METRO / METRO NEW WAVE / 666. Llull 145. Poblenou. (Anys 1980's)

 

 

  

En el mateix local on als anys 1970's hi hagué la discoteca pionera i convencional Giovane, l'evolució jovenívola i musical va portar en pocs anys a convertir aquell local en un nucli d'esbarjo ben diferent. El canvi estètic va ser radical i Metro New Wave primer i 666 després van exercir d'imans que atreien les tribus urbanes més radicals.

Metro apareixia cap a començaments de la dècada dels 1980's, mantenint bàsicament la mateixa estructura interior que l'antic Giovane. Però ben aviat va començar a ser un dels nuclis preferits dels joves adscrits al moviment punk. Per convicció i voluntat del clients, en part recolzada pels propis promotors, Metro esdevé aviat un temple llòbreg de brutícia i transgressió portada al límit, on sovint resulta dificil mantenir l'ordre i fixar la frontera entre el permès i el prohibit. Molts veins del barri recorden encara que passar de bon mati per davant del local suposava assistir a la contemplació d'un panorama postbèlic, corull d'inmundícia, farcit de tota mena de bruticia, on sovint no hi faltaven trossos de carn i visceres provinents de pollastreries i carnisseries que els punks més radicals portaven per organitzar les seves batalles campals presidides per aquella mena de veneració pel fàstic. Els incidents porten a  refundar el local que esdevé Metro New Wave  que es va orientar més cap al moviment  power pop, technopop i new wave.  

Amb el pas dels anys i dels incidents el local canvia de cara i adopta una nova personalitat connectada amb l'onada gòtica de pells blanques i rostres empal·lidits, ungles lacades rigorosament de negre i roba fosca amb proliferació de creus, amulets fúnebres amb cadenes i metalls resplandents. El nom del nou local és 666 amb una estètica interior allò més radical amb rengleres de nínxols a les parets, canelobres i calaveres per arreu i taüts que fan de taula, talment com si es tractés d'un cementiri o d'una fira funerària on famílies com els Monsters o els Adams s'hi haurien trobat d'allò més bé. A la pista de la planta baixa la marxa és imparable i sonen les músiques de grups com Siouxie & The Banshees, Sisters Of Mercy, The Cure o Parálisis Permanente.

*1980's.- Dues imatges de la decoració interior del 666 (Font: Johnny G.G.)
 

No hi van faltar les actuacions en directe com el concert de The Chameleons al juny de 1985.

666 va tancar a finals dels 1980's, quan els seus promotors van optar per aprofitar l'aura olímpica i la popularitat creixent del barri que els portà o obrir el Psicòdromo al carrer Almogàvers.  

 

*1985.- L'entrada al concert de The Chameleons al 666. 

 

 

CARRER DE L'INFERN.

Un dels molts carrers que van desaparèixer amb l'obertura de la Via Laietana va ser el petit carrer de l'Infern. Amb prou feines arribava als dos metres d'amplada i discorria entre els carrers Ripoll i Riera de Sant Joan, avui també despareguts. El seu emplaçament quedaria avui situat sobre la plaça d'Antonio Maura, a la intersecció de la Via Laietana amb l'avinguda de la Catedral. Com es pot comprovar en la foto de l'any 1908, de l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, hi havia en els seus últims anys una Acadèmia de Dibuix Industrial i dues barres verticals tancaven l'accés als carros en els dos extrems de la via, probablement a causa de la seva estretor.

Antoni Vallèsca fa esment d'aquest carrer en el seu llibre Las calles de Barcelona desaparecidas, tot indicant que el seu nom prové del soroll insuportable provocats pels cops de martell sobre els malls dels ferrers que hi tenien els seus tallers i que el veinat comparava amb un infern.

El traç vermell assenyala el lloc on era situat el carrer de l'Infern sobre una foto en la que es poden veure les obres d'urbanització de la plaça Antonio Maura abans de la construcció dels edificis. Abaix el carrer de l'Infern sobre un plànol de l'època.

  

 

TEATRE MASINI. Rambla Catalunya (1881-1882)

MIQUEL BARCELONAUTA

Retall publicat l'any 1922 a Catalunya Gràfica

Teatre d'efímera existència (poc més d'un any), que era situat  a la Rambla de Catalunya davant de l'Estació de Tren de Martorell i de la Casa Narcís Pla.

