BAR CANALETAS. (1916-1982)

 

Situat al capdamunt de la Rambla, davant mateix de la font i el quiosc de begudes avui desaparegut, el Canaletas va ser un dels bars més populars del centre de la ciutat. Va ser fundat per Esteve Sala i Cañadell, responsable també de l'existència d'altres grans establiments de la ciutat (American Soda, Baviera, Granja Orient...).

Ja a l'any 1901 Esteve Sala havia instal.lat un primer quiosc de fusta al costat de la popular font de Canaletes. Posteriorment, el 1916 va obrir el Bar Canaletas on s'hi servien tapes, cafès, embotits, entrepans i pastissos i ben aviat esdevingué també restaurant.

*1916.- L'interior del Bar Canaletas poc després de la seva obertura.

 *1922.- Entrada al Bar Canaletas a la Rambla del mateix nom. (Foto: Brangulí)

El 1928 va ser ampliat ocupant la botiga de fotografia que hi havia al costat que fou annexionada. Amb aquesta remodelació el bar va incorporar un element que en endavant constituiria el símbol més personal de l'interior del local: el taulell circular que la clientela ben aviat va anomenar la piscina. Les parets eren decorades amb pintures d'Utrillo i d'Andreu i des de l'altell amb barrots de fusta es podia veure la intensa gatzara de l'interior del local. Fou als anys trenta quan Miquel Boadas va treballar al Canaletas abans d'inaugurar la seva pròpia cocteleria al començament del veí carrer Tallers.

*1937.- Vista del Bar Canaletas durant la Guerra Civil, quan va ser col·lectivitzat pels sindicats UGT-CNT i formava part de la xarxa d'establiments Liber.

 
L'any 1940, recent acabada la Guerra Civil, s'hi va instal.lar un restaurant ràpid  i al llarg dels anys de la dictadura el local va tornar a consolidar, amb permís del veí Núria, un lloc preeminent com a bar cosmopolita i sempre ple de clients en aquell sector tan transitat de la Rambla.

*1969. El singular taulell circular central, conegut popularment com la piscina, era un dels trets més característics del Canaletas (Foto: Ernest Vilà)

L'any 1979, després de canviar de propietari, el local va ser sotmès a una profunda reforma. A finals de 1982, la cadena d'hamburgueseries Burger King va transformar-lo en un establiment de menjar ràpid a l'americana. Tot i que el local reformat va conservar alguns elements de l'estructura antiga (balconades i miralls), el canvi es va viure com una afrenta a la història de la ciutat. Però el cas del Canaletas no va ser l'únic d'un local històric que va claudicar davant l'arribada de l'emergent imperi de l'hamburguesa: el Moka de la Rambla o el Navarra de Passeig de Gràcia-Casp en foren altres exemples.   

*1982.- La publicitat de la cadena Burger King no va tenir cap vergonya en difondre la transformació de l'històric Canaletas com una fita vinculada al cosmopolitisme de la ciutat i al progrés.  

L'HOSTALET / OROTAVA. Consell de Cent 335. (1930-2005)

El característic rètol de ferro forjat amb la figura del cèrvol era un dels elements més identificatius de l'Orotava.

A principis de 1930 es va obrir al número 335 del Carrer Consell de Cent, prop de la cantonada amb la Rambla de Catalunya, un restaurant anomenat L'Hostalet que va fundar Josep Luna.

Acabada la Guerra Civil, la nova legalitat imperant va obligar a castellanitzar el nom. El Hostalillo no va agradar i el propietari després de quedar fascinat en un viatge a les Illes Canàries, va optar per canviar-li el nom que va quedar com Restaurant Orotava. 

Amb el pas del anys l'establiment passaria a ocupar un lloc entre els més prestigiosos de la ciutat, tant per la valoració que en feien els bons gourmets, com per la gran afluència de personalitats de l'art i la cultura que atreia. Joan Miró, Salvador Dalí, Eduardo Chillida o Manuel Váquez Montalbán varen ser alguns dels seus incondicionals. El propi Vázquez Montalbán va promoure un llibre titulat Las cuevas de Orotava amb textos de Salvador Espriu, Néstor Lujan, Huertas Clavería i ell mateix entre d'altres, amb motiu del 75è. aniversari del local.

