CINEMA DIAGONAL. Diagonal 458. (1961-2003)

*1989.- L'entrada del cinema Diagonal

 

Inaugurat el 24 de febrero de 1961, el cinema Diagonal era situat a pocs metres del mític Windsor Palace en una zona distingida i céntrica, que convidava a la passejada i a  anar de compres a les botigues de moda. La sala havia estat promoguda pel director de la distribuidora Izaro Films José María Reyzábal. Ocupava els baixos de l'edifici del Gran Hotel Cristina i disposava d'un aforament de 999 espectadors.

Al cap de dos anys (cap a l'abril de 1963) l'empresari Pere Balañá va asumir la programació del cinema que va estar sempre inclòs dins la categoria de sales d'estrena. Les seves butaques vermelles i la seva pantalla enlairada i sense cap cortinatge li donaven un encant especial.

Quant a la programació, el Diagonal es va caracteritzar sempre per la seva tendència a exhibir els títols més comercials de la cartellera amb independència de la qualitat de les cintes. No era doncs, una sala de cinèfils, sino orientada envers el gran públic. 

Entre les comèdies exhidides s'hi troben des d'una de les perles del landisme com fou No desearás al vecino del quinto (1971), que va romandre prop de sis mesos en cartell (poca broma), fins a altres títols d'èxit d'aquest gènere com La jaula de las locas (1981) o La última locura de Mel Brooks. Tampoc hi faltaren les grans produccions nordamericanes com La vida de Brian, Harry e hijo, Good morning, Vietnam o Dos hombres y un destino.

El cinema català també hi va tenir la seva estrena amb la pel·lícula de Francesc Bellmunt Un parell d'ous. 

El Diagonal va tancar portes a l'estiu de 2003 enmig d'una nova etapa de crisi de les sales de cinema que va suposar una gran davallada del nombre de sales a la cartellera. Una botiga d'il·luminació per a la llar (Biosca & Botey) va ocupar el local.

CARRER BISBE MORGADES (1899-1933/1940-1972). CARRER DALMAU GUALBES (1933-1940). Sant Gervasi.

El carrer del Bisbe Morgades a l'antic municipi de Sant Gervasi de Cassoles va ser obert l'any 1899 i embocava directament davant de les escales de l'església dels Josepets. Era un carrer curt, que amb prou feines arribava als 150 metres. Naixia a la cantonada amb el carrer Fernando Puig (avui Homer). Al llarg del seu recorregut només tenia una travessia a la banda muntanya amb el carrer del Marquès de Santa Anna, una petita via en forma d'angle, que anava a parar també al carrer Homer i que avui encara existeix.
En realitat  tant el traçat del carrer Marqués de Santa Anna com el del Bisbe Morgades s'havien projectat per l'arquitecte Aure Bis per encàrrec de Ferran Puig i Mauri, marquès de Santa Anna, que va voler dividir la seva finca separant la torre i el seu jardí de la resta dels terrenys que ocupaven tota aquella zona contigua als Josepets per la part de Sant Gervasi de Cassoles. [1]

*1870's.- Una de les fotos més antigues que es coneixen dels Josepets. A l'esquerra veiem la continuïtat de les cases fins a les escales i la façana de l'església. El carrer Bisbe Morgades encara no existía. (Foto: Arxiu Històric de Gràcia).
 

*1890.- Plànol municipal anterior a l'obertura del carrer. L'únic que arriba a la plaça del Josepets (després Lesseps) prodecent de Sant Gervasi és encara el carrer Alegria (després Septimania). (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. ICC) 

*1899.- Notícia de l'obertura del carrer del Bisbe Morgades apareguda a La Vanguardia del dia 16 de maig.

