El dissabte 2 de juny de 1973 va inaugurar-se
Scala Barcelona, un restaurant-espectacle i sala de festes, situat al xamfrà entre el carrer Consell de Cent i el passeig de Sant Joan, al mateix lloc on anteriorment havia estat el
Cinema Cervantes (abans
Fregoli).
Els seus impulsors van ser els germans Ramon i Antonio Riba, uns empresaris del món de l'espectacle que varen aconseguir que el local assolís ràpidament una gran anomenada en la vida barcelonina dels anys 1970's. L'oferta lúdic-gastronòmica d'Scala sabia combinar una restauració de qualitat amb un programa d'actuacions en directe que incloïa des d'espectacles del gènere de revista fins a actuacions musicals de conegudes figures de la cançó espanyola i internacional. Era també un local especialment apreciat per la gent de comarques quan decidien baixar (o pujar) a la capital. Tot el recinte, de grans dimensions, destacava per la seva espectacularitat amb pista de gel i dues fonts singulars dissenyades per l'enginyer Carles Buïgas amb jocs d'aigua i llum.
*1973.- Entrada al local des de la cantonda passeig de Sant Joan / Consell de Cent
L'espectacle inaugural va ser dirigit pel coreògraf Artur Kaps, el mateix que va arribar a la Barcelona dels anys 1950's amb la companyia dels vienesos. No hi va faltar ni la legendària Herta Frankel amb les seves marionetes, aquelles que durant els anys 1960's animaven les tardes de diumenge en aquells programes realitzats des de la sucursal televisiva barcelonina dels estudis de Miramar.
*1973.- Article publicat a La Vanguardia amb motiu de l'obertura d'Scala Barcelona.
Scala Barcelona es va anar consolidant com un local d'espectacles amb un certa nota de distinció on molts matrimonis de classe mitja no dubtaven en gastar-s'hi uns calerons de quan en quan. Era com una alternativa diferent i socialment més ben vista que anar al Paral.lel que consideraven ja en plena decadència.
La història del local quedaria però, inevitablement marcada per un episodi luctuós esdevingut al migdia del diumenge 15 de gener de 1978, en aquells difícils temps de la transició de la dictadura a la democràcia.
La crònica dels fets és a grans trets la següent:
Durant el matí d'aquell diumenge s'havia celebrat a Barcelona una manifestació autoritzada convocada pel sindicat anarquista CNT que va recòrrer el Paral·lel. Els anarcosindicalistes s'oposaven a la signatura dels anomenats Pactes de la Moncloa que suposaven l'essència d'un pacte social entre empresaris i treballadors amb el govern de l'Estat que presidia Adolfo Suárez. Acabada la manifestació i dispersats els manifestants pels carrers de la ciutat, un grup de joves que passava pel Passeig de Sant Joan va llençar diversos còctels molotov (artefactes incendiaris de fabricació cassolana) a l'interior d'Scala Barcelona. Es va produir un incendi que ràpidament va assolir unes dimensions considerables fins el punt que l'edifici acabaria esfondrat. Les flames van costar la vida a quatre treballadors del local (Ramon Egea, Juan López, Diego Montoro i Bernabé Bravo).
La policia i el Ministeri de la Governació, que presidia Rodolfo Martín Villa, van atribuir ràpidament la responsabilitat de l'atemptat a militants del sindicat CNT tot informant de la detenció dels culpables en una exitosa i ràpida operació policial.
La realitat de les causes de l'atemptat mai no ha estat prou aclarida. Tot fa pensar però, que l'acció criminal va ser gestada a les catacumbes d'un estat franquista en descomposició que es resistia a desparèixer i a perdre el seu poder, tot plegat combinat amb els objectius del reformisme democràtic que volia deixar en fora de joc els elements que considerava més extremistes i perillosos per assegurar les reformes que calien per superar l'etapa franquista i donar al país una aparença d'estat democràtic.
