'encarament de la nova façana de l'ajuntament amb la de la Diputació (avui Palau de la Generalitat), les dues institucions més destacades de la ciutat. 

La primera plaça de Sant Jaume era molt més petita i només ocupava una superfície que aproximadament equivalia a una vuitena part de la plaça actual. Era situada en el punt on actualment el carrer de la Llibreteria emboca a l'actual plaça, amb el carrer del Paradís per la part més propera a la Catedral i per l'eix que formava el carrer del Bisbe amb el carrer de la Ciutat. La Casa del Veguer li servia de límit per la banda de mar i era envoltada també dels edificis annexos a l'església de Sant Jaume, bàsicament el porxo i el fossar.

A la banda de la Casa del Veguer hi havia l'anomenada Font dels Repartidors. La petita plaça quedaria integrada en la gran a la dècada dels 1840 quan ja estava definida urbanísticament aquesta nova plaça de Sant Jaume.

Plànol de l'antiga Plaça de Sant Jaume, amb els edificis que l'envoltaven segons Josep Ferran Torras. (Font: Geografia General de Catalunya (Vol. 6 La ciutat de Barcelona) de Francesc Carreras Candi / Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya). Cliqueu sobre l'imatge per ampliar-la.

Dos gravats de l'original plaça de Sant Jaume. En primer terme, el punt de trobada entre el carrer del Bisbe pel costat del Palau de la Diputació, a la dreta, i del Porxo de l'Església de Sant Jaume i el carrer de la Ciutat, a l'esquerra, on també s'hi veu la font dels Repartidors. (Font: Bibliothèque National de l'Institut d'Histoire de l'Art. Paris.)

Dibuix de Lola Anglada on es veu l'església de Sant Jaume amb el seu porxo i el campanar al fons. (Font: Fons de la Diputació de Barcelona. Registre número 628)

En total, a la superfície que actualment ocupa la Plaça de Sant Jaume s'hi aixecaven els següents edificis i espais que van ser enderrocats successivament a partir dels anys 1820's.

* L'Església de Sant Jaume, que limitava amb el carrer de la Ciutat i resultava afectada pel projecte de la nova façana que tancava la Casa de la Ciutat. Va ser enderrocada el 1823 i reconstruïda parcialment a l'actual número 28 del carrer Ferran on es troba avui.

* La Casa del Veguer que tenia la façana a l'antiga plaça de Sant Jaume i feia cantonada amb el tram desaparegut del carrer de la Ciutat.

* La Rectoria de Sant Jaume que estava afectada pel l'obertura del carrer de Jaume I al 1850.

* El Porxo de Sant Jaume que antigament separava l'església del fossar.

* El Fossar de Sant Jaume que quedava situat just davant del Palau de la Diputació (avui Generalitat) en la continuació del carrer de la Llibreteria.

* El Vell Fossar de Sant Miquel que era situat al costat del de Sant Jaume fins a l'inici del carrer del Call.

* La Casa de la Batllia General, que juntament amb l'església de Sant Jaume era el de superfície més extensa i tota ella resultà afectada per la nova plaça de Sant Jaume. 

* Les escrivanies públiques, que eren petites dependències de fusta adossades a la part baixa de la façana del Palau de la Generalitat, que havia estat ampliat a finals del segle XVI. Fou aleshores quan l'arquitecte Pere Blai va projectar i executar la construcció de la nova façana principal, tal com la coneixem avui. A les escrivanies hi actuaven els escrivans que redactaven o copiaven per encàrrec tota mena de documents.