CAMP DE FUTBOL DEL CARRER MUNTANER (1901-1909) i (1911-1919)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JOSEP PUEY

Un dels primers terrenys de joc per a la pràctica del futbol que hi va haver a la ciutat. Ocupava el quadrat delimitat entre els carrers Muntaner, Indústria (després Paris), Casanova i Coello (després Londres). L'Hospital Clínic i la facultat de Medicina li servien de decorat de fons al gol sud.

*1902.- Imatge corresponent al partit disputat entre l'Hispània AC i el Barça durant la primera etapa del camp del carrer Muntaner. Era el 6 de gener d'aquell any i el partit corresponia a la segona edició de la Copa Macaya. Els blaugranes, a la imatge amb pantaló blanc, es van imposar per 2-4. Al fons es pot veure la cantonada dels carrers Muntaner i Coello (actualment Londres). (Font: Los Deportes edició del dia 20/1/1906. Imatge cedida a la revista per Hans Gamper).

Aquest camp de futbol era de propietat privada i en ell hi van jugar diversos equips. El primer de tots fou l'Hispània AC, que hi va jugar habitualment els seus partits des de 1901 fins a la seva desaparició el 1903. L'any 1905 el va llogar el Barça que hi va jugar fins el 1909 quan es va mudar al veí camp del carrer de la Indústria. Paral·lelament el camp de futbol deixaria d'existir durant dues temporades per convertir-se en el Velòdrom Parc d'Esports.

L'any 1911, ja enderrocada la corda del velòdrom, aquesta instal·lació va recuperar las seva funció com a camp de futbol. L'Espanyol el va arrendar i va passar a jugar-hi els seus partits com a local. El 26 de febrer de 1911 els blanc-i-blaus van estrenar el camp en un partit davant el seu homònim Español de Madrid,  El terreny de joc tenia unes dimensions de 105 x 65 metres. Les obres fetes durant els anys en que funcionà com a velòdrom havien deixat unes magnífiques graderies amb capacitat per prop de 8.000 espectadors, que el situaven amb un aforament comparable al veí camp del carrer Indústria on jugava el FC Barcelona. 

*1912.- Vista del camp de futbol del carrer Muntaner en la seva segona etapa quan era terreny de joc de l'Espanyol. Al fons es pot veure l'Hospital Clínic i la Facultat de Medicina. (Foto: Josep Brangulí /ANC. Cliqueu sobre la foto per agrandir-la).

*1915.- Una formació de l'Espanyol sobre el terreny del joc del camp del carrer Muntaner. (Foto: Autor desconegut).

*1916.- Partit al camp del carrer Muntaner que enfrontà al Barça i a l'Espanya. Al fons el carrer Coello. A la dreta de la imatge amb el seu característic mocador blanc penjat a la cintura es pot distingir al barcelonista Paulino Alcántara. (Foto: Josep Maria Co de Triola /ANC. Cliqueu sobre la foto per agrandir-la).

*1916.- Una altra acció del joc durant el partit entre el FC Barcelona i el FC Espanya (amb pantalons blancs) jugat al camp del carrer Muntaner. (Foto: Josep Maria Co de Triola /ANC. Cliqueu sobre la foto per agrandir-la).

*1919.- Foto acolorida en la que podem veure un equip del CD Europa que actuava de local al camp del carrer Muntaner. Jugaven un partit de promoció enfront l'Atlètic Sabadell que va acabar amb victòria dels graciencs. (Foto: Frederic Juandó Alegret). 

CAMP DEL CARRER INDÚSTRIA. FC BARCELONA (1909-1923)

*1910's.- Accés al camp del carrer de la Indústria.

El camp del carrer de la Indústria, anomenat popularment L'Escopidora, va ser el primer terreny de joc que el Futbol Club Barcelona tingué en propietat. Era situat en l'illa de cases formada pels carrers Indústria (actualment París), Comte d'Urgell, Villarroel i Coello (després Londres). L'accés principal era pel carrer Indústria i també n'hi havia una altra, exclusiva pels socis, al carrer Urgell.

Abans de recalar en aquest camp, el Barça havia fet un llarg pelegrinatge, sempre de lloguer, per diversos terrenys de joc de la ciutat, fins que el presidents Hans Gamper va optar per adquirir-ne un de propi.