El 30 de juny de 2005, l'Orotova va tancar portes per jubilació del seu propietari Josep Maria Luna, fill del fundador del local. A la façana encara es conserva el mural ceràmic realitzat el 1997 per Joan Gardy Artigas i dissenyat per Joan Miró "Restaurant Orotava, que abans es deia l'Hostalet".

CAFETERIA ORO DEL RHIN. (1924-1969)

La tarda del 30 de maig de 1924 es va inaugurar a la cantonada del carrer Corts (Gran Via) i Rambla Catalunya, un prestigiós establiment que marcaria una època en la Barcelona del segle XX. Incorporava cafeteria, cerveseria, restaurant i xarcuteria i era conegut amb el nom d'una òpera de Wagner: Oro del Rhin. Ocupava els baixos de la Casa Pia Batlló, al costat del Coliseum. El propietari de l'establiment Aixelà va encarregar la decoració interior a Leopold Barreda que va incorporar-hi tapissos de l'artista Adolfo Sanz.

*1940's.-  La terrassa de l'Oro del Rhin sobre el passeig lateral de la Gran Via.

*1951.- La cafeteria Oro del Rhin amb el rètol lluminós vista des del Jardins de la Reina Victòria de la Gran Via amb el monument a Güell i Ferrer en primer terme.

L'Oro del Rhin va ser especialment famós pels seus tertulians i les seves penyes i perque va aconseguir reunir a les seves taules un seguit d'artistes, intel·lectuals i gent de cultura diversa al llarg de pràcticament tota la seva existència. Personatges com Sebastià Gasch, Federico Garcia Lorca, Rafael Barradas, Max Aub, hi varen ser habituals.

En els seus primers anys el local era amenitzat per l'orquestra del mestre Tolrà i l'any 1935 s'hi va fer un homenatge de comiat a la actriu teatral Margarida Xirgú abans de viatjar cap a terres americanes.
La crònica negra tampoc va ser aliena a la vida d'aquest establiment. El 12 d'agost de 1933 s'hi va produir un fet que conmogué a tota la ciutat. La cafeteria va ser objecte d'un intent d'atracament en el que va ser assassinat el caixer i encarregat del local senyor Juan Zaldo.

La notícia de l'atracament frustrat de 1933 a l'Oro del Rhin a les pàgines de La Vanguardia.

L'Oro del Rhin va aconseguir sobreviure a la Guerra Civil i a l'adveniment del nou règim franquista, tot i que va perdre l'hac intercalada del nom. Lluis Rovira dirigia l'orquestra després de la guerra, fins que a l'any 1969 el local va ser tancat sobtadament per sempre més i va passar a acollir les oficines d'una entitat bancària.

*1955.- La cruilla Rambla Catalunya/Gran Via amb el restaurant cafeteria Oro del Rhin al costat del Coliseum.

*1950's.- L'escriptor Sebastià Juan Arbó prenent notes en una de les taules de la Cafeteria Oro del Rhin amb la Gran Via al fons. (Foto: Francesc Català-Roca)

*1966.- Amplitud d'espai i elegància eren trets característics de l'interior de l'Oro del Rhin, lloc ideal per les tertúlies.

*1966.- Anunci del sopar i festa de cap d'any 1967. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

MONUMENT A PI I MARGALL (II). (1934-1939)

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER

*1936.- El monument  a Pi i Margall situat al Cinc d'Oros el dia de la seva inauguració.

El 12 d'abril de 1936 va ser inaugurat definitivament a la cruïlla entre la Diagonal i el Passeig de Gràcia, el monument a Pi i Margall. Consistia en un obelisc (que s'ha vingut mantenint amb alguna modificació fins a l'actualitat), que anava coronat per una escultura d'una dona nua amb el braç aixecat al·legòrica a la República, obra de l'escultor Josep Viladomat. Al peu de l'obelisc s'hi va situar un medalló amb l'efígie de Pi i Margall.