*1905.- Una altra imatge dels Josepets de començaments del segle XX. A l'esquerra, assenyalat amb una fletxa groga, el carrer Bisbe Morgades que arribava a les escales d'accés a l'església. A la dreta l'antiga carretera de Sant Cugat (avui Avinguda República Argentina) amb arbres a banda i banda. (Foto: Arxiu Històric de Gràcia) 

*1924.- El doctor Manuel Segalà i Estadella hi tingué la seva consulta al xalet del número 25 als anys 1920's. (Font: La Vanguardia)

 

*1918.- Foto captada el Diumenge de Rams on s'aprecia clarament l'embocadura a la plaça Lesseps del carrer Bisbe Morgades. (Foto: Arxiu Històric de Gràcia) 

*1920's.- Plànol sobre el que s'ha assenyalat en groc el curs del carrer que, probablement per raons de disseny i espai, no apareixia referenciat. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. ICC)

*1933.- Rebatejat com carrer Dalmau Gualbes en els anys de la Segona República. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. ICC)

Durant els anys de la República l'anticlericalisme imperant  va propiciar el canvi del nom del carrer que va pasar a ser dedicat a Dalmau Gualbes. Acabada la Guerra Civil va recuperar el nom original el 1940, que ja no abandonaria fins a la seva desparació, provocada pel projecte d'obertura i perllongament de la Ronda del General Mitre (després anomenat Primer Cinturó o Ronda del Mig), que va esborrar-lo del mapa per poder enllaçar aquella via amb la plaça Lesseps.

 

*1950's.- En aquest fragment de plànol es pot veure com la línia discontinua del projecte de donar continuitat a la Ronda del General Mitre amenaçava clarament el carrer Bisbe Morgades (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. ICC)

 

*1962.- En aquest planòl el carrer segueix apareguent condemnat per la perllongació de la Ronda del General Mitre que ja començava a obrir-se pas cap a la plaça Lesseps. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya. ICC). 

*1964.- Vista aèria de les obres d'ampliació de la plaça Lesseps que quedaria unida a la veina plaça de la Creu. A la part superior dreta de la imatge la fletxa indica el carrer Bisbe Morgades (Foto: Arxiu La Vanguardia).

*1965- El carrer Bisbe Morgades a l'esquerra amb la primera urbanització ampliada de la plaça Lesseps al fons.
 

 

*1972.- Les obres del cinturó ja han fet desaparèixer els edificis de la vorera mar del carrer, que ja només conserva els de la banda muntanya (Foto: Brangulí)

 

El 1971 van començar les obres d'enderrocament dels edificis de l'illa Lesseps-Septimania-Homer-Bisbe Morgades, que van suposar la desaparició de totes les cases de la vorera mar d'aquest últim carrer. Les de la banda de muntanya varen salvar-se. L'amplària de la nova via resultant va propiciar però, substancioses operacions immobiliàries. Els nous edificis podien tenir una alçada de 9 plantes. Els immobles supervivents del desaparegut carrer Bisbe Morgades van restar integrades en la numeració de la Ronda del General Mitre. 

 

 

*1984.- El primer edifici alt (9 plantes) enlairat en l'antiga vorera muntanya del carrer Bisbe Morgades ja integrada a la Ronda del General Mitre. (Foto: Zerkowitz).

  

*2010.-  L'edifici de la cantonada amb el carrer del Marquès de Santa Anna és pràcticament l'únic que sobreviu dels que formàven l'antic carrer del Bisbe Morgades. Destaca per la seva tribuna a la cantonada i figura actualment amb el numero 259 de la Ronda del General Mitre. (Foto: Google Earth). 