Les mesures del terreny de joc eren de 91 metres de llargària per 52 metres d'amplada. Amb el pas dels anys va destacar per la modernitat de les seves instal·lacions i per ser el primer del país amb llum artificial. Un altre dels aspectes singulars era l'aleshores espectacular tribuna de dos pisos fabricada en fusta i instal·lada el 1912, que permetia acollir-hi 1.500 persones assegudes. L'aforament total del camp amb les localitat de general dempeus arribava fins als 6.000 espectadors. Els vestidors i les dutxes no es varen instal·lar fins uns anys després.

El recinte del camp del carrer Indústria disposava d'alguns edificis annexos situats a la banda del carrer Urgell rere la tribuna, que acollien un bar per als socis i posteriorment uns vestidors.

El primer partit del Barça a L'Escopidora el va enfrontar al FC Català el dia 14 de març de 1909. El matx era del Campionat de Catalunya i va acabar amb empat (2-2). El primer gol el va marcar el barcelonista Romà Forns. 

*1909.- En els seus primers anys el camp del carrer Indústria només disposava d'una senzilla tribuna coberta d'un únic pis.

*1912.- El FC Barcelona i l'Auckland Wanderers anglès durant un dels partits que van disputar al camp del carrer de la Indústria al desembre d'aquell any. (Foto: Josep Maria Co de Triola / Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya).  

*1913.- La nova tribuna de dos pisos, inaugurada al 1912, va esdevenir un element emblemàtic d'aquest terreny de joc. Era situada al costat del carrer Comte d'Urgell. A l'esquerra de la imatge es pot distingir l'edifici de l'Escola Industrial.

*1910's.- Aspecte que oferia la graderia de fusta de dos pisos en dia de partit.

Sobre aquest camp donarien les seves primeres passes figures llegendàries de la història del Barça: com Josep Samitier, Ricardo Zamora, Paulino Alcántara i Emili Sagi entre d'altres.

Els dies que el camp s'omplia de gom a gom, els espectadors s'enfilaven i s'asseien sobre les tàpies que delimitaven el camp. Aquesta imatge, vista des de l'exterior del recinte, fou l'origen del popular apel·latiu "culers", ja que els aficionats així asseguts mostraven els seus darreres a la gent que circulava pel carrer fora del camp.

*1910's.- La popular imatge que explica l'origen de l'apel·latiu culers que s'aplica als aficionats i seguidors del Barça.

L'any 1923, després del trasllat del Barça al camp de Les Corts, es va clausurar el camp del carrer de la Indústria.

ROSALEDA. Ball-Sala de festes i Restaurant a l'aire lliure. Diagonal / Carretera de Sarrià. (1940-1960)

MIQUEL BARCELONAUTA 

Agraïments a JORGE ÁLVAREZ

 

Logotip del restaurant Rosaleda.

  

*1950's.- Vista aèria de l'espai que ocupava Rosaleda. En primer terme la carretera de Sarrià i al fons la Diagonal. S'hi poden distingir el cobert semicircular que envoltava la pista de ball i l'espai cobert on hi havia l'escenari i les instal·lacions pels artistes amb façana posterior al tram actualment desaparegut del carrer Anglesola. (Foto: Fons SACE. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya) 

En la ruta estiuenca de balls-restaurants a l'aire lliure que durant la postguerra oferia la zona alta de la Diagonal, Rosaleda, construït sobre un terreny de la família Godó molt a prop de la cruïlla amb la carretera  de Sarrià, era el segon per ordre després de El Cortijo sortint de la plaça Calvo Sotelo en direcció a Pedralbes.

El local, que va obrir a l'estiu de 1940, era presentat en la publicitat de l'època com un restaurant-teatre i com "la más alta expresión de la elegancia y calidad de la vida social de nuestra cosmopolita ciudad". S'hi organitzaven desfilades de moda, festes privades de l'alta societat barcelonina, puestas de largo de jovenetes de cases bé, dinars i sopars de recepció a personalitats estrangeres que visitaven la ciutat i revetlles i reveillons de caps d'any.

Ramon Tarragó va ser el primer director del local. Ell mateix havia encarregat a l’arquitecte Adolf Florensa el projecte. Una gran sala de festes amb uns coberts exteriors corbats d’estil colonial que encerclaven la pista de ball i tot plegat envoltat d’uns agradables jardins, eren l’elegant espai que Rosaleda oferia als seus selectes clients. El negoci estava vinculat a l'hotel Ritz, i en realitat, malgrat la distància, feia la funció de restaurant-espectacle a l'aire lliure de l'hotel durant els mesos d'estiu. Una de les característiques que conferien al local un toc singular era la gran presència de flors, roses especialment com el seu nom proclamava.