Aquest monument ja estava enllestit des de 1934 en substitució de l'antic bust de Pi i Margall col.locat al mateix lloc el 1931. Els diferents esdeveniments polítics, especialment l'aixecament del 6 d'octubre, van obligar a ajornar-ne la inauguració. Fou per això, que durant molt temps l'obelisc va romandre enllestit i cobert per uns draps. El 1935 es va produir una primera inauguració a càrrec de l'alcalde republicà Pich i Pon. Un any després, quan Lluís Companys va ser rehabilitat  i va tornar a la presidència de la Generalitat, tornaria a ser inaugurat.

*1934.- Col·locació de l'al·legoria de la República al cim de l'obelisc. (Foto: Carlos Pérez de Rozas /ANC)

*1935.- Placa i medalló en homenatge a Pi i Margall al peu de l'obelisc (Foto: Bert i Claret / ANC)

El monument va romandre en aquest lloc durant tot el periode de la Guerra Civil fins que, amb l'entrada dels franquistes a Barcelona, l'escultura va ser desmuntada i el medalló retirat. Posteriorment al peu de l'obelisc s'hi va col·locar l'estàtua de la Victòria de Frederic Marés. L'estàtua de la República de Viladomat es troba avui a la plaça Llucmajor.

*1940.- Les bastides preparades per enretirar l'estàtua al·legòrica de la República. (Foto: Centre Excursionista de Gràcia. Autor desconegut)

FÀBRICA GENERAL MOTORS. Carrer Mallorca 433 (1933-1939)

La multinacional General Motors va fundar l'any 1927 la seva filial espanyola anomenada General Motors Peninsular. Inicialment va establir fàbriques a Màlaga i Madrid. L'any 1933 s'instal·là a Barcelona al carrer Mallorca 433, on avui hi ha el Mercat de la Sagrada Família. 

Pocs anys després, va esclatar la Guerra Civil i a començaments d'agost de 1936 els obrers de la fàbrica varen col·lectivitzar-la. Molts dels camions que van ser construits en aquesta factoria varens ser reforçats en la  seva estructura per tenir l'aparença de vehicles blindats i foren utilitzats en el front d'Aragó, especialment per la CNT-FAI, per lliutar contra les tropes nacionals de Franco.

ESTACIÓ DE GRÀCIA. (1863-1928)

*1927.- Dues imatges de l'estació de Gràcia en els seus últims anys abans de ser soterrada. A dalt les andanes i a sota una vista de la placeta d'accés.  

L'antiga estació ferroviària de superficie de Gràcia ocupava una part de l'indret conegut com la Creu Trencada, on avui hi ha la plaça de Gal·la Placídia. Va ser inaugurada l'any 1863 coincidint amb l'obertura de la línia fèrria entre Barcelona i Sarrià i fou el primer tren electrificat d'Espanya.

L'any 1912 l'empresa es convertí en Ferrocarrils de Catalunya. L'estació estava situada entre la riera de Cassoles, també coneguda com de Vallcarca, i la riera de Sant Gervasi. Ambdues s'acabaven unint i formaven la Riera de Malla. 

L'edifici de l'estació fou enderrocat l'any 1928 coincidint amb el soterrament de les vies i de la pròpia estació, inaugurada novament el 1929.

*1923.- Un tren model Brill que feia el trajecte Barcelona-Terrassa aturat a l'antiga estació de Gràcia.

BUROT DE LA RIERA BLANCA.

*1933.- El burot de la Riera Blanca amb forces de la Guardia Civil davant les restes d'una barricada aixecada durant els aldarulls del mes de desembre.