*1978.- Els bombers lluiten contra el foc després de l'atemptat (Foto: Joaquim Pol)
L'acusació mediàtica i oficial contra la CNT va justificar la detenció immediata de diversos líders d’aquell sindicat quan les flames de l'incendi amb prou feines havien deixat de fumejar. Els diaris van començar a omplir-se d'articles i a parlar de l'anomenant Cas Scala mentre els procediments judicials començaven a activar-se.
Va ser al desembre de 1980 quan va tenir lloc la vista del Cas Scala. Els advocats dels acusats (Loperena, Palmés, Krauel i Seguí), van sol·licitar que el ministre de Governació comparegués a declarar. Martín Villa mai va aparèixer. La posició de la defensa apuntava cap a un muntatge policial orquestrat mitjançant confidents infiltrats al sindicat CNT, que tenia com a objectiu desacreditar aquell sindicat davant els treballadors i així evitar la seva expansió a Catalunya.
El procés judicial va ser un cúmul de despropòsits ple d'irregularitats i d'incoherències. Finalment, el jutge va sentenciar la condemna de José Cuevas, Xavier Cañadas i Arturo Palma a disset anys de presó com a autors d'un delicte d'homicidi involuntari i per fabricació d'explosius. Luis Muñoz fou condemnat a dos anys i sis mesos per complicitat i Rosa López, a cinc mesos per encobriment. El recurs interposat per la defensa per quebrantament de forma i denegació de proves fonamentat en la no compareixença de Martín Villa a la vista, fou desestimat pel Tribunal Suprem.
La història del Cas Scala però, no acabaria aquí. Passats uns anys es va anar descobrint el paper cabdal i decisiu que un personatge de vida fosca i truculenta anomenat Joaquín Gambín havia tingut en els fets. Gambín era un confident habitual de la policia que havia estat reclutat per una cèl·lula paramilitar amb l'objectiu d'infiltrar-se a la CNT per dirigir atemptats. La seva activitat havia continuat després de l'atemptat a Scala en altres ciutats i indrets del país i el seguiment i la pressió de la premsa sobre la policia i l'absència de Gambín en la vista del cas, van aixecar la sospita sobre les veritables causes d'aquell atemptat. Cap a finals de 1981, Gambín va ser detingut per la policia després d'un tiroteig a València, la qual cosa va possibilitar la reobertura del Cas Scala.
La segona vista tindria lloc al desembre de 1983, amb només un acusat: Joaquín Gambín. La sentència el va condemnar a set anys de presó per tenència d'armes i preparació d'explosius. La CNT ha presentat sempre aquests fets com una maniobra fosca del govern adreçada a frenar l'ascens del sindicat cenetista, que sens dubte es va ressentir del ressó social que va tenir l'atemptat a Scala Barcelona. La policia, que havia repassat la història, era conscient del paper que una CNT forta havia tingut durant els anys de la República i la Guerra Civil i era conscient del seu especial arrelament històric a Catalunya.
Molts detalls van quedar oberts i en la versió oficial dels fets es van obviar detalls cabdals: la sospitosa detenció ràpida dels pressumptes responsables de l'atemptat; el fet que els bombers van trobar traces de fòsfor al costat contrari de l'impacte dels còctels molotov; i el fet que l'edifici va enderrocar-se ràpidament, sense la inspecció criminalista habitual.
Uns anys després de l’atemptat el local va ser reconstruit i va tornar a funcionar durant prop d'una dècada.
*1984.- Article de Josep Sandoval a La Vanguardia informant de la reobertura del local. (Edició del 29 d'octubre d'aquell any)
El 12 de novembre de 1984, després d'un seguit de funcions reservades als treballadors i a empreses privades, Scala Barcelona iniciava la segona etapa de la seva història fins al seu tancament definitiu al desembre de 1991. Posteriorment, el local va ser enderrocat i s'hi van construir habitatges.