La temporada de Rosaleda començava al juny i es tancava a finals de setembre. La del 1951, tot i que acabaria essent l'última, va ser especialment rellevant amb la presentació a Barcelona del gran cantant francès Charles Trénet.

*1946.- Coberta de la programació de l'estiu d'aquell any.
 

*1952.- El caràcter de local per a gent benestant de Rosaleda quedava palès en aquest full publicitari on es veuen dues noies dins un descapotable circulant per la plaça Calvo Sotelo camí del restaurant.

*1945.- La gran presència de flors era un dels reclams més destacats de Rosaleda. (Foto: M. Mateo)

Alguns artistes que van actuar a Rosaleda:

 

Juliol 1946 - Bernard Hilda, Raul Abril 
Juliol 1947 - Lili Moreno
Juliol 1950 - Josephine Baker
Juny 1951 - Charles Trénet i Marianne Michel

La de l'estiu de 1951 va ser l'última temporada de Rosaleda com a ball-sala de festes amb restaurant i programació estable de figures internacionals. El seu director Ramo Tarragó va optar per uns altres objectius empresarials en relació al local. La notícia va sorprendre a l'alta societat barcelonina que al setembre d'aquell any va veure com Rosaleda tancava portes. 

A l'estiu següent Tarragó va obrir a l'edifici annex on anteriorment s'havia instal·lat El Patio del Farollillo un complex de bowling, batejat com el Bolódromo amb 16 pistes per jugar a les bitlles, mentre que Rosaleda va continuar en actiu com empresa especialitzada en organitzar festes socials, noces, banquets i altres celebracions que l'allunyaven del format de local de ball amb primeres estrelles que havia estat durant la dècada dels 1940's. 

 

*1940's.- Els dibuixos de l'il·lustrador Pere Clapera eren habituals als menus de Rosaleda

*1944.- La minuta d'un dels sopars d'estiu de Rosaleda

 

*1949.- Factura d'un sopar per a dos a Rosaleda. Com es pot apreciar en aquells temps portaven un timbre d'Estat.

*1950's.- Vista aèria de Rosaleda entre la Diagonal (en primer terme) i la carretera de Sarrià. A l'angle inferior dret es pot veure el final del carrer Entença. (Foto: Fons TAF /ANC).

*1970's.- Vista aèria de la cruïlla Diagonal/Avinguda de Sarria amb el solar  ja abandonat (cercle groc) que havia ocupat el Rosaleda. (Foto: Autor desconegut).

STORK CLUB (1966-1970's)

Endinsat dintre del passatge Arcàdia (entre Tuset i Balmes), aquest establiment, aparentment convencional, va tenir una trascendència rellevant en la història de la gauche divine i del grup de cineastes que van formar l'Escola de Barcelona a finals dels anys 1960.
El poeta Jaime Gil de Biedma descrivia així el personal que freqüentava l'Stork Club: Del estrado a la barra pulula un mundo cuyos individuos se conocen entre sí desde hace ya tiempo. Actrices secundarias, modelos de fotógrafo, señoras casadas que intentan encontrar una compensación seria a su frustración matrimonial, fotógrafos, poetas que han publicado un solo libro, novelistas objetivos, directores de cine de la nueva ola, líderes de las revueltas de 1957 y 1958 -todavía nostálgicos de pólvora y canciones-, negros irredentos, escritores a sus horas, decoradores, ingenieros con una incurable debilidad por las letras… Gente, en fin, encantadora y amable, aunque un poco deprimente, gente que no se decide a establecerse, que no acaba de pagar contribución a la vida.

Oriol Regàs tampoc es va oblidar de l'Stork Club en les seves memòries i en parla com un lloc de trobada que aplegava tota la intel.lectualitat del moment quan el carrer Tuset era Tuset Street. Els seus propietaris eren Joaquim Pujol i la seva dona Carmela Caballero. Teresa Gimpera, Oriol  Maspons, Xavier Miserachs, Elisenda Nadal, Colita, Jacinto Esteva, Xavier Corberó i l'esmentat Regàs entre molts altres, n'eren clients habituals. Com a dada històrica rellevant, cal també destacar que va ser a l'Stork Club on va tenir lloc la reunió fundacional de Bocaccio, el legendari local de la part alta del carrer Muntaner.   