[1].- Portavella Isidoro, Jesús. Els carrers de Barcelona: Sant Gervasi. Ajuntament de Barcelona.  2002

COTXERA DE TRAMVIES DE GRÀCIA. Plaça dels Josepets (1871-1907)

La primera línia de tramvia entre Barcelona i Gràcia es va posar en servei el 27 de juny de 1872 per la companyia anglesa The Barcelona Tramway Company Ltd. Cobrien la línia un total de sis cotxes de tracció animal, tirats per dos o quatre mules o cavalls, i tenien dos pisos amb la part de dalt (anomenada imperial) descoberta. Els tramvies sortien del Pla de la Boqueria i tenien el fi de trajecte a l'acabament del carrer Gran de Gràcia.
Un any abans s'havien construit molt aprop de l'església dels Josepets, en un indret conegut com Cal Matone, les cotxeres que havien d'acollir els vehicles assignats a aquell mitjà de transport col·lectiu. Aquesta operació va permetre una primera millora de la urbanització de l'entorn dels Josepets, que fins aleshores era un espai molt afectat pel curs de les aigües que baixaven per la riera de Vallcarca. De fet, l'Ajuntament de Gràcia va imposar com a condició a la companyia dels tramvies la construcció d'un pont sobre la riera de Vallcarca que passava just per davant de l'entrada a les cotxeres.

L'emplaçament d'aquestes cotxeres comprenia aproximadament els terrenys delimitats per la Riera de Vallcarca davant del Josepets i el final del carrer Gran de Gràcia, el carrer Tibidabo (actual Nil Fabra), el carrer Sant Onofre (actual Pérez Galdós) i el centre de l'actual plaça Lesseps. L'espai acollia d'una banda els cotxes-tramvia per fer-ne el manteniment i també les quadres pel descans i avituallament de les cavallerisses. Inicialment la capacitat d'aquesta instal·lació permetia encabir-hi un total de 24 cotxes i 150 cavalls. Posteriorment s'amplià afegint-hi noves quadres al sector nord.

La substitució dels tramvies de tracció animal amb cavalls per l'elèctrica, iniciada a partir de 1899, va obligar a reformar la instal.lació que fou convertida bàsicament  en taller de reparació.

La cotxera va ser enderrocada el 1907, simultàniament a la construcció d'una de nova situada al final del Torrent de l'Olla, a la que s'accedia pel nou carrer de Santa Perpètua, una via nova que es va obrir amb aquesta finalitat i que coincideix amb vorera sud de l'actual plaça Lesseps.

Enderrocada la cotxera, una part del solar resultant va servir per aixecar-hi el Teatre del Prado Catalán i el cinema Lesseps.

*1880.- Així eren els primers tramvies que van cobrir la línia Barcelona- Gràcia
 

 

Més informació a http://railsiferradures.blogspot.com.es/2010/07/la-estacion-del-ferrocarril-urbano-de.html

GARATGE VILA. Plaça Lesseps 2-3 (1914-1940's)

*1925.- Un camió Commer Car a la porta del Garatge Vila.

El Garatge Vila, situat als números 2 i 3 de la plaça Lesseps va obrir cap a l'any 1914 per dedicar-se a la compra-venda i comercialització de vehicles de transport, camions i automòbils. Dins el garatge hi havia també un taller de reparacions. L'empresa disposava d'un local d'exposició a la Rambla Catalunya 85. El local de plaça Lesseps era pràcticament veí del Garatge Lluís, un altre dels legendaris establiments dedicats a l'automòbil en aquell sector nord de la vila de Gràcia.

 

*1919.- Presència del Garatge Vila en el Saló de l'Automòbil de Barcelona (Font: La Vanguardia).

 

Garatge Vila va estar present en vàries edicions del Saló de l'Automòbil, les seves camionetes es van fer força populars en aquella época i va ser concessionari de marques de vehicles avui desaparegudes com Commer Car o Victor. El negoci va renéixer acabada la Guerra Civil i continuà durant alguns anys

L'edifici que acollia el garatge tenia un pis per a les oficines i va romandre dempeus fins als anys 1960's quan ja s'havia reciclat com a garatge convencional.

 

*1922.- Anunci amb una llista dels models de camions i vehicles de transport que oferia el Garatge Vila.  

 

*1930's.- Foto captada davant del Garatge Vila amb un automòbil amb el nom del local ple de gent.