El Masini, (en algunes publicacions de l'època "Massini") va ser inaugurat l'11 de juny de 1881 i es va especialitzar en sarsueles. L'aspecte exterior que presentava era força auster. Construït tot de fusta, segons explica Lluís Permanyer en la seva Biografia de la Plaça Catalunya, la platea del teatre era coberta per una lona de forma cònica, la qual cosa li donava una aparença semblant a una tenda de campanya. L'interior era il·luminat amb llum de gas i canelobres i quedava estructurat al voltant d'un quadrilàter de grans dimensions. Els preus econòmics varen permetre que el local tingués una dotació força acceptable de públic durant la seva curta vida.
A l'agost de 1881, la cartellera informava de les dues funcions que s'hi representaven: La Guardiola i La Festa Major amb ball i la contractació per part de l'empresa de la senyoreta Franzioni com a primera ballarina. El preu de l'entrada era d'un ral. 

Un incendi devastador va acabar amb l'estructura de fusta del Teatre Masini el 30 d'octubre de 1882.

PISCINA MUNICIPAL DEL RAVAL. Plaça Folch i Torres (1966 - 2003)

*1966.- Imatge captada durant la cerimònia d'inauguració de les piscines amb el general Franco present a la tribuna.

El dia 4 de juliol de 1966, coincidint amb una de les visites del general Franco a Barcelona, es va inaugurar la piscina de la plaça Folch i Torres que contribuia a pal·liar la manca d'equipaments esportius al Raval.

La cerimònia d'inauguració va congregar al costat del Caudillo les principals autoritats del règim amb l'alcalde Porcioles i Juan Antonio Samaranch al capdavant.

 

 

*1966.- Dos retalls de La Vanguardia de l'endemà de la inauguració de les piscines on s'informa de la cerimònia presidida per Franco i de les característiques de la nova instal.lació esportiva

 

 

El complex ocupava l'espai delimitat pels carrers Lleialtat, Reina Amàlia, Carretes i Hort de la Bomba i constava de diverses instal.lacions, un gimnàs i tres piscines, la més gran apta per a la pràctica del waterpolo. La gestió va ser atorgada al Club Natació Montjuïc i com a detall curiós el primer soci d'honor infantil va ser Francisco Franco Martínez-Bordiu, nét del dictador, que també va participar activament a la cerimònia inaugural.

En el seus ultims anys de vida les piscines van patir un abandonament progressiu, sobretot des que el CN Montjuic va establir definitivament les seves instal·lacions esportives i socials al costat de l'estadi Serrahima. Finalment les piscines Folch i Torres van ser clausurades al maig de 2002 per l'ajuntament, que va al·legar serioses deficiències en l'estructura de la coberta. Només un any després van ser enderrocades dintre d'un pla urbanístic que va convertir aquell sector en nous equipaments i habitatges, amb alguns conflictes amb els veins, que es queixaven de la manca de transparència de les decisions municipals i del perill d'especulació que comportava l'operació urbanística. Però el problema era també que no  estava llesta una alternativa, que encara trigaria quatre anys en arribar quan el 2006 es van inaugurar les noves piscines del complex esportiu de Can Ricart a la Rambla del Raval.

EDIFICI D'HABITATGES. Avda. República Argentina 2.

 

 *1930's.- L'edifici de República Argentina 2 en el seu estat original al costat de l'església dels Josepets.

 

 

Comparació entre l'aspecte original de l'edifici (esquerra) i el seu estat actual (dreta).

Un altre exemple d'edifici escapçat és el del començament de l'Avinguda República Argentina, concretament al número 2 d'aquesta via, just quan comença a l'altra banda de l'església del Josepets i amb façana també a la plaça Lesseps.

L'edifici en qüestió, obra de l'arquitecte català Julià Maria Fossas i Martínez (1868-1945), va ser construit el 1921 i disposava de planta baixa més quatre alçades. Sembla que va ser durant la posguerra que va perdre la vistosa cúpula que coronava el vertix de la cruïlla, així com també alguns altres elements del terrat i la coberta.

Desconeixem amb detall la data aproximada en que es va produir aquesta amputació, però, en tot cas, els testimonis gràfics de què disposem ens porten a considerar que a cap a mitjans dels anys 1940's la cúpula ja havia desaparegut i s'hi va afegir un àtic, que va despersonalitzar considerablement el projecte inicial.
 