L'Stork fins i tot va quedar plasmat en uns versos de Pere Gimferrer del seva obra Amor en vilo (...pues en tu túnica ya nieva / (sesenta y ocho, en el Stork / Club de Tuset) la rubia breva / del tiempo de aquel sol de York.)

El local estava entaforat al bell mig del passatge, allà on el passadís s'eixamplava, i era també molt frequëntat pels espectadors del veí cinema Arcadia.  

Avui totalment despersonalitzat el bar sobreviu al seu il.lustre passat amb un altre nom: Arkadia New Age.

EL CORTIJO (1940-1962)

MIQUEL BARCELONAUTA

*1940's.- El Cortijo en els seus primers anys al lateral de la Diagonal prop de la carretera de Sarrià. (Font: Jordi Mallafré. Col·lecció privada Enric H. March / Elena Cases). 

Quan acabada la Guerra Civil es va anar completant la urbanització de la zona nord de la Diagonal des de Francesc Macià (aleshores Calvo Sotelo) fins a Pedralbes, la vida nocturna barcelonina d'un cert nivell social s'anà desplaçant des del centre de la ciutat cap aquesta zona, especialment a l'estiu, quan molts dels locals oferien actuacions a l'aire lliure en espais enjardinats. 

Prenent la vorera muntanya de la Diagonal en direcció a Esplugues des de Calvo Sotelo, quan s'acabaven les cases apareixia el primer d'aquest locals: El Cortijo. Era situat al número 612 de la Diagonal prop de la cantonada amb l'actual carrer Beethoven. En aquell espai, El Cortijo era un local que, en un context d'ambientació flamenca, oferia servei de restaurant a l'aire lliure i ball amb música d'orquestra per amenitzar les caloroses nits estiuenques.

El Cortijo va desaparèixer a començaments dels anys seixanta quan es va acabar d'urbanitzar el carrer del Mestre Nicolau i es van aixecar els últims edificis en aquella zona. Encara avui en un d'ells, el de Diagonal 608, s'hi pot veure un rètol amb el nom Edificio El Cortijo a l'entrada de la finca.

*1948.- Publicitat del restaurant El Cortijo.

*1948.- Aquell any, durant les Festes de la Mercè, El Cortijo va instal·lar un envelat al jardí del local que va oferir també espectacles infantils (Anunci publicat a La Vanguardia del 28 de setembre de 1948).

*1949.- Minuta del banquet celebrat a El Cortijo en ocasió de la XVII Fira Internacional de Mostres de Barcelona.

*1958.- Publicitat del restaurant El Cortijo.

*1960.- Ubicació exacta del restaurant El Cortijo (òval vermell) a la cruïlla de la Diagonal amb els carrers Beethoven i Mestre Nicolau. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1962.- Vista aèria i emplaçament de El Cortijo molt poc abans de l'inici del seu enderroc. Al fons la plaça de Calvo Sotelo, avui Francesc Macià. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).

Article actualitzat el 20 d'octubre de 2024

CASTELL DEL CAMP DE LA BOTA (1858- 1970's)

Construcció militar aixecada a l'any 1858 per l'aleshores capità general de Catalunya general Juan Zapatero, el castell del Camp de la Bota era situat a pocs metres de la línia de mar, en la frontera que delimitava els termes municipals de Sant Adrià de Besòs i Barcelona. Abans de la construcció del castell, durant la Guerra del Francès (1808-1814), el terreny ja havia estat utilitzat per les tropes franceses de Napoleó com a camp de pràctiques de tir.

Popularment era conegut també com a Castell de les Quatre Torres i va ser la seu de l'Escola Pràctica d'Artilleria fins a l'inici de la Segona República.

En esclatar la guerra civil el castell va ser l'escenari d'afusellaments de militars sublevats contra la República. Després de la victòria franquista es va transformar en una presó. Fins a l'any 1952 hi van ser afusellades unes 1.700 persones de les diverses faccions (comunistes, catalanistes i anarquistes) oposades al règim de Franco.

A la dècada dels cinquanta del segle passat, l'exèrcit va abandonar el castell, que tot immediatament  fou ocupat per veïns dels barris més propers (Pequín i Paraper) i immigrants nouvinguts a Barcelona. Un escenari de barraques, majoritàriament poblades per gent d'ètnia gitana, va anar rodejant el castell.  Actualment en  aquest indret, al costat de l'edifici Fòrum, s'hi aixeca un monòlit en record dels afusellats.

