*1910's.- Clients i cambrers a la terrassa el Bar Faló. (Foto: Gil. AFB)
Un dels bars més emblemàtics i llegendaris de l'Eixample avui tristament desaparegut, ha estat el Mauri, que ja existia amb el nom de Faló als inicis del segle XX a la cruïlla Provença/Aribau, una zona molt animada en aquells temps on hi paraven diverses línies de transport públic. Per aquesta raó era un lloc molt freqüentat pels conductors i encarregats de les línies de tramvia. El 1919 el local fou traspassat a la família Mauri i va adoptar aquest nom.
La seva terrassa, coberta fins els últims dies amb un tendal de color indefinit, entre marró i ataronjat, s'estenia sobre la vorera del xamfrà i havia estat sempre un dels seus encants més preuats. Assolellada durant tot el matí i el migdia, els clients allà asseguts podien contemplar el bullici permanent d'una ciutat activa.
Era un lloc molt freqüentat pels alumnes de les escoles properes (Institut Maragall i Col·legi Sant Miquel) idoni per passar els apunts a net o fer les últimes repassades del temari abans d'entrar a l'examen.
Era un lloc molt freqüentat pels alumnes de les escoles properes (Institut Maragall i Col·legi Sant Miquel) idoni per passar els apunts a net o fer les últimes repassades del temari abans d'entrar a l'examen.
El servei era agradable i amable i el seu cambrer Jordi un dels referents històrics. L'interior va conservar sempre aquell regust de les coses antigues, escassament actualitzades, en un espai acollidor amb un pàtina d'encisadora decadència. Les taules baixes, els llums tènues configuraven un interior on el temps semblava passar més a poc a poc de l'habitual.
En el seus últims anys el local es va associar a un projecte de bookcrossing i el llibres per a intercanvi s'amuntegaven en una saleta interior mig amagada.
Quan a mitjans de 2014 el Mauri va tancar les seves portes per sempre, tots els que l'havíem freqüentat durant alguna època de la nostra vida, vam sentir la buidor pròpia que sempre acompanya la pèrdua d'un ésser estimat.
*2012.- El tradicional tendal del Mauri hi va romandre fins al final (Foto: Maria Trinidad Vilchez)
Ostres! No sabia que havia tancat. La darrera vegada que vaig estar-hi prenent un vermutet va ser no fa pas massa, al març o l'abril.
ResponEliminaCrec recordar que surt en una pel·lícula catalana, potser a "Un banco en el parque", però no n'estic segura ara mateix.
Esta foto última en color, mía recortada, te ha quedado muy bien Miquel, saludos.
ResponEliminaAvui me'n he assabentat, i he sentit tristor.... Tinc uns records entranyables de quan estudiava i de les bones estones que hi passava.
ResponEliminaOstres, m'he quedat molt aixafat amb aquesta notícia, jo vivía Provença amb Enric Granados i el dissabte anava a fer el cafè al Mauri quan tornava de fer la compra, es una pena com Barcelona està desapareixent de manera tan dràstica, menysmal que queden grans treballs de recopilaciô com aquest blog.
ResponEliminahttp://marcelalbet.blogspot.com.es/2016/04/els-tendals-de-lantic-mauri.html
ResponEliminaVaig ser alumna del primer COU mixte al col.legi Sant Miquel i,efectivament, allà anàvem a repassar a fer alguna "campana" o a passar la tarde amb els amics a la sala interior. Demanàvem empanadilles de tonyina i alguna cosa per beure i jugàvem a la màquina del millón (aquella en la que sortia una bola metàl.lica i l'havies d'anar colpejant accionant els botons laterals per impedir que es colés el més tard possible pel forat) Quins records més entranyables!
ResponEliminaJo vaig estudiar a l'Institut Maragall (que tampoc és ja el que era) i m'hi vaig passar moltes estones allà. Passant apunts, estudiant o simplement fent campana... amb algun profe al costat, jeje. Recordo al Jordi, el cambrer... També la Granja Soldevila que estava al costat. Quins temps. Sí, tristor i buidor, tot desapareix.
ResponEliminaYo también estudié en el Maragall y pasé muchas horas en el Mauri. Recuerdo que a veces el camarero Jordi, que solía estar muy despistado, cobraba 45 pesetas ¡por dos cafés con leche (1981-1985)!
ResponEliminaEn la granja vendían cigarrillos sueltos.
ResponEliminaFa anys que no passo per allà. Però, a finals del anys 60, hi havia anat molt, amb un grup d'amics i amigues. M'agradaria veure una foto d'en Jordi. Estic molt apenat.
ResponElimina