*1925.- L'edifici d'habitatges del número 2 de l'avinguda República Argentina amb la seva cúpula original.
 

*1961.- Una imatge captada des d'un lloc similar a l'anterior. La cúpula ja havia desaparegut i s'havia intervingut sobre el terrat de l'edifici.

CASA CAPELLA. Marià Cubí. 90. (1902).

D'entre les diverses obres perdudes de l'arquitecte i polític Josep Puig i Cadafalch s'hi compta aquesta torre amb jardí construida al número 90 de l'antic carrer de Sant Sebastià, xamfrà amb Camp d'en Vidal  prop de la plaça Cardona, a l'antiga vila de Sant Gervasi de Cassoles. Amb l'agregació d'aquest municipi a Barcelona, el carrer va canviar de nom l'any 1907 i passà a anomenar-se de Marià Cubí tal com el coneixem avui.

L'edifici era la clàssica torre modernista amb jardí exterior. Malgrat que ha sortit reproduïda en diverses postals i fotos de l'època no se'n coneix l'any de la seva desaparició.

  

*1902.- La Casa Capella en una targeta postal de començaments del segle XX. (Foto: Ángel Toldrà Viza)

 

Emplaçament de la Casa Capella en un plànol municipal dels anys 1930's (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. Cliqueu a sobre per ampliar).

LA SALA BOVEDA DEL CARRER PALLARS. Discoteca. Pallars 97. (1991-2007)

 

*1994.- Interior de l'antiga Sala Bóveda al carrer Pallars 

 

Entre els locals nocturns de la zona del Poblenou nascuts aprofitant l'esclat de la Barcelona Olímpica convé recordar la discoteca Bóveda o La Bóveda del carrer Pallars, prop del centre neuràlgic que representava aquell renovat Zeleste, després Razzmatazz. 

Instal·lat dins d'una antiga construcció industrial, Bóveda disposava de dos nivells. El superior, on hi havien els lavabos, era més petit. De la seva decoració original en destacaven les parets de totxana pintada, un billar i un futbolí, una original barra on les pretatgeries dibuixaven formes de motius urbans (semàfor, moto) i un guàrdia urbà enreixat. Només creuar l'entrada s'accedia directament a la pista de ball i la barra quedava situada a mà esquerra.

Combinava la música pop-rock espanyola amb la internacional i els preus d'accés eren força econòmics. Com que no era un local gaire gran -no hi havien cadires ni pràcticament lloc per seure- , de seguida es va massificar i entrar-hi a partir de determinada hora no resultava gens fàcil.  

Passada l'eufòria olímpica, que va deixar una gran quantitat de locals nocturns en aquell sector, els problemes de sorolls i incidents nocturns eren a l'ordre del dia a la zona industrial del Poblenou, malgrat els pocs veins de la zona.

El servei de seguretat que tenia cura de l'accés al local era molt rigorós a partir de mitjanit. No obstant això, el local va ser testimoni d'algun fet violent com l'apunyalament d'un dels porters al setembre de 2001 a mans d'un dels implicats en el cas anomenat el crim de la Vila Olímpica que havia costat la vida a un jove prop del port olímpic. 

En els seus últims anys de vida, el local va ser gestionat per Bovedagroup i obria de dimecres a diumenge. La façana exterior era decorada amb un grup de fades. Els dimecres eren freqüents les Erasmus Party's i els dijous les festes universitàries. L'entrada era lliure entre setmana. El tipus de música era d'allò més variat i el tipus de clientela també.  A l'estiu ruixaven a la gent amb aspersors d'aigua per combatre la calor. Per a un bon grup d'habituals del lloc -els que tenien prou recursos per no haver de recòrrer al botellón- era típic anar al Bóveda després d'haver passat per la macrotaverna L'Ovella Negra situada al costat.

A finals de 2007 Bóveda va tancar portes i posteriorment el local va ser enderrocat i convertit en solar. L'entranyable futbolí va resistir fins al final.

*2002.- Aspecte exterior de la discoteca Bóveda amb la façana negra decorada amb fades pintades.

*2005.- Un flyer anunciador de les Erasmus Party's que tenien lloc a Boveda les nits dels dimecres en la seva última etapa.