 

Els burots (en castellà fielatos), eren com una mena de duanes que hi havien a les fronteres de Barcelona amb els municipis fronterers. Sovint consistien en un local petit i poc agradable i en els ultims anys tenien l'aspecte d'unes simples taquilles. La seva finalitat era recaptar impostos pel trànsit de mercaderies que entraven a la ciutat. Fonalmentalment aquestes mercaderies eren queviures. Històricament es remunten als antics drets de portes de l'època de les muralles que tenien que pagar els transeunts per entrar a la ciutat pels portals. Aquest sistema de recaptació d'impostos que avui pot semblar tant anacrònic va sobreviure fins ben entrat el segle XX. El 1948 entrar una gallina a Barcelona costava 50 cèntims.

*1956.- El burot situat a la frontera entre Barcelona i l'Hospitalet de Llobregat  (Constitució-Riera Blanca) (Foto: Arxiu Municipal de Sants-Montjuïc)
 

El burot era atès per un funcionari vestit de blau amb gorra de plat que es limitava a cobrar les taxes per l'entrada de mercaderies. Però també desenvolupava funcions de vigilància que varen ser especialment destacables en els temps de l'estraperlo, quan eren habituals les denúncies. Però en els ultims temps el seu tarannà era en general més tolerant i fins i tot gaudien de l'apreci i la consideració dels veins de la zona. La llei de reforma de les hisendes locals els va suprimir el desembre de 1962 coincidint amb la gran nevada. 

Al carrer Constitució, tocant a Riera Blanca, just al límit municipal entre Barcelona i l'Hospitalet del Llobregat, hi havia una d'aquestes populars oficines municipals situada als baixos d'una casa de començaments del segle XIX. Un cartell de considerables dimensions, pintat sobre la mitgera de l'edifici, advertia amb una fletxa de la presència del fielato. Diuen que a la Riera Blanca la continuitat de les trames urbanes de les dues ciutats facilitava el trànsit de mercaderies que sovint es realitzava de finestra a finestra, d'un cantó a l'altre del carrer per tal d'escapolir-se del burot. 

PANORAMA DE PLEWNA. (1888-1889)

*1888.- Cantonada Gran Via/Rambla Catalunya amb el monument a Güell i Ferrer en primer terme. Al fons (on avui hi ha el Coliseum) es pot veure l'edifici circular que acollia el Panorama de Plewna amb una cúpula bulbosa sobre la porta d'accés.

A les acaballes del segle XIX, els Panorames eren una atracció força popular entre els barcelonins. Es tractava d'edificis circulars en forma de carpa, a l'interior dels quals els visitants podien contemplar un quadre de gran superficie (10 x 100 metres) que representava un fet històric, generalment una batalla. El públic accedia a l'interior i mitjançant una escala quedava ubicat en una terrasseta lleugerament enlairada i situada al centre del recinte. El quadre, muntat sobre l'estructura cilíndrica de les parets de l'edifici, girava lentament i l'espectador podia contemplar els més variats detalls de l'obra, que es complementava amb motius escultòrics i plafons que aconseguien donar una gran profunditat a la visió del conjunt. Salvant les distàncies era quelcom similar al que avui coneixem com 3-D. 

L'any 1888 fou instal.lat a la cantonada Gran Via i Rambla Catalunya el panorama de la batalla de Plewna (Bulgària), que va ser el més exitós, juntament amb el de Waterloo de la plaça Catalunya. Representava la cruenta batalla lliurada l'any 1877 entre turcs i russos plasmada per l'artista francès Paul Philipoteaux (1846-1923). L'edifici fou projectat per l'arquitecte Antoni Rovira i Rabassa (1845-1919). La seva entrada era decorada amb motius heràldics de l'imperi rus i una espectacular cúpula en forma de bulb similar a les existents a les esglésies russes.