 

 

*1950's.- La façana de l'antic Garatge Vila encara conservava la mateixa silueta a la posguerra, al costat del cine Roxy durant les festes de Sant Medir.

TIC TAC. Joguines. Diagonal 550-556. (1944-2002)

 

*1946.- Durant la campanya de Reis Tic Tac repartia pel carrer joguines carregades en burros com a reclam comercial. (Foto: Arxiu La Vanguardia).

Una de les botigues de joguines més emblemàtiques de la ciutat va ser Tic Tac, situada a la vorera muntanya de la Diagonal entre Aribau i Muntaner. Oberta el 1944, en plena posguerra, era un establiment molt freqüentat per les classes benestants i un dels preferits de la burgesia per colmar les il·lusions i les fantasies dels seus fills més menuts.

A Tic Tac van néixer algunes nines famoses com la Pilín i la Bebé Miau, amb les que tantes nenes varen jugar a ser mares. El fundador del negoci va ser Francisco Puig-Corvé i en els 400 metres quadrats que tenia la botiga era posible comprar joguines d'importació, molt difícils de trobar en d'altres indrets de la ciutat. Un ampli aparador-vestíbul permetia contemplar les últimes novetats de nines, trens elèctrics, jocs d'arquitectura, scalextrics... etc. Allà era fàcil trobar-hi nens embadalits contemplant les mercaderies exposades i mares que s'esforçaven a treure'ls cap al carrer per poder continuar la ruta cap a d'altres comerços. Solo en sueños y en Tic Tac era el lema comercial de la botiga.

*1950's.- Bebé Miau, una de les nines creades i comercialitzades a Tic Tac. Funcionava a corda i gatejava.

*1967.- Publicitat de Tic Tac amb aparcament gratuït per als clients al carrer Tuset. (Font: La Vanguardia)

Entrat ja el segle XXI, la filla de Puig-Corvé, Ninoya, i el seu marit, es van arriscar a continuar el negoci, però el van traslladar al número 88 del carrer Londres en un local molt més petit i relativament pròxim a l'anterior, que finalment no va cuallar i no trigaria gaire temps a tancar.

Mentrestant, el local on hi hagué la històrica botiga de Diagonal va tancar al maig de 2002 i tot seguit fou ocupat per un establiment de moda de la marca Armani.   

TEATRO DEL PRADO CATALÁN / CINE LESSEPS (1909-1912)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

 

*1912.- Porta d'entrada al cinema Lesseps (Font: Barcelona Atracción)

La imatge anterior ampliada

 

Una de les sales d'espectacles de Gràcia de les que se'n tenen menys noticies és la inaugurada el 30 de setembre de 1909, amb el nom de Teatro del Prado Catalán, a la plaça dels Josepets, quan ja havia estat rebatejada oficialment com a plaça Lesseps. El local va ser construit sobre els terrenys que havien ocupat les antigues cotxeres dels tramvies. Aquest Prado Catalán, que res tenia a veure amb el teatre del mateix nom que hi hagué al passeig de Gràcia cap a finals del segle XIX, va aixecar el teló amb una representació de La Bohème sota la dirección de Vicente Preti.

Com apunta Joan Munsó Cabus [1] tot sembla indicar que el mateix local va ser convertit en Cine Lesseps el dia de Nadal del mateix any 1909 i va continuar la seva singladura alternant les projeccions cinematogràfiques amb alguns números de varietats i sessions de vermut amb la banda de música de la Casa de la Caritat i actuacions d'artistes com la Torrerica o Las Noé (22 de setembre de 1910). Al desembre de 1911, la màgia i la prestidigitació a càrrec del Gran Magiani hi varen ser també presents. Però el local va ser objecte primer d'un a greu inundació (1911) i posteriorment d'un incendi que el va destruir gairebé totalment. I, a partir d'aquí, es perd pràcticament la pista d'aquest local d'espectacles. tot i que en alguns retalls de prensa es refereixien al Prado Catalán de Lesseps com un lloc se servien menjar i banquets.
 

