CARTELLÀRIA BARCELONINA. 1970

 MIQUEL BARCELONAUTA

L'any 1970 l'actualitat barcelonina es concentrava en l'increment de la mobilització dels barris obrers de la ciutat reclamant una millora dels serveis bàsics d'educació i sanitat. Els veins dels barris més perifèrics van exigir la pavimentació de carrers, l'obertura d'escoles, una xarxa de clavegueram adequada i l'arribada del transport públic a les zones més allunyades del centre de  la ciutat. El segrest pacífic d'un autobús a Nou Barris va significar un dels moments més àlgids d'aquest moviment reivindicatiu.

L'alcalde Porcioles encarava el seu tretzè anys consecutiu de mandat. L'ajuntament es va veure obligat a forçar els plans de reallotjament massiu de les famílies que encara vivien a barraques, tot promovent la construcció de blocs de pisos d'obra nova. D'alguna manera, la gestió municipal es va caracteritzar per la substitució del barraquisme horitzontal pel barraquisme vertical, amb la construcció massiva de barris amb greus deficiències arquitectòniques i constructives. Porcioles va aconseguir també del règim franquista, l'aprovació de la primera Carta Municipal de Barcelona, que dotava al govern de la ciutat de més autonomia financera amb una major capacitat d'endeutament que permetria finançar grans inversions obres públiques. 

En l'âmbit cultural Barcelona va continuar essent la ciutat de l'Estat més tolerant i progressista davant el conservadorisme institucional imperant a tot el territori de l'estat.

Van desaparèixer les últimes línies de tramvies i es va emprendre l'ampliació de la línia 1 del metro mentre el model de cotxe utilitari Seat 600 copava el mercat automobilístic del país.

ORANGE CRUSH (1929-1985) Begudes refrescants

MIQUEL BARCELONAUTA

La filial espanyola de la marca de refrescos originària dels Estats Units [1] Orange Crush, es va constituir a Barcelona el 24 de desembre de 1928 en forma de Societat Anònima i amb un capital social inicial de 500.000 pessetes. Durant els anys de la Segona República es podia considerar un refresc totalment consolidat en el mercat espanyol amb múltiples punts d'embotellament a tot el territori de l'estat pertanyents a diverses empreses vinculades a la producció de gasosa. 

*1929.- Una acció de la societat anònima Orange Crush emesa el primer dia d'aquell any i impresa per Oliva de Vilanova (Font: todocoleccion.com)

Una de les primeres comarques de Catalunya on s'estengué la produccio d'Orange Crush fou a l'Empordà. El 10 de juliol de 1929 es signava un contracte emès per Orange Crush, SAE, de Barcelona, que concedia la llicència i el dret d’embotellament i venda dels seus productes a Cayetano Ferrer Lloveras. La llicència establia que l’empresa regentada pels Ferrer podia utilitzar les ampolles, taps i altres materials de Crush a les localitats de Roses, Castelló d’Empúries, Vilajuïga, Pau, Palau-saverdera, Sant Pere Pescador, l’Armentera, Cadaqués, Port de la Selva, Llançà i Garriguella. El conveni per a l’embotellament es regia per les instruccions i fórmules que establia la companyia per a la preparació i fabricació del xarop simple i la solució d’àcid cítric, xarops preparats, begudes acabades i rentat d’ampolles. [2] 

*1930's.- Un dels primers anuncis d'Orange Crush. (Font: Col·lecció privada de Víctor Oliva)

L'empresa era propietat de la família Soler Serra. La primera seu i fàbrica va estar establerta al carrer Aragó número 366 entre els carrers Roger de Llúria i Bruc. Curiosament aquest mateix lloc fou on  també es distribuiria la Coca- Cola. Als anys 1930's es va comercialitzar també un refresc de llimona de la mateixa marca amb el nom de Lemon Crush. En aquells primers anys, i segons la publicitat de l'època, les oficines de l'empresa a Barcelona eren també emplaçades al número 156 del Paral·lel. 