L'entrada costava una pesseta i l'espectacle era obert al públic des de les 8 del matí fins a les 12 de la nit. De dia la llum era natural i durant la nit s'emprava l'enllumenat a gas. Un programa de mà, on quedaven explicats els fets històrics representats, era lliurat al públic que accedia al recinte. Aquest panorama, que ja havia estat exhibit anteriorment a Moscou el 1882, va romandre a Barcelona entre els mesos de març i desembre de 1888 coincidint amb la celebració a la ciutat de l'Exposició Universal. Segons la premsa de l'època (La Campana de Gràcia), un total de 193.836 persones varen visitar el Panorama de Plewna només en els quatre primers mesos de funcionament. Aprofitant l'èxit d'aquest panorama, l'empresa explotadora va optar per exhibir simultàniament en el mateix recinte alguns diorames de Philipoteaux. L'entrada als diorames es cobrava apart i era de 50 cèntims. 

*1888.- Article publicat a La Vanguardia en l'edició del dia 25 de març, que informa sobre la inauguració de dos diorames en el mateix recinte del Panorama de Plewna.

Al gener de 1889 el llenç del Panorama de Plewna va ser enretirat i substituït per un altre del Setge de París, que va ocupar la mateixa instal·lació.

*1889.- Edició de La Vanguardia de 20 gener on es comenta la retirada del llenç del Panorama de Plewna i la seva substitució pel del Setge de Paris.

FAÇANA DEL PALAU DEL CINQUANTENARI. (1970-1986)

Construit en el mateix lloc que des de l'Exposició Universal de 1929 hi hagué el Palau de l'Art Tèxtil, aquesta nova edificació firal va ser inaugurada a finals de maig de 1970 per commemorar el 50è. aniversari de la Fira Internacional de Mostres de Barcelona. L'edifici, de planta baixa i només dues alçades, va ser construit en el temps rècord de cinc mesos.

*1970.- Un detall de la complexa trama geomètrica de la façana des d'un dels seus angles. (Foto: Enrique Zardoya)

El Palau del Cinquantenari destacava per la seva façana de peces de poliester reforçat, que formaven una superficie extremadament angulosa de 4.000 metres quadrats, i li donaven una aparença de pastís. Era obra dels arquitectes Manuel Torres Mínguez, Enrique Hernández de Avilés i Joaquín de Ros de Ramis.

La façana fou adquirint un to cada cop més groguenc a mesura que passaven els anys i el seu impacte inicial va acabar esdevenint cansí per a la vista. L'any 1986 les autoritats firals, aprofitant la reforma integral de la Plaça de l'Univers i l'ampliació del propi Palau del Cinquantenari, varen optar per fer desaparèixer aquesta curiosa façana i integrar la nova en el disseny comú dels tres cossos de la plaça.   

*1970.- Vista posterior -des del Parc Mòbil Municipal del carrer Lleida- del Palau del Cinquantenari, pocs dies abans de ser inaugurat oficialment (Foto: Pérez de Rozas).

HOTEL COLON. Plaça Catalunya (1918-1941)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a JORGE ÁLVAREZ, MARIA JOSÉ GONZÁLEZ i ENRIC COMAS I PARER

El primer Hotel Colón (1902-1918) va tenir un digne successor quan el 1918 va reinaugurar-se un cop reformat i ampliat el vell establiment. En el seu lloc s'hi va aixecar un nou hotel de set plantes d'alçada i 200 habitacions totes amb bany. Les obres havien començat el 1916 per iniciativa del propietari Ramon Pou i Riu, que va encarregar el projecte a l'arquitecte Enric Sagnier (1858-1931). La remodelació es va executar en dues fases amb l'objectiu de mantenir l'activitat de l'hotel. La primera fase afectava només a la meitat de l'edifici i la segona, que es va perllongar fins el 1919, va permetre acabar l'obra. L'aspecte exterior de la façana va canviar del modernisme al noucentisme.

*1917.- Curioses fotos on el nou Hotel Colón es veu a mig construir. Una part apareix ja enlairada, mentre que la que fa cantonada amb el passeig de Gràcia encara llueix la cúpula modernista de l'antic hotel. Els propietaris no varen voler que el negoci es ressentís per causa de les obres i aquestes es van executar en dues etapes per no haver de tancar l'establiment. 