*1910.- Retall de premsa de La Vanguardia en el que es dona compte del banquet organitzat per la Lliga Regionalista al Prado Catalán de Lesseps. A la imatge inferior es veu l'interior del local amb la platea ocupada pel banquet, que tingué lloc el 13 de noviembre de 1910  després de la inauguració del monument al doctor Robert. (Foto: Frederic Ballell. Arxiu Fotogràfic de Barcelona)

*1911.- Anunci de la representació de l'òpera La Gioconda a l'escenari del Teatro Prado Catalán.

*1911.- El 17 d'octubre d'aquell any, una gran tempesta va causar desperfectes al Cinema Lesseps i al cafè del Prado Catalán. Així s'explicaven els fets a les planes de La Vanguardia.

* 1912.- A l'abril d'aquell any un violent incendi va cremar tot el local (Font: Hemetoteca La Vanguardia) 

No obstant això, el nom de Prado Catalán va continuar sent emprat per referir-se a aquell indret, almenys fins a començaments de la década dels 1920's quan l'espai va pasar a ser ocupat pel Garatge Lluís. Acabada la Guerra Civil el popular cinema Roxy va obrir portes sobre aquell mateix solar.

[1]. Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Edicions Proa. Barcelona 1995.

EL BARCO. Sala de ball i cinema. Eduard Tubau 2. (1940's-1969)

Agraïments a ROBERTO LAHUERTA MELERO

 

*1963.- Vista aèria de l'entorn de l'actual plaça Llucmajor amb el futur Parc de la Guineueta (encara per urbanitzar) a la dreta i l'Institut Mental de la Santa Creu a l'esquerra. Enquadrat en vermell es pot veure la silueta del cinema El Barco. (Foto: TAF/ANC. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la)

*1963.- El cinema El Barco, enquadrat en groc, en una ampliació de la primera fotografía. (Foto: TAF/ANC. Cliqueu sobre la imatge per engrandir-la)

Ni el gran historiador cinematogràfic Joan Munsó Cabús ha pogut precisar amb exactitud l'any en que es va obrir El Barco, una de les sales històriques del barri de la Guineueta tocant a la plaça de Llucmajor. El treball de recerca de Munsó [1] conclou que inicialment es va habilitar una pista de ball a l'aire lliure, ideal per a les nits de revetlla,  al carrer de la Selva. Uns any després va ser coberta i convertida en sala i transcorreguts encara uns anys més fou aixecada la sala de cinema al carrer Eduard Tubau,  a l'altra banda de l'illa. Com que la sala de cinema era sensiblement més alta que la sala de ball i la seva aparença externa evocava una embarcació, el públic va començar a anomenar-la El Barco i la propietària del recinte, Paula Pinazo Lloret, va optar per posar-li oficialment aquest nom, tot decorant-la fins i tot amb motius mariners.

Roberto Lahuerta, estudiós de la història de les sales de cinema del districte de Nou Barris, va poder localitzar als Arxius Municipals la memòria descriptiva i els plànols del projecte presentats al Col·legi d'Arquitectes el 5 de gener de 1942

A banda de les projeccions de cinema el local va ser famós per les seves varietés. El Barco era un local molt popular on els dies no festius el públic s'hi podia endur el sopar i la senyora de la taquilla i l'acomodador eren matrimoni [2]. En aquells primers anys, per un preu de quatre pessetes, s'hi podien veure dues pel·lícules i un espectacle de varietats entre els dos films. Artistes aleshores emergents com Antonio Molina, Manolo Escobar o Antonio Machín van passar per El Barco.

*1946/1947.- Programes de cinema i varietats a El Barco.