Orange Crush, tot i ser una marca d'origen americà, va sobrevviure a la Guerra Civil i es va seguir comercialitzant a Espanya en els anys posteriors a 1939. 

No va disposar mai de plantes embotellares pròpies sino que va haver d'utilitzar-ne de diverses d'altres empreses.

*1962.- Publicitat d'Orange Crush

A finals de l'estiu de 1961, Orange Crush, que aleshores tenia com a lema de publicitat la frase Del naranjal a sus labios, organitzava a Sitges el seu Primer Certamen de Cançó Publicitària per a compondre el seu tema publicitari de només un minut de durada. Durant aquest periode i fins al final de la seva activitat comercial les oficines de la filial espanyola d'Orange Crush a Barcelona van estar emplaçades al carrer de Balmes 184 tocant a Diagonal. 

Al maig de 1966 es va posar en servei la nova planta on es fabricava la cervesa Lamot, que també va obtenir la concessió de l'embotellament dels productes de Crush per Catalunya i Andorra. Paral·lelament es va llençar al mercat un nou envàs del producte consistent en una ampolla amb un nou disseny amb estries horitzontals 

*1970's.- Publicitat de la taronjada Orange Crush.

Als anys 1970's la puixança d'altres refrescos de taronja com Fanta (de l'empresa Coca-Cola) i Mirinda (propietat de Pepsi-Cola), així com el manteniment de les marques espanyoles Kas i Trinaranjus van accelerar el final d'Orange Crush a Catalunya i Espanya. Així als anys 1980's la fàbrica de Cobega, embotelladora de Coca-Cola i Fanta, va deixar de produir Orange Crush. En aquells anys fou quan la marca va ser ser adquirida per Procter & Gamble i al 1989 per Cadbury Scheweppes. Finalment, es va convertir en una marca de Dr. Pepper Snapple Group i continua comercialtzant-se a tot el continent americà.  

Pel que fa a la filial espanyola va deixar definitivament la seva activitat després d'una Junta General d'Accionistes celebrada al desembre de 1985.

_______

[1].- Orange Crush havia estat fundada a Chicago (Illinois) el 1911 per l'empresari Clayton J. Howell en col·laboració amb el químic Neil Callen Ward (1882-1939), que va idear la fórmula del procés per estabilitzar els olis de la fruita i afegir-hi polpa de taronja natural i presentar el producte en la seva característica ampolla estriada.  

[2].- Arxiu Municipal de Roses (Alt Empordà)

EUCORT. Automòbils. Nàpols 124. (1945-1953)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOANA FRANCÈS i ENRIC COMAS i PARER

Als anys 1940's acabada la Guerra Civil, Eusebio Cortés Cherto (1912-1993), un emprenedor natural de la localitat tarragonina de Bot (Terra Alta), va aconseguir reunir un capital social de 6 milions de pessetes per tal de registrar una empresa de fabricació d'automòbils, que va batejar amb el nom d'Eucort (un acrònim que enllaçava les primeres lletres del seu nom i primer cognom). La fàbrica es va instal·lar al número 124 del carrer de Nàpols, entre la Gran Via i el carrer de Casp, a les mateixes instal·lacions que anteriorment havien ocupat les empreses Carrocerías Marrugat i Talleres Pujol, ambdues adquirides prèviament per Cortés. Les instal·lacions d'Eucort ocupaven una gran superfície d'aquella illa de cases arribant fins al carrer de Casp i amb accés també des del número 131 de carrer de Sícilia.  

*1940's.- Vista del carrer de Nàpols, amb la Gran Via al fons, captada abans de la construcció de la fàbrica d'automòbils Eucort al número 124, que apareix a la dreta de la imatge sota una bandera espanyola que en aquells anys era habitual de veure a l'entrada de moltes empreses i fàbriques. Aquest gran magatzem era aleshores ocupat per l'empresa Carrocerías Marrugat. (Foto: Cuyàs /ANC). 