 

Una nova Sala Bóveda, avui encara existent, va ser oberta uns anys després al carrer Roc Boronat 33, dins un espai industrial que anteriorment havia ocupat la discoteca Mephisto.

 

*1994.- Imatge nocturna de l'entrada a la Sala Bóveda del carrer pallars (Foto: Ignasi R. Renom)



LA COVA DEL DRAC. Tuset 30. (1965-1991)

*1971.- Dos joves passejant per davant de l'entrada del Drug DRAC Store, el cafè que en seu soterrani acollia La Cova del Drac. (Foto: Francesc Català Roca)

Cap a mitjans dels anys 1960's el carrer Tuset va esdevenir el  centre neuràlgic de la modernitat barcelonina. Un dels locals més emblemàtics d'aquesta via va ser La Cova del Drac, que en  realitat era el soterrani de la cafeteria Drug-Drac-Store, un local que jugava amb el mot català Drac i l'anglès Drugstore. Es va inaugurar el mes de novembre de 1965. Els impulsors del local varen ser el promotor cultural Ermengol Passola i l'escriptor i cofundador de Els Setze Jutges Josep Maria Espinàs, que en els primers anys actuava com a presentador de les actuacions. La decoració del local ja era trencadora per l'època amb detalls modernistes i exposicions de pintura a les parets. Les cadires de La Cova varen ser comprades a la Fonda Europa de Granollers.

*1967.- Membres de la nova cançó a les taules de La Cova del Drac. A la foto superior: Lluís Llach, Maria del Mar Bonet i Rafael Subirachs. A la inferior: Remei Margarit, Maria Amèlia Pedrerol i Pau Riba. (Fotos: Pau Barceló. Institut del Teatre)

La primera actuació va ser la del cantautor mallorquí de color, aleshores afincat a Barcelona, Guillem d'Efak. Per la pista de La Cova del Drac varen passar pràcticaments tots els integrants del moviment de la nova cançó. També s'hi van fer espectacles de teatrals de petit format i de varietats, sempre en català. Així, per exemple, al juny de 1968 Maria Aurèlia Capmany hi presentava l'espectacle de teatre de cabaret Dones, flors i pitança amb Carme Sansa, Elisenda Ribas, Enric Casamitjana i Joan Miralles. Tampoc hi van faltar els espectacles de màgia (Màgic Kim), teatrals (Els Joglars) i de pantomima (Mims de Facècia). Però fonalmentalment, La Cova del Drac seria el principal nucli d'operacions del moviment aleshores emergent de la nova cançó. Això va provocar alguns problemes amb les autoritats del moment que vigilaven d'aprop tot el que s'esdevenia en aquesta sala.

Posteriorment Espinàs i Passola varen traspassar el local a Ramon Tordera que el va dedicar gairebé íntegrament a la programació d'actuacions de jazz.

*1968.- La terrassa de La Cova del Drac captada des de la cantonada de Tuset amb el carrer de La Granada del Penedès. Més amunt les terrasses de l'Anahuac i el Pub Tuset.

La Cova del Drac va tancar portes l'últim dia de 1991 amb una inoblidable actuació del pianista Tete Montoliu. Les exigències de les noves normes de seguretat dels locals nocturns van impedir fer les adequacions requerides en aquest històric local, que va viure una segona etapa al carrer Vallmajor tocant a la plaça Adrià. Però ja res va tenir a veure amb el seu passat gloriòs a Tuset.

TEMPLET DE L'ESTACIÓ DE METRO D'URQUINAONA (1926-1972)

*1927.- El templet de l'estació de metro d'Urquinaona poc després d'inaugurar-se. (Foto: Arxiu TMB)

Dibuix d'Àlex Reyes en el que es pot veure el detall de l'alçat de l'estructura del templet des del frontal d'accés a l'estació.

El 19 de desembre de 1926 va entrar en servei l'ampliació de la linia del Gran Metro amb les dues noves estacions d'Urquinaona i Jaume I. Amb aquesta inauguració la linia procedent de Lesseps es bifurcava  en dos ramals a partir de l'estació d'Aragó (actualment Passeig de Gràcia). Al ja existent que discorria per sota de la Rambla se n'hi afegia un de nou per subsol de la Via Laietana. L'estació d'Urquinaona era la primera d'aquest nou ramal que amb el temps arribaria fins a Correus. 