SALON RIGAT (1941-1960)

Inaugurat el dia 29 de gener de 1941, el restaurant i sala de festes Rigat va ser, probablement, el ball més cèntric i elegant de la Barcelona de la posguerra. El local, que era propietat de la famiília del mateix nom -una nissaga d'hotelers molt coneguts a Catalunya-, ocupava els baixos de la casa Joan Girona al número 14 de la plaça Catalunya, just en el lloc on anys després s'aixecarien els magatzems El Corte Inglés.

*1949.- La marquesina del Rigat al centre de la imatge (Foto: Soberanas, fragment de postal)

El Rigat disposava d'una àmplia terrassa, sempre molt concorreguda, sobre la vorera de la plaça, on eren habituals les tertúlies i era fàcil trobar-hi personatges de l'època com Fernando Díaz Plaja, Juan José Mira o el poeta Juan Guarro. A l'interior, la música en viu que s'hi oferia era bàsicament llatina. Antonio Machín, Olga Guillot i Armando Orefiche entre molts altres, varen actuar al Rigat amb notable èxit durant els anys quaranta i cinquanta. En els seus ultims anys d'existència, el Rigat acollia també, de manera habitual, festes privades de famílies benestants de l'alta burguesia ciutadana, així com d'empreses i entitats amb els salons del local reservats exclusivament als convidats.

Alguns artistes que actuaren al Salon Rigat:

Març 1945 - Tomy Castel's - Julio Murillo - Mario Vilar - Rocío de Sevilla
Octubre 1946 - Pepe Denis
Octubre 1947 - Ana Esmeralda - Charito León - Livia Hollosh - Anita de Montilla
Desembre 1947 - Lorna Martin - Mayra Montiel - Enrique Aguilar
Maig 1949 - Boyd Bachmam - Niberco
Abril 1950 - Armando Orefiche - Havan Cuban Boys - Peggy Welhs
Octubre 1950 - Elena Maya 
Febrer 1951 - Luís Rovira - Lola Ramos - Antoñita Herrada
Març 1951 - Hedy Jarosch - George Tagunoff
Octubre 1951 - Trío Calaveras 
Novembre 1951 - Harry Flemming - Princesa Menen - Noana de Kay - Rosy Barón
Maig 1952 - James Upshaw - Lydia Kuprina - Pedro Florit - Lucy Berch
Desembre 1952 - Dany Dauberson 
1953.- Elvira Ríos
Desembre 1954 - Raúl del Castillo - Dulce María
Maig 1955 - Cassen - Geneviève  
Novembre 1955 - Los Panchos
Febrer 1956 - Jacqueline François 
Octubre 1956 - Miguelito Valdés

*1953.- Programa del local anunciant la pròxima actuació d'Elvira Ríos (Col.lecció Núria Bàguena)

*1955.- Los Panchos actuant al Rigat al novembre d'aquell any. (Font: Revista Distinción)

*1956.- El programa d'actuacions a Rigat durant el mes d'octubre de 1956 en un retall de premsa.

CASA SEGURA. Plaça Catalunya-Portal de l'Àngel (1924-1935)

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

Situada al número 17 de la Plaça Catalunya, just a la cantonada amb el Portal de l'Àngel davant de l'edifici de la Telefònica, la Casa Segura destacava per la seva esveltesa i alçària a mitjans dels anys 1920's. Amb permís del cimborri de la catedral i dels campanars en construcció de la façana del Naixement de la Sagrada Família, la cúpula nervada de color verd d'aquest edifici era considerada el punt més alt construït de tota la ciutat.  

*1923.- Vista de la Plaça Catalunya des de la vorera muntanya. Al fons sota la fletxa vermella veiem la Casa Segura encara en construcció.

La ciutadania però, la coneixia més com a Casa Cabot, que no pas Segura, pel nom de la joieria que hi havia als baixos a la que ben aviat s'hi va unir la primera Llibreria Catalònia. També s'hi va establir la botiga d'articles fotogràfics Baltà i Ribas, on es podien adquirir els primers aparells per a la projecció casolana de pel·lícules.

*1925.- Una imatge inusual de la Casa Segura captada des del carrer Fontanella (Foto: Josep Brangulí)

*1927.- La Casa Segura a punt de ser superada en alçada per l'estructura de ferro de l'edifici de la Telefònica. 