Fins l'any 1958 va canviar de propietari almenys vuit vegades i només s'estabilitzà quan el negoci va anar a parar a mans de la parella d'empresaris Joan Pagès i Jaume Fontanils. A partir d'aleshores El Barco començà a ser un local rendible del que deien que programava com a aptes per a tots els públics totes les pel·lícules que hi projectaven, amb independencia de la seva qualificació moral oficial. Les programacions eren un poti-poti on es podia trobar de tot. Des de funcions de cinema infantil fins a picants actuacions de vedettes de revista.
La història d'aquesta mítica sala es va tancar per sempre més el dia de Sant Josep de 1969.
 

*1962/1966.- Cartells amb les variades programacions que es presentaven al cine El Barco.

[1]  Munsó Cabús, Joan. Els cinemes de Barcelona. Editorial Proa. Barcelona 1995.
[2]  Lahuerta Melero, Roberto. Cines de barrio. Col·lecció Favència. Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris. Barcelona. 2013.

RÈTOLS DE SENYALITZACIÓ DE CARRERS de façana a façana. (1960's-1980's)

Agraïments a ENRIC H. MARCH i CARMEN GIMÉNEZ

Cap a mitjans dels anys 1960's el paisatge urbà barceloní va viure la irrupció d'un nou sistema de senyalització de carrers. L'objectiu era la identificació a llarga distància de les vies secundàries que embocaven en alguns dels carrers més importants. Es tractava de grans rètols  de material plàstic i dissenys diversos amb potent il·luminació nocturna, que penjaven del mig del carrer subjectats amb cables a les façanes a banda i banda de la via.

Cal reconèixer que assolien perfectament el seu objectiu. Així doncs, des de la Rambla estant, confondre el carrer Unió amb Conde del Asalto (actual Nou de la Rambla) era pràcticament impossible. L'agressió i l'impacte visual que comportaven eren però, d'allò més aterridor, tot i que l'invent comptava, lògicament, amb el beneplàcit de les associacions de botiguers i comerciants, que així asseguraven una identificació gairebé infal·lible del carrer on tenien el seu negoci.

Aquests rètols, naturalment escrits en castellà, eren típics als carrers que van a parar a la Rambla, però també se'n podien trobar a d'altres indrets:

* Conde del Asalto (cantonada Rambla i n'hi havia també un altre a la banda del Paral·lel, penjat entre el Teatre Arnau i l'edifici que acull el Bagdad).  

* Unión (visible des de la Rambla i substituït després per un altre compartit amb Marqués de Barbará) 

* Boquería, (al començament del carrer)
* San Pablo (al costat del Liceu)

* Riera Alta (davant dels magatzems El Barato a la Ronda Sant Antoni)

* Rosal (al començament del carrer al costat de El Molino).

*1960’s.- Primer rètol d'aquestes característiques instal·lat al carrer de la Unió i visible des de la Rambla, en una imatge coincident les festes de Nadal.

*1966.- El rètol de l'entrada al carrer Unió durant les obres d'ampliació del metro fins a Drassanes.

*1969.- Rètol al carrer Nou de la Rambla (aleshores Conde del Asalto) amb el monument a Raquel Meller en primer terme. (Foto: Joan Miquel i Quintilla)

Amb l'arribada de la democràcia, la catalanització i actualització del noms dels carrers i les noves ordenances municipals aquestes retolacions van ser progressivament retirades. Només en alguns casos, com el del carrer Nou de la Rambla (antic Conde del Asalto) es varen catalanitzar i substituir per uns de nous, que varen romandre fins a finals dels anys 1980's.

*1987.- Els rètols del carrer Nou de la Rambla, substituts dels de l'antic de Conde del Asalto, van ser dels últims d'aquest sistema de senyalització.

*1960's.- El rètol lluminós que identificava el carrer Sant Pau instal·lat al costat del Liceu i visible des del Pla de la Boqueria i la Rambla.