Un element singular de l'estació d'Urquinaona era el templet d'accés que s'aixecà sobre la mateixa plaça. Aquesta petita edificació havia estat aprovada el 26 d'abril de 1926. Era situat tocant al costat de calçada de l'actual eix Via Laietana-Pau Claris i consistia en una estructura de pilars i vigues amb tancament de vidre i cobert per una cúpula esquifada de plaques de zinc. Un element d'especial bellesa era la marquesina de cristall, que sobresortia a manera de visera per protegir als usuaris de la pluja i evocava lleugerament els accessos modernistes de les estacions del metro de París. El ferro era aquí l'element principal de l'estructura a diferència del templet de l'estació de la plaça Lesseps.
A banda d'acollir la finestreta de venda de bitllets, la funció principal del templet era donar accés a l'ascensor i a les escales. El tunel passava per sota del de la linia 1 i l'estació es trobava a més de 10 metres per sota del nivell del carrer, la qual cosa feu decidir de dotar l'accés d'ascensor.
Després de la Guerra Civil el templet mai va ser objecte d'especial consideració per les autoritats des del punt de vista artístic. Va continuar fent la seva funció, però progressivament va ser privat de molts dels seus elements ornamentals, especialment de la visera de vidre que fou eliminada. Amb el pas dels anys el seu aspecte acabà essent més simple i vulgar .

*1940's.- El templet després de la Guerra Civil en una postal de l'època.

*1962.- Als anys 1960's el templet havia perdut ja molts dels seus elements originals com s'aprecia en aquestes dues imatges. (Fotos: Arxiu TMB)

*1969.- El templet en els seus últims anys.

Finalment. el templet va ser enderrocat l'any 1972 amb les obres de reforma de l'estació, que es va incorporar a l'actual linia 4 i va deixar de pertànyer a l'antic ramal de la linia 3 que baixava per Via Laietana i acabava a la desapareguda estació de Correus. El nou accés amb escales mecàniques es va resituar més endins de la plaça i sobre l'antic emplaçament del templet s'hi va instal·lar un quiosc de premsa.

Podeu trobar més informació històrica sobre l'estació d'Urquinaona a l'enllaç:
http://redferroviariabcn.blogspot.com.es/2011/10/el-ediculo-de-urquinaona-l4.html

ALTAR DEL CONGRÉS EUCARÍSTIC. 1952

L'any 1952 la ciutat de Barcelona va ser la seu del XXXV Congrés Eucarístic Internacional. El nacionalcatolicisme franquista regnant  assolia amb la celebració d'aquest esdeveniment una de les seves principals fites: donar una imatge internacional d'Espanya com a país compromès fins al moll del ossos amb la causa de la fe cristiana. El Papa Pius XII va enviar el cardenal Federico Tedeschini com a llegat del Vaticà en els actes eucarístics.

La celebració va durar des del 27 de maig a l'1 de juny i va aplegar a la ciutat prop de 300 bisbes, i 15.000 sacerdots. Seguint les consignes oficials els balcons apareixien engalanats amb banderes d'Espanya i del Vaticà.

*1952.- L’altar en construcció i una vista nocturna il·luminat.

El dia 31 de maig es van ordenar 820 nous sacerdots en un acte celebrat a l'Estadi de Montjuïc. Però el solemne acte central va tenir lloc a la Diagonal, on el matí de l'1 de juny va celebrar-se una missa de campanya que aplegà una gran multitud. Era l'acte de cloenda del Congrés. Tot plegat va ser un èxit que va satisfer al Vaticà. Una prova d'això va ser que el bisbe Modrego en va sortir arquebisbe.