L'any 1928 perdria la seva hegemonia com a construcció no religiosa més alta de la ciutat en benefici del veí edifici de la Telefònica, bastit com ja s'ha dit a la cantonada d'enfront. 

La Casa Segura es va fer popular pels diversos intents reeixits d'escalar la seva façana, En aquest sentit, l'esdeveniment més recordat tingué lloc el 14 de desembre de 1930, quan un gimnasta portuguès anomenat Massa Vaz i conegut com l'home aranya, va anunciar que escalaria la façana de l'edifici fins arribar a la cúpula.  L'expectació va ser enorme i una gernació de tafaners va concentrar-se a la plaça per seguir les evolucions de l'agosarat atleta, que finalment, amb no poques penúries i patiments, va aconseguir fer el cim. Uns anys abans, el 1924, el també portuguès Nestor Lopes ja havia aconseguit guanyar el cim però ajudat per unes cordes.

*1930.- Massa Vaz, conegut com l'home aranya, en el moment d'iniciar l'escalada i després d'haver fet el cim de la Casa Segura (Foto: Gaspar. Mundo Gráfico. Desembre 1930)

*1930.- Una altra imatge del temerari Massa Vaz, saludant al públic que seguia la seva escalada fins al cim de la Casa Segura. 

*1930.- Aspecte de la gran gernació concentrada a la plaça Catalunya per veure l'home aranya  escalant la façana de la Casa Segura. (Foto: Gaspar. Mundo Gráfico. Desembre 1930)

*1930.- Retall publicat a El Diluvio en la seva edició del 16 de desembre d'aquell any.

Un gran anunci de llet condensada El Niño, amb la imatge d'un nen grassonet i rinxolat, que presumia cofoi de la seva vigorositat,  va lluir durant anys a la part superior de la façana que donava a la plaça, mentre que a la mitgera de ponent les lletres del vermut Cinzano eren el reclam publicitari més visible.

La Casa Segura va començar a esser enderrocada l'any 1932 i va desaparèixer totalment el maig de 1935. La idea era aixecar al mateix lloc un nou edifici de 50 metres d'alçada de la Compañía de Aplicaciones Eléctricas. No va poder ser. Un cop enderrocada, un desolat solar va veure passar una guerra, un canvi de règim i va presidir aquell indret durant més d'una dècada. Finalment el 2 de maig de 1948 es va posar la primera pedra de l'edifici petri del Banco de España, que no seria inaugurat fins a finals dels anys 1950's.

Imatge publicitària de la llet condensada El Niño que coronava la façana de la Casa Segura (en la foto superior és visible a la dreta del terrat de l'edifici).

* Un llarg enderrocament *

*1932.- Al febrer d'aquell any es van iniciar els treballs d'enderrocament de l'edifici juntament amb la finca del costat. (Foto: Arxiu FECSA/ANC).

*1932.- La Casa Segura a mig enderrocar. En una primera fase van desaparèixer la cúpula i els pisos superiors com es pot veure a la foto.

*1932.- Una altra vista de la Casa Segura sense els pisos superiors ni la cúpula, captada des de la cantonada amb Portal de l'Àngel (Foto: Fons FECSA / ANC)

*1934.- En una segona fase s'enderrocarien els cinc pisos inferiors fins a la completa desaparició de l'edifici. (Foto: Pérez de Rozas).

*1935.- Enderrocant la Casa Segura a cops de mall (Foto: Josep Brangulí / ANC)

*1935.- Últims treballs d'enderroc al Portal de l`Àngel

*1935.- A l'estiu d'aquell any la Casa Segura ja havia quedat en el record i s'havia convertit en el solar que apareix a la foto. La desaparició d'aquest edifici deixava entreveure la silueta de l'església romànica de Santa Anna des de l'embocadura del Portal de l'Àngel a Plaça Catalunya. Després vindria la Guerra i els primers anys de franquisme i fins als 1950's no s'inaugurà en aquest lloc l'actual edifici del Banco de España.

*1936.- Maqueta de l'edifici de catorze plantes que l'empresa elèctrica Riegos y Fuerza del Ebro/Compañía de Aplicaciones Eléctricas tenia previst aixecar sobre el solar que havia ocupat la Casa Segura. La Guerra Civil va frustar el projecte (Foto: ANC. Arxiu FECSA).