L'empresa es va constituir al juny de 1945 i a la Fira de Mostres de l'any següent l'estand d'Eucort fou una autèntica novetat i ja s'hi acceptaven comandes. Havia nascut la primera marca automobilística genuïnament espanyola de l'època franquista.

*1946.- Text del reportatge publicitari sobre l'empresa Eucort aparegut a les pàgines de La Vanguardia en la seva edició del 8 de juny d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia).

Aquella presentació a la Fira de Mostres incorporava una espectacular exhibició de fotos de la fàbrica amb maquetes de la cadena de muntatge, que van generar una extraordinària expectació. El cotxe presentat era un sedan de quatre portes amb motor de dos cilindres i dos temps. que feia força patxoca perque s'allunyava dels cotxes petits que s'anirien consolidant en el mercat als anys següents.

La difícil conjuntura de postguerra mundial que es vivia al país feia difícil abastir-se de matèries primeres. Eucort, però, gestionada amb la una política d'allunyar-se del refinament tècnic d'altres marques va aconseguir la confiança dels seus clients i estabilitzar-se durant alguns anys en el mercat.

Cap a finals de 1946 ja se servien els primers cotxes a gairebé tota Catalunya i a l'any següent es va procedir a l'abordatge del mercat a tot l'estat, a través d'una acurada xarxa de concessionàries i assistència tècnica

Al mateix temps, es varen fabricar nous models entre els què destacaven una camioneta amb sostre de lona i capacitat per a 500 kg. de càrrega, com també un cotxe de tipologia rural popularment anomenat rubia amb carrosseria de fusta.

La camioneta Eurcot de 1946.

La rubia o cotxe rural, un dels models fabricats per Eucort.

El 1948 Eucort va signar un contracte amb la República Argentina per a l'exportació d'un d'automòbils del model rural. El país sud-americà, aleshores governat pel general Juan Domingo Perón, era dels pocs que mantenien relacions amb Espanya en aquells anys d'aïllament internacional. Tot i la gran quantitat de cotxes que s'embarcaren al port de Barcelona amb destí a Buenos Aires, la comanda prevista no s'arribaria a completar.

A la Fira de Mostres de l'any següent (1949) Eucort presentava un nou model anomenat Victoria de línies més modernes, que va tenir gran èxit al mercat i que d'alguna manera marca el moment més àlgid de creixement de l'empresa, que a partir de la nova dècada dels cinquanta començaria una davallada de producció i vendes.

Tot i això, el 1950 Eucort encara va dissenyar un altre model destinat al servei de taxi a Barcelona amb una estètica de monovolum que finalment no es va arribar a desenvolupar. 

*1950.- El prototip de taxi que Eucort va intentar comercialitzar en els seus últims anys d'activitat de la seva fàbrica. (Font: Col·lecció d'automòbils de Salvador Claret de Sils)

A partir d'aquí en endavant, l'empresa va entrar en crisi i les últimes matriculacions de cotxes d'Eucort es van formalitzar el 1954, tot i que un any abans Eusebio Cortés ja havia decidit tancar la seva fàbrica i iniciar la liquidació del negoci. 

La fàbrica del carrer Nàpols, caracteritzada per les seves petites tessel·les ceràmiques (gresites) de color verd de la façana, va romandre encara dempeus durant molts anys al barri de Fort Pienc acabant en un estat de semiabandonament. 

*2010.- Dues imatges del lamentable estat d'abandonament de la fàbrica d'Eucort al carrer de Nàpols anys abans del seu definitiu enderrocament el 2021. (Fotos: Jordi Mas /autopasion 18.com).

________

Enllaços d'interès per accedir a més informació:

https://www.autopasion18.com/HISTORIA-EUCORT.htm de Josep Astudillo.

https://historiesdebcn.com/eucort-els-cotxes-pioners-fets-a-barcelona/ de David Martínez Herrada.