L'altar, obra de l'arquitecte municipal Josep Soteras, era una estructura de disseny futurista i agosarat que va sorprendre força a la mentalitat conservadora de l'època. Fins i tot alguns arquitectes progressistes com Oriol Bohigas en va elogiar el seu disseny. S'instal·là sobre la cruilla de la Diagonal amb l'Avinguda de Pedralbes (aleshores de la Victoria). El règim tenia interès en situar allà l'altar perque aquella era una zona àmplia i poc poblada que permetria acollir-hi la gran concentració de la cloenda del congrés. Però la premsa també recordava que en aquell mateix indret hi havia hagut la Masia Can Estela, que comptava amb una petita capella que havia estat enderrocada per obrir la Diagonal i que havia acollit la imatge del Sant Crist de l'Estela, molt venerat a l'antic poble de Les Corts. Posteriorment el lloc on s'emplaçà l'altar seria batejat per les autoritats municipals com a plaça de Pius XII tal com la coneixem avui. Abans del congrés però,  per tal d'evitar la mala imatge que podien donar els nuclis de barraques existents en aquella zona, es va decidir eliminar-los de manera fulminant. Per acollir els barraquistes desplaçats es construiren depressa i corrents dos barris, les anomenades Viviendas del Gobernador a Verdum i el de Can Clos a Montjuïc. La qualitat d'aquests habitatges però, era molt deficient. Els de Verdum eren de només 20 metres quadrats i aviat van ser conegudes com les cases de paper.

Arrel d'aquest congrés es va constituir el Patronat d'Habitatges del Congrés Eucarístic que va emprendre la construcció a partir de 1952 de l'actual barri del Congrés  amb aportacions de les families burgeses més rellevants i de l'església catòlica.

*1952.- Vista de la multitudinària concentració celebrada a la Diagonal. La premsa franquista de l'època va parlar de dos milions de fidels. La plaça existent a la cruïlla amb l'Avinguda de Pedralbes fou batejada després amb el nom del Papa Pius XII i va ser el lloc on s'instal·là l'altar. A l'esquerra de la imatge es pot veure l'edifici de la Facultat de Farmàcia, l'única existent que en aquella època a la futura zona universitària de Pedralbes. (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona).

*1952.- Una altra vista general del tram de la Diagonal on es van congregar els assistents a la missa de cloenda del Congrés Eucarístic. (Foto: Carlos Pérez de Rozas)

MARCADOR SIMULTANI "DARDO" DEL CAMP DE LES CORTS. 1950's.

*1955.- Una curiosa foto de la part superior de la graderia nord del vell camp de Les Corts. Per darrere del marcador oficial (a la dreta de la imatge), que anuncia el resultat del partit en joc (el Barça anava perdent), apareix sobre el terrat d'un edifici de la Travessera el marcador simultani. (Foto: Arxiu Marcador Simultáneo Dardo)

A començaments dels anys 1950's es va començar a instituir l'anomenat marcador simultani als camps de futbol espanyols. Consistia en un conjunt de signes associats a diversos anuncis publicitaris que permetien conèixer a l'instant els resultats de tots els partits de lliga que s'estaven jugant. Aleshores, a diferència del que passa ara, tots els matxs tenien la mateixa hora d'inici i per tant es disputaven simultàniament.

Al Marcador Simultáneo Dardo, hi havien tantes marques anunciades com partits enj joc i les claus d'identificació que vinculaven cada anunci amb un partit concret apareixien generalment als diaris esportius i d'informació general. 

Al camp del FC Barcelona, al vell Les Corts, es va donar una situació especial i força curiosa. Atès que la normativa interna del club blaugrana no permetia exposar publicitat sobreafegida dintre de l'estadi, els responsables de l'empresa Dardo, que gestionava el marcador simultani, se les van ingeniar per habilitar-lo sobre un dels terrats d'una finca veina al camp. Concretament va ser al capdamunt de l'edifici, encara avui existent, del número 287 de la Travessera de les Corts, on es va instal·lar un marcador simultani de dimensions lleugerament més grans del que era normal, el qual era visible des de pràcticament tres quartes parts de l'aforament del Camp de Les Corts. Els espectadors del gol de dalt (el de la Travessera) eren els únics que no el podien veure.

Aquest marcador va sobreviure fins al final de la temporada 1956-57 quan el Barça va abandonar el recinte de Les Corts per traslladar-se al Camp Nou.

*1956.- Un retall d'una crònica d'un Barça-Real Madrid jugat a Les Corts i publicada a El Mundo Deportivo del 19 de març en la que es fa esment al marcador simultani. (Font: Arxiu El Mundo Deportivo)

*1955.- Les claus d'identificació dels partits a través del marcador simultani Dardo eren publicades cada setmana a la premsa. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

 

*2012.- Aquest és l'edifici del número 287 de la Travessera de les Corts sobre el que es va instal·lar el marcador simultani als anys 1950's. Aleshores amb set pisos era el més alt de la zona. Ara la realitat es ben diferent.