 

*1919.- A l'hivern d'aquell any s'executava la part del nou edifici amb cantonada a Passeig de Gràcia. Foto captada durant la celebració d'una missa de campanya en els dies d'estat de guerra per la vaga de La Canadenca. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana / ANC)

Segons explica Sempronio, la terrassa del Colón va ser una de les més animades de la entremaliada Barcelona dels anys 1920's. Allà s'hi trobaven els tertulians de la penya vanguardista de Sebastià Gasch a la que s'hi va afegir el poeta Federico García Lorca quan va arribar a la ciutat. Fou en aquella mateixa terrassa on va ser assassinat d'un  tret Ròmul Bosch i Alsina l'any 1923. Hi destacaven dos tipus molt pintorescs: la florista Elisa i el porter Wladimir.

El 14 de novembre de 1924 s'hi va inaugurar la primera emissora de radiodifusió d'Espanya EAJ-1 Ràdio Barcelona. La sala de màquines era ubicada dintre de la gran cúpula que coronava l'edifici. L'emissora va ser traslladada només un any després al carrer de Casp. 

*1924.-La primera emissora de Ràdio Barcelona a l'interior de la cúpula de l'Hotel Colón.

*1932.- L'interior del bar de l'Hotel Colón.

*1934.- L'interior de l'American Bar de l'Hotel Colón en una postal publicitària.

Aquest Hotel Colón va ser testimoni dels moments més tensos de la història de la ciutat durant la República i la Guerra Civil. Va ser seu de sindicats i partits polítics i durant l'aixecament militar feixista del 18 de juliol de 1936 refugi ocasional dels militars rebels fins que, assetjats per les forces leials a la República, varen rendir-se i fets presoners.

*1936.- La façana de l'Hotel Colon després dels tiroteigs del dia 19 de juliol presentava nombrosos desperfectes com es pot comprovar a la imatge. Sobre el tendal es poden veure alguns matalassos que van ser emprats per evitar que les bales penetressin a les habitacions. (Foto: Carlos Pérez de Rozas. AFB)

Una altra imatge inoblidable de l'Hotel Colón és aquella en que apareix amb la façana colmada de pancartes i proclames comunistes, quan acollia la seu de les Joventuts Socialistes Unificades del PSUC i també de la UGT, i es va organitzar al davant de l'edifici una desfilada d'homenatge a l'URSS amb les imatges dels líders de la revolució bolxevic.

*1936. 8 de novembre. Imatge de l'acte d'homenatge a l'URSS organitzat pel PSUC a la Plaça Catalunya davant de l'Hotel Colon.

*1936.- La façana de l'Hotel Colón amb pancartes dels comunistes del PSUC i els retrats de Lenin i Stalin.

*1938.- L'Hotel Colón amb cartells del Casal Nacional de la Joventut a la façana, durant els últims mesos de la Guerra Civil.

*1939.- 27 de gener. Els franquistes encapçalats pel general Juan Yagüe arriben a la Plaça Catalunya per objectivar l'ocupació de Barcelona. A la façana de l'Hotel Colon encara es veuen restes del cartell del Casal Nacional. (Font: Belinogramme NYT. Col·lecció particular)

*1939.- Façana de l'Hotel Colon ja desprovista de qualsevol mena de rètol (fins i tot el de l'Hotel) que recordessin el passat i guarnida amb domassos amb simbologia del nou règim. Hi destaca un gran yugo y flechas, a la part alta del cos central de l'edifici. La imatge està captada durant les celebracions organitzades pels falangistes en els primers dies de maig. (Foto: Pérez de Rozas).