SABATERIA SOLÉ. Carrer Ample 7 (1926-2013)

 

*2005.- L'entranyable aparador de Calçats Solé amb la seva varietat de sabates artesanes exposades.

 

Passejant pel carrer Ample, era difícil no aturar-se a l'aparador d'aquesta botiga i contemplar tota l'àmplia varietat de sabetes, espardenyes, sandàlies i calçat artesà de nombrosos països i regions. L'aparador sempre era ple de modalitats diverses amb una acurada indicació del l'origen de cada peça.

Però l'altre tret que donava identitat a aquesta sabateria era l'especialització en donar sol·lució a tots aquells que tenen la llesca més gran del normal. A Calçats Solé s'hi podien trobar números de sabata fins al 47 per a dones i fins al 55 per a homes.  El jugadors de bàsquet n'eren, lògicament, clients habituals. Per això a les parets hi havien exposats autògrafs i fotografies de figures de l'esport de la cistella, que donaven fe que havien passat per Can Solé. A banda del calçat artesà i els números grans, a la botiga s'hi podien comprar també sabates clàssiques de fabricació propia i de gran qualitat a preus força interessants. 

L'establiment, tal com s'indicava el rètol, va ser fundat l'any 1926 i fou a partir dels anys 1940's que aquesta botiga es va començar a especialitzar en sabates grans. El seu últim propietari va ser Enric Pallarès Solé.

A començaments del 2012, un cartell ja anunciava el traspàs del negoci, la qual cosa alertava que final d'aquesta sabateria mítica s'acostava. Finalment, la desaparició es va consumar el 2013. 

 

 

GARATGE LLUÍS. Plaça dels Josepets (Lesseps). (1915-1939)

 

*1915.- En els seus primers anys la façana del garatge amb grans rètols oferia aquest aspecte modernista

 

Heus ací un dels garatges més populars de l'antiga vila de Gràcia durant els anys 1920's i els temps de la República. El garatge Lluís era situat al capdamunt del carrer Gran allà on la via s'eixamplava per formar el petit passeig que menava fins a les escales dels Josepets, un lloc també conegut com a plaça Lesseps. En el mateix lloc s'havia aixecat una dècada abans el Teatre del Prado Catalán (1909-1912) i el cinema Lesseps. Francisco Lluís, el propietari del negoci, tenia una sucursal més amunt, al número 11 de l'avinguda República Argentina. 

El local oferia tot un ventall de serveis a l'automobilista que incloia bateries, taller elèctric, canvi d'olis, repostatge de benzina, gasoil i petroli... etc. Però, a més a més, era un lloc molt popular i apreciat en el negoci de la compravenda de cotxes de segona mà on també es podien llogar cotxes luxosos de procedència nordamericana.  Els diaris anaven plens d'anuncis oferint ganges i oportunitats en materia de vehicles usats.

 

*1933.- El Garatge Lluís al final del carrer Gran de Gràcia, que ja s'anomenava plaça Lesseps.

 

El local va patir les conseqüències de l'esclat de la Guerra Civil i va ser ocupat pels milicians, que hi van establir una mena de quarter general durant els anys 1936 a 1939.

Acabada la Guerra el garatge ja era una nau pràcticament abandonada i el terreny va ser venut per aixecar-hi tot seguit el mític cinema Roxy  inaugurat l'any 1941 i la sala de ball Caribe.
 

*1924.- Un dels nombrosos anuncis de premsa en els que s'oferien cotxes a bon preu al Garagte Lluís.(Font: La Vanguardia. Edició del dia de 17 de febrer de 1924). 

 

*1930's.- Una altra imatge de l'entorn del Garatge Lluís (fletxa vermella), on podem veure l'església dels Josepets, la silueta de les Cases Ramos i el templet per baixar al metro.

 

*1935.- Plànol municipal on s'identifica en vermell l'emplaçament del Garatge Lluís. (Font: Institut Cartogràfic de Catalunya-ICC. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la).