*1939.- 7 de maig. Aspecte que oferia la façana de l'Hotel Colon engalanada amb motius falangistes durant l'homenatge als caiguts. (Foto: Josep Brangulí)

*1939.- Dibuix publicat a la contraportada del suplement il·lustrat del periòdic italià Il Corriere della Sera. L'Hotel Colon és testimoni d''una crema massiva de material subversiu a càrrec del "foc purificador al servei del feixisme redemptor". (Font. La Domenica del Corriere. núm 7. Edició del 5-11 de febrer de 1939) 

L'Hotel Colón però, no va poder resistir el desenllaç de la Guerra Civil i el canvi de règim. La seva mera presència a la Plaça Catalunya provocava mals records als vencedors. Hi va haver algun intent de plantejar-ne una reforma i mantenir el seu ús hoteler. Es van presentar alguns projectes de reforma però el Banco Español de Crédito ja havia comprat l'edifici i no va trigar gaire en ser enderrocat i substituït per un nou edifici fidel a la línia neoclàssica estricta impulsada pel règim franquista. Així va emergir ben aviat la seu de l'oficina principal a Barcelona de l'esmentada entitat bancària, un edifici que destaca per la seva torreta central enganxada a la mitgera de la veïna casa Pich i Pon i equidistant de Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia.

*1940.- L'Hotel Colón apareixia ja amb un rètol a la balconada que certificava la seva compra pel Banco Español de Crédito. Mentrestant, al centre de la plaça centenars de joves falangistes participaven en la missa de campanya del dia 2 de maig. (Foto: Josep Brangulí).

Projectes per a un nou edifici

*1940.- Al gener d'aquell any l'arquitecte Eusebi Bona va presentar un projecte que intentava mantenir l'ús hoteler de l'edifici, de fet era com una nova reforma de l'Hotel Colón que no va arribar a reeixir. El nou règim semblava tenir sentenciat a mort aquell edifici.

*1940.- Una variant del projecte anterior en la que es prescindia de la cúpula de la cantonada amb Passeig de Gràcia. (Font: Col·lecció Maria José González).

 

*1940.- Finalment Eusebi Bona va descartar les línies arrodonides a la cantonada amb passeig de Gràcia i presentà aquest projecte que s'assemblava molt més al finalment executat. La diferència fonamental era que la torreta contigua a la casa Pich i Pon no hi era i el volum edificiat es compensava amb més alçada de tot el cos de l'edifici que arribava a fins a vuit plantes.

Imatges de l'enderroc

*1941.- Imatge de les primeres obres de l'enderroc a l'interior de l'hotel. (Foto: Col·lecció privada Jorge Àlvarez).  

*1941.- Inici de l'enderroc als pisos superiors de l'hotel. Al fons les restes de l'estructura de la cúpula de la cantonada amb el Passeig de Gràcia. (Foto: Col·lecció privada Jorge Àlvarez).

*1942.- Dues fotografies grises i tristes on es veu l'Hotel Colón en fase l'enderrocament al fons, Mentrestant, en primer pla, membres del Frente de Juventudes reparteixen joguines entre els nens amb motiu de la Diada de Reis, sense que l'ordre, que tant exaltaven, estigui gaire present en la seva tasca de classificació del material. A la imatge superior es pot veure el governador civil Antonio Correa Veglison. (Fotos: Josep Brangulí)

*1942.- Dues imatges captades des del mateix punt on es pot veure el poc que quedava de l'Hotel Colón durant la fase final de l'enderroc de l'edifici. (Fotos: J. Gracia Torres. Col·lecció privada Jorge Álvarez)

*1942.- L'Hotel Colón, ja totalment enderrocat, vist des del centre de la Plaça Catalunya. (Font: Revista Destino).

La construcció de l'edifici Banesto

*1943.- Un nou edifici, promogut pel Banco Español de Crédito, començava a emergir després de l'enderroc de l'Hotel Colón. (Foto: Autor desconegut. Colecció privada Enric Comas i Parer).

*1945.- El nou edifici del Banco Español de Crédito (a les dues fotos en construcció) va ocupar el lloc de l'Hotel Colón, que no va sobreviure a l'inici de la dictadura franquista. L'antic hotel va començar a ser enderrocat a finals de 1941 i el nou edifici bancari no va quedar enllestit del tot fins a finals de 1947.

Enllaç d'interès: La Barcelona Oblidada. (Enric Comas